29 de maig del 2011

DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 8,5-8.14-17; 1Pe 3,15-18; Jn 14,15-21

Aquesta nit si no tots els pobles de Catalunya, molts d'ells, han estat de festa. La gent ha sortit al carrer per celebrar la victòria del seu equip de futbol, tot cridant, llaçant coets, cantant... fent partícips a tots, els qui els agrada el futbol i els qui no, els qui són dels seus colors i els qui no, de l'alegria que els ha causat aquesta victòria. No voldria entrar a valorar si aquesta explosió de joia és proporcionada al fet que es commemora o no; prenc només nota del fet en sí, per tal de reflexionar-hi com a tal: un esdeveniment, una victòria, causa una explosió d'alegria i de joia desbordant.

Aquesta és una reacció netament humana, d'aquelles que ens parlen d'allò que som. L'alegria i la joia, la celebració, són elements que ens configuren, encara que no sempre estiguin presents a les nostres vides. L'alegria és potser més puntual, més del moment, efecte més aviat d'un esdeveniment concret; la joia és, en canvi, una actitud més profunda, més permanent, més propera a un estat. Ambdues però són expressió d'allò que som i, sobretot, d'allò que estem cridats a ser. La celebració, la festa, és la manera concreta com expressem col·lectivament l'alegria i la joia que ens causa un determinat fet de la vida. La celebració també és l'expressió més significativa d'allò que som i, sobretot, d'allò que estem cridats a ser.

Nosaltres, els cristians, fa una quants dies que també vam celebrar durant una nit una victòria, una victòria a totes totes més important que qualsevol altra victòria que es pugui realitzar en aquest món: la victòria de Crist sobre el pecat i la mort. També vam esclatar d'alegria i la nostra joia també fou immensa. Des d'aleshores, però, la nostra celebració continua, continua al llarg d'aquests 50 dies del temps pasqual, que no són sinó un únic dia, el dia de la victòria de Crist. Ben mirat, però, tot el temps de l'Església, aquell temps que va des del dia de la Resurrecció del Senyor, fins al dia del seu retorn gloriós, no és sinó el temps de la celebració del misteri pasqual, de la celebració de la victòria de Crist, cosa que expressem sagramentalment celebrant —precisament— cada dia l'Eucaristia.

Des de la seva Resurrecció, el Senyor és viu, el Senyor viu. I és que, com podria morir el qui és la font mateixa de la vida? No ens ho acaba d'anunciar l'Evangeli que acabem de proclamar? «Jo visc». Tot i així, no tots saben que el Senyor és viu. Alguns no ho saben perquè són del món: «D'aquí a poc, el món ja no em veurà». Altres no ho saben perquè encara no els ha estat comunicat.

Nosaltres que hem conegut aquesta victòria som dels qui veiem el Senyor ressuscitat i vivim: «però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu». Aquest coneixement, aquesta visió del Senyor, ara no la tenim de manera directa sinó gràcies a la presència en els nostres cors de l'Esperit de la veritat: d'aquell mateix Esperit que el Senyor demanà al Pare per a tots nosaltres com a defensor: «Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre». És l'Esperit que el món no pot rebre i que fent estada en nosaltres ens fa conèixer el Crist, ens modela segons el mateix Crist. És l'Esperit que coneixem, «perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres». I aquest mateix Esperit és el que ens empeny a comunicar a tots els homes la raó de la nostra esperança, el motiu de la nostra joia, la causa de la nostra alegria. És el que ens empeny a estendre la nostra celebració a tots els pobles i nacions, com altres Felips que baixen també a les altres Samaries, per anunciar a tots aquells que són del món i a tots aquells que encara no han sentit la predicació de la bona nova, la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, la victòria de la Vida. Ens toca a nosaltres que «sabem que Crist està en el seu Pare, i nosaltres en ell, i ell en nosaltres», sortir pel carrers i les places, com van fer ahir els seguidors del Barça, a aclamar aquesta victòria per tal que l'alegria dels homes sigui plena. Per tal de fer-ho així, fem nostra la pregària col·lecta d'aquesta eucaristia tot demanant que «el misteri que anem recordant en aquest temps de joia en honor del Sentor ressuscitat, es manifesti sempre en les nostres obres». Amén. Al·leluia.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 6è de Pasqua

