DIUMENGE XI DURANT L’ANY (Cicle A)

ORDENACIÓ PRESBITERAL DE FRA BERNAT FOLCRÀ
Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona i Primat Joan Planellas i Barnosell
Ex 19,2-6a; Gradual Sl 83,10. 9; Rm 5,6-11; Mt 9,36-10,8

Molt estimat Poble sant de Déu. Molt estimat P. Abat. Molt estimada comunitat cistercenca de Santa Maria de Poblet. Molt estimat Fra Bernat. Molt estimada família. Molt estimats preveres i diaques. Molt estimades germanes i germans.

Avui la Paraula de Déu i el sagrament que celebrem semblen haver estat disposats l’un per a l’altre des de tota l’eternitat. Les lectures que acabem d’escoltar no ens parlen simplement d’un ministeri, ni d’una funció eclesial, ni tan sols d’una vocació personal. Ens parlen del cor mateix de Déu i de la manera com aquest cor continua estimant el món.

Ens trobem reunits en aquesta església monàstica, construïda per generacions de monjos que han cercat Déu en el silenci, en la pregària i en la vida fraterna. I avui, en aquest lloc sant, un germà nostre és cridat a rebre el do del presbiterat. Fra Bernat no deixa de ser monjo. No abandona la seva vocació primera. Ans al contrari: és ordenat de prevere des de la profunditat de la seva consagració monàstica. El presbiterat serà una forma nova de servir aquella mateixa crida que un dia el va conduir a cercar Déu entre aquests murs.

La primera lectura ens ha fet escoltar unes paraules d’una tendresa extraordinària. Déu recorda al poble: «Us he pres sobre les ales igual que una àguila, i us he portat fins a mi».

Fixem-nos-hi bé: Déu no diu primer «us he portat a una terra», ni «us he donat una llei», ni «us he confiat una missió». Diu: «us he portat fins a mi».

Al centre de tota vocació hi ha sempre aquest moviment. Déu ens atrau cap a ell. Tot comença aquí. També la vida monàstica. També el ministeri ordenat.

Abans de ser servidor dels germans, abans de predicar, abans de celebrar els sagraments, abans de qualsevol tasca apostòlica, el prevere és un home conduït cap a Déu. Un home que ha après a deixar-se portar.

Potser aquesta és una de les gràcies més grans que el monaquisme ofereix al ministeri ordenat. Recordar-li constantment que no és primerament un gestor, ni un organitzador, ni un especialista en assumptes religiosos. És un home que viu davant de Déu. Un home que habita la presència.

La font del ministeri no és l’activitat. És la comunió. I la comunió amb Déu.

Per això, germà estimat, avui l’Església no et confia en primer lloc una feina. Et confia un misteri. El misteri d’habitar cada vegada més profundament en aquell Crist que ja has promès seguir.

La segona lectura ens porta encara més al centre. Sant Pau ens ha dit: «Quan nosaltres érem encara incapaços de tot, Crist va morir pels qui érem dolents». No diu que Crist va morir pels justos. No diu que va donar la vida pels perfectes. Va morir per nosaltres quan encara érem pecadors.

Aquest és el fonament de tota vida cristiana. També del sacerdoci, del presbiterat. Cap home no és ordenat perquè sigui digne. Cap home no arriba a l’altar perquè hagi conquerit la santedat. Tot és gràcia. Tot és misericòrdia.

I precisament per això el prevere ha de ser un testimoni humil de la misericòrdia rebuda.

Sant Bernat de Claravall (1090–1153), va escriure sobre el sacerdoci amb una gran exigència espiritual. Per a ell, el prevere no és només un administrador dels sagraments, sinó un home configurat a Crist, cridat a la santedat, a la humilitat i al servei de les ànimes. En moltes de les seves cartes i sermons critica els clergues que busquen honors, riqueses o influència en lloc del servei evangèlic. El sacerdot ha de conduir el poble amb la seva vida abans que amb les seves paraules. A la seva obra adreçada al papa Eugeni III, De consideratione, escriu: «Hi ha molts que volen presidir, però pocs que volen servir». Aquesta frase resumeix una de les seves preocupacions principals: l’autoritat eclesial només té sentit com a servei. Per això, també adverteix: «Sigues exemple dels creients, no només amb la paraula sinó amb la conducta».

El Poble sant de Déu no necessita preveres que s’exhibeixin a si mateixos. Necessita homes transparents a Crist. Necessita persones que hagin après que Déu salva, que Déu perdona, que Déu espera, que Déu sosté. Necessita persones que hagin experimentat en la seva pròpia pobresa allò que després anunciaran als altres.

Potser la gran temptació de tota vida espiritual és pensar que arribarem a Déu pels nostres mèrits. Però el prevere sap —o hauria de saber— que viu únicament perquè ha estat estimat primer.

El ministeri presbiteral neix d’aquesta memòria agraïda. No som nosaltres els qui hem estimat primer. No som nosaltres els qui hem escollit primer. No som nosaltres els qui hem fet possible la salvació. Tot prové d’Aquell que ens ha estimat quan encara érem lluny.

I arribem finalment a l’Evangeli. És una de les pàgines més commovedores de sant Mateu. Jesús contempla les multituds.

Abans de parlar, abans d’enviar, abans de cridar els apòstols, Jesús mira, contempla. I allò que veu li traspassa el cor: «En veure aquella multitud de gent, malmenada i desesperançada com les ovelles sense pastor, se n’apiadà».

La paraula que l’evangelista utilitza per expressar aquesta compassió és profundíssima. Indica una commoció interior, una sacsejada de les entranyes.

Déu no mira el sofriment del món amb indiferència. Déu no contempla la humanitat des de lluny. Déu pateix amb nosaltres. I la missió de l’Església neix d’aquesta compassió de Crist. També el presbiterat neix d’aquesta compassió:

Per aquest motiu, no és una promoció espiritual. No és un honor. No és un reconeixement.

En canvi, és una participació en la compassió del Bon Pastor.
Per això el ministre ordenat està cridat a aprendre la mirada de Crist.
A mirar com Crist mira. A estimar com Crist estima. A sofrir amb els qui sofreixen. A alegrar-se amb els qui s’alegren. A portar en el cor les angoixes i les esperances del Poble sant de Déu.

El Catecisme de l’Església Catòlica, tot fent al·lusió a la vida de Sant Joan Maria Vianney, subratlla com la «mirada de Jesús purifica el cor [...], il·lumina els ulls [...]; ens ensenya a veure-ho tot a la llum de la seva veritat i de la seva compassió per a tots els homes» (CEC 2715). «“El miro i Ell em mira”, deia, en temps del seu sant Rector, un pagès d’Ars que pregava davant el sagrari. Aquesta atenció a Ell és renúncia al “jo”» (Ibídem).

I, dins aquesta mirada, hi podem trobar també una altra llum preciosa per comprendre un sacerdoci monàstic. Algú podria pensar que el monjo viu allunyat del món. Però els grans mestres de la tradició monàstica ens ensenyen exactament el contrari. El monjo entra en el silenci no per escapar dels homes, sinó per portar-los més profundament dins el cor.

Per això, la clausura no és una frontera contra el món. És un espai perquè el món pugui ser present davant de Déu. Per això, des del mateix monestir, és necessari incidir en allò que el papa Lleó XIV ens afirmava el dilluns passat en el discurs a la Conferència Episcopal i, també, en l’encontre amb el món de la cultura: La necessitat d’impulsar una evangelització capaç de dialogar amb la societat contemporània, essencialment en un context marcat per la secularització, la diversitat cultural i les migracions. Hem d’animar-nos a aprendre els «llenguatges de l’altre», afirmava el Papa, a generar espais de trobada i a construir vincles que permetin fer arribar l’Evangeli en realitats cada vegada més complexes.

I és, en aquest sentit, com el monjo prevere és, d’una manera particular, un home de compassió contemplativa. Fixeu-vos-hi bé: «Compassió contemplativa».

Havent integrat en el seu cor la mirada de Jesús, porta davant l’altar els qui no saben pregar. Presenta davant Déu les llàgrimes amagades. Intercedeix pels qui han perdut l’esperança. Sosté silenciosament una part del pes del món.

I això és immens. Això és profundament sacerdotal.

Avui, en el cant del Gradual, l’Església ha posat als nostres llavis una súplica bellíssima: «Mireu, o Déu, protector nostre, mireu els vostres servents». Mireu els vostres servents. No els seus mèrits. No les seves obres. No els seus projectes... Mireu els vostres servents.

Es tracta d’una pregària de pobresa i de confiança. Potser, aquesta podria ser també la pregària més profunda d’aquesta ordenació.

Que Déu miri aquest germà nostre, Fra Bernat. Que el miri amb la mateixa mirada amb què el va cridar. Que el miri amb la mateixa misericòrdia amb què l’ha sostingut fins avui. Que el miri en les hores de llum i en les hores de foscor. Que el miri quan experimenti la fecunditat del ministeri i quan només conegui l’aridesa. Que el miri sempre.

Perquè la fidelitat d’un prevere no depèn principalment de la força de la seva voluntat, sinó de la perseverança de la mirada de Déu sobre ell.

Estimats germans i germanes. Al final d’aquesta celebració un home serà configurat sacramentalment amb Crist, Bon Pastor.

Les seves mans seran ungides. La seva veu pronunciarà les paraules de la consagració. La seva vida quedarà marcada per sempre. Però el signe més profund no serà visible. Serà interior. Crist mateix prendrà possessió del seu cor.
I aquest és el gran desig que avui presentem al Senyor: que tota la seva existència esdevingui eucarística.

Que sigui home de l’altar perquè és home de la pregària.
Home de la paraula perquè és home del silenci.
Home de la comunió perquè viu unit a Crist.
Home de misericòrdia perquè coneix la seva pròpia pobresa.
Home de compassió perquè ha après la mirada del Bon Pastor.

I que la Mare de Déu, tan venerada en aquesta casa de Poblet, l’acompanyi sempre en el camí.

Així, quan passin els anys, i les forces minvin, i només resti l’essencial, pugui descobrir amb joia que tota la seva vida no ha estat altra cosa que això: deixar-se portar, sobre ales d’àguila, fins a Déu; viure de l’amor de Crist mort i ressuscitat; i compartir amb el món la compassió i la mirada infinita del seu Senyor. Amén.

SANT BENET, ABAT, PATRÓ D’EUROPA

Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona Joan Planellas Barnosell
Pr 2,1-9; Sl 1,1-6; Ef 4,1-6; Lc 22,24-27

Molt estimat Pare Abat. Molt estimats monjos d’aquest monestir de Santa Maria de Poblet. Molt estimat Poble sant de Déu.

És per a mi una gran alegria compartir amb vosaltres, monjos cistercencs de Poblet, i amb tots els amics i amigues que els acompanyeu, la solemnitat d’avui. Cada carisma de la diòcesi és joia i riquesa per a tot el poble sant de Déu que peregrina a Tarragona, i n’estic veritablement agraït.

No cal dir que Sant Benet és un dels homes que més beneficis ha aportat a la mare Església, i la seva llum és encara ara vigent i atractiva per a tants cristians i cristianes que volen llençar-se a l’aventura de l’Evangeli. La seva vida i els seus ensenyaments, que escoltaríem de vosaltres sense cansar-nos-en, són testimoni vivent de la predicació del Regne. Deixeu-me’n entrellucar alguns trets fonamentals a partir de les lectures d’avui.

Al costat dels savis israelites, Benet va entendre la saviesa com el millor bé desitjable. Parar l’orella a la saviesa i obrir el cor al seny són en el fonament de la seva radicalitat de vida, a punt per deixar riqueses i honors, com va fer amb generositat abundant. No hi ha tresor comparable a la intel·ligència. Aquesta tot s’ho val, però no arriba sola; és un do, però necessita la nostra lliure aportació de desig, de constància, de paciència. Benet vol contribuir-hi fundant el que ell anomena «l’escola del servei diví», una escola radical i apassionant on aprendre els misteris de la vida humana i de la vida divina.

Llegint la Regla ja s’entén que l’afany de Benet no és l’estudi per l’estudi ni la pregària per la pregària, sinó arribar amb profunditat a allò que diu la primera lectura: llavors «comprendràs què vol dir venerar el Senyor i trobaràs el coneixement de Déu», és a dir, dit amb paraules més entenedores, «llavors sabràs venerar el Senyor, arribaràs a conèixer el que Déu vol» (Pr 2,5). Es tracta, doncs, de cercar la intel·ligència de la fe, aquell sisè sentit que ens obre als pensaments sorprenents de Déu fins a aprendre a reposar en ell. Repassar de nit i de dia la Llei de Senyor, com hem cantat en el salm, és l’aposta del nostre sant, una manera concreta i efectiva de cercar la saviesa divina sense defallir.

Per això avui, amb emoció, sentim altra vegada i de manera renovada la seva veu: «Fill meu, fes cas del que et dic, fica’t al cap els meus preceptes» (Pr 2,1), paraules molt properes a l’inici del pròleg de la Regla: «escolta, fill, les prescripcions del mestre, para-hi l’orella del cor». Només els bons mestres, aquells que saben que el seu servei és alhora un do i una missió, s’atreveixen a demanar que els escoltem, que els seguim, que els obeïm. Però ―fixem-nos-hi―, la relació demanada és la paterno-filial, perquè, en realitat, no es tracta d’ajudar a acumular coneixements ―recordeu, en aquest sentit que n’hi ha que aconsegueixen molts títols acadèmics però els manca sentit comú o la percepció de les coses espirituals―; per tant, no es tracta ―com deia― d’acumular coneixements, sinó d’engendrar vida, vida plena, la vida de Crist. Qui no tingui anhel d’aquesta vida, qui no tingui anhel de Crist, no podrà entrar en la dinàmica de Benet.

Per això, a l’igual que el savi israelita, Benet entén que el mestre, com un pare, ha de vetllar amorosament per aquells que Déu li encomana. No és aquesta, doncs, una posició de privilegi ni de poder, sinó, més aviat al contrari, de servei i de responsabilitat, perquè com diu la Regla parlant de l’abat: «no ha d’ensenyar ni establir ni manar res al marge del precepte del Senyor» (RB II, 4). El qui escolta té el mateix desig de Crist, reconeix la veu de l’únic pastor, sent que els seus passos són guardats directament pel cel. L’important de tot plegat és captar que en el desig de la saviesa hom no va mai sol. Sempre hi ha un mestratge i sempre hi ha un aprenentatge, però en definitiva tots som deixebles de l’únic Mestre i seguim un mateix guia, de manera que tot ho vivim de manera circular, ensenyant i escoltant a la vegada, a manera de la Santíssima Trinitat, font de comunió autèntica.

Aquesta essència trinitària ens mena a una actitud molt subratllada per Benet: la humilitat. No es tracta, està clar, de posats o formes externes. Estem parlant de la virtut, de la força interior, que ens deixa penetrar el misteri de Crist, que no ha vingut a ser servit sinó a servir. I la humilitat, com la saviesa, es treballa, es guanya, s’aconsegueix poc a poc, dia a dia, escoltant cada circumstància de la vida, cada paraula del germà, oberts a transformar cada dia de nou la nostra vida, de renovellar-la, purificant tot allò que no és amor.

Els deixebles van haver de fer un llarg camí d’aprenentatge per captar que el Regne no s’aconsegueix a base de privilegis, honors i lloances. Com els va costar assumir el camí quenòtic, de despreniment, d’abaixament, que Jesús mostrà en la seva pròpia persona fins a l’extrem! L’Evangeli d’avui descriu una d’aquestes tantes escenes, sempre xocants, sempre interpel·lants. Diu Jesús: «el més important d’entre vosaltres s’ha de comportar com si fos el més jove i el qui mana s’ha de comportar com el criat que serveix». I és que és realment difícil d’entendre que Lluc situï el passatge que acabem d’escoltar immediatament després del relat del Sant Sopar. En aquest sentit, els paral·lels d’aquest passatge que trobem en els altres Evangelis Sinòptics ―Mateu i Marc― es troben en el context de la seva predicació i no en els dies de la passió. De fet, en el Sopar Pasqual, Jesús expressa el contingut profund d’allò que està a punt de succeir: el seu cos perdrà l’alè, sí, però, com a entrega per nosaltres, com a aliment de vida eterna; la seva sang caurà a terra, sí, però vessada com a signe de nova i definitiva aliança. La seva mort, doncs, aparentment fracàs del Mestre, esdevindrà el triomf de l’amor en majúscules.

