28 de febrer del 2016

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Ja s’ho faran. A mi que no em moguin. Jo no penso moure ni un dit per convertir-me, que ja estic bé. Així murmuren alguns, però: «Els qui es creuen estar ferms, que mirin de no caure».

De la història del poble d’Israel, de Moisès, de l’amor de Déu pel seu poble en podem aprendre. Déu és amor. I la seva actitud pràctica, si podem parlar en aquests termes de Déu, s’expressa en la misericòrdia: «Baixaré, doncs, a alliberar el poble del poder dels egipcis i a fer-lo pujar a un país que regalima llet i mel».

Que no ens passi per alt una lliçó de la història. Ja que si el poble d’Israel va estar en un procés constituent durant quaranta anys pel desert, ara aquests quaranta dies també nosaltres estem en procés de conversió.

«Jo sóc el qui sóc». Déu és en present, contínuament en present. Nosaltres en canvi estem en camí, en procés de ser coneguts per nosaltres mateixos, de saber qui som, de saber-nos estimats per l’amor de Déu, de tenir experiència de Déu en la nostra pròpia carn, la nostra pròpia terra, el nostre propi arbre.

Si som com la figuera de la vinya, és a dir, com el cristià de l’Església que no dóna fruit de cap manera, ara és el temps propici. Ara, en la Quaresma, és el temps favorable perquè ens deixem cavar i adobar de la Paraula de Déu, de la pregària i de la contemplació de l’amor de Déu envers nosaltres, de la nostra experiència de la misericòrdia de Déu en el sagrament de la reconciliació.

Reconciliació que ens cal per tornar a Déu, a l’Església, al compromís com a cristians. De l’exemple de Jesús, de les seves paraules i dels seus gestos hem de fer-ne experiència en el desenvolupament de l’Evangeli en la nostra vida, en l’actitud pràctica de la misericòrdia.

Ara és el moment d’estar disponibles a les necessitats dels altres. Estar disponible per als altres és estar disponible per al Crist. Si els cristians som seguidors de Crist ens cal ser les persones més disponibles que hi ha sobre la Terra.

27 de febrer del 2016

BENEDICCIÓ ABACIAL DE F. OCTAVI VILÀ I MAYO, ABAT DE POBLET

Al·locució final del P.Abat

Grazie, Padre Abate Generale per la sua presenza e la sua vicinanza a questa comunità.
Gràcies estimat senyor Arquebisbe, pastor de la nostra Església de Tarragona i successor de Fructuós, gràcies senyor Cardenal, arquebisbes i bisbes, pare abat de la comunitat germana de Montserrat, mares abadesses, monjos, monges, preveres i diaques, germans de comunitat i germans i germanes de la nostra congregació.
Gracias a las abadesas y abades que nos acompañan como signo de comunión de nuestra Orden y de la familia cisterciense y benedictina, discípulos todos de san Benito, bajo cuya Regla militamos.
Merci pères Abbés et mères abbesses pour votre présence et votre amitié.
Molt agraïts a l’Honorable senyor Vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, Honorable senyor Conseller d’Interior i altres representants del Govern català, també als Il·lustríssims senyors President de la Diputació de Tarragona, alcaldes de Vimbodí i Poblet, l’Espluga i Montblanc, moltes gràcies senyor Alcalde de Tarragona per representar la meva estimada ciutat, gràcies a totes les autoritats, familiars i amics del monestir que ens acompanyeu.

L’eix del paper de l’abat, com el primer dels monjos en el deure, és el servei i la caritat, servei fet amb amor i caritat mostrada en el servei. Per assolir això l’abat ha de nodrir-se de les fonts de la vida del monjo que són la pregària, el treball, la Paraula i l’Eucaristia; sols així pot esdevenir comprensiu, lleial, realista, dialogant i coherent, com li cal ser. En la línia de sant Agustí podria dir: Soc abat per a vosaltres, soc cristià amb vosaltres. La condició d’abat comporta un deure, la de cristià un do; la primera comporta un perill, la segona la salvació. Per això cal que l’abat no anteposi res a Crist i que ensenyi que res no se li ha d’anteposar, perquè el monjo és primer que tot un cercador de Crist, del rei veritable. L’abat, tot assumint les funcions de Crist al monestir, ha d’ensenyar els preceptes més servint que manant, seguint les petjades del mestre, que com hem sentit en l’Evangeli, ens ha donat exemple perquè nosaltres fem als altres allò que Ell ens ha fet. El servei de l’abat demana doncs una sol·licitud extrema, enginy i traça i tot això centrat en l’amor als germans, imatge de Crist, i al lloc que han de ser el guió i l’escenari de l’actuació de l’abat. Un servei que és fruit de l’amor.

Servei i amor al país, ja que així com l’Església encarnada en aquest poble  dóna fe de la realitat nacional de Catalunya, tal com ens diu el document dels bisbes catalans Arrels Cristianes de Catalunya, també aquest lloc, el nostre monestir, profundament arrelat al país, és una part fonamental del seu passat, alhora un protagonista del seu present i un referent pel seu futur.

Però el centre de Poblet són les pedres vives que l’omplen de sentit. Aquí els monjos menen, per fer-ne casa de Déu i porta del cel, donant-li vida, una vida recuperada fa tot just setanta-cinc anys. Ben aviat, de la mà del meu pare vaig conèixer, és a dir vaig aprendre a estimar aquestes pedres. Algunes han estat per a mi pedres angulars; no puc recordar-les ara totes però juntament amb els meus pares dels qui vaig rebre la fe, vull fer esment de l’abat Maur Esteva, l’amistat i proximitat del qual m’han acompanyat la major part de la meva vida; i de l’abat Josep Alegre sota el mestratge del qual vaig iniciar el camí de la vida monàstica cistercenca, aquell camí que el Senyor, amb la seva bondat, ens va mostrant. Un camí que és servei i amor  i que l’abat ha de fer cercant de ser més estimat que temut i tenint sempre present que ha de donar comptes a Déu dels qui li han estat confiats.

L’eix de la vida de l’abat és el servei i la caritat, servei fet amb amor i caritat mostrada en el servei, no anteposant res a l'amor del Crist, ja que on hi ha el cor de l’home allí hi ha també el seu tresor. La comunitat monàstica està constituïda a imatge de les primeres comunitats cristianes, on l’abat assumeix les funcions de Crist i intenta mostrar el camí a cada monjo, després és cadascú qui ha de deixar que la pregària, la lectura i el treball omplin la seva vida ja que si l’abat ha d’ensenyar més amb l’exemple que amb la paraula, la comunitat ha d’escoltar i respondre més amb actes que amb mots. Els camins del Senyor són nombrosos i Ell en persona és el camí, i així, no anteposant res absolutament al Crist la vida del monjo respon al compromís amb el Senyor, el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna.

Vida de compromís amb Déu i amb els germans. Quan el monjo vesteix l’hàbit demana la misericòrdia de Déu i de l’Orde, és a dir l’amor de Déu i de la seva comunitat. L’abat ha de viure en l’amor a Déu i als germans, no deixant de ser monjo, és monjo per la professió, es deu a la seva vocació de cercador de Crist i és abat per necessitat, per servei. Cal doncs que la necessitat no perjudiqui la professió i que a l’abat el càrrec li completi, sense suplantar-la, la seva condició de monjo , com ens diu sant Bernat.

Invoquem la saviesa i que el Senyor inclini el cor d’aquest pobre servent seu a la prudència, per poder córrer per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor.

BENEDICCIÓ ABACIAL DE F. OCTAVI VILÀ I MAYO, ABAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Abat General de l'Orde Cistercenc Mauro-Giuseppe Lepori
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Jo 13,3-15

«Fill meu, si aculls el que jo et dic i guardes com un tresor tot el que et mano, si escoltes atentament la saviesa i el teu cor és amatent a entendre…» (Pr 2,1-2)

Estimat Abat Octavi, estimat Abat Josep, estimada Comunitat de Poblet, estimat senyor Arquebisbe Jaume, estimat senyor Cardenal, estimats Bisbes, estimats Abats i Abadesses, benvolgudes autoritats, estimats germans i germanes.
La paraula de Déu ens demana d’escoltar. L’escolta és la nostra primera resposta a la paraula de Déu. La Paraula es guarda amb una escolta oberta, sempre activa. La saviesa, en efecte, no és un arxiu, un registre, sinó l’escolta constant d’un Déu que ens parla sempre, que ens parla ara. És el primer que ens demana sant Benet a la Regla: «Escolta, fill!» (Pròl. 1). I el primer «fill» a qui sant Benet demana que escolti és segurament el mateix abat, el qui ha d’encarnar el «mestre», i el «pius pater», el pare misericordiós, per als seus germans (cf. RB Pròl. 1). Perquè si l’abat ha de representar Crist en la comunitat (RB 2,2), ho ha de fer sobretot com a Verb que el Pare pronuncia eternament, també ara i aquí, en el present de la nostra vida. I Crist és la Paraula-Escolta, és el Verb que es deixa sempre pronunciar per un Altre, pel Pare, en el buf de l’Esperit Sant.

Escoltar vol dir també invocar, cridar: «...si crides la intel·ligència i la invites a venir, si la busques com si fos plata i et deleixes per ella com pels tresors amagats...» (Pr 2,3-4). La nostra resposta a la paraula de Déu és una petició, responem demanant, invocant. És aquesta l’escolta activa, lliure, responsable que Déu vol: demanar sempre la paraula del Pare, això és, demanar el do del Fill a l’Esperit Sant.

També el salm 1 ens ensenya a alimentar-nos i a desassedegar-nos en la Llei del Senyor, evitant la xerrameca amb els malvats, els arrogants, els qui es creuen ser ells mateixos la font de la veritat, de la saviesa, sense arrelar-se en l’escolta de Déu que ens parla contínuament, com un riu que s’escola. L’arrogància és la paraula que no escolta, que no brolla de l’escolta humil i amorosa de Déu.

Sant Pau ens recorda però que aquesta escolta no es demana únicament a l’abat, al qui presideix la comunitat eclesial: «Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa» (Col 3,16). L’Esperit, certament, parla sempre a l’Església, a una assemblea de germans i germanes convocada pel Verb fet carn per continuar la seva encarnació en la història del món. El Verb té sempre necessitat de l’escolta de Maria, figura i model de l’Església, per deixar-se engendrar pel Pare en el temps, en tot temps, en el nostre temps, això és, per fer-nos néixer a la vida nova de membres del seu Cos. L’abat és cridat a afavorir aquesta escolta de la Paraula per tal que s’encarni en la vida de comunió de la seva comunitat. Per això sant Benet li demana en primer lloc que s’esmerci en l’escolta i l’evangelització de la seva comunitat. Costa molt avui convèncer-ne els superiors i les superiores, ja que creuen sovint que han de privilegiar un paper de govern, d’administració (de vegades limitada als afers econòmics) o, a tot estirar, de servei caritatiu a la comunitat. No s’adonen que la primera caritat que tot pastor està cridat a oferir al seu ramat és l’Evangeli, la Paraula de Déu que il·lumina el camí, que conforta, que encoratja, que corregeix en profunditat els cors, i no tan sols la superfície dels comportaments i de les formes externes. Quina pena fan les comunitats que no han estat educades a escoltar la bellesa lluminosa de l’Evangeli, això és, de Crist mateix, present enmig nostre per parlar-nos!

La paraula de l’abat, per sant Benet, ha d’educar doncs l’escolta dels seus germans, l’escolta de la comunitat. El beat Guerric d’Igny defineix el monestir com a «auditorium Spiritus Sancti – auditori de l’Esperit Sant» (Sermó per a l’Advent 5,2; Sermó per a Nadal 5,2; Sermó per a Epifania 3,6), un lloc consagrat a l’escolta de l’Esperit, on ens reunim per escoltar Déu. Lloc, doncs, de silenci, de comunió en el silenci. No un silenci buit, ans un silenci dins el qual l’orella està prompta a escoltar l’única Paraula que val la pena escoltar, el Verb de Déu, fins i tot quan se senten totes les altres paraules. Una Paraula que no és només teòrica, que no és només un concepte, sinó una bellesa i una bondat que la comunitat està cridada a fer ressonar en l’harmonia de l’art. La paraula de Déu fecunda la capacitat humana d’expressió i genera la bellesa, genera l’art: l’art del cant, de la música, de la dansa, de la icona, de l’ensenyament fascinant que abrusa els cors com als deixebles d’Emmaús... L’art, al capdavall, de la litúrgia. Tot just ens ho suggeria sant Pau: «Que la paraula de Crist tingui estada entre vosaltres en tota la seva riquesa; instruïu-vos i amonesteu-vos els uns als altres amb tota mena de doctrina; agraïts a Déu, canteu-li en els vostres cors amb salms, himnes i càntics de l’Esperit» (Col 3,16a).

Hi ha però una bellesa de la paraula de Déu que és la més gran de totes: la caritat. La caritat no és una alternativa a la paraula, a la saviesa, a la veritat. La caritat és l’origen i la finalitat, el significat més profund i sublim de la paraula de Déu. Perquè el Logos és Àgape. El Verb es va fer carn per expressar fins al fons que Déu és amor.
Per això Jesús insereix el rentament dels peus en la litúrgia del sopar pasqual. Ho fa com a Mestre i Senyor, és a dir, per expressar i revelar la profunditat del seu ensenyament i de la seva autoritat divina.
Trobant-se la comunitat dels apòstols reunida en la comunió de la pregària, de l’escolta de la paraula de Déu, per celebrar l’Aliança, «cantant amb agraïment salms, himnes i càntics de l’Esperit» (cf. Col 3,16), Jesús s’aixeca i es despulla com per revelar la bellesa essencial del seu Cos, que és la bellesa del servent de Déu, la veritat última de l’Evangeli i la màxima glòria del Senyor. I aquesta veritat i aquesta glòria es concentren en la misericòrdia de Déu que ve a rentar-nos els peus, a rentar el que tenim de més baix i més brut en el camí de la vida. Jesús s’aixeca per ajupir-se, per abaixar-se en la caritat misericordiosa que assumeix la cura de la nostra misèria.

Jesús invita els apòstols i a cadascun de nosaltres a transmetre als altres el que ell ens dóna, el que ell és per nosaltres. Ens demana de fer això en memòria seva, com l’Eucaristia. Ens demana de ser misericordiosos tal com ell és misericordiós, per ser, a través d’ell, misericordiosos com el Pare. Misericordiosos com el Pare, misericordiosos com el Fill, misericordiosos com Déu. Això és la caritat.

L’abat, com Pere, ha de permetre que Crist tingui cura de la seva misèria. Ai dels superiors que es creuen obligats a ser perfectes! Pere és cridat a estimar Jesús més que els altres (cf. Jo 21,15), no perquè en sigui capaç o digne, sinó perquè Crist li ha perdonat molt més que a tots els altres, perquè Crist ha rentat els seus peus bruts del fang de la presumpció i de l’orgull molt més que els de tots els altres. A qui molt se li ha perdonat se li demana d’estimar més (cf. Lc 7,47).
Quan un superior vol obtenir una gràcia per a la seva comunitat, el mètode més segur és recordar-se d’oferir al Senyor la seva pròpia misèria. Els millors administradors del tresor de Déu són els captaires.

Sant Benet, en el fons, no voldria sinó això de les seves comunitats. Al capítol 53 de la Regla, que tracta de l’acolliment dels hostes, i, per tant, del que el monestir està cridat a ser per al món, sant Benet prescriu que l’abat i tota la comunitat, després d’haver expressat a l’hoste tots els signes de l’acolliment espiritual i material necessaris, renovin en ell el rentament dels peus transmès per Jesús. I després d’aquest gest, sant Benet vol que tota la comunitat canti un verset del salm 47: «Suscepimus, Deus, misericordiam tuam, in medio templi tui – Hem rebut, oh Déu, la vostra misericòrdia enmig del vostre temple» (Sl 47,10; RB 53,13-14).