Comentari sobre els salms de sant Agustí bisbe (148,1-2)
Tota la nostra vida ha de transcórrer en la lloança de Déu, perquè en aquesta lloança consistirà l'alegria sempiterna de la vida futura; i ningú no pot fer-se idoni per a la vida futura, si no s'exercita ara en aquesta lloança. Ara lloem Déu, però també el preguem. La nostra lloança inclou l'alegria; l'oració, el gemec. És que se'ns ha promès una cosa que encara no posseïm; i perquè és veraç qui ens ho ha promès, ens alegrem per l'esperança; però com que encara no ho posseïm, gemeguem pel desig. Bona cosa es perseverar en aquest desig, mentre no arribi el que ens ha estat promès; quan arribi cessarà el gemec i subsistirà únicament la lloança.

A causa d'aquests dos temps —l'un, el present, que transcorre enmig de les proves i tribulacions d'aquesta vida, i l'altre, el futur, en el qual gaudirem de la seguretat i de l'alegria perpètues— ha estat instituïda la celebració d'un temps doble, el d'abans i el de després de la Pasqua. El que precedeix la Pasqua significa les tribulacions que passem en aquesta vida; el que celebrem després de Pasqua significa la felicitat que desprès posseirem. Per tant abans de la Pasqua celebrem el mateix que ara vivim; després de la Pasqua celebrem i signifiquem el que encara no posseïm. Per això, en aquell primer temps ens exercitem en dejunis i oracions; en el segon, en canvi, descansem dels dejunis i l'emprem tot en la lloança. És el que significa l'Al·leluia que cantem.

Ara, doncs, us exhortem a la lloança de Déu; i aquesta lloança és la que ens expressem mútuament quan diem: «Al·leluia. Lloeu el Senyor», ens diem els uns als altres; i així tots fan allò a què s'exhorten mútuament. Però procureu lloar-lo amb tota la vostra persona, és a dir, no solament la vostra llengua i la vostra veu han de lloar Déu, sinó també el vostre interior, la vostra vida, els vostres fets.

Dels sermons del cardenal Newman
El retorn de Crist al seu Pare és font de pena, pel fet que implica la seva absència, i alhora és font de joia, perquè implica la seva presència. De la doctrina de la seva Resurrecció i de la seva Ascensió brollen aquestes paradoxes cristianes sovint esmentades en l'Escriptura: és a dir, que tenim pena sense deixar d'alegrar-nos, «com aquells que no tenen res i tot ho posseeixen».

Aquesta és en veritat la nostra condició present: hem perdut el Crist i l'hem trobat; ja no el veiem i, amb tot, l'endevinem... ¿Com és possible això? És que hem perdut la percepció sensible i conscient de la seva persona; ja ni podem mirar-lo, ni sentir-lo, ni conversar-hi, ni seguir-lo d'una banda a l'altra; però ens alegrem espiritualment, immaterialment, mentalment i realment de la seva visió i de la seva possessió; una possessió que conté més realitat i més presència que la que pogueren fruir els apòstols mentre vivia en aquesta carn, perquè és espiritual i invisible.

Quan el Crist afirma que se'n va i que tornarà, no fa referència només a la seva naturalesa divina omnipresent, sinó a la seva naturalesa humana. En tant que Crist, declara ell, el Mitjancer encarnat, estarà per sempre més amb la seva Església.