En aquest context d’entrega total, de despreniment total, els deixebles tornen a equivocar-se de camí. L’Evangeli de Lluc ens diu que, en el context de l’Últim Sopar, es posaren a discutir quin havia de ser tingut pel més important. Hores abans de la mort de Jesús, ¿realment encara no han entès la dinàmica del Regne? ¿Realment encara no han entès que qui perd guanya i que qui guanya perd? El nou error dels deixebles ens posa en atenció: segles després de la mort de Jesús, ¿ho hem entès nosaltres? ¿Hem entès veritablement quina és la dinàmica del Regne proclamat per Jesús?

La paciència del Mestre possibilita una nova catequesi per a tots aquells que el vulguin seguir. «el més important entre vosaltres ha d’ocupar el lloc del més jove, i el qui mana el lloc del qui serveix» (Lc 22,26). Ens ho creiem això? Benet sí. Com va captar que aquest és l’únic camí que porta directament a la lògica evangèlica! Com va saber remarcar la humilitat com a pedagogia imprescindible, proposant en la seva Regla fins a dotze graons que demanen vivències ben radicals! (vegeu RB VI, 67).

I la humilitat del qui serveix és també l’únic camí vers la comunió fraterna, massa sovint atacada per egocentrismes i individualismes. Potser oblidem que el veritable testimoniatge de l’amor és viure per fer possible la utopia del testament que Jesús ens deixà: «que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu» (Jn 17,21). L’escola de Benet és també escola de comunió i de sinodalitat, de la qual també el nostre Sínode ha d’aprendre. La saviesa i la humilitat, que ens porten a la relació personal i profunda amb el Pare, ens fan disponibles als germans, desitjosos de la vida de cadascú que alimenta la vida de tots, comptant, és clar, també la dels més pobres i menyspreats de la societat. La vida cenobítica ens fa present les paraules de Pau que hem escoltat a la segona lectura: «un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots» (Ef 4,5-6).

Benet no pot ser més concret a l’hora de posar-ho en pràctica. Deixeu-me acabar llegint-lo amb aquestes paraules de la Regla que tantes vegades heu meditat: «Que practiquin, doncs, els monjos aquest zel amb amor ferventíssim, és a dir, que s’avancin a honorar-se els uns als altres; que se suportin amb una gran paciència les seves febleses, tant físiques com morals; que s’obeeixin amb emulació els uns als altres; que ningú no busqui allò que li sembla útil per a ell, sinó més aviat el que ho sigui per als altres; que practiquin desinteressadament la caritat fraterna; que temin Déu amb amor; que estimin el seu abat amb afecte sincer i humil» (Regla LXXII, 3-10).

Estimats germans monjos de Poblet, no deixeu mai de mostrar-nos, amb les vostres vides i amb els vostres ensenyaments, el camí autèntic de l’Evangeli. L’Església que peregrina a Tarragona us necessita. Necessitem el vostre testimoniatge i la vostra valentia. Que sant Benet us hi ajudi i acompanyi amb el seu testimoniatge. Bona festa a tots!

SANT BERNAT, ABAT DEL NOSTRE ORDE I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel senyor arquebisbe Joan Planellas i Barnosell
Sa 7,7-10.15-16; Sl 62,2.3-4.5-6.8-9 (R: 2b); Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

Molt estimat pare Abat Fra Octavi. [Molt estimat pare Prior Fra Rafel] Molt estimats monjos. Molt estimat Poble sant de Déu.

M’ha plagut moltíssim acceptar la invitació a presidir l’eucaristia avui, en la solemnitat de sant Bernat, en aquesta meva primera visita com a bisbe de la diòcesi a aquest estimat monestir de Santa Maria de Poblet i a vosaltres, monjos, que en sou les seves pedres vives. És un gran goig per a mi, poder celebrar avui amb vosaltres aquesta eucaristia.

Bernat de Claravall, monjo cistercenc i pare de monjos, fou gairebé un dels personatges més importants de l’Europa occidental de la primera meitat del segle XII. Home contemplatiu, predicador i també escriptor, intervingué en molts dels problemes teològics, eclesials i, en gran part, també, polítics del seu temps. Gaudia de la saviesa lloada en la primera lectura. Aquella saviesa que avui, tots els qui participem d’aquesta celebració, hauríem de demanar per a nosaltres i per a la mateixa vida d’aquest monestir.

Tal com se’ns deia al final de la primera lectura, «demanem al Senyor que se’ns concedeixi de parlar assenyadament i pensar d’una manera digna dels dons que hem rebut d’ell, que guia cap a la Saviesa i fa tornar els savis al camí dret». El que ens cal és que nosaltres i les nostres paraules, amb tot l’enteniment i amb tota la destresa, ens posem a les mans de Déu.

Gaudint d’aquesta saviesa, cercada i trobada d’una manera fonamental en la contemplació de Déu, Bernat de Claravall parlava i escrivia gairebé sempre vivament. El seu estil, la seva paraula, sortien de la convicció dels grans valors cristians. L’abat de Claravall havia tastat la gran força espiritual de la pobresa, l’energia d’ànima i la claror d’esperit que brollen d’un ésser que s’ha pres seriosament les consignes del Crist. Per això tenia tanta seguretat quan blasmava les desviacions, les marrades espirituals o les desviacions dels seus mateixos monjos o d’altres persones que coincidien en el seu camí. Bernat tenia la mateixa força de sant Pau a la Carta als Filipencs quan denuncia a aquells que han esdevingut enemics de la creu de Crist. Ho hem escoltat avui a la segona lectura: «La seva fi serà la perdició, el seu déu és el ventre, i posen la seva glòria en les parts vergonyoses. Tot el que aprecien són coses terrenals». En un sermó adreçat als clergues, Sant Bernat afirma que si aquests viuen de Déu evangelitzaran quasi espontàniament. Igualment, en alguna de les seves cartes, Bernat adoctrina els laics, homes i dones, blasmant-los la seva vida ostentosa i poc evangèlica, donat que amb les seves exhibicions luxoses són contraris a la humilitat, que els allunya de poder ajudar més acuradament els pobres. De fet, sobre aquest punt, hi ha expressions de sant Bernat que ens recorden la doctrina de sant Joan Crisòstom sobre la pobresa, sobretot quan afirma que els rics roben als pobres allò que despenen inútilment o supèrfluament.

En Sant Bernat hi trobem l’home savi i l’home just lloats en l’Escriptura. Anant a l’Evangeli d’avui que ens parla de ser sal i de ser llum, podríem parafrasejar aquell salm que diu que «l’home just és llum que apunta en la fosca». La fraternitat cristiana és molt més que un eslògan, és una actitud evangèlica substancial que té les seves arrels en una justícia impregnada d’amor universal. Els qui cerquen en els altres el propi benefici són els qui esdevenen expressió d’injustícia. L’home just i savi, és el qui s’entrega al germà desinteressadament. És aleshores quan comença a esdevenir llum enmig de moltes situacions enfosquides per la cobdícia o la rivalitat. El qui s’entrega sense més ni més, encara que no se n’adoni instantàniament, capgira el món tal com Déu l’ha capgirat a través del seu Fill. La justícia de Déu beu de l’amor, no dels raonaments estratègics. Així en pren nota també l’home just, l’home savi, l’home bo, l’home de Déu.

No hi ha major alegria per a un cristià que la descobrir-se com a senzill instrument de l’amor de Déu, i per tant, de la seva justícia. És aleshores que el cristià anhela trobar i realitzar la justícia ja en el moment present —com desitjava sant Bernat—, sense tancar els ulls a aquelles realitats mancades d’amor, de justícia, de coherència, de vida, de fe.

Som cridats a fonamentar la nostra justícia en l’amor, a esdevenir imatge viva de l’esperança de Déu, presència significativa en el nostre present. És a dir, hem de ser llum, hem de ser sal. De fet, el nostre ser testimonis de Crist en la nostra jornada laboral, i per a vosaltres, els monjos, en l’«ora et labora» aquí en el monestir, té molt a veure en la recerca d’aquell equilibri que hem de trobar entre la manifestació evident de vida cristiana —ser llum—, i la presència significativa enmig de la realitat i la rutina diària —ser sal—. Es tractarà de cuidar la missió cercant de compaginar de manera senzilla, amb esforç i sacrifici, aquests dos elements —ser llum i ser sal— que provenen d’una vida arrelada en la Paraula de Déu i d’una existència moguda per l’Esperit. El papa Francesc, en la recent Exhortació apostòlica sobre la santedat cristiana en la vida ordinària, afirma que «no és sa estimar el silenci i defugir el trobament amb l’altre, desitjar el descans i rebutjar l’activitat, cercar la pregària i menysprear el servei. Tot pot ser acceptat i integrat com a part de la pròpia existència en aquest món, i s’incorpora en el camí de santificació. Som cridats a viure la contemplació també enmig de l’acció, i ens santifiquem en l’exercici responsable i generós de la pròpia missió» (núm. 26). I afegeix encara que «l’Esperit Sant» no «pot llançar-nos a complir una missió i al mateix temps demanar-nos que la defugim, o que evitem de lliurar-nos-hi totalment per preservar la pau interior» (núm. 27).

La vida interior d’un cristià i més encara la d’un monjo, no anirà deslligada de la seva expressió visible: siguem, doncs, llum i sal en les nostres ocupacions diàries. Aleshores, la vida pública del cristià serà un record constant de l’invisible que habita en el nostre cor.

En el final del llibre De consideratione ad Eugenium papam, un escrit sublim de sant Bernat, dirigit al papa Eugeni III que havia estat cistercenc i deixeble de Bernat mateix, el sant monjo es fa la pregunta de com podem assolir la contemplació de Déu. Com podem copsar els seus atributs, es pregunta. I la resposta que dóna és clara i nítida: per la santedat, no pas pel simple raonament. I la santedat es troba composta per dos elements: pel sant temor de Déu i també per l’amor sant. I l’amor sant foragita la por que podria anar embolcallada en el temor. I és aleshores quan parla dels quatre modes de contemplació que —tot i que ara no és el moment d’explanar— corresponen als atributs que abans ha donat a Déu. I aquests quatre modes de contemplació són: l’admiració per la majestat de Déu, la consideració dels judicis de Déu que colpeix l’ànima i en foragita els vicis per la humilitat, la recordança dels beneficis divins, i el repòs en l’esperança de les promeses divines. Aplicar aquestes quatre menes de contemplació, afegeix sant Bernat, ens ajudaria a continuar cercant Aquell que encara no hem trobat prou i que mai no cercarem massa. I afegeix encara: potser Déu serà cercat més dignament i més fàcilment per mitjà de la pregària que no pas per la simple discussió.

Estimats, qui és capaç de cercar Déu per mitjà d’aquesta contemplació us asseguro que és sal i és llum, tal com demana Jesús avui a l’Evangeli. Us asseguro que és un home que es deixa d’històries i que va a totes. Us asseguro que és algú que ha començat a viure en el seu cor l’evangeli de les benaurances, i que anhela, treballa, es desviu i manifesta un gran desfici perquè els qui l’envolten puguin viure la mateixa experiència.

Que aquesta Eucaristia d’avui, memorial de la mort del Senyor per fidelitat a Déu i a nosaltres, ens ajudi a viure amb més coherència la nostra vida cristiana per tal que resplendeixi las nostra llum davant els qui ens envolten. Llavors, com succeí als qui conegueren i compartiren la vida amb Bernat de Claravall, «en veure el bé que hem obrat, glorificaran el nostre Pare del cel».

Que Santa Maria, patrona d’aquest monestir, ella que va saber combinar amb una extraordinària finor espiritual la contemplació de Déu i l’esperit de servei, ens ajudi en aquest bon propòsit.