M’he adonat, fa poques setmanes, parlant de la misericòrdia en la Regla als nostres germans i germanes del Vietnam, que per sant Benet el monestir és el temple de la misericòrdia de Déu. La comunitat esdevé temple de la misericòrdia quan s’abaixa a rentar els peus de la misèria dels propis germans i germanes i de tots. És així que un monestir acull la misericòrdia de Déu per a tot el món. El monestir per sant Benet no és, com diu en el Pròleg de la Regla, «escola del servei diví» (Pròl. 45) només en el sentit que hi aprenem a servir Déu, sinó també, i segurament sobretot, com a lloc en el qual aprenem a servir l’home com Déu el serveix, com Crist el serveix, fent memòria de Jesús mort i ressuscitat per nosaltres, del Fill misericordiós com el Pare, que l’abat té la vocació, la missió i la gràcia de fer present, de representar constantment davant els seus germans.

14 de febrer del 2016

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dt 26,4-10; Sl 90; Rm 10,8-13; Lc 4,1-13)

¿Com hem de viure la Quaresma? Comencem un temps que hauria de ser de reflexió, de canvis d’actituds, un temps de retorn a Déu i de reconciliació. Anar al desert significa entrar dins nostre per conèixer millor els nostres límits i possibilitats, conèixer el que vivim per estimar-ho i millorar-ho. Ens cal la perspectiva de la distància per esdevenir més objectius. Permeteu-me una anècdota: Un amic em contà l’experiència de sobrevolar en globus una ciutat: les persones semblen formigues multicolors anant d’un lloc a un altre a diferents ritmes; perdudes entre l’asfalt, la vegetació i els edificis. Finalment comentà: «no som massa conscients que estem supeditats a les passions i a les temptacions». Segons la primera lectura, Moisès digué al poble: «Vam cridar al Senyor... i Ell escoltà el nostre clam».

El primer diumenge de Quaresma llegim sempre les temptacions de Jesús. Ell es va fer en tot semblant als homes, tret del pecat. Jesús va experimentar la temptació en el seu camí cap a la Creu. Nosaltres també experimentem el que representa haver-hi caigut. El camí de la vida és una lluita constant. Amb els ulls i el cor contemplant Jesús, i agafats de la seva mà, podem repetir amb el salmista: estigueu vora meu en els perills, Senyor!

Jesús cita tres frases que poden ensenyar-nos a lluitar contra les nostres temptacions: «L’home no viu només de pa... Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a Ell tot sol... No temptis el Senyor, el teu Déu».  Set de riquesa, de poder i de seguretat. A més, com a conseqüència, fam d’individualisme i d’indiferència com a recurs fàcil davant la por al compromís. Quan ens apartem de Déu, quedem els homes, cada home, com a reis de la creació, així ho creiem, cercant el protagonisme que oculta complexos i fracasos. D’aquesta manera comença el pelegrinatge de voler sortir d’aquesta soledat sense Déu que dóna l’angoixa d’una vida sense sentit. Fora de Déu sols tenim preguntes sense respostes. Escriu el papa Francesc: «Quan l’home pensa que, allunyant-se de Déu, es trobarà a si mateix, la seva existència fracassa».

Tornem a la visió panoràmica, citada al principi, que complementa o completa el coneixement del misteri que hi ha dins del cor humà. La nostra vida va més enllà de les temptacions, dels dubtes i de la creu. Qui posa la mirada en Crist en totes les seves etapes, des del naixement fins la resurrecció, perd la por perquè al seu costat ens purifiquem, creixem i descobrim que el seu Amor és constant i fidel, encara que no ens ho sembli. L’oració col·lecta ens invita a «conèixer més i més el misteri de Crist per a viure’l d’acord amb les seves exigències». Avui celebrem la jornada de «Mans Unides» que invita a posar tot el cor, com una sembra que impulsa accions concretes per tal de millorar el món.

Tot començant la Quaresma, us invito a contemplar altra vegada la paraula Resurrecció. Admiro l’escriptor rus Lleó Tolstoi i la seva obra literària. En una de les seves últimes grans novel·les, Resurrecció, intenta expressar el seu propi retorn a la fe cristiana. Per a ell, la resurrecció està directament relacionada amb la conversió a l’Evangeli de Jesucrist, que exigeix en nom de Déu la renúncia a l’egoisme i la violència, i que proposa un camí: l’amor mutu, el perdó i la misericòrdia. La Resurrecció de Jesucrist i la nostra fe ens fan contemplar una altra vida, una vida millor ja en aquesta. Aquest és el camí del cristià: estimar Jesús tal com és, acceptar-me a mi mateix tal com soc, seguir Jesús allà on va, i deixar-me transformar per Ell. Llegim a la segona lectura: «Tens la Paraula molt a prop teu; la tens als llavis i al cor».