Així i tot, podríem sentir la temptació d'interpretar aquesta afirmació de la manera següent: «Se n'ha anat i ha tornat a nosaltres, però en esperit; és el seu Esperit el qui ha tornat en lloc d'ell; i quan ens diu que és amb nosaltres dia rere dia, això es refereix únicament al seu Esperit». Ningú, evidentment, no pot negar que l'Esperit Sant ha vingut; però ¿per què ha vingut? ¿Per suplir l'absència del Crist o, més aviat, per acomplir la seva presència? Ben segur que ha vingut per fer-lo present. No ens penséssim ni un moment que l'Esperit Sant pugui venir de manera que el Fill resti allunyat. No, no ha pas vingut perquè el Crist no vingui, sinó més aviat perquè el Crist pugui tornar en la seva vinguda. Per l'Esperit Sant entrem en comunió amb el Pare i el Fill. «Enfortits vigorosament en l'home interior, per mitjà del seu Esperit, a fi que el Crist habiti per la fe en els vostres cors». L'Esperit Sant suscita, la fe acull l'habitació del Crist en el cor. Així, doncs, l'Esperit no pren pas el lloc del Crist en l'ànima, sinó que assegura aquest lloc al Crist.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolguda Alícia,

Moltes gràcies, Alícia, per la teva carta, per les notícies d'altres persones conegudes o amigues, o per recordar possibles oblits meus... Com pots veure no tindré tanta «influència en el cel» com dius, ja que en el cel, o en Déu que ve a ser el mateix, tot és presència, no hi caben els oblits. Potser hi tindreu més «influència» els qui «toqueu més de peus a terra».

Hi ha altres punts interessants en la teva carta que un altre dia comentaré, però avui vull aturar-me en el final, ja que em sembla molt interessant per a una vida espiritual, tant si un «té influència en el cel», com si un altre «toca més de peus a terra».

Aquesta observació l'he escoltat moltes vegades: «Em sembla que vostè està més a prop de Déu». I sempre l'he acollida per fora amb un somriure, però per dintre amb una certa confusió o vergonya, perquè jo no crec que estigui més a prop de Déu que una altra persona que em parla o em demana pregàries. Jo tinc la certesa que està més a prop de Déu el qui estima més, el que té la seva vida més dinamitzada per l'amor diví. I qui pot mesurar l'amor del cor? Per a mi, aquí la resposta sempre resta en suspens. Ja que nosaltres mirem les aparences, només Déu sondeja i coneix el cor de l'home.

Jo crec que la nostra vida monàstica és fonamentalment una vida d'oració, de pregària incessant, i de recerca permanent de Déu. I que en fer o viure això en una vida de comunitat, som un testimoni en la societat, en l'Església, un record de la necessitat de concedir gratuïtament el nostre temps a Déu, perquè Ell obri el seu amor en la vida dels homes, en la teva, en la meva, a la de qualsevol criatura d'aquest món.

Ja saps com el mateix Déu deixà «el seu cel» i es va revestir de la nostra fràgil naturalesa, va voler tocar de peus a terra per fer vibrar el seu cor ple d'amor al costat del cor humà, sempre necessitat d'aquesta vibració divina.

El nostre Déu, doncs, és un Déu humà, molt humà, nosaltres si el busquem hem de tenir molt més els peus a terra, en aquesta terra que necessita vibrar amb la sensibilitat d'un Déu amor, amb la sensibilitat d'un Déu humà, molt humà, que ens mostra, d'aquesta manera quin ha de ser el nostre camí per agradar-li.

Aquí vull recordar les belles paraules amb què comença el seu llibre «Sobre la contemplació de Déu» el monjo cistercenc Guillem de Saint-Thierry: «Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, a la casa del Déu de Jacob, i Ell ens ensenyarà els seus camins. Pugem a la muntanya on el Senyor veu i és vist, contempla i és contemplat, i després d'haver adorat, tornarem a vosaltres. Tornarem, segur, i el més aviat possible. L'amor a la Veritat ens porta lluny de vosaltres, però a causa dels germans, la veritat de l'Amor no ens permet abandonar-vos i rebutjar-vos».

Ja veus, Alícia, com necessitem, i jo crec que tots, tenir un temps per deixar que el Senyor ens ensenyi els seus camins, en una relació d'amistat amb Ell en la pregària, però després el nostre temps, fonamentalment ha de ser trepitjar la pols d'aquests camins en què ens ha posat el Senyor.

