27 de febrer de 2016

BENEDICCIÓ ABACIAL DE F. OCTAVI VILÀ I MAYO, ABAT DE POBLET

Al·locució final del P.Abat

Grazie, Padre Abate Generale per la sua presenza e la sua vicinanza a questa comunità.
Gràcies estimat senyor Arquebisbe, pastor de la nostra Església de Tarragona i successor de Fructuós, gràcies senyor Cardenal, arquebisbes i bisbes, pare abat de la comunitat germana de Montserrat, mares abadesses, monjos, monges, preveres i diaques, germans de comunitat i germans i germanes de la nostra congregació.
Gracias a las abadesas y abades que nos acompañan como signo de comunión de nuestra Orden y de la familia cisterciense y benedictina, discípulos todos de san Benito, bajo cuya Regla militamos.
Merci pères Abbés et mères abbesses pour votre présence et votre amitié.
Molt agraïts a l’Honorable senyor Vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, Honorable senyor Conseller d’Interior i altres representants del Govern català, també als Il·lustríssims senyors President de la Diputació de Tarragona, alcaldes de Vimbodí i Poblet, l’Espluga i Montblanc, moltes gràcies senyor Alcalde de Tarragona per representar la meva estimada ciutat, gràcies a totes les autoritats, familiars i amics del monestir que ens acompanyeu.

L’eix del paper de l’abat, com el primer dels monjos en el deure, és el servei i la caritat, servei fet amb amor i caritat mostrada en el servei. Per assolir això l’abat ha de nodrir-se de les fonts de la vida del monjo que són la pregària, el treball, la Paraula i l’Eucaristia; sols així pot esdevenir comprensiu, lleial, realista, dialogant i coherent, com li cal ser. En la línia de sant Agustí podria dir: Soc abat per a vosaltres, soc cristià amb vosaltres. La condició d’abat comporta un deure, la de cristià un do; la primera comporta un perill, la segona la salvació. Per això cal que l’abat no anteposi res a Crist i que ensenyi que res no se li ha d’anteposar, perquè el monjo és primer que tot un cercador de Crist, del rei veritable. L’abat, tot assumint les funcions de Crist al monestir, ha d’ensenyar els preceptes més servint que manant, seguint les petjades del mestre, que com hem sentit en l’Evangeli, ens ha donat exemple perquè nosaltres fem als altres allò que Ell ens ha fet. El servei de l’abat demana doncs una sol·licitud extrema, enginy i traça i tot això centrat en l’amor als germans, imatge de Crist, i al lloc que han de ser el guió i l’escenari de l’actuació de l’abat. Un servei que és fruit de l’amor.

Servei i amor al país, ja que així com l’Església encarnada en aquest poble  dóna fe de la realitat nacional de Catalunya, tal com ens diu el document dels bisbes catalans Arrels Cristianes de Catalunya, també aquest lloc, el nostre monestir, profundament arrelat al país, és una part fonamental del seu passat, alhora un protagonista del seu present i un referent pel seu futur.

Però el centre de Poblet són les pedres vives que l’omplen de sentit. Aquí els monjos menen, per fer-ne casa de Déu i porta del cel, donant-li vida, una vida recuperada fa tot just setanta-cinc anys. Ben aviat, de la mà del meu pare vaig conèixer, és a dir vaig aprendre a estimar aquestes pedres. Algunes han estat per a mi pedres angulars; no puc recordar-les ara totes però juntament amb els meus pares dels qui vaig rebre la fe, vull fer esment de l’abat Maur Esteva, l’amistat i proximitat del qual m’han acompanyat la major part de la meva vida; i de l’abat Josep Alegre sota el mestratge del qual vaig iniciar el camí de la vida monàstica cistercenca, aquell camí que el Senyor, amb la seva bondat, ens va mostrant. Un camí que és servei i amor  i que l’abat ha de fer cercant de ser més estimat que temut i tenint sempre present que ha de donar comptes a Déu dels qui li han estat confiats.

L’eix de la vida de l’abat és el servei i la caritat, servei fet amb amor i caritat mostrada en el servei, no anteposant res a l'amor del Crist, ja que on hi ha el cor de l’home allí hi ha també el seu tresor. La comunitat monàstica està constituïda a imatge de les primeres comunitats cristianes, on l’abat assumeix les funcions de Crist i intenta mostrar el camí a cada monjo, després és cadascú qui ha de deixar que la pregària, la lectura i el treball omplin la seva vida ja que si l’abat ha d’ensenyar més amb l’exemple que amb la paraula, la comunitat ha d’escoltar i respondre més amb actes que amb mots. Els camins del Senyor són nombrosos i Ell en persona és el camí, i així, no anteposant res absolutament al Crist la vida del monjo respon al compromís amb el Senyor, el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna.

Vida de compromís amb Déu i amb els germans. Quan el monjo vesteix l’hàbit demana la misericòrdia de Déu i de l’Orde, és a dir l’amor de Déu i de la seva comunitat. L’abat ha de viure en l’amor a Déu i als germans, no deixant de ser monjo, és monjo per la professió, es deu a la seva vocació de cercador de Crist i és abat per necessitat, per servei. Cal doncs que la necessitat no perjudiqui la professió i que a l’abat el càrrec li completi, sense suplantar-la, la seva condició de monjo , com ens diu sant Bernat.

Invoquem la saviesa i que el Senyor inclini el cor d’aquest pobre servent seu a la prudència, per poder córrer per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor.