Estimat Miquel,
Agraeixo el teu breu comentari sobre el Quixot, «que t'ha servit, —em dius—, com a motivació per col·laborar en la transmissió de la fe, que veus avui, com una necessitat imperiosa, ocupar-se de portar la gent a Jesucrist i, òbviament, intentar viure la fe amb la major intensitat i coherència possibles».
És evident, Miquel, que avui en una societat que està perdent els seus valors més preciosos i vitals, que porta no només a allunyar-se de la fe, sinó també a unes repercussions socials i econòmiques greus, és evident, dic, la necessitat d'una presència de laics que visquin amb fidelitat la seva fe, i la facin present allà on es desenvolupa la seva existència.
La fe és un acte senzillament complex. Tan complex com l'home, o com la vida mateixa. Per això ens podem trobar amb un horitzó immens de definicions. Però jo et diria que la podem fer un acte senzill. Com la vida. A la vida hi ha persones que se la compliquen innecessàriament. I altres persones que, tenint-la complicada, saben trobar una resolució senzilla.
Crec que el camí és que la persona se senti «agafada» per una passió, i vessi tota la seva vida en aquesta direcció. Però «agafada» per una passió que canalitza tota l'existència a potenciar tot un cabal de capacitats, de dons... dels quals està dotada tota persona.
Simone Weil deia que «la fe és la submissió de les parts que no tenen contacte amb Déu a la que hi té contacte».
Aquestes capacitats ocultes de la persona, la seva obertura, per naturalesa, a la vida, i a la vida més profunda, la seva dimensió creativa... per a mi són indicis que tota persona té un contacte amb el seu Creador. Es tracta de despertar aquest «contacte interior» i que il·lumini tota la persona. Per diferents motius, no tots hi troben per aquest camí. Una de les dificultats serioses, avui dia, és l'excessiva extroversió humana, que retallem molt l'aprofundiment interior. Un ritme de vida que jo crec colpeja fortament la psicologia humana, i la neutralitza en algun o alguns dels seus sentiments més profunds.
Tot això posa de relleu la importància i la necessitat del testimoni de les persones creients com tu, que tenen una experiència més profunda de la transcendència, i que arriben a viure la seva fe amb una plena confiança de Déu, que viuen sentint-se «agafats» per la persona de Jesucrist, que ens manifesta la llum resplendent de la divinitat, i no poden fer res més que viure aquesta fe sempre i arreu. «Amb intensitat i amb coherència», com escrius en la teva carta.
Miquel, no t'importi si trobes poc ressò en el teu testimoni. No busquis el fruit. Busca la fidelitat. Nosaltres som pobres servents, que fem el que hem de fer. Per a tu, per a mi, per a tot creient, el fruit és mantenir la intensitat i la coherència de la fe. Som instruments de l'amor. De l'Amor diví. I sabem, amb certesa que l'Amor diví ja ha produït el seu fruit: ens en dóna la certesa el missatge de la creu. D'aquesta creu rebem l'Esperit de Jesús. I per això mateix la nostra esperança no pot ser defraudada.
Moltes gràcies per la teva llarga carta i parlar-me del teu entusiasme per viure la fe, i entestar-te en un continu testimoniatge. Una abraçada,
+ P. Abat
