26 de març del 2012

L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

SOLEMNITAT TRASLLADADA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 7,10-14; Sl 39,7-11; He 10,4-10; Lc 1,26-38

En una homilia amb motiu d'aquesta solemnitat, deia Benet XVI: «A la segona lectura hem escoltat la magnífica pàgina on l'autor de la carta als Hebreus interpreta el salm 39, precisament a la llum de l'encarnació del Crist: "Quan Crist va entrar al món va dir: ‘Aquí em teniu, oh Déu, vull fer la vostra voluntat!'" (He 10,5-7). Davant el misteri d'aquests dos "Aquí em teniu", l'"Aquí em teniu" del Fill i l'"Aquí em teniu" de la Mare, que es reflecteixen un en l'altre i formen un únic Amén a la voluntat d'amor de Déu, quedem sorpresos i, plens de gratitud, adorem. Quanta llum podem rebre d'aquest misteri per a la nostra vida de ministres de l'Església!».

Necessitem aquesta llum, ja que la nostra preocupació primera ha de ser que també el nostre Amén coincideixi amb l'Amén de Crist i de la seva Mare Maria. Que la nostra voluntat sigui un Amén permanent a la voluntat de Déu. Això queda molt clar a la Regla de sant Benet, que repeteix sovint que cal acordar la nostra voluntat amb la de Déu:

Renunciant als teus desitjos.
Avorrir la pròpia voluntat.
Abandonant les seves coses i renunciant a la pròpia voluntat, deixant el que tenen entre mans.
El segon graó de la humilitat, quan un no es complau a satisfer els seus desitjos, no estimant la seva pròpia voluntat.

En concret en el Pròleg, i en els capítols 1, 3, 4, 5, 7, 33, 49.

Perquè el nostre Amén coincideixi amb el de Crist necessitem connectar-nos amb la deu divina que flueix per un canal privilegiat: la Mare de Déu. Sant Bernat ens parla d'aquest aqüeducte: «La vida eterna és la font inesgotable que rega tota la superfície del paradís. Encara més, la font embriagadora, la font del jardí, la deu inesgotable que flueix impetuosa, els braços d'un riu que alegra la ciutat de Déu. I qui és aquesta font de vida sinó Crist el Senyor. Les aigües d'aquesta font han estat canalitzades fins a nosaltres a través de Santa Maria, la plena de gràcia» (cf. Sermó sobre la Nativitat de la Verge Maria).

L'Amén de Maria provoca immediatament tot un moviment de servei als altres, com un instrument de la voluntat divina, que s'anorrea a si mateixa per transmetre'ns tota una força de vida. Benet XVI, comenta sobre això: «El primer que va fer Maria després d'acollir el missatge de l'àngel va ser anar "amb promptitud" a casa de la seva cosina Isabel per prestar el seu servei (cf. Lc 1,39). La iniciativa de la Verge va brollar d'una caritat autèntica, humil i valenta, moguda per la fe en la paraula de Déu i per l'impuls interior de l'Esperit Sant. Qui estima s'oblida de si mateix i es posa al servei del proïsme».

25 de març del 2012

DIUMENGE V DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Jr 31,31-34; Sl 50; He 5,7-9; Jn 12,20-33

Estimats germans i germanes,

El salm manifesta els sentiments més pregons de l'ésser humà: «Déu meu, creeu en mi un cor ben pur». Volem conèixer Aquell que és el centre i el sentit de la nostra vida. L'expressió «Déu meu» significa admiració, amor, agraïment i confiança. Recordem la impressionant manifestació de fe de l'apòstol Tomàs superats els seus dubtes: «Senyor meu i Déu meu». Continuem dient-li: «Creeu en mi un cor ben pur». No podem justificar el mal en nosaltres apel·lant a la condició humana o a la inconsciència dels nostres actes. Una sincera i objectiva autocrítica permet tornar a orientar la nostra vida. Ens cal, doncs, demanar al Senyor: «Creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm» per tal de, segons l'oració col·lecta, «progressar contínuament en la caritat».

El poble d'Israel expressava la seva relació amb Déu com una aliança. Malgrat la infidelitat del poble, fem-ho extensiu també a nosaltres, Déu vol que aquest pacte sigui un compromís interior, basat en una relació d'intimitat, gravat al cor de les persones. El salmista insisteix en tenir «un cor ben pur» per acollir la Paraula de Déu i donar fruit.

Els grecs de l'Evangeli d'avui van ben encaminats perquè en el seu pelegrinatge «per adorar Déu», volen veure Jesús. La Carta als Hebreus presenta Jesús com el mitjancer entre Déu i la Humanitat. Jesús ens invita a conèixer-lo, a seguir-lo, també en els moments difícils. Ell ens ensenya el sentit misteriós de la creu i la seva desconcertant paradoxa: és necessari morir per tal de tenir vida fecunda. Jesús recorre a la bella imatge del gra de blat. Si el gra es tanca en el seu embolcall restarà estèril perquè la seva pròpia energia vital l'acaba ofegant. Qui viu només per a ell mateix perd la vida inútilment. Nosaltres som com una petita llavor que Crist, el bon Sembrador, llença a la terra d'aquest món perquè doni fruit; perquè maduri en igualtat de condicions i en possibilitats de creixement.

En contra de una religió interiorment buida, caracteritzada pels ritus externs, Jeremies ensenya que la veritable religió, la nova Aliança, consisteix a entrar dintre nostre per trobar Déu. El culte espiritual consisteix en oferir-nos a Déu i viure disposats a estimar. Aquesta nova vida renovada es presentada molt vivament en el capítol 12 de la Carta als Romans. Permeteu-me aquesta citació, encara que no correspongui a les lectures d'avui. Ho resumim: viure sense ambicions, posar les nostres capacitats al servei dels altres, fer obres de misericòrdia amb alegria, estimar-nos afectuosament com a bons germans, ser pacients en les proves de la vida, constants en l'oració, fer-nos solidaris amb les necessitats del proïsme, practicar l'acolliment, alegrar-nos amb els qui estan alegres, plorar amb els qui ploren, mirar de fer el bé a tothom, vèncer el mal amb el bé.

Nosaltres també diem: «Voldríem veure Jesús». Per què, germans estimats, volem veure Jesús? Perquè estem cansats de paraules buides, que només prometen sense donar. Estem cansats de la cultura de la imatge perquè li falta cor i profunditat. Havíem creat un món de fantasies que s'està ensorrant. Volem escoltar Jesús perquè l'Evangeli d'avui el presenta tant humà que comprèn i comparteix els nostres problemes, que té por i dubtes, que demana a Déu ser alliberat de la mort, però que ho supera per la seva total disponibilitat. Jesús és el millor company en el nostre camí. Encara que nosaltres ens sentim inconstants i febles, no ens resulta difícil seguir Jesús perquè Déu ha posat la seva Paraula en el nostre interior, inscrita en el nostre cor. Cal canviar el cor de pedra, insensible, en un cor més humà, sensible i capaç de tendresa. Qui estima, viu i dóna vida als altres. Aquest és el veritable sentit de la vida cristiana.

«Jesús, creeu en mi un cor ben pur, feu renéixer en mi un esperit ferm: per poder-vos acompanyar en el camí de la creu, per ressuscitar amb Vós, per voler estimar com Vós».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 5è de Quaresma (Cicle B)

Del tractat sobre l'encarnació del Verb, de sant Atanasi, bisbe
Si algun de nosaltres es pregunta —no per esperit de disputa sinó per desig d'instruir-se— perquè el Crist no sofrí altra mort que la de la creu, que sàpiga que no ens ha estat més útil cap altre gènere de mort, i és precisament per això que el Senyor el va patir per nosaltres. Si venia a prendre la maledicció que pesava damunt nostre, ¿com hauria pogut esdevenir maledicció sense patir la mort dels maleïts? En efecte, aquesta és la mort de creu; perquè està escrit: «Maleït tot aquell qui penja d'un patíbul». Després, si la mort del Senyor és una redempció per a tothom i aquesta mort derroca el mur de separació i crida els pagans, ¿com ens hauria cridat si no hagués estat crucificat? Només a la creu hom mor amb les mans esteses; també calia que el Senyor patís aquesta mort i estengués les mans: amb l'una atrauria el poble antic i amb l'altra el dels pagans, i els reuniria tots dos formant-ne un de sol en ell. Ho digué personalment, tot deixant entendre per quina mort rescataria els homes: «Quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi».

El Senyor vingué per abatre el diable i obrir-nos el camí que fa pujar al cel, com diu l'Apòstol, «que passa a través de la cortina del lloc santíssim, és a dir, a través de la seva humanitat», i això calia que s'esdevin¬gués per la seva mort. Però, ¿per quina altra mort que aquella que s'acom¬pleix entre el cel i la terra, vull dir la creu? Només el qui mor a la creu mor tocant el cel. És doncs, amb raó, que el Senyor ha patit aquesta mort. D'aquesta manera, elevat de terra, ha purificat el món de totes les maquinacions del diable i dels dimonis: «Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp», —deia, i ha tornat a obrir-nos el camí que puja cap al cel tot dient: «Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes». Perquè el Verb no tenia necessitat que algú li obrís les portes, ja que és el Senyor de tots; cap criatura no estava tancada pel seu creador; però nosaltres sí que en teníem necessitat i se'ns ha emportat al cel amb el seu propi cos. Per tots l'ha ofert a la mort i per mitjà d'ell ens ha fressat el camí que porta al cel.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Maria Lluïsa,

«Es pot explicar el silenci de la tardor? El canvi de color de les fulles. Aquí, els arbres són sempre verds, però recordo la tardor d'Alcanyís. Quina meravella! Els colors neixen del silenci, no criden, no s'esvaloten quan a poc a poc van morint. Aprendre a morir cada dia en silenci, canviar el color del cabell, omplir-te d'arrugues, en silenci, gairebé sense adonar-te'n. Aquest silenci te l'envio a tu, monjo contemplatiu».

Moltes gràcies M. Lluïsa, per aquest text tan preciós. Jo crec que no es pot explicar el silenci de la tardor. Jo crec que no es pot explicar el silenci, cap silenci. El silenci es viu. Viure l'experiència del silenci no és tasca fàcil. Ni tan sols en la vida monàstica. No obstant això, és una experiència necessària en la vida. Viure les successives estacions de la vida, amb el canvi que van provocant en el nostre espai interior. Viure amb pau el canvi de color del cor, cada estació, cada mes, fins i tot cada dia. Color interior que neix del silenci, sense cridar, ni esvalotar com dius, i que mor deixant espai a altres colors, i una nova pinzellada a la nostra tela.

Necessitem més saviesa per morir en silenci, canviar les frondes de la nostra vida, però conscients d'aquest canvi, viscut de manera positiva, enriquidora. La nostra vida va canviant enmig de multitud d'experiències de tota mena, però viscudes com una experiència viva de la consciència poden ser font que sadolli la nostra set, i doni sabor a la nostra vida.

Nosaltres, tu i jo i cada persona humana, som una llavor que guarda dintre la força d'una vida nova, sorprenent, diferent, i necessitem el silenci de la tardor per llançar-la a solc obert. Necessitem llançar el gra a la terra oberta de la tardor, perdre'ns en aquesta terra mare, amb un gest generós, com la matriu de la mare, terra sagrada, on la muller treballa en silenci col·laborant amb la font de la vida divina. Només una sembra generosa farà possible el color verd de la primavera, i el daurat de l'estiu, la promesa del fruit abundant. «Si el gra de blat, quan cau a terra no mor, queda sol, però si mor dóna molt de fruit».

En qualsevol cas sempre cal caure en el solc i deixar que ens envolti el silenci i la quietud de l'hivern. «Aquest silenci te l'envio a tu, monjo contemplatiu». Gràcies, per dedicar-me aquest silenci.

Evidentment, cal una actitud contemplativa per viure aquest silenci. Però aquest silenci, he de dir-te que no és patrimoni exclusiu dels monjos. Aquest mateix paràgraf que m'envies és una experiència contemplativa molt bonica. No és contemplativa la dona que viu l'experiència del naixement d'una nova vida en el seu si? No és contemplatiu el pagès senzill que ara es doblega sobre la terra per obrir el solc, ara s'aixeca amb esperança viva de la pluja del cel? No és, potser, experiència contemplativa l'enteresa amb què una persona senzilla viu un cop fort en la seva vida (familiar, econòmica, social), l'experiència d'una mort, tot esperant que neixi una albada nova?

Ma Lluïsa, jo crec que totes les circumstàncies de la nostra vida, són matèria per a una experiència contemplativa si encertem a viure-les amb un ritme de pau, un tarannà silenciós, i esperant un fruit nou, el dibuix d'un color nou al cor. Una abraçada,

+ P. Abat

21 de març del 2012

EL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12,1-4; Sl 15,1-2.5.7-8.11; Jn 17,20-26

La Litúrgia eucarística en els textos de la Paraula de Déu que hem proclamat, ens ofereix uns punts fonamentals per a viure l'espiritualitat de sant Benet, i que en definitiva recull la saviesa de la Regla que orienta la nostra vida monàstica:

1. Jesús demana al Pare que siguem u com hon són el Pare i Ell. És a dir, la unitat de Déu, del Misteri trinitari com a punt de referència principal per a la nostra vida individual i comunitària.

2. Que ells estiguin amb nosaltres, perquè el món cregui. És a dir, que el testimoni de la nostra vida depèn de la unitat de la meva persona i de la cohesió de la nostra vida comunitària.

3. Que els seus deixebles han reconegut Crist com a enviat del Pare. Nosaltres també ens hem de preguntar si veritablement reconeixem Crist en la nostra vida.

Aquesta és una Paraula que es compleix en sant Benet. Però, com es compleix? Ja que per a ell no va ser un camí fàcil. Es compleix en ell també la història d'Abraham. Surt de la seva terra però sense arribar a veure complerta la promesa. La seva vida és una recerca permanent de Déu, i en aquest camí va haver de tenir la impressió permanent d'anar de fracàs en fracàs.

— No va acabar els seus estudis a Roma.
— A la gruta de Subiaco porta una vida d'eremita, que deixa per anar al monestir de Vicovaro, a prop d'allà, cridat per un grup de monjos que li demanen que sigui el seu abat. Va ser un fracàs que per poc acaba amb la seva vida, enverinat pels monjos.
— Torna a Subiaco, i haurà de marxar a causa de les aventures d'un sacerdot gelós, que l'obliga a abandonar el seu recés.
— Funda Montecassino, que tampoc no compensarà els seus anteriors fracassos. Sant Gregori mostra Benet amb el cor destrossat i plorant amargament. «Teoprobe, el seu confident, li pregunta la causa de la seva tristesa i l'home de Déu li respon: "Tot aquest monestir que he construït i totes aquestes coses que he preparat per als monjos per disposició del Déu totpoderós, seran lliurades als bàrbars. Només amb prou feines he pogut aconseguir que em concedís la vida dels monjos"» (Diàlegs II,17)

Sant Benet, patró del fracàs! Quantes vides, al llarg de la història, sense èxit, fracassades! Els qui estan satisfets amb ells mateixos no són persones realitzades, ja que si hom està satisfet amb si mateix vol dir que s'acontenta amb poc.

El monjo ha de cercar Déu. Buscar-lo vol dir tenir una confiança plena en Ell, i per descomptat com a prova d'aquesta confiança deixar que Ell tingui l'última paraula.

És el testimoni de Crist a la Creu: «Déu meu, Déu meu, per què m'has abandonat?» Per afegir-hi una última i definitiva paraula: «Pare, a les teves mans encomano el meu esperit». I ja res més, sinó un silenci que espera la resposta definitiva.

Aquest és el camí del monjo. Qui busca altres camins va del tot errat, i fa de la seva vida un camí inútil. 21 març 2012... prenguem-ne nota!

19 de març del 2012

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

És una escena impressionant la de l'evangeli que acabem de proclamar. De tant escoltada o meditada podria potser deixar d'impressionar-nos. Demanem al Senyor que ens il·lumini per endinsar-nos en l'experiència d'aquest misteri que ens sobrepassa però que és decisiu per a la nostra fe.

«Jacob va ser pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies».

En aquesta primera línia tot és normal, d'acord amb les coordenades naturals conegudes per nosaltres. La transmissió natural de la vida.

I segueix: «Jesús, el Messies, vingué al món d'aquesta manera».

Aquí entra en joc el misteri, amb un gran protagonista: «Josep, l'espòs de Maria».

Hi ha dos grans silencis, a l'evangeli. El primer silenci, és el silenci de Maria. Un silenci obert a l'acolliment de la Paraula, una Paraula que entra per l'oïda, com diu sant Efrem: «Per l'orella nova, l'orella de Maria, ha entrat la Vida, dominant-ho tot».

I la Paraula es revestirà de carn. I del silenci de Maria brollarà la Bona Nova, l'evangeli.

L'altre gran silenci és el de sant Josep. D'ell no es diu que va rebre un anunci especial, sinó que «es trobà que esperava un fill», diu l'evangeli, es trobà amb la manifestació del Misteri. D'aquell Misteri del qual ens parla Pau a la carta als Efesis: «ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus, per Jesucrist».

Va haver de viure un difícil silenci en contemplar aquest misteri que s'obria, inexplicablement, des del fons de la naturalesa humana. Va haver d'experimentar els sentiments que neixen davant el misteri, el sentiment del tremend, que porta a apartar-se d'ell, a allunyar-se'n, i el fascinant, que atreu amb força a endinsar-se, a perdre's en el misteri.

La Paraula que hem escoltat sembla suggerir ambdues actituds en sant Josep.

L'experiència de Maria en aquests primers moments, veritablement era només per viure-la en un profund silenci. Un silenci viscut com a bressol de la Paraula més lluminosa i plena de vida. L'experiència de Josep no fou menys gran, però la va haver de viure enmig d'un profund i difícil silenci. El silenci que s'obre a l'acollida del Misteri de Déu que comença a manifestar-se als homes. I que ho seguirà fent durant trenta anys, en un clima d'estricta naturalitat humana, en la vida de família de Natzaret.

Trenta anys silenciosos, viscuts a la llum de la fe. Viscuts per sant Josep, «com Abraham sense arribar a veure el compliment de la promesa». No sé si arribem a penetrar en aquest teixit inefable de silenci i de paraula. Si arribem a posar a prova la nostra fe en l'esdevenir de la vida diària.

Per això diu Benet XVI: «En tot això es va mostrar, igual que la seva esposa Maria, com un autèntic hereu de la fe d'Abraham: fe en Déu que guia els esdeveniments de la història segons el seu misteriós designi salvífic. La seva grandesa, com la de Maria, ressalta encara més perquè va complir la seva missió de forma humil i oculta a la casa de Natzaret. D'altra banda, Déu mateix, en la Persona del seu Fill encarnat, va elegir aquest camí i aquest estil —la humilitat i l'ocultació— en la seva existència terrenal. L'exemple de sant Josep és una forta invitació per a tots nosaltres a realitzar amb fidelitat, senzillesa i modèstia la tasca que la Providència ens ha assignat».

Trenta anys d'una presència especial, però de manera molt natural, del Misteri de Déu en la vida humana. Trenta anys «perduts» per a moltes de les nostres generacions, però en realitat el que ens perdem és la gran experiència d'un silenci que bressola amb amor el Misteri, fins que ell vulgui.

«No desvetlleu l'amor, no el desperteu, fins que ell mateix ho vulgui» (Ct 2,7).

18 de març del 2012

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle B) / Diumenge Laetare

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
2Cr 36,14-16.19-23; Sl 136; Ef 2,4-10; Jn 3,14-21

Germanes, germans,

Som a més de la meitat del camí quaresmal d'aquest any, l'anomenat Diumenge Laetare. L'alegria perquè la Pasqua és a prop s'ha fet notar ja des del cant d'entrada, «Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa tots els qui l'estimeu...», d'un bell text del profeta Isaïes, i, enmig de la sobrietat del temps de Quaresma, es permet fer ús de l'orgue a més de l'acompanyament habitual per sostenir el cant litúrgic.

El temps de Quaresma és certament un temps de gràcia perquè ens proposa d'enfocar la nostra vida envers allò que és essencial i ens fa ser més conscients del procés renovador que ens assimila al Crist pasqual, sofrent i obedient a la voluntat del Pare. Nosaltres ben segur que ens fem un tip de perdre batalles, potser totes, però el que importa és que en ell, en el Crist triomfador victoriós del pecat i de la mort, tenim la guerra guanyada, ell ha guanyat la partida per nosaltres, i aquesta joiosa esperança ens ha de fer sentir estretament units al Senyor ressuscitat, el Senyor de la glòria amb qui nosaltres formem una unitat indestriable pel fet d'haver estat batejats en ell, és a dir, empeltats en ell, el Cep veritable.

La riquesa dels textos bíblics i la seva orientació vers la Pasqua, ens ajuden a viure seriosament aquest temps i a estar atents a tot allò que el Senyor espera de nosaltres, és a dir, a escoltar incessantment la seva veu amorosa que ens invita a deixar els antics camins de l'error i del vici i avançar pels viaranys de la justícia i del bé que porten a la vida en Déu. «Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu, no enduriu els vostres cors», diu el salmista en el salm invitatori amb què comencem la pregària de cada dia. I aquest «avui» es perllonga al llarg de tota la nostra vida com un insistent reclam a la docilitat a aquesta veu dolça del Senyor que vol el nostre bé i la nostra felicitat plena.

Justament hem vist a la primera lectura com el poble d'Israel va haver de fer una experiència dolorosa de fracàs, per culpa del seu cor indòcil i obstinat en el camí del mal. El segon llibre de les Cròniques fa una lectura històrico-teològica de la decadència en què va caure el poble, principalment els grans sacerdots, amb les conseqüències nefastes de l'exili i la destrucció del temple. Però Déu es val d'aquesta dura pedagogia per fer reaccionar els supervivents que, en la purificació de l'exili, sense temple i sense culte, aprenen a descobrir una nova presència de Déu enmig ells. «Si mai t'oblidava, Jerusalem, que se m'encasti la llengua al paladar». Els exiliats viuen amb enyorança el record de la ciutat santa i del culte del temple. La consciència de Poble escollit es viu ara d'una forma més reflexiva i en reunions informals que donaran lloc a les sinagogues. Aquesta situació va durar quasi setanta anys, fins que Cir, el bon rei Persa, promulgà l'edicte que permeté el retorn dels exiliats a Jerusalem per reconstruir-hi el temple i recuperar la pròpia identitat nacional. Així, Déu ofereix al seu poble una nova oportunitat per recomençar i reconsiderar el seu passat i reconduir-lo a una nova fidelitat a l'aliança gravada en el cor com havia profetitzat el profeta Jeremies: «L'aliança que jo pactaré amb la casa d'Israel serà aquesta, diu l'oracle del Senyor. Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en els seus cors. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble». Aquesta interiorització de l'aliança serà el que Jesús definirà davant la samaritana com adorar el Pare en esperit i en veritat.

El diàleg de Jesús amb Nicodem, de nit i en solitari, ve a ser com una catequesi baptismal a un savi d'Israel amb molt bona voluntat però fixat encara en una mentalitat legalista. Jesús li proposa de néixer de dalt, de l'aigua i de l'Esperit, des de la llibertat que ve de Déu i que fa que l'home es desprengui convençudament de tot allò que és material i caduc. Cal sortir de la fosca i entrar decididament en la llum. Creure en el Fill de l'home és entrar en la llum. La foscor equival a la infidelitat més tenaç, a no obrir-se al do de la salvació i a auto-excloure's de la comunió amb Déu.

L'evangelista Joan, que veu la crucifixió de Jesús, com la seva exaltació i glorificació, compara l'enlairament de la serp de coure en el desert i que fou motiu de salut per als israelites que la miraven després d'haver estat picats per les serpents verinoses, com la figura del poder salvador que brollarà de la Creu del Crist. La salvació és un do gratuït de Déu a cada home i a cada dona de tots els llocs i de tots els temps, salvació que té la seva font en el Fill únic de Déu, enviat al món com a testimoni de l'amor immens de Déu envers els homes. Veure aquest do salvador en l'enlairament del Crist crucificat és assumir el poder de la veritat en la pròpia vida, és viure de la fe, és a dir, de l'adhesió confiada i ferma en el Crist, llum resplendor de la llum, com resem en el Credo. No optar per ell, que és la llum veritable i font de tota llum, equival a quedar-se en la fosca, és a dir, ser presa de l'esclavatge de tota mena de dolenteria. Pasqua serà justament una explosió de llum nova i indeficient. La llum de Crist, que simbolitzarem amb el ciri pasqual la propera vetlla de Pasqua, serà l'exponent del do salvador de Déu a la humanitat alliberada definitivament del pecat i de la mort.

Germanes, germans, estem en el temps de la prova, de la lluita, i també en el de la gràcia i del perdó. El temps quaresmal ens proposa la pregària, el dejuni i la misericòrdia com a mitjans per centrar-nos més en Déu i per ser solidaris amb els nostres germans més necessitats. Amb altres paraules, les pràctiques penitencials d'aquests dies sants ens ajuden a relativitzar les coses d'aquest món i al mateix temps ens sensibilitzen per compartir tot allò que tenim amb aquells que estan mancats del necessari. Portant aquest programa a terme ens fem semblants al nostre Pare del cel que és ric en misericòrdia i vetlla amorosament per nosaltres i per tot allò que ell ha creat.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 4t de Quaresma (Cicle B)

Dels sermons de sant Macari d'Egipte, abat (PG 34,550-555)
¿Quin sentit té per a nosaltres aquella serp inanimada, que Moisès va penjar dalt d'un tronc i que guaria tots els qui havien estat picats per les serps? En aquella serp morta, però més poderosa que les serps vives, hi veiem un símbol del Cos del Senyor. Aquell cos que prengué del si de la Verge Maria i que, enlairat a la Creu, restava igualment penjat dalt d'un tronc. Aquell cos que, un cop mort, vencé i matà la serp que s'amagava, viva, en el cor de l'home. D'ençà que el primer home havia transgredit el manament de Déu, la mort, significada per la serp, havia estès el seu domini sobre tots els fills d'Adam. Però el cos de Crist, un cop mort, és molt més poderós que la serp.

I aquest prodigi és un escàndol per als jueus i un absurd per als grecs. Així ho afirma l'Apòstol: «Nosaltres prediquem un Messies crucificat, escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs». En el cos mort del Crist hi ha la vida, hi ha la redempció, hi ha la llum. El Senyor afronta la mort, lluita contra ella i l'obliga a retornar de l'abisme del pecat i de la mort les ànimes que s'havia apropiat.

L'home que, incaut, s'enfonsa a les aigües profundes d'un riu, s'hi ofegarà i expirarà enmig de representacions d'animals ferotges i cruels. Igualment hi perdrà la vida ofegat el qui, sense saber de nedar, es llança a l'aigua per salvar-lo. En canvi, el qui posseeix la tècnica de la natació, no sols penetra en el cor més profund de les aigües, sinó que pot rescatar-ne aquell que s'hi ofegava; fins i tot, la mateixa aigua l'ajuda a pujar a la superfície. De la mateixa manera l'ànima que s'enfonsa en l'abisme de les tenebres del pecat i en la profunditat de la mort, s'hi ofega i, per a Déu, resta morta enmig de feres salvatges.

¿Qui podrà davallar en aquells abismes i profunditats de l'infern i de la mort, sinó el mateix Creador que s'ha format un cos? Aquest és el qui hi penetra, tant a l'abisme de l'infern com al més pregon del cor de l'home, on l'ànima, amb tots els seus pensaments, resta presonera de la mort. Aquest és el qui deslliura de l'abisme tenebrós Adam que hi jeia mort. I la mateixa mort, assumida com un acte de penitència, esdevé una ajuda per a l'home, com l'aigua per al nedador.

Per això, doncs, davallà el Senyor: per salvar els pecadors, per ressuscitar els morts, per retornar la vida als qui la mort havia ferit i per il·luminar els qui vivien en les tenebres. Venint el Senyor, ens cridà a l'adopció de fills, a la santa ciutat de la pau, a la vida indefectible, a la glòria de la incorruptibilitat.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolgut Ramon,

La gent gran, a mesura que van sumant anys es converteixen en veritables i grans magatzems de records de tot tipus, que en narrar-los giren sobre si mateixos, com en una enorme circumferència. Tu, Ramon, trenques el cercle i fas la impressió d'apostar sempre per una espiral que vol restar oberta cap al futur. Et contemplo com un home lliure i apassionat per la llum, la llibertat. Aquests sentiments em neixen quan rellegeixo en la teva carta aquest interessant paràgraf: «Tenien por de perdre el “lligar”, i ara es troben amb un “nus” fenomenal, que impedeix a la gent jove veure Jesucrist, comprensiu amb tots els nostres sentiments, perquè es va fer home. Donem voltes al cor! Totes les Ciències, a mesura que les anem coneixent són també una “Revelació” del seu suprem poder i energia, i el seu amor cap a nosaltres. Capgirem l'amor!»

«Tenien por». És que pot tenir por un cristià, quan sap que «Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu propi Fill, perquè tinguin vida eterna»? Doncs, sembla que de vegades, tenim por. I «qui té por no està en l'amor» (1Jn 4,18).

Perdre el «lligar»! No hem de lligar ningú, sinó ser impulsors de llibertat, desfer «nusos». Però això exigeix una preparació. Una preparació que ens la proporciona l'amor. L'amor, que ens fa experimentar la sensibilitat de Déu envers cadascun de nosaltres i tot el que és humà, la sensibilitat d'un Déu que no envia el seu Fill a condemnar, sinó a salvar, un Déu que envia el seu Fill amb un missatge d'amor i de reconciliació.

Potser no hem arribat encara a penetrar en el cor de Déu. Caldrà «capgirar el cor». Capgirar el cor. Veritablement tenim necessitat de conversió, una conversió que no és fruit d'uns propòsits, sinó de buscar un encontre amb Déu. Si realment busco aquest encontre amb Ell, el meu cor anirà canviant i vivint la vida, en totes les seves circumstàncies, amb seguretat. Una seguretat interior. Déu està sempre atent a col·laborar amb la seva llum, una llum que m'envia Déu a través del seu Fill. Necessito obrir cada dia l'evangeli i contemplar com il·lumina la Llum, com vessa permanentment llum sobre les tenebres.

Potser no arribem a comprendre l'amor. Fem la impressió que l'amor és tenir l'altre sotmès al nostre desig, tenir-lo pendent de mi mateix. Arribar al cor de l'altre per a «prendre'n possessió», potser no hem arribat a descobrir que el camí de Déu té algun matís diferent: Déu ens vol pendents d'Ell, Déu ens vol sotmesos a Ell. per això Déu es revesteix de la nostra naturalesa, assumeix la nostra mateixa carn i sang, amb la nostra veu humana, amb una sensibilitat finíssima, per introduir-se en el nostre cor i potenciar des de dintre tota una immensa capacitat d'amor, que serà una resposta al Déu amor, però passant amb profunda alegria i plena llibertat per la vida de les coses i de les persones, com un cant vibrant de primavera.

Hem de capgirar el cor, només així capgirarem l'amor. Una abraçada,

+ P. Abat

11 de març del 2012

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 3r de Quaresma (Cicle B)

Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, d'Orígenes, prevere
Quan va haver foragitat els venedors del Temple, els jueus van dir a Jesús: «¿Quin senyal ens dones que t'autoritzi a fer això?» Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies».

Penso que els jueus representen aquí els homes carnals i donats a les coses sensibles. Disgustats de veure foragitats per Jesús els qui fan de la casa del Pare una casa de comerç per al que els interessa, reclamen un senyal, un senyal que faci veure ben clar que la Paraula, que aquests homes no acullen, té raó d'actuar així. I el Salvador diu, com si es referís a aquell temple, una paraula sobre el seu propi cos; a les paraules: «¿Quin senyal ens dones que t'autoritzi a fer això?», respon: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies». Sens dubte podia fer veure altres mil senyals, però poc adaptats a la qüestió que li proposen. En lloc de qualsevol altre senyal sense relació amb el Temple, respon molt encertadament amb aquest que es refereix al Temple.

I veritablement l'un i l'altre, el Temple i el cos de Jesús, segons un mateix significat, són als meus ulls una imatge de l'Església, ja que aquesta està construïda «sobre el fonament dels apòstols i dels profetes, amb el mateix Jesucrist per pedra angular», i mereix realment el nom de temple. Segons les paraules: «Vosaltres sou el cos de Crist, i part dels seus membres», ni que el bell ordenament de les pedres sigui destruït, ni que tots els ossos del Crist, com està escrit en el salm vint-i-u, siguin dispersats per les trampes parades durant les persecucions i els turments que infligeixen els qui amb les persecucions combaten la unitat del temple, el temple serà tornat a aixecar i el cos ressuscitarà al tercer dia, després del dia del mal que se li acosta i del de l'acompliment que ha de seguir. Ja que el tercer dia naixerà en el cel nou i sobre la terra nova, quan aquells ossos, tota la casa d'Israel, ressuscitaran en el gran dia del Senyor, després de la desfeta de la mort. I és que la resurrecció del Crist, esdevinguda després de la passió per la creu, enclou el misteri de la resurrecció de tot el cos de Crist.

Però, així com el cos visible de Jesús ha estat crucificat i sepultat i després ha ressuscitat, així també el cos total del Crist que formen els sants ha estat crucificat amb ell, i ara ja no viu més. Ja que cadascun d'ells, com Pau, no es gloria en res més que en la creu de nostre Senyor, Jesucrist, per la qual Pau ha estat crucificat amb el Crist i crucificat per al món; ha estat, a més, sepultat amb el Crist. «Ja que —diu sant Pau— hem estat sepultats amb el Crist». I si afegeix: «Hem ressuscitat amb ell», és com a posseïdor d'un començament de resurrecció; camina, en efecte, en una mena de vida nova, com un home que encara no ha ressuscitat segons la benaurança que anhela l'esperança i la resurrecció perfecta. Així, doncs, en aquest moment, o bé ha estat crucificat per ser després sepultat, o bé, tret de la creu, és sepultat ara i ressuscitarà un dia, després del seu enterrament actual.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolgut Ignasi,

Gràcies per les teves lletres, en les quals m'anuncies que vindràs a Poblet. Això és per a mi un motiu d'alegria, compartir durant un temps una mútua experiència espiritual. De fet, ja ho has començat a fer quan escrius en el comiat de la teva carta: «Una abraçada, i no deixis de pregar per mi, perquè sigui el que Déu vol que sigui (bon fill seu)».

Aquestes paraules m'han recordat un text molt significatiu per a mi, en relació a la vida de pregària: «Si alguna vegada en la nostra pregària tenim els peus de Jesús (Mt 28,9), i ens adherim a la seva humanitat i deixem que ens domini un afecte merament corporal, nosaltres no ens equivoquem, però retardem l'oració espiritual; doncs Ell mateix ens diu: «Us convé que me'n vagi, perquè si no me'n vaig el Defensor no vindrà a vosaltres» (Jn 16,7). Però si cedim a la indolència i a la inèrcia, i clamem a Déu des del fons de la ignorància, com tancats en una presó, i si volem ser escoltats, mentre no busquem amb avidesa, amb desig, el rostre d'Aquell davant del qual clamem; i si no donem importància al fet que estigui irritat o apaivagat, quan ens dóna el que li demanem, sempre que rebem, ja que s'acontenta qui obra així amb el que rep de Déu... Fixeu-vos que no sap demanar gran cosa de Déu, i que no serà gran cosa el que rebrà... A Déu li hem de demanar el màxim: Ell mateix. Arribar a ser per gràcia el que Déu és per naturalesa». (Guillem de Saint Thierry, Sobre la contemplació de Déu)

Això ens ha de portar a pregar en «esperit i en veritat», com ensenyava Jesús a la Samaritana. I potser nosaltres encara estem excessivament aferrats a una oració de petició de coses, i de vegades en la línia d'una «oració comercial»: si Tu em concedeixes això, jo et donaré...

Hem de fer de la seva casa, «casa d'oració», i la principal casa de Déu en aquest món és el cor de l'home: «entra a casa teva, tanca la porta i prega el Pare». Déu ja ens ho ha donat tot en el seu Fill. La saviesa que ha de dirigir la nostra vida, i, per tant, també il·luminar la nostra pregària a Déu, és la de Crist crucificat. Però potser no estiguem del tot convençuts que «allò que apareix feble als ulls de Déu és més fort que els homes». I que hem de buidar el nostre cor de moltes coses inútils perquè hi arreli amb força aquesta «saviesa de la debilitat», aquesta «saviesa del Crucificat». Tota la nostra persona, tota la nostra vida, ha de ser cada dia agafada per l'amor de Déu, fins a sentir-se centrada en Ell, i que arribem a no poder fer res més que allò que Déu vol. Però suposa contemplar molt i bé, amb un cor obert, l'estampa del Crucificat.

Cercar Déu, contemplar les seves petjades en la bellesa de la creació, de manera que el primer moviment de la nostra oració sigui sempre un sentiment de lloança i de gratitud per tot el que ens ve d'Ell.

Que el Senyor et beneeixi en el teu nou destí, i donis molta glòria a Déu. Una abraçada,

+ P. Abat

4 de març del 2012

DIUMENGE II DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Gn 22,1-2.9a.10-13.15-18; Rm 8,31b-34; Mc 9,2-10

«Ells retingueren aquestes paraules i discutien entre ells què volia dir això de "ressuscitar d'entre els morts"».

Què vol dir ressuscitar d'entre els morts? El camí quaresmal que estem recorrent, és un camí que té com a meta la Pasqua, és a dir, la celebració de la resurrecció del Senyor Jesús que va donar la seva vida per nosaltres penjat al patíbul de la creu. La resurrecció de Crist és el centre, el nucli, el cor de la nostra fe, perquè —com diu sant Pau— si Crist no hagués ressuscitat d'entre els morts, la nostra fe seria vana. No ens ha d'estranyar, doncs, que els deixebles discutissin entre ells què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts». Som al cor de la fe.

Intentar entendre què vol dir ressuscitar d'entre els morts, sense haver viscut l'experiència pasqual és força difícil, sinó del tot impossible. És veritat que Jesús havia tornat a la vida alguns que havien ja entrat al son de la mort: però aquest no és exactament el sentit del que vol dir «ressuscitar d'entre els morts». No es tracta de tornar a la vida per uns quants anys per tornar a morir després.

Pel que diuen els deixebles, tampoc l'experiència de la transfiguració del Senyor no els va ajudar massa a entendre què volia dir això de «ressuscitar d'entre els morts». L'experiència de la resplendor, de la llum, de la conversa amb els antics profetes, del núvol i de la veu del Pare, més aviat els deixà esglaiats i una mica fora de si, que no pas els va fer comprendre que estaven fent un tast d'allò que havia de venir. Crist gloriós, Moisès i Elies que conversen amb ell, la veu del Pare.... no són manifestacions d'una realitat que existeix més enllà de la mort, caracteritzada per la paraula: VIDA? Com podrien parlar Moisès i Elies amb Jesús, morts molt de temps enllà, si no fos perquè realment estan vius? Però, és clar, tot això no es podia comprendre sense haver viscut l'experiència de la Pasqua.

Nosaltres estem caminant vers la celebració de la Pasqua del Crist, i ara mateix en aquesta eucaristia estem commemorant i celebrant aquesta mateixa Pasqua. En una paraula, estem celebrant la resurrecció del Senyor. «Ressuscitar d'entre els morts», vol dir entrar de ple en el misteri de la vida després d'haver passat per aquesta vida. Vol dir, assolir plenament la comunió amb el Crist gloriós i, per ell, amb el Pare, que no cessa mai de implorar-nos que, mentre caminem per aquesta vida, escoltem la veu del seu Fill estimat. Ressuscitar d'entre els morts, vol dir incorporar-se definitivament, amb tot allò que som, cos, ànima i esperit, al misteri de la vida i de la llum; una incorporació que transfigura tot allò que som a la imatge del cos gloriós de Crist. En poques paraules, ressuscitar d'entre els morts vol dir entrar de ple a la plenitud d'aquella realitat on ja no hi regna ni la mort, ni el dolor, ni la corrupció, sinó la vida que neix de la comunió profunda i joiosa del Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant.

I si algú es pensa que tot això no pot ser per a ell, que és massa gran perquè pugui ser veritat per a ell, que recordi les paraules de la carta de sant Pau als cristians de Roma que hem llegit avui: «Germans, si tenim Déu a favor nostre, qui tindrem en contra? Ell, que va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres i no el va plànyer, com no estarà disposat a donar-nos-ho tot, juntament amb el seu Fill? Qui es presentarà per acusar els elegits de Déu? És Déu qui els declara innocents. Qui gosarà condemnar-los? Jesucrist, el qui va morir, més encara, el qui va ressuscitar, és el qui està a la dreta de Déu intercedint per nosaltres». Celebrem la Pasqua del Senyor en aquesta eucarística, anhelant que també nosaltres arribem a la plenitud de la resurrecció d'entre els morts.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 2n de Quaresma (Cicle B)

Sermó de sant Anastasi del Sinaí, abat, sobre la Transfiguració del Senyor
Avui, dalt de la muntanya del Tabor, el Crist ha creat de nou la imatge de la bellesa terrestre i l'ha transformada en icona de la bellesa celestial. Per això és just i bo que jo digui: «Que n'és de venerable aquest lloc; és la casa de Déu i la porta del cel». Avui, el Tabor i l'Hermon han exultat plegats; han convidat tot l'univers a la joia. El país de Zabuló i de Neftalí s'han unit a la festa i han ballat sota el sol. Avui, Galilea i Natzaret han entrat a la dansa i han animat la celebració amb els seus cors. La muntanya del Tabor s'alegra de la festa i arrossega la creació cap a Déu tot recreant-la.

Avui, en efecte, el Senyor s'ha aparegut realment dalt de la muntanya. Avui, la natura humana, creada en altre temps semblant a Déu, però ofuscada per les figures informes dels ídols, ha estat transfigurada en l'antiga bellesa de l'home creat a imatge i semblança de Déu. Avui, dalt de la muntanya, la natura, que s'havia extraviat en la idolatria dalt de les muntanyes, ha estat transformada tot i continuar essent ella mateixa i ha resplendit amb la claror esplendorosa de la divinitat. Avui, dalt de la muntanya, aquell qui anava vestit amb les túniques fosques i tristes de pell de què parla el Gènesi, s'ha posat el vestit diví, cobrint-se de llum com d'un mantell. Avui, dalt de la muntanya del Tabor, ha aparegut misteriosament la condició de la vida futura i del Regne de la joia. Avui, de manera sorprenent, els antics missatgers de l'Antiga i de la Nova Aliança s'han reunit al voltant de Déu dalt de la muntanya, portadors d'un misteri ple de paradoxa. Avui, dalt de la muntanya del Tabor, es dibuixa el misteri de la creu que per la mort dóna la vida: tal com Crist va ser crucificat entremig de dos homes dalt de la muntanya del Calvari, així es dreça en la majestat divina entre Moisès i Elies. I la festa d'avui ens mostra aquest altre Sinaí, muntanya molt més preciosa que el Sinaí per les seves meravelles i els seus esdeveniments: supera amb la seva teofania les visions divines figurades i obscures.

Tal com dalt del Sinaí els símbols van ser representats com una prefiguració, així dalt del Tabor esclata la veritat. Allà hi ha la foscor, aquí el sol; allà les tenebres, aquí el núvol lluminós. Per una banda, la Llei del decàleg; per l'altra, el Verb preetern a tota paraula. La muntanya del Sinaí no va obrir a Moisès la terra promesa, en canvi el Tabor l'introdueix a la terra de la Promesa.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Agraeixo el teu breu comentari sobre el Quixot, «que t'ha servit, —em dius—, com a motivació per col·laborar en la transmissió de la fe, que veus avui, com una necessitat imperiosa, ocupar-se de portar la gent a Jesucrist i, òbviament, intentar viure la fe amb la major intensitat i coherència possibles».

És evident, Miquel, que avui en una societat que està perdent els seus valors més preciosos i vitals, que porta no només a allunyar-se de la fe, sinó també a unes repercussions socials i econòmiques greus, és evident, dic, la necessitat d'una presència de laics que visquin amb fidelitat la seva fe, i la facin present allà on es desenvolupa la seva existència.

La fe és un acte senzillament complex. Tan complex com l'home, o com la vida mateixa. Per això ens podem trobar amb un horitzó immens de definicions. Però jo et diria que la podem fer un acte senzill. Com la vida. A la vida hi ha persones que se la compliquen innecessàriament. I altres persones que, tenint-la complicada, saben trobar una resolució senzilla.

Crec que el camí és que la persona se senti «agafada» per una passió, i vessi tota la seva vida en aquesta direcció. Però «agafada» per una passió que canalitza tota l'existència a potenciar tot un cabal de capacitats, de dons... dels quals està dotada tota persona.

Simone Weil deia que «la fe és la submissió de les parts que no tenen contacte amb Déu a la que hi té contacte».

Aquestes capacitats ocultes de la persona, la seva obertura, per naturalesa, a la vida, i a la vida més profunda, la seva dimensió creativa... per a mi són indicis que tota persona té un contacte amb el seu Creador. Es tracta de despertar aquest «contacte interior» i que il·lumini tota la persona. Per diferents motius, no tots hi troben per aquest camí. Una de les dificultats serioses, avui dia, és l'excessiva extroversió humana, que retallem molt l'aprofundiment interior. Un ritme de vida que jo crec colpeja fortament la psicologia humana, i la neutralitza en algun o alguns dels seus sentiments més profunds.

Tot això posa de relleu la importància i la necessitat del testimoni de les persones creients com tu, que tenen una experiència més profunda de la transcendència, i que arriben a viure la seva fe amb una plena confiança de Déu, que viuen sentint-se «agafats» per la persona de Jesucrist, que ens manifesta la llum resplendent de la divinitat, i no poden fer res més que viure aquesta fe sempre i arreu. «Amb intensitat i amb coherència», com escrius en la teva carta.

Miquel, no t'importi si trobes poc ressò en el teu testimoni. No busquis el fruit. Busca la fidelitat. Nosaltres som pobres servents, que fem el que hem de fer. Per a tu, per a mi, per a tot creient, el fruit és mantenir la intensitat i la coherència de la fe. Som instruments de l'amor. De l'Amor diví. I sabem, amb certesa que l'Amor diví ja ha produït el seu fruit: ens en dóna la certesa el missatge de la creu. D'aquesta creu rebem l'Esperit de Jesús. I per això mateix la nostra esperança no pot ser defraudada.

Moltes gràcies per la teva llarga carta i parlar-me del teu entusiasme per viure la fe, i entestar-te en un continu testimoniatge. Una abraçada,

+ P. Abat