29 de juny del 2014

SANT PERE I SANT PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12,1-11; Sl 33, 2-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

«Aquests sants, dels quals celebrem el seu gloriós martiri, ens ofereixen molts motius i matèria abundant de què parlar. Encara que temo que de tant repetir les paraules de salvació perdin el seu valor. La paraula humana és una cosa insignificant i èteria, no pesa res, ni s’atura mai, no té valor i consistència. Vola com la fulla en ales del vent i ningú la veu. Germans, que cap de vosaltres no rebi o no menyspreï d’aquesta manera la Paraula de Déu. Us dic sincerament que a aquest tal més li hauria valgut no haver-la sentit. Les paraules de Déu són fruits plens de vida, no simples fulles; i si són fulles, ho són d’or. Per tant no les tinguem en poc, que no ens passin de llarg, ni deixem que se les emporti el vent». (Sant Bernat, Sermó 2)

Perquè donin aquest fruit ple de vida cal que posem la nostra vida a la llum de la Paraula de Déu, o bé que davant la proclamació d’aquesta Paraula ens preguntem com es compleix en la nostra vida. Avui, en aquesta festa, la Paraula és molt directa. Hem escoltat com Jesús caminava amb els seus deixebles per la regió de Cesarea i els pregunta sobre l’opinió de la gent sobre ell. Però Jesús s’atura sobretot en l’opinió que tenen d’ell, ells, els seus deixebles, els seus amics.

Nosaltres, sovint som proclius a parlar de tercers: es diu, han dit... Som bastant indefinits en la nostra vida; però Jesús busca una claredat meridiana en la seva relació amb els qui creuen en ell: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?»

I Pere dóna una ràpida resposta suggerida per inspiració del Pare, com assenyala el mateix Jesús. Però, això no obstant, no és la resposta d’algú que està agafat completament per l’amor del Pare. Per això, a continuació d’aquesta escena, Pere es deixa portar per la carn i la sang, increpant Jesús quan els anuncia la seva Passió: «Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà». I el Senyor té paraules dures amb ell: «Ves-te’n d’aquí, Satanás! Em vols fer caure, perquè tu no veus les coses com Déu, sinó com els homes».

El Papa Francesc diu referent a això: «Quan deixem que prevalguin les nostres idees, els nostres sentiments, la lògica del poder humà, i no ens deixem instruir i guiar per la fe, per Déu, esdevenim pedres d’ensopec».

Nosaltres «qui diem que és Crist?» Nosaltres, que ens hem compromès a dir-ho amb una fe, que és, sempre, una relació viva personal amb Jesucrist. Qui diem que és? Tenim aquesta relació personal? Es reflecteix en la nostra vida?

Es reflecteix amb molta força en la vida de sant Pau segons diu la lectura segona. En aquesta lectura hem escoltat les paraules commovedores de sant Pau: «He lluitat el noble combat, i acabada la cursa, em mantinc fidel. I ara tinc reservada la corona que m’he guanyat» (2 Tm 4,7).

«De quin combat es tracta? —Es pregunta el Papa Francesc—. No el de les armes humanes, que per desgràcia encara ensagnen el món; sinó el combat del martiri. Sant Pau només té una arma: el missatge de Crist i el lliurament de tota la seva vida per Crist i pels altres».

La Paraula de Déu viscuda amb fidelitat per Pau ens interpel·la avui a nosaltres, en el camí de la nostra vida.

El Senyor dóna forces per viure i proclamar el missatge de l’Evangeli. Però depèn de nosaltres demanar aquestes forces, guardar la fidelitat a la Paraula, viure perquè puguem dir amb Pau: «A ell sigui donada la glòria pels segles».

«Quina alegria creure en un Déu que és tot amor, tot gràcia! —diu el Papa Francesc—. Aquesta és la fe que Pere i Pau van rebre de Crist i van transmetre a l’Església. Lloem el Senyor per aquests dos gloriosos testimonis, i com ells deixem-nos conquerir per Crist, per la misericòrdia de Crist».

22 de juny del 2014

SOLEMNITAT DEL COS I DE LA SANG DE CRIST

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14.16; Sl 147,12-15.19-20; 1Co 10,16-17; Jn 6,51-59

Celebrem la solemnitat del Corpus Christi, el Cos i la Sang de Crist. Ell lliura gratuïtament la seva vida, gràcies a un amor portat a l’extrem, un amor més fort que la mort, que desborda el temps, i ens posa en els confins de l’eternitat. I que en lliurar aquest amor ens incorpora a tots, com a amics, a una comunió en el seu amor, fa de tots nosaltres el seu cos. D’aquesta relació d’amor amb Crist, l’Amat, escriu Ramon Llull: «L’Amic es va aixecar de matinada per buscar el seu Amat. En el seu camí trobava molta gent a la qual li preguntava: Heu vist el meu Amat? I li responien: —Des de quan els ulls de la teva ànima l’han perdut de vista? I l’Amic responia: els ulls de l’ànima li perden vista quan només el veuen a través d’ells; però els ulls del cos el veuen sense parar, perquè totes les coses visibles ens el fan present».

Per buscar, trobar i gaudir de l’Amat no basten els ulls de l’ànima, o si voleu la dimensió espiritual. Són necessaris també els ulls del cos. És a dir la relació amb l’Amat, el Crist, és una relació que estem cridats a viure amb tota l’harmonia de la nostra vida personal. Que es complementa amb una relació a través de l’harmonia i bellesa de la creació. El suggereix avui la mateixa paraula de Jesús: «Jo sóc el pa viu. El pa que us donaré és la meva carn perquè doni vida al món. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna». Es contempla doncs aquí una relació de vida, una relació de la persona de Jesús amb la nostra pròpia vida personal. No es pot tenir una relació merament espiritual amb Crist, ni tampoc una relació material. Ha de ser una relació completa de persona a persona. La persona completa és cos i esperit.

Per això exhortava el Papa en la seva visita a unes religioses: «Aquest és el vostre camí: no massa espiritual. Quan són massa espirituals, penso, per exemple, a santa Teresa, la fundadora dels monestirs que són la vostra competència. Quan una religiosa anava a ella, oh, amb aquestes coses (massa espirituals) deia a la cuinera: “doneu-li carn”». I afegeix el Papa: «Quan un consagrat a Déu va pel camí de la contemplació de Crist, de la pregària i de la penitència, amb Crist ve a ser profundament humà. Cridat a tenir gran humanitat, capaç de comprendre totes les coses de la vida, a ser persones que capten els problemes humans, que saben perdonar».

O sigui que la relació personal amb Crist, el menjar el seu pa i beure la seva sang ens ensenya que formem tots un cos, que ha de ser vivificat pel mateix Esperit de Crist. Escriu Ramon Llull: «Sobre l’Amor, està molt per damunt, l’Amat, i sota l’Amor, està molt per dessota, l’Amic. I l’Amor, que està al mig, davalla l’Amat a l’Amic, i puja l’Amic a l’Amat. I en el davallament i l’ascensió té el seu principi l’Amor, pel qual llangueix l’Amic i és servit l’Amat».

L’Amat baixa. Déu es fa present en l’Amor del Fill i inicia un diàleg d’amor. Ens parla de manera eloqüent de la novetat de l’Amor de Déu. Un Déu que espera una resposta d’amor. Així és en tota amistat veritable: s’inicia en qui té una riquesa i generositat més gran i busca i espera una resposta adequada a aquella iniciativa.

El poble d’Israel conscient d’aquesta predilecció de Déu recorda el camí que el Senyor ha fet amb ells a través de desert. El poble d’Israel recorda la presència de Déu en la seva història al llarg dels segles. Un record que l’estimulava a tornar a la fidelitat a la Paraula del Senyor.

Aquesta actitud és també important i necessària en la nostra vida: recordar els beneficis de Déu envers nosaltres. Beneficis a nivell humà de la nostra pròpia vida. I els beneficis que rebem en la nostra vida de fe. El record és important i necessari en la nostra vida.

Recordar sobretot el do de la vida. Aquesta vida que vivim amb un ritme molt inconscient, però en la qual val la pena despertar i valorar tot el que hem rebut: del Senyor, dels pares, d’amics... Valorar tanta bellesa que ha vessat Déu en el nostre món. Recordar la presència de Déu en la nostra història... I agrair sobretot aquest do de Déu mitjançant el pa de la vida que ens dóna ja la vida eterna. Agrair vivint el servei de l’amor a la nostra comunitat, en la nostra vida cristiana.

21 de juny del 2014

SANT LLUÍS GONZAGA, RELIGIÓS

Homilia predicada per fra Lluís Solà
2Cr 24,17-25; Sl 88,4-5.29-30.31-32.33-34 (R.: 29a); Mt 6,24-34

Avui les lectures que hem escoltat ens proposen, mai tan ben dit, dos exercicis de lectura. La primera ens ensenya a llegir la història. La segona ens ensenya a llegir la quotidianitat, la realitat que ens envolta. Dos aspectes fonamentals de la teologia d’Israel i també de la nostra. Per llegir la història, Israel compta amb la profecia, quasi sempre entrellaçada amb el culte. En efecte, a la nostra lectura d’avui hi apareixen uns profetes, portadors del projecte de Déu per al poble, i el sacerdot Zacaries, fill del sacerdot Jojadà, que morirà màrtir per la seva fidelitat al projecte de Déu. I és que la profecia no fa altra cosa que actualitzar la Paraula de Déu, en l’àmbit del culte, per ajustar més i més la història col·lectiva del poble al projecte de Déu. En la nostra lectura del segon llibre de les Cròniques, el poble, representat pel seu rei, Joàs, no fa cas d’aquesta Paraula, i la història acaba en fracàs. El salm 88 que hem cantat, obre tanmateix una porta a l’esperança: «Persistiré en el meu amor, no em desdiré de la meva lleialtat», afirma el Senyor.

L’evangeli, que ens mostra el rostre amable de Jesús mestre de saviesa, ens forneix una clau important de lectura de la realitat quotidiana. Ens invita a mirar aquesta realitat i a fiar-nos-en per trobar el camí de la confiança: «Mireu els ocells del cel... mireu els lliris dels prats». Aquest exercici de lectura de la realitat com a sagrament de la bonesa de Déu, Israel el fa també a la Bíblia en els llibres dels Salms, en el Càntic, en els Proverbis, etc., i és que Jesús es troba immers en aquest corrent espiritual tan fecund. Amb Israel, doncs, i amb Jesús, aprenem a conjugar aquestes dues lectures, la de la història col·lectiva i personal, amb els seus esdeveniments, els seus èxits i fracassos, els seus projectes, i la lectura de la realitat, de les nostres experiències més immediates, del batec de la quotidianitat. De tot plegat som invitats a fer-ne camí de salvació, una història teologal, és a dir, lloc d’encontre entre la realitat de Déu i la nostra realitat humana. Un diàleg, en definitiva.

Lluís Gonzaga, hereu del marquesat de Castiglione, esdevingué sant precisament perquè, a la llum de la fe, va articular correctament aquestes dues lectures, la de la història familiar, amb les seves lluites pel poder i l’enlluernament d’una cultura potent, i la de la realitat quotidiana, a les aules del Col·legi Romà i pels carrers pestilents de Roma. Aquesta lectura li va ser lloc d’acolliment del Regne de Déu i de la seva justícia. Encomanem-nos-hi, doncs, i deixem-nos encomanar de la seva joiosa tendresa.

15 de juny del 2014

SOLEMNITAT DE LA SANTÍSSIMA TRINITAT (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ex 34,4b-6.8-9; Sl Resp Dn 3,52a.52b.53-56 (R.:52b); 2Co 13,11-13; Jn 3,16-18

Germanes, germans,

Després de la solemne cloenda de la Pasqua amb la diada de la Pentecosta, diumenge passat, l'Església ens invita a celebrar aquest diumenge el misteri fontal i primordial de la vida cristiana: les Tres Persones divines en la seva íntima i fecunda interrelació d'amor etern. De fet, en cada eucaristia i en cada sagrament es fa present el Misteri trinitari. L'eucaristia comença i acaba en nom de la Trinitat. Però la litúrgia, amb la pedagogia que li és habitual, vol centrar l'atenció dels fidels amb una celebració solemne del Déu únic en Tres Persones per tal que els creients no perdin de vista l'origen de la seva vida teologal i no cessin de glorificar Déu Pare, Fill i Esperit Sant amb qui foren segellats una vegada per sempre amb el sagrament del baptisme.

Efectivament, el baptisme ens va donar entrada de ple en la vida trinitària. Des d'aquell benaurat moment vam esdevenir família de la Trinitat, fills adoptius de Déu. Des d'aquell moment, la Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, el Déu únic en tres Persones, va esdevenir la nostra llar, casa nostra. Potser ens falta un sentit d'agosarada pertinença a la família divina. Hem deixat a Déu tan ben assegut i immòbil en les llunyanes altures del cel que ni tan sols no ens preocupa la nostra condició de fills seus. I pròpiament aquest hauria de ser l'objectiu principal de la festa d'avui: prendre consciència que som fills de Déu en Jesucrist i per Jesucrist, el seu Fill estimat. Per això diem que som fills en el Fill.

I què vol dir ser fill de Déu? Doncs, que per la seva gràcia vivim embolcallats pel seu amor immens i benvolent que està sempre al nostre abast, és a dir que sempre i en tot lloc i circumstància som estimats per Déu amb un amor de Pare. I així com el foc crema tot el que toca, de la mateixa manera, quan l'amor de Déu s'acosta a nosaltres ens contagia el seu amor ardent. Jesús ens ho demostra en l'evangeli d'avui: «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». I la magnitud d'aquest «tant» no podrem abastar-la mai, es perd en la immensitat del seu oceà d'amor..

L'amor de Déu és a més un foc incandescent donador de vida divina. Déu ens vol «cremar» amb aquesta vida seva perquè vol que, com Ell, fruïm eternament de la seva mateixa Vida. Aquesta és la sorprenent magnanimitat de Déu envers nosaltres, criatures fetes a la seva imatge i semblança. Estem cridats a una vida de predilecció en la qual Déu mateix serà el nostre premi etern, el nostre cel, però no un Déu abstracte, rodejat de núvols —tal com es revelà a Moisès en el Sinaí, inaccessible, tot i que es manifesta com a com a compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor—, sinó el Déu amb Rostre, el Déu tri-Personal revelat per Jesucrist. Per ser un Déu en tres Persones és també un Déu dialogant i comunicatiu. Jesús ens l'ha presentat com el Déu salvador, en la mateixa línia del Déu alliberador de l'Antic Testament. Per tal de fer experiència del Déu salvador cal que creiem en Ell, és a dir, que ens fiem d'Ell, que ens abandonem al seu amor i ens deixem estimar i cremar pel seu amor únic. Deixem que Déu sigui Déu en la nostra vida i donem-li la màxima entrada a la seva generosa comunicació d'amor

No perdem de vista, però, que aquesta dimensió tri-Personal de Déu juga un paper fonamental en la nostra vida cristiana. De la mateixa manera que hi ha un ordre intra-trinitari, pel qual el Pare ingènit engendra el Fill i ambdós aspiren l'Esperit Sant, i un altre extra-trinitari, pel qual el Pare envia el Fill al món i ambdós hi envien l'Esperit Sant –el que s'anomena en teologia les missions divines-, hi ha també un ordre d'accés a la Trinitat en el nostre procés de maduració cristiana que els Pares de l'Església van exposar d'una manera pedagògica —penso en sant Ireneu, en sant Ciril d'Alexandria o en sant Basili—. Essent el Pare la meta d'aquest accés, s'hi arriba per un camí invers al de les missions divines. O sigui que cal que visquem immersos en l'Esperit de la Veritat i de l'Amor, el qual ens conduirà progressivament al coneixement del Fill que al seu torn ens portarà al coneixement del Pare. El resum d'aquest procés el trobem en la coneguda expressió: «Al Pare, pel Fill, en l'Esperi Sant». Però tot aquest procés no és un pur joc geomètric. Només s'hi té accés per un camí de pregària humil i confiada que es tradueix en una vida de caritat. Cal haver tastat la mel per poder-ne glossar les seves propietats. Així mateix, necessitem tenir una gradual experiència de Déu per tal de poder comunicar i transmetre allò que ell ens ha permès de contemplar. És allò que un savi teòleg del nostre temps deia amb un llenguatge molt expressiu: «La veritable teologia s'ha de fer de genolls».

Avui l'Església fixa justament la seva mirada de Mare en el seus fills i filles que dediquen la seva vida d'una manera més intensa a la pregària i a la intercessió. Són aquells homes i dones captivats pel Misteri de Déu i que malden per viure immersos en l'adoració i la lloança del Déu tres vegades Sant. Han trobat la perla veritable i el seu únic tresor i amb la seva pregària incessant sostenen invisiblement l'Església i el nostre món tan desorientat i que prescindeix sovint de Déu.

Ara en aquesta eucaristia renovarem l'oblació al Pare de l'ofrena del seu Fill, en el seu Misteri Pasqual, i que ens comunicarà el seu Esperit Sant per tal que amb Ell puguem adorar el Pare en esperit i en veritat. Heus aquí la síntesi trinitària de l'eucaristia que ens dóna accés al Pare i ens fa solidaris els uns els altres en un amor que té la seva font en l'únic amor diví.

8 de juny del 2014

SOLEMNITAT DE LA PENTECOSTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 2,1-11; Sl 103; 1Co 12,3-7.12-13; Jn 20,19-23

Jesús Ressuscitat es presenta enmig dels seus deixebles i els diu: «Pau a vosaltres». Els ensenya els senyals de la seva Passió i repeteix: «Pau a vosaltres». I a continuació alena damunt d'ells i els diu: «Rebeu l'Esperit Sant».

Sant Pau ensenya que «ningú no pot dir: “Jesús és el Senyor”, si no està impulsat per l'Esperit Sant». És només l'Esperit Sant, el do de Crist Ressuscitat, que ens fa reconèixer la veritat de Jesús, les seves paraules, la seva vida. Ja en el Darrer Sopar, Jesús assegura als seus deixebles que l'Esperit Sant els ensenyarà totes les coses, recordant les seves paraules (cf. Jn 14,26). És l'Esperit Sant qui genera la pau que ofereix la Paraula de Jesús Ressuscitat. L'alè de Jesús és l'Esperit Sant, l'Esperit Sant és la pau que transmet la Paraula de Jesús.

«Quina és llavors l'acció de l'Esperit Sant en les nostres vides i en la vida de l'Església? —es pregunta el papa Francesc. I continua dient-nos: En primer lloc, recorda i imprimeix en els cors dels creients les paraules que Jesús va dir, i precisament a través d'aquestes paraules, la llei de Déu —com ho havien anunciat els profetes de l'Antic Testament— s'inscriu en els nostres cors, i en nosaltres es converteix en un principi de valoració de les decisions i d'orientació de les accions quotidianes, es converteix en un principi de vida. Es realitza la gran profecia d'Ezequiel: “Els purificaré de totes les seves impureses i de tots els seus ídols. Els donaré un cor nou i posaré en vosaltres un esperit nou... Posaré el meu esperit en vosaltres i faré que seguiu els meus decrets, que observeu i practiqueu les meves lleis” (Ez 36,25-27). De fet , del profund de nosaltres mateixos neixen les nostres accions: és el cor el que s'ha de convertir a Déu, i l'Esperit Sant el transforma si nosaltres ens obrim a Ell».

Tenim necessitat de deixar-nos impregnar per la llum i la saviesa d'aquest Esperit Sant, perquè només ell ens introdueix en la veritat de la vida que és la veritat de Déu, de Déu que és el Senyor de la vida, una vida que estem maltractant a tots els nivells: a nivell de la naturalesa, provocant que el nostre planeta sigui cada dia més inhòspit, més irrespirable; que estem maltractant a nivell humà, en el camí d'una desigualtat creixent que ens estableix en una edat mitjana feudal més inhumana, amb senyors feudals més refinats i cruels, i una massa humana més esclavitzada, o almenys més conscient de la seva esclavitud, i per tant més trista i frustrada...

Necessitem deixar-nos impregnar per la llum i la saviesa de l'Esperit Sant. Que aquest Esperit Sant ens recordi avui i demà les paraules de Déu: «Us dono la pau. No us la dono com la dóna el món».

I no la dóna com la dóna el món, perquè Crist és la pau; Crist és la veritable pau capaç d'engendrar pau al nostre cor, si nosaltres ho permetem. I en Crist trobem la veritable saviesa per a construir la pau del nostre cos que té una diversitat de membres molt diferents, per construir, de la mateixa manera, la pau del cos de Crist que formem tots i que, tot i ser molts i ben diferents, ens vol en la unitat que edifica la seva pau.

Un primer moment privilegiat per rebre aquesta pau és l'Eucaristia, on se'ns convida a donar-nos la pau, precisament abans de rebre Crist en la comunió, en el pa consagrat. Aquí, en aquest pa hi ha l'Esperit de Jesús, com ens ensenya l'himne de sant Efrem:

«Senyor, en el teu pa hi ha amagat
l'Esperit que no pot ser consumit.
En el teu vi roman, Senyor,
el foc que és impossible de beure.
L'esperit està així en el teu Pa
i el Foc resideix també en el teu vi:
una meravella manifesta,
què els nostres llavis han acollit».

Però després ve un altre moment també privilegiat i decisiu: portar aquesta pau a la vida quotidiana, treballar amb fermesa i generositat aquesta pau dia a dia en les difícils relacions humanes, buscar reforçar aquesta pau en una comunió amb l'esplendor i bellesa de la creació on batega l'amor i la pau del Creador.

Si volem la pau, si volem la pau del cor, no podem donar l'excedència a l'Esperit. No podem deixar a l'atur l'Esperit Sant, sinó que hem de tenir-lo en un exercici permanent. Per això el papa Francesc ens convida a dir aquesta breu oració:

«Esperit Sant, que el meu cor estigui obert a la Paraula de Déu, que el meu cor estigui obert al bé, que el meu cor estigui obert a la bellesa de Déu, cada dia».

1 de juny del 2014

ASCENSIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,1-11; Sl 46,2-3.6-9; Ef 1,17-23; Lc 24,46-53

La festa de l’Ascensió no ens parla d’un allunyament del Crist, sinó de la seva glorificació al costat del Pare. El seu cos humà assoleix la glòria i les propietats de Déu abans d’encarnar-se. Amb l’Ascensió, Crist s’acosta més a nosaltres, amb la mateixa proximitat de Déu. És també una festa d’esperança, ja que amb el Crist una part, la primícia de la nostra humanitat, està amb Déu. Amb ell, tots nosaltres hem pujat al Pare en l’esperança i en la promesa. En l’Ascensió celebrem la pujada de Crist al Pare i la nostra futura ascensió amb ell. En celebrar el misteri de l’Ascensió del Senyor, recordem que EL CEL ÉS LA NOSTRA META, i que la vida terrenal és el camí per aconseguir-la.

Déu, per mitjà del seu Fill ens ha obert el camí. Un Déu humanitzat profundament, com ens suggereix el poema de sant Efrem:
«El seu cos s’ha barrejat
amb els nostres propis cossos.
La seva sang s’ha vessat
en les nostres pròpies artèries.
La seva veu a les nostres orelles,
en els nostres ulls la seva llum,
ell i nosaltres, tots sencers
barrejats per gràcia».

Aquest Misteri és motiu de goig i santa alegria, i d’agraïment al nostre Déu, que ens dóna l’esperança de la nostra glorificació, com demanem també en l’oració col·lecta de la Missa d’avui. I per fer aquest camí encarrega als seus deixebles la missió de ser els seus testimonis i d’incorporar la gent al Misteri d’Amor Trinitari mitjançant la predicació, el baptisme i l’ensenyament i vivència dels seus manaments en una comunió fraternal. I avui som nosaltres qui rebem la seva Paraula de vida, perquè la visquem i l’anunciem amb les nostres obres.

Tot això ens demana viure amb un cor dilatat i una mirada profunda sobre la vida mateixa, com escriu un místic sufí del segle IX:
«Abans de marxar em vas dir:
des d’ara ja no veuràs
res del que miris,
llevat que em vegis
en tot el que miris».

Necessitem la mirada de Jesús, aquella mirada capaç d’arribar al cor de Pere i fer-lo conscient del seu pecat. Necessitem el cor de Jesús, aquell cor d’on sempre sortia una paraula d’acollida i de perdó. Necessitem conèixer més profundament aquest Jesús, que avui celebrem glorificat a la dreta del Pare, però que ens deixa el seu Esperit per mirar, no al cel, sinó per estar atents a caminar entre la gent com ell ho feia. Necessitem demanar aquest do del coneixement de Jesucrist, la nostra esperança de salvació. Necessitem, amb les paraules de sant Pau als efesis, fer la nostra pregària:

«Concediu-nos els dons espirituals d’una comprensió profunda de l’home i de la Revelació divina. Concediu-nos de conèixer la vostra veritat, per estimar la petita veritat dels nostres germans.

»Doneu-nos la vostra llum, la vostra llum que brilli als ulls, a la nostra mirada del cor. Llum per il·luminar i acollir els altres. Doneu-nos també d’aprendre la veritable grandesa del poder, que no és el poder d’aquest món sinó aquell poder que vós poseu al cor del qui creu en vós. Doneu-nos aquest poder de ser eficaços en la creació d’una vida nova. Vós que ho sou tot i que esteu en tots, doneu-nos de fer aquest camí amb una alegria santa».

No cal mirar al cel. El cel està on està Déu. I aquest Déu sorprenent ha fet del cor humà la seva casa, el seu cel. No cal mirar al cel. Cal mirar al cor i caminar amb els peus a terra, però amb el viu desig de la plenitud divina en el nostre camí.