¡Gràcies, Senyor, per la vostra gran misericòrdia!

2 de febrer del 2016

LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Complint el que prescriu la Llei, Maria i Josep ofereixen el seu fill, el primogènit, al Senyor, en record d’aquells primogènits d’Israel que Déu salvà a l’Egipte i, alhora, Maria realitza la purificació ritual després del part. El Fill de Déu es presentat davant Déu; Maria, concebuda immaculada i sempre verge, es purifica; els rituals prescrits en la Llei serveixen de marc a una nova epifania.

Simeó, home just i pietós, puja al temple empès per l’Esperit, i prenent aquell infant en braços veu acomplerta la promesa del Senyor de no morir sense haver vist el Salvador. També Anna, dedicada nit i dia a la pregària, al dejuni i al temple, eleva la seva acció de gràcies per aquest infant que creix fort i entenimentat, que té a favor seu el Senyor i les revelacions sobre el qual meravellen als seus pares.

«Els qui estimen, els qui desitgen, els qui dediquen llur vida a esperar són els qui troben; és el llenguatge de l’amor —escriu sant Elred— que no entén més que el qui estima». Aquesta epifania ens presenta Jesús com a font de llum, una llum que il·lumina Maria, Josep, Simeó i Anna. La llum que emana del verb encarnat i irradia sobre tots aquells qui, plens d’expectació per acollir el Messies, són inspirats per l’Esperit per reconèixer-lo. Com Simeó i Anna, que són testimonis abans d’hora de la mort i resurrecció d’aquest infant i de la seva missió salvífica universal.

La profecia neix per iniciativa de Déu en aquells que conreen la seva amistat i és revelada per l’Esperit al qui està atent a la Paraula. Simeó i Anna han acumulat la saviesa d’una vida dedicada a la recerca del rostre de Déu, dels seus signes, de la seva voluntat. La seva ha estat una vida dedicada a fer el bé, a la pregària i a l’espera atenta. El Senyor que ells buscaven, l’àngel de l’aliança que desitjaven, ha entrat al seu temple i ells l’han vist i n’han estat testimonis. Ells han resistit el dia de la seva arribada, s’han mantingut drets quan Ell ha aparegut, aquell qui ha santificat en si mateix els ministres i el culte amb l’ofrena pura de la nova aliança, oferint-se Ell mateix.

Jesús s’ha fet proper a nosaltres, s’ha emparentat amb nosaltres per fer-nos lliures, s’ha fet en tot semblant a nosaltres i, fent-nos germans seus, ens ha fet fills del Pare. Ell esdevé així el gran sacerdot compassiu que després d’haver passat la prova del sofriment, la seva passió i mort, un cop ressuscitat, podrà confortar els altres que som provats.

Simeó i Anna, icones de l’esperança, alcen les llindes i engrandeixen les portalades del seu temple interior, perquè han reconegut el Senyor valent i poderós, el Senyor que vencerà en el combat la mort i que vencent-la ens obrirà a tots les portes de la glòria. Simeó i Anna han vist el Messies i en Ell han reconegut la porta de la salvació per a tots els pobles. Simeó ha agafat en braços amorosos el Salvador, Crist, que amb amor ens ofereix la salvació, si nosaltres estimant-lo li obrim els braços. En Simeó i en Anna és l’amor el que parla, el desig d’amor el qui crida, l’amor el qui reconeix. «Amor que és profecia, proximitat i esperança, que com en Simeó i en Anna, defineix la vida consagrada a Déu», deia ahir el Papa Francesc.

I si també nosaltres volem prendre en braços Jesús i fer-nos dignes de deixar aquest món havent reconegut el Salvador, cal deixar-nos conduir per l’Esperit i estimar, i un cop arribats al temple, que és la seva Església, esdevenir-ne pedres vives. Aleshores podrem anar-nos-en en pau, perquè estarem certs que els nostres ulls veuran el Salvador, aquella llum que es revela a totes les nacions, glòria del seu poble que som nosaltres.