Alícia, un cop més gràcies per la teva carta. Tu demanes pregaries, però també és veritat que toques de peus a terra, i que camines amb la saviesa d'Aquell que també t'ensenya a tu els seus camins. Una abraçada,

+ P. Abat

28 de maig del 2011

DISSABTE DE LA SETMANA V DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 16,1-10; Sl 99; Jn 15,18-21

«Les comunitats de creients es consolidaven en la fe». Pau anava evangelitzant allà on l'Esperit el portava. Perquè tots reconeguin: «Que el Senyor és Déu, que és el nostre creador i que som seus». Reconeixement que ens porta avantatges i desavantatges.

Si som de Crist, com ell, patirem persecucions. Sembla que això no sigui agradable. Però, trobarem l'avantatge de la persecució. I, la persecució ens permetrà l'avantatge de poder donar testimoni.

Si no som clarament de Crist. Ens trobarem en l'inconvenient que el món i les seves pompes ens estimen. I, tal vegada afalagats ens quedarem vivint a mig gas la nostra existència passatgera i caduca.

Però, quin nom portem? Cadascú portem un nom i una història. Jesús ens invita a reflexionar la nostra vida. No ens podem quedar en la capa superficial de l'estètica del testimoni. Cal aprofundir en la contemplació de la bellesa de Crist, la qual ens adreça a donar la vida si cal. «El servent no és més que l'amo». Si Jesús ha passat per una passió i mort, cadascú hem de travessar aquesta passió i mort, configurant-nos en el perseguit i odiat de la nostra societat, on hi és el Crist. Però, també amb la seva resurrecció ens ha mostrat a tots l'avantatge de la nostra fe.

No tinguem por, si portem el seu nom, si som els seus escollits, vivim amb tota confiança la nostra existència lliurats a la seva voluntat. I, en l'odi i la persecució donem-ne gràcies a Déu, perquè és quan toquem el seu amor.

25 de maig del 2011

DIMECRES DE LA SETMANA V DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 15,1-6; Sl 121 ;Jn 15,1-8

Estimats germans,

Si contemplem el món estimant-lo, descobrirem la imatge de Jesucrist, la seva presència. En cada pagès que sembra i recull, en cada paleta que construeix una casa, en cada mestre que obre els ulls dels nens al coneixement de les coses, en cada metge que guareix... descobrim Jesús i el misteri de l'ésser humà. La pedagogia de Jesús, el Mestre, empra exemples de la vida real per fer-se entendre. Avui se'ns presenta com el cep veritable al qual, nosaltres, les sarments, hem d'estar fortament units. El cristià ha d'enfonsar les seves arrels en la vida de Crist, i esforçar-se per viure en Ell, per reproduir en la realitat els mateixos sentiments i actituds de Jesús. En la nostra cultura de la imatge i de la aparença tenim la temptació d'identificar la vinya pels seus pàmpols ufanosos. No és or tot allò que brilla. Crist és el cep veritable, principi de vida per a totes les sarments que li estan unides, és a dir, els qui han cregut en Ell.

Les vinyes de les comarques del nostre país han rebrotat i el sol dóna força a les sarments que van creixent. «La sarment, si no està en el cep no pot donar fruit». Vivim si estem units a Crist. Sense la unió vital amb el Senyor, no podem fer res, no donem fruit. Els pagesos esperen la collita perquè han treballat la terra. El treball més difícil i delicat és la poda. Quelcom ens passa a tots nosaltres: la fe i l'amor volen ser alliberats d'impureses i limitacions. Hi han limitacions naturals perquè el pecat, l'egoisme i la força inconscient del desig ens són un gran obstacle. Cal saber orientar els desigs. La Paraula de Déu il·lumina els nostres passos i ens fa progressar en l'autodomini. Podem tenir fulles seques o groguenques, però si estem units al Senyor, com les sarments al cep, tindrem la força, la saba, per ser fecunds i donar fruit. Si patim una «esporgada»... no seran els nostres actes més nets i millors els nostres fruits?

