27 de desembre del 2014

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
1Jo 1,1-4; Jo 20,2-8

Crist és present en la seva Església sobretot en l'acció litúrgica que en aquest temps de Nadal ens vol mostrar la totalitat del misteri de la redempció; ens convida a no aturar-nos prop del pessebre contemplant simplement les figuretes o al infant Jesús dormint a la palla. El centre del missatge és l'escolta del Crist i la reflexió sobre la seva encarnació, mort i resurrecció i sobre allò que Crist va predicar; després cal que cadascú faci la seva pròpia síntesi i segueixi Crist com el deixeble estimat, un dels deixebles cridats davant Joan Baptista; un dels que esdevingué testimoni de la crida en escoltar dir a Jesús: «veniu i ho veureu» i ell hi anà i a la fi  «ho veié i cregué».

Si ahir l'Església ens presentava la figura d'Esteve que donà la vida en testimoni del Senyor, avui ens presenta la figura del deixeble estimat, testimoni i transmissor de la bona nova de la resurrecció, ja que sense resurrecció el testimoni d'Esteve no hauria tingut sentit.

Davant del sepulcre buit el deixeble estimat veu i creu, tot i que encara no ha lligat caps amb l'Escriptura per comprendre-ho tot, el deixeble estimat ja apareix com el qui primer creu i a més el qui esdevé testimoni privilegiat amb la missió de transmetre la seva experiència, tot i reconèixer que el que ell pugui deixar escrit és tant sols el seu testimoni, una mínima part del que Jesús feu i digué. El deixeble estimat és no sols qui anà amb Pere, arribà primer al sepulcre buit i veié des de fora per finalment entrar dins, és per damunt de tot qui  «ho veié i cregué».

El deixeble estimat forma part del nucli més proper a Jesús amb Pere i Jaume; amb els qui ha compartit la teofania del mont Tabor, esdevenint testimoni de la glorificació, i ha vist l'angoixa de Getsemaní, esdevenint testimoni de la passió; però és a més qui ha recolzat el seu cap sobre el pit de Jesús en el darrer sopar, essent testimoni del missatge, a qui el relat del quart evangelista ens situa al peu de la creu amb la mare de Jesús a qui acull, essent testimoni de la mort, i és aquell qui a la vora del llac de Tiberíades ha dit als altres “és el Senyor”, a la fi testimoni de la resurrecció.

Per mitjà d'ell, del seu testimoni, la presència de Jesús restarà en el món fins que el Senyor torni a la fi dels temps. Quan Pere li pregunti a Jesús «Senyor, i d'aquest, què en serà?», Jesús respondrà «Si vull que es quedi fins que jo vingui, què hi tens a dir?», el seu testimoni és la seva presència.

26 de desembre del 2014

SANT ESTEVE PROTOMÀRTIR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Misericòrdia, perdó i constància.

Tiren pedres, tiren pedres però no ens podem quedar mirant les pedres. Hem de travessar la mirada cap al cel, per veure, per creure, per contemplar el que veu Esteve, la glòria de Déu. Ja veus «el Fill de l'home ferm a la dreta de Déu?» Delerem allò què Esteve veia tan clar? Jesús és el Senyor, ho és tot. Crist és el centre del Nadal, la seva llum il·lumina tot. On tenim fixada la mirada? En la glòria de Déu, o bé en la glòria dels homes?

Misericòrdia, i no desesperar mai de la misericòrdia de Déu (RB IV,74). Esteve pregava: «Jesús, Senyor, rebeu el meu esperit». Misericòrdia de Déu sí, la misericòrdia de Déu, ja que Déu se'ns dóna sempre, se'ns dóna en Jesús. Així ho estem celebrant. A Nadal baixa a nosaltres Déu mateix.

Déu baixa perquè l'home pugi. Avui en sant Esteve és l'home el qui torna a Déu. Sant Esteve com a primer màrtir puja cap a Déu. L'home puja cap a Déu per la misericòrdia feta perdó vers el proïsme: «Senyor, no els tingueu en compte aquest pecat».

La vida és aquest intercanvi: Déu baixa cap a nosaltres, mentre que cadascú de nosaltres puja cap a Déu en la mesura que ens reconciliem amb els altres. Per això és tant fonamental el perdó, el saber perdonar sense mesura a qui sigui. Per això, no hem de tenir en compte el pecat dels qui ens apedreguen. Més bé, se'ns demana ser testimonis de perdó. Si volem esdevenir màrtirs de la consciència, com a monjos, ens cal perdonar i perdonar sempre.

La vida i la mort són tant a prop. Ens cal la constància fins a la fi. Per això qui es manté constant en la pregària, en les humiliacions, en el treball, en la caritat, en l'esperança, en la fe fins a la fi serà salvat. Jesucrist és l'únic salvador.

Cal morir al nostre egoisme per poder viure la vida monàstica, per donar testimoni de la fe. És a dir, esdevenir màrtir de la consciència perquè neixi l'Esperit del nostre Pare del cel. Crist s'ha encarnat en la nostra història per esdevenir el centre de la nostra persona. I, així per la misericòrdia, el perdó i la constància nosaltres ens encarnem en la història de Déu.

25 de desembre del 2014

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97,1-6; He 1,1-6; Jn 1,1-18

Llegia recentment al diari d'una persona: «Dintre meu hi ha un pou molt profund. I allà dintre hi ha Déu. De vegades m'és accessible. Però sovint hi ha pedres i runes tapant aquest pou i llavors Déu està enterrat. Cal desenterrar-lo de nou. M'imagino que hi ha gent que prega amb els ulls dirigits cap amunt. Ells busquen Déu fora de si mateixos. També hi ha altres persones que ajupen el cap profundament i que l'amaguen entre les seves mans; crec que aquesta gent busca Déu dins de si mateixa».

Hi ha gent que prega amb els ulls dirigits cap amunt. Ells busquen Déu fora de si mateixos... Busquen aquest Déu pel qual tot ha vingut a l'existència. Busquen aquest Déu que té en ell la Vida i que desplega o vessa aquesta Vida com a Llum dels homes; una Llum que resplendeix en la foscor, en les tenebres. Busquen un Déu que els parli. Perquè aquest Déu és la Paraula. I l'home ha estat fet per aquesta Paraula i amb la capacitat d'escoltar i rebre aquesta Paraula. Capacitat d'escoltar i rebre aquesta Paraula que té en ella la Vida, una Vida que és la Llum dels homes.

Hi ha altres persones que ajupen el cap profundament i l'amaguen entre les seves mans; crec que aquesta gent busca Déu dintre de si mateixa. I no van per un camí equivocat, perquè la Paraula es va fer home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. Aquesta Paraula, aquest Déu, s'ha fet més íntim a mi mateix que jo mateix. Aquest tabernacle de Déu sou vosaltres que m'esteu escoltant, perquè així ens ho suggereix la mateixa Paraula de Déu que anuncia la pau que es fa sentir a l'interior del cor:

«Quin goig sentir a les muntanyes els passos del missatger que anuncia la pau i porta la bona nova, que anuncia la salvació! Que diu a Sió: El teu Déu és rei». I temps després el mateix Jesús ens dirà: «el Regne de Déu és a prop, convertiu-vos i creieu la bona nova». Ja està entre nosaltres amb la presència de la Paraula revestida de la nostra fràgil humanitat. Cada persona humana és un preciós tabernacle de Déu. Potser caldria recordar aquí l'afirmació del filòsof: «Si Déu s'ha fet home, llavors allò de més gran en aquest món és l'home».

Déu es fa home, perquè l'home es faci Déu... Meravellós i inefable intercanvi! Que neix de la iniciativa de l'amor diví. Déu ens parla en la persona del Fill. Ho fa en la nostra llengua humana per suscitar per part nostra la resposta que espera de nosaltres. Això ens ha de portar a no oblidar l'oració-col·lecta d'avui:

«Oh Déu que d'una manera admirable creareu la dignitat de la naturalesa humana i d'una manera encara més admirable l'heu restaurada... Feu que participem de la divinitat d'aquell que es dignà compartir la nostra condició humana».

Aquest és el camí per viure l'experiència de l'autèntic Nadal: treballar per fer ressaltar la dignitat de la nostra naturalesa humana, que ha atret la mirada de Déu sobre nosaltres fins al punt de fer-se EMMANUEL, és a dir, Déu-amb-nosaltres.

Necessitem despertar la llavor d'aquest Regne que Déu ha dipositat en nosaltres. El mateix Déu ens mostra el camí a través del fill encarnat, que va anar creixent i despertant aquesta consciència divina enmig nostre, com ens suggereix L. Tolstoi: «Déu, que vivia en ell, s'havia despertat en la seva consciència. El va sentir en si, i per això va sentir no només llibertat, coratge i alegria de viure, sinó que va sentir també tota la força del bé».

Desvetllar la consciència, despertar la nostra consciència, és fer que broti, d'aquesta llavor del Regne que està en el nostre interior, la nova vida. I de la mateixa manera que la nostra consciència es va despertant des del nostre naixement en la relació quotidiana amb els qui ens envolten, així mateix la consciència d'aquesta presència de Déu s'anirà desvetllant a mesura que siguem fidels als impulsos de llibertat, coratge i alegria de viure que van emergint en el nostre cor. Aquest ha de ser el nostre Nadal: sentir en la nostra vida tota la força del bé. Cal desenterrar Déu en el nostre cor.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 9,2-7; Sl 95,1-3.11-13; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

«Se’ls va aparèixer un àngel del Senyor, la glòria del Senyor els envoltà de llum». És el Misteri del Naixement de Déu revestit de la nostra fràgil humanitat. És un misteri de llum. Així ho subratlla i ho repeteix la litúrgia en aquesta Nit santa. Però l’home no està sempre obert a aquest misteri de llum. Ja ho va escriure Plató quan deia: «Podem perdonar un nen quan té por de la foscor. La veritable tragèdia de la vida és quan un home té por de la llum».

Avui són molts els qui tenen por de la llum, la qual cosa ja ens posa en evidència, perquè el qui fa les obres de la llum vol que es coneguin les seves obres. Avui es parla als mitjans de comunicació de la transparència, però d’altra banda aquestes mateixes pàgines que parlen de transparències ens porten notícies un dia si i l’altre també, que ens parlen de negocis ocults, bruts, on domina el poder dels diners... Però el que passa a nivell de la gran societat m’ha de fer pensar a mi, en el viure de cada dia, si hi ha transparència en la meva vida, de si jo sóc amic de la llum, de si jo tinc por de la llum. Al fons del cor, a l’interior de cadascun de nosaltres sempre hi ha una tensió entre la llum i la foscor. Estem fets per a l’alegria de la llum, la llum de la vida, però no falten les ocasions, circumstàncies, en què creiem que la vida anirà millor si triem la foscor. D’aquesta manera, inconscientment ens obrim a la tristesa de les tenebres.

Avui, aquesta nit, celebrem la revelació de l’amor de Déu que vol la salvació de tots els homes. Déu es revela com a llum. I aquesta llum ens ensenya que «els camins de la impietat, dels desitjos mundans no són els camins de la llum sinó aquells que ens porten a una vida de sobrietat, de justícia, i de pietat».

Jo m’he de preguntar també si aquests són els meus camins. Si els meus camins estan il·luminats per aquesta llum d’un Déu que ve per ser la llum del món, dels pobles que caminen en la foscor. En aquest misteri del Nadal Déu se’ns revela, se’ns manifesta, com a llum, com una gran llum que resplendeix per als que viuen en les tenebres, perquè s’obrin a rebre l’alegria de la llum.

Els pastors escolten l’anunci que, prèviament, els demana: «no tingueu por, us anuncio una nova que portarà a tot el poble una gran alegria: avui, a la ciutat de David us ha nascut un salvador, que es el Messies, el Senyor».

Seran els pastors d’aspecte esquerp, que no han estudiat, que són com una mata de ruda, que no saben res de res, seran ells els qui descobriran aquest llampec de llum divina que brilla en la nit de la humanitat. Aquest llampec que no encerten a descobrir la ciència i la paraula, els colzes dels estudiosos o els ulls de l’investigador. Seran els pastors d’ànima senzilla que descobriran aquest llampec de llum divina i es diran: «Anem a Betlem».

Però ni tan sols en l’ambient senzill dels pastors hi ha unanimitat en acceptar la llum; també aquí contemplem obertura i acceptació i escepticisme o negació davant la llum, com ho ressalta el diàleg del poema dramàtic:

—A Betlem me’n vull anar,
¿vols venir, tu, rabadà?
—Vull esmorzar.
—El Messies elegit
ha nascut aquesta nit.
—Qui t’ho ha dit?
—Un arcàngel flamejant
pel cel ho va pregonant.
—No serà tant!

Aquest diàleg estrany entre el rabadà i els pastors és tan vell com el món. Sempre hi ha rabadans tancats a la llum. Però com s’exclama en el poema de Nadal de Josep M de Segarra: «Ai si no fos aquesta nit, tan clara! Seriem un tros de carn i pensament, que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para; pell d’home arrossegada pel corrent!»

Aquesta nit santa ens crida a ser criatures que es deixen embolcallar per aquest misteri de llum que és el Naixement de Déu com a home, i que ens convida a suavitzar el balboteig aspre i dir amb l’alegria de la llum: «Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes».

24 de desembre del 2014

MISSA DEL MATÍ

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
2S 7,1-5.8b-12.14a.16; Lc 1,67-79

En aquest camí de l'advent cada personatge ha realitzat el seu paper. Maria la confiança, Joan l'anunci, Josep la discreta anuència, Elisabet la esterilitat resignada, Zacaries el dubte. El camí és a punt de concloure's i la llengua de Zacaries s'ha desfermat; per la seva incredulitat havia estat condemnat al silenci per l'àngel fins que es complís el que li havia anunciat i ara en circumcidar al seu fill i imposar-li el nom de Joan, tal com l'àngel li havia manat, lloa al Senyor, proclama l'arribada del Salvador i del seu missatger. Zacaries perquè ha vist ha cregut i ha fet el seu camí vers la fe en el silenci. Ara, ja creient, Zacaries canta el pla de salvació que ja està en marxa, Joan el seu fill és l'avançada del Messies, és la veu de la Paraula que està a punt d'arribar en expressió de sant Agustí.

El Messies que arriba però és ben diferent del que havia imaginat el rei David, perquè els designis de Déu tenen ben poc a veure amb les nostres pobres mires humanes. El Messies que arriba és Paraula, és llum, és un sol que ve del cel per il·luminar-nos als qui estem a la fosca condemnats a la mort, una mort que Ell vencerà i vencent-la ens donarà la vida. L'encarnació del Fill de Déu és el punt culminant de la història de la salvació que té al Pare com a punt de partida i com a meta. Per l'encarnació som alliberats perquè la gràcia de Déu es vessa sobre nosaltres i Déu fent-se home ens fa participar de la seva divinitat.

El Messies és a punt d'arribar a la nostra porta, l'hem sentit anunciar pels profetes, hem sentit el cant del seu missatger, hem vist la confiança de Maria i la seva total disponibilitat al pla de Déu, un pla que no ha entès però al que s'hi ha lliurat confiada. Ara el Salvador està apunt d'arribar a la seva Església i a cadascun de nosaltres, com a prefiguració de l'arribada definitiva a la fi de la història, ara ens toca a nosaltres de mostrar-nos-hi confiats. En la seva arribada hi ha el principi de la nostra redempció.

Avui sabem que el Senyor ve a salvar-nos i demà veurem la seva glòria.

23 de desembre del 2014

FÈRIA D'ADVENT

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
Ml 3,1-4.23-24; Lc 1,57-66

El Senyor ha enviat al seu missatger, ell prepara el camí, fa conèixer les rutes del Senyor i encamina per sendes de justícia. Joan no és el Messies, el paper de Joan dins de la història de la salvació és la de precedir-lo i anunciar-lo. També avui ens cal la figura de Joan, ens cal escoltar el seu anunci i preparar-nos per la vinguda del Senyor, aplanant el camí dels nostres cors i obrint-li noves rutes deixant de banda aquelles que les nostres mancances i les nostres debilitats han tancat; tot allò que ens provoca «l'alzheimer espiritual» del que parlava ahir el Papa Francesc en el seu discurs a la cúria romana: ser esclaus dels ídols que hem esculpit amb les nostres pròpies mans; de la malaltia de la rivalitat i la vanaglòria; d'un fals misticisme; de l'esquizofrènia existencial de la doble vida, de les enraonies que sembren la zitzània. La conversió és urgent i indispensable com ens recorda el Papa Francesc, perquè el Salvador està arribant a la nostra porta i trucarà.

És aquest el camí que ens ajuda a preparar Joan i el camí que ha anat preparant l'Escriptura. Com ens diu el Concili Vaticà II en la constitució Dei Verbum tot l'Antic Testament està ordenat sobre tot a preparar, anunciar profèticament i significar amb diverses figures la vinguda de Crist. Han estat molts els profetes, però serà precisament Elies amb Moisès qui compartirà la teofania de Jesús al mont Tabor. I la darrera de totes les figures profètiques és Joan, aquell de qui Jesús digué que entre els nascuts de dona no n'hi havia hagut cap de més gran que ell. Joan és el precursor, el missatger que anuncia al qui ha de venir, és el nou i definitiu Elies, el qui havia de venir abans, el qui anuncia al qui ve després d'ell, al Messies aquell és tan gran que Joan es declara indigne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies.
El món, ens recorda el nostre abat general en la seva carta de Nadal, té necessitat de la vinguda del Senyor, del Regne de Déu, té necessitat que regni en ell l'humil Rei crucificat i ressuscitat que només sap estimar l'home, i estimant el salva.

Joan ha vingut al món per anunciar-ho, ja ve el rei i legislador nostre, l'esperança i salvació de les nacions, i ve a salvar-nos. Si desitgem de veure Crist, veient-lo a Ell, reconeixerem la seva presència enmig nostre.

22 de desembre del 2014

FÈRIA D'ADVENT

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
1S 1,24-28; Lc 1,39-56

Avui la litúrgia de la Paraula ens mostra la fe personificada, encarnada, en tres dones: Anna, Elisabet i Maria, són icones de l'esperança i de la confiança en Déu. Anna, la mare del profeta, ha patit el menyspreu per la seva esterilitat i la seva súplica ha esta atesa per Déu i ara ella agraïda li ofereix un sacrifici pel naixement de Samuel, que consagrarà llur vida a Déu. Anna, icona de l'antiga aliança, ha vist així recompensada la seva fe i generosa dona a Israel un profeta que ha d'ungir a David com a rei d'Israel.

Elisabet en la seva vellesa esdevé mare, la mare del precursor el qui anuncia al Messies.

Maria per la seva banda ha vist com un fill naixia en el seu interior per intervenció de l'Esperit Sant, ella que no havia conegut home, infantarà un fill i n'espera el naixement i aquest fill serà el Salvador, el Messies, el Senyor. En aquesta espera il·lusionada és qualificada com a beneïda per Elisabet que proclama la seva fe dient: «Feliç tu que has cregut». Elisabet i Maria tenen en les seves entranyes a Joan i a Jesús. Joan, el profeta, la veu que cridarà en el desert i aplanarà el camí del Messies, salta de goig ja en les entranyes de la seva mare en visitar-lo el seu Senyor. I és aleshores que Maria trenca el seu silenci, l'evangelista posa en la seva boca un càntic que recollint el bo i millor de l'Escriptura ens mostra el seu acompliment en Jesús, l'infant que ha de néixer de Maria. Déu que ha actuat, actua i actuarà en la història estén el seu amor pels qui creuen en ell de generació en generació. Maria icona de la nova aliança, espera la primera vinguda de Crist.

L'Església espera la vinguda definitiva de la seva pedra angular. Però en aquests dies Jesús, el rei desitjat de les nacions, el qui ha convertit l'antiga aliança en la nova aliança, el qui ha fet de l'antic Israel el nou poble d'Israel; ve també a la seva Església i ve també a cadascun de nosaltres, és la vinguda que ens prepara per la vinguda definitiva. Escriu sant Bernat que «Gràcies a aquesta vinguda, nosaltres, que som imatge de l'home terrenal, serem també imatge de l'home celestial.»

Preparem-nos-hi com Anna i Elisabet i sobretot com Maria, model d'esperança i de confiança, model de fe.

21 de desembre del 2014

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Jesucrist és la clau de volta de la història humana. És la revelació del pla de Déu, que ara ha sortit a la llum. «Oh Orient, esplendor de la llum eterna, i sol de justícia. Vine, il·lumina els qui viuen a la fosca, al país tenebrós».

Oh, quanta necessitat de llum ens fa falta! Perquè no veiem bé Déu que s’anorrea i s’encarna en la nostra pròpia naturalesa perquè ens adora. Perquè com va prometre a David ens ha donat un lloc on habitar-hi, que és l’Església per viure sense por.

Maria ens obre la porta de la història humana perquè entri la llum eterna, el sol de justícia. Així, rebent el missatge de l’àngel, Maria es fa disponible al projecte de Déu Pare per a tots els fills dispersos. Maria és anomenada plena de gràcia. Aquesta plenitud de la gràcia de Déu és la que volem també nosaltres. Déu se’ns apropa ara com mai en celebrar la seva encarnació en la nostra història.

Cadascú de nosaltres, en la mesura en que ens fem disponibles al projecte de Déu en la nostra pròpia història, rebrem la plenitud de la gràcia que ens il•luminarà totes i cadascuna de les tenebres que encara tenim.

Sí, ens falta llum per veure com Déu s’ha fet no res. I si Déu, el Creador, s’ha fet un de nosaltres és per a empènyer a la seva criatura, que som cadascú pel voler seu, a esdevenir grans amb un cor gran com Déu ens estima. Perquè així és com Déu ens ensenya com hem d’estimar. Perquè cal ensenyar-nos la disponibilitat que ens fa falta per a la plenitud de la seva gràcia.

De moment cal escoltar, estar atents al voler de Déu. Maria escolta, és receptora i es fa disponible a la gràcia de Déu.

Escolta doncs i posa en pràctica tu mateix amb la teva disponibilitat la Paraula que ens ve avui a salvar-nos. Jesucrist, Paraula feta carn, clau de volta de la història humana, perquè la nostra carn humana es faci paraula i llum de salvació per als altres.

14 de desembre del 2014

DIUMENGE III D'ADVENT (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 61,1-2a.10-11; Lc 1,46-48.49-50.53-54 (R.: Is 61,10b); 1Te 5,16-24; Jn 1,6-8.19-28

«Germans, germanes, viviu sempre contents, no us canseu mai de pregar, doneu gràcies en tota ocasió. Això és el que Déu vol de vosaltres en Jesucrist». Així comença el fragment de la segona lectura. L'alegria és conseqüència de l'esperança. El veritable cristià és com el pagès, sap que tard o d'hora vindrà la pluja que assaona la seva terra. Sempre espera i la seva terra dóna fruit. «Viviu sempre contents». ¿Com parlar de l'alegria sense caure en un optimisme ingenu ni en paraules rebuscades? L'alegria és una conquesta. «Examineu-ho tot i quedeu-vos en allò que trobeu bo», escriu sant Pau. Es tracta d'un procés on hi han renuncies: renunciar al mal que hi ha dins nostre, renunciar als objectius contraris a la fraternitat i a la pau. La vida és plena de situacions doloroses; orientar-la amb responsabilitat implica preocupacions i dedicació, també renuncies. Segons la Carta Apostòlica del Papa Francesc als consagrats (21 novembre 2014) en ocasió de l'Any de la Vida Consagrada, «la perfecta alegria consisteix a reconèixer el rostre de Crist, l'alegria de veure'ns semblants a Ell, que no ha refusat sotmetre's a la creu per amor nostre».

L'alegria de l'Esperit no vol dir tenir, posseir, sinó tenir-lo, de saber que tenim Déu i la riquesa del seu Amor: amor, goig, pau, paciència, benvolença, bondat, fidelitat, dolcesa i domini de si mateix (cf Gal 5, 22-23). El Papa ens invita a ser «experts en comunió. Comunió dins la família, la comunitat monàstica, l'Església... Trobareu la vida donant la vida, l'esperança donant esperança, l'amor estimant».

Les persones cerquem Déu. Amb l'Encarnació de Jesucrist, Déu es fa present enmig nostre per parlar-nos d'Ell mateix i per indicar-nos el camí. Ell ve a cercar-nos i entra dins la nostra vida si ho desitgem, si el nostre cor està preparat. Sense mostrar encara directament el Messies, Joan assegura que ja és present enmig dels qui l'escolten, i d'aquesta manera els incita a estar atents a la seva manifestació.

Joan és «una veu que crida en el desert, un testimoni de la llum». I nosaltres, ¿qui som? ¿que hem de fer? Hauríem de ser un crit d'esperança, la veu d'un pregoner que anuncia la festa que no exclou ningú, que anuncia l'esperança i de llibertat als desvalguts, als cors adolorits, als oprimits..., segons el profeta Isaïes. El Papa Francesc escriu als religiosos: «mantingueu vives les utopies, on es visqui la lògica evangèlica del do, de la fraternitat, de l'acollida de la diversitat, de l'amor mutu... L'Evangeli és exigent i requereix ser viscut amb radicalitat i sinceritat».

«Aplaneu el camí del Senyor». Hem de ser testimonis de la llum joiosa que és el Crist. Cal aplanar-li el camí. On hi ha muntanyes d'egoisme i d'orgull hem de posar-hi generositat i senzillesa; on hi ha fondalades d'inseguretat i de ressentiment cal posar-hi confiança i compassió. En aquesta línia es manifesta l'apòstol Pau; demana insistentment unes relacions fraternals, plenes d'esperit cristià i de delicadesa, de sol·licitud mútua i d'esperit de perdó. Així, experimentem, en paraules del Papa, «la mística del viure junts, que fa de la nostra vida un sant pelegrinatge».

Revisió de vida, autocrítica constructiva, conversió i les antenes ben desplegades. Déu parla als qui tenen el cor i la ment desperts, «desperts i vigilants». Escolta amb «l'orella del cor», diu metafòricament sant Benet. Estiguem a punt, sempre preparats i en actitud d'escoltar la «veu» que crida al fons del nostre cor. Cada dia tenim l'ocasió d'escoltar i de trobar-nos amb aquest Salvador que ve a nosaltres. Visquem constantment en una actitud d'espera i amb la il·lusió de la trobada. La Carta Apostòlica ens invita: «Viviu la mística del trobament; la capacitat d'escoltar a les demés persones, la capacitat de buscar junts el camí, el mètode a seguir». La pregària i l'agraïment ens ajudaran a estimar Aquell que ve, que es queda i viu entre nosaltres.

11 de desembre del 2014

MISSA EXEQUIAL DEL SR. JAUME BADIA SOLÉ

ONCLE DE FRA LLUÍS SOLÀ

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Santa Coloma de Queralt, 11 desembre 2014

Lm 3,17-26; Sl 22; Fl 3,20-21; Mt 25,1-13

«Esperar silenciosament la salvació del Senyor». Podria ser aquest el lema d’una vida, podria ser el lema de la vida del Jaume. És el lema de la vida del cristià.

Ens hem reunit en aquesta església per acomiadar el pare, el bon pare que ha estat per a tu, Maria Teresa, per acomiadar el tiet, l’amic, el veí. En recordem les coses bones, perquè sempre, quan fem el comiat d’una persona estimada, pensem en les coses bones, en tot el que ens va donar, en la seva generositat, en el seu bon humor. És bo que sigui així. Com ens deia l’autor de les Lamentacions en la 1a lectura, «ara hem de fer reviure els pensaments que ens mantenen l’esperança». Les coses negatives, els defectes, els pecats, que també en va tenir, és clar, els posem confiadament a les mans del Pare. Déu ha estat i és un bon Pare per a ell, i per això, en aquesta celebració de les exèquies, li demanem que el perdoni per la seva infinita misericòrdia i l’ompli d’aquell amor, aquell amor tan gran, que nosaltres, aquí a la terra, quan ens estimem, només podem assajar.

Esperar silenciosament… deixeu-me tornar a aquesta frase tan fonda de la primera lectura. En la vida de cadascun de nosaltres, en el més pregon de tot, hi ha el silenci. És aquell espai on ens trobem sols, cadascun de nosaltres, amb nosaltres mateixos i, si tenim fe, amb Déu. És en aquest silenci, si tenim fe, que podem fer de la nostra vida un diàleg amb Déu i un camí d’esperança en la seva salvació. És en aquest silenci: el silenci amb el qual anem embolcallant tots els moments de la nostra vida, els moments senzills, els petits moments en què assagem d’estimar els altres i donar-nos generosament; és el silenci en què ha viscut i ha mort el tiet Jaume, discretament. Una discreció, però, que no em priva de recordar la seva generositat, la seva capacitat d’ajuda quan amb les forces ho podia fer. Em plau recordar el seu tarannà de bon veí, a Santa Coloma i també a Barcelona. Em plau recordar el seu gust per les coses ben fetes: un Cavall Fort ben enquadernat, un moble ben acabat, una paret ben pintada… són tots aquests moments embolcallats de silenci que han anat teixit el diàleg de la seva història de salvació. El silenci d’aquests darrers anys en què anava deixant totes les coses i la malaltia i la vellesa l’anaven preparant per al darrer dia. Un silenci i un diàleg que van units indissolublement als de la seva esposa, la teva mare, Maria Teresa, la tieta Teresa, amb qui ara s’haurà retrobat per escoltar de Déu, el bon Pare, una paraula definitiva d’amor i de salvació.

Aquests moments de silenci i de generositat, i també els mals moments, les dificultats, les penes de la vida, els moments en què la generositat potser defallia dominada per les exigències del propi jo —com ens passa a tots— i per les amargors que de vegades ens causen els altres, tots, tots aquests moments, els bons i els dolents, són, encara, en la vida del Jaume, i en la vida de tota persona, en la vida del cristià, la premsa, el molí on elaborem l’oli amb el qual haurem d’il·luminar la nostra llàntia per esperar l’Espòs, Jesucrist. M’ha semblat molt adient l’evangeli de les deu verges que van sortir a rebre l’Espòs per posar una mica de llum en aquests moments de tristesa. També perquè és un evangeli molt adient pel temps litúrgic de l’Advent que estem vivint, un temps d’espera joiosa i atenta, en el silenci de la nit, de la vinguda de l’Espòs, Jesucrist. Aquesta paràbola de les deu verges ens fa estar atents, molt atents. Ens parla de dues possibilitats: podem trobar-nos amb les ampolles buides, o plenes, amb oli o sense, amb llum o amb tenebra: la mort sempre ens fa pensar seriosament en el sentit de la vida, en el sentit que donem a la nostra vida, en les tries que fem, ara i aquí, en els camins que escollim. L’oli, a les nostres mans, a les mans del Jaume, en el moment de la trobada amb el Senyor, que és la Llum veritable, és una mica el signe senzill i humil de la seva, de la nostra disponibilitat a teixir aquest diàleg d’amor al llarg de la nostra vida. I dic disponibilitat, perquè nosaltres sols no ho podem fer.

Vull acabar amb la paraula festa. Per al creient la mort és la porta d’accés a la festa de la Pasqua eterna del Senyor, descrita com un convit de noces, com un lloc i un espai per a celebrar l’amor, la vida, l’amistat. Sant Pau hi posava una altra paraula encara més solemne: la ciutadania del cel. És aquesta la nostra veritable ciutadania, la nostra identitat, la que ens fa ciutadans amb Jesucrist de la Pàtria de la vida i de l’amor que és el Regne.

Demanem-ho i desitgem-ho pel Jaume. Que al cel sigui! Feliç Any Nou!, com a ell li agradava dir encara que no toqués. Que sigui feliç per a ell l’Any Nou sense fi de la festa de Déu Pare.

I que a nosaltres ens conforti l’esperança d’aquesta joia tan gran, «perquè la vostra bondat i el vostre amor, Senyor, ens acompanyen tota la vida». Amén.

8 de desembre del 2014

LA CONCEPCIÓ IMMACULADA DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Admetre el misteri de la Immaculada Concepció és admetre el pecat, l'estat de caiguda de la humanitat i la necessitat d'una reparació, la qual cosa és un camí molt diferent de com el pensament de la Il·lustració concebia l'home: amb una bondat natural, com a criatura innocent, una «ànima bella»; a més considerava que la naturalesa i l'home són portadors d'infinitud i divinitat, són sants i estan salvats... no necessiten per tant un redemptor ni assolir la plenitud..., n'hi ha prou amb un desenvolupament de si mateixos.

Aquests pensaments han deixat molt de rastre en la societat moderna. Encara que aquelles esperances d'«un món feliç» que portaria el futur s'han esvaït bastant. L'optimisme ha rebaixat clarament els seus horitzons, no es veu avui una claredat de cara a un futur. I l'experiència ens està dient que en aquesta societat on es prescindeix de Déu, s'està prescindint també de l'home com a tal, i, en conseqüència portant la societat a una major deshumanització.

Dins d'aquest panorama la festa de la Immaculada posar un punt d'esperança a la vida humana, il·lumina l'horitzó, permet de veure un futur.

Us convido a tornar a la Paraula de Déu que acabem d'escoltar. Són com tres icones d'una gran bellesa i molt suggerents.

Una paraula prèvia sobre la icona: La icona és una imatge que escapa a l'espai i el temps; que sota unes formes representa un misteri amagat. No té com a finalitat manifestar una bellesa artística sinó sobretot crear una comunió amb una presència transcendent, i portar-nos a una experiència religiosa. No són, les de la icona, unes figures materials per orientar la nostra imaginació durant la pregària, sinó un centre material on reposa una energia, una virtut divina que s'uneix a l'art humà.

Primera icona: L'escena del primer pecat. L'home viu una amistat íntima amb Déu, una relació que després trenca, però Déu no es retira sinó que inicia un diàleg amb els nostres primers pares, que cobren consciència del seu pecat, i on Déu ja parla d'un futur restaurador en el qual l'home recobrarà l'amistat amb Déu.

Aquesta icona ens parla de la bellesa de la comunió, de l'amistat, de l'amor. Escriu sant Gregori de Nissa: «L'home i el cristià no poden prescindir de la bellesa sense dispersar-se i perdre's. Fet segons una imatge, tendeix a la imatge perquè la seva semblança amb Déu és epifania de la bellesa divina». És la bellesa de l'amistat divina.

Segona icona: La segona lectura ens ofereix tot el projecte diví pel que fa a la humanitat. Més enllà de tota vicissitud viscuda en la relació de Déu amb l'home al llarg de la història, Déu ens ha beneït en Crist com a punt de partida, ens ha elegit en Crist per ser sants, per viure eternament en l'amor. Tota la dispersió provocada pel pecat està destinada finalment a ser recollida, recapitulada tota en Crist. Crist és l'home, la mesura justa per treure fora el pecat i crear un món més humà. Aquesta paraula de la segona lectura seria una bella icona per a contemplar el cor de Déu.

Tercera icona: L'Evangeli. Una escena que ha atret la mirada de la humanitat, dels artistes, de la contemplació orant, dels Pares de l'Església. Així ho descobrim en aquestes paraules que sant Gregori de Nissa posa en els llavis de Déu: «Vull renovar el gènere humà en el si virginal; vull, en una forma adaptada a l'home, pastar de nou la imatge que el modeli, vull curar-lo ... vull reparar la vella imatge feta bocins. El diable va arrossegar i va trepitjar la meva imatge caiguda. Vull fer-me, de terra verge, un nou Adam perquè la natura es defensi a si mateixa de forma congruent».

«Déu te guard, plena de gràcia». És la intuïció de la santedat primera, d'aquella primera amistat del Paradís, que porta en germen la santedat de la Immaculada Concepció.

Maria plena de gràcia divina i cristiana, envoltada de l'amor redemptor i santificant, guarda l'evidència que «Déu ens ha estimat primer», que va quedar habitada per l'Esperit Sant i convertida en propietat de Déu i icona de l'Esperit Sant. Anticipa la sort de tots nosaltres, com a victòria sobre el mal i el pecat. Pertany a la glòria del Fill, és una criatura pasqual des del principi.

Així doncs, podem endur-nos d'aquesta celebració els sentiments amb què l'hem començada:

«Gaudens gaudebo...
Aclamo el Senyor plena de goig,
la meva ànima celebra el meu Déu,
que m'ha mudat amb vestits de victòria
i m'ha cobert amb un mantell de felicitat».