La saba corre silenciosa per tota la planta. Així actua Déu en la nostra vida: discretament, però donant vida; sense fer soroll, però eficaçment. Estem llegint aquests dies a Matines la primera Carta de sant Joan, i el comentari que en fa sant Agustí. Aquest ha de ser el nostre programa de vida: «creure en l'amor, i donant la vida com Jesús». No presentem a l'altar espigues de blat o grans de raïm, sinó pa i vi, que són fruit de la terra i també del nostre treball. Demanem al senyor en aquesta Eucaristia que «el nostre amor no sigui només de frases i paraules, sinó de fets i de veritat».

23 de maig del 2011

LECTIO DIVINA

Salm 117[118],19-29

19 Obriu-me les portes dels justos:
entraré a donar gràcies al Senyor.
20 Aquest és el portal del Senyor,
els justos hi poden entrar.
21 Et dono gràcies perquè m'has escoltat
i has vingut a salvar-me.
22 La pedra rebutjada pels constructors,
ara és la pedra principal.
23 És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se'n meravellen.
24 Avui és el dia en què venç el Senyor:
alegrem-nos-en i celebrem-lo.
25 Ah, Senyor, dóna'ns la victòria!
Ah, Senyor, fes-nos triomfar!
26 Beneït el qui ve en nom del Senyor.
Us beneïm des de la casa del Senyor.
27 El Senyor és Déu i ell ens il·lumina.
Acosteu-vos amb els rams
tot dansant fins a les vores de l'altar.
28 Tu ets el meu Déu, et dono gràcies;
t'exalço, Déu meu!
29 Enaltiu el Senyor: que n'és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.

Idees generals sobre el Salm

Els versos 19-28 són restes d'un ritu d'entrada al temple. El salmista demana que li obrin les portes del triomf (del temple) per entrar a donar gràcies. Un sacerdot respon indicant la porta, la porta per la qual entraran els vencedors (v. 20).

v. 19-24 el salmista comença la seva acció de gràcies en nom del poble. La imatge de la pedra angular (v 22-23) està presa de la construcció d'arcs. La pedra que es col·loca en el vèrtex de l'arc sosté tota la construcció. El dia de la victòria és anomenat «el dia en què ha obrat el Senyor».
v. 25 resposta del poble demanant la salvació, que es tradueix en prosperitat.
v. 26 els sacerdots beneeixen el poble.
v. 27 conviden a formar files per a la processó fins a l'altar.
v. 28-29 darrera intervenció del salmista donant gràcies i exalçant Déu.

S'oferirien sacrificis al temple, i culminaria tot amb l'alegria de la festa expressada en un banquet per a tots. Crida l'atenció la freqüència amb què apareix el nom «el Senyor», i «en nom del Senyor». El nom propi de Déu a l'Antic Testament és «el Senyor» —Jahvè, en hebreu— i que aquest nom va unit a l'alliberament d'Egipte. Recorda l'alliberament, l'aliança i la conquesta de la terra. Amor i fidelitat són les dues característiques fonamentals del Senyor en la seva aliança amb Israel.

Jesús és la màxima expressió de l'amor de Déu. En Jesús aprenem que Déu és amor (1Jn 4,8). Jesús també va manifestar aquest amor lliurant la seva vida. La litúrgia cristiana llegeix aquest salm a la llum de la mort i la resurrecció de Jesús.

Llegeix

Llegeix en veu alta. Podries començar per llegir la 1a part del salm. Després tornes a rellegir aquesta segona part, que té més aires de resurrecció, de vida nova. Pensa que estàs fent una pregària a Déu amb la seva mateixa Paraula. Per això pots dir com el salmista: «Que la meva paraula li sigui agradable» (Sl 103,34). I també dir a l'Espòs, amb les seves mateixes paraules, el que ell et diu en el Càntic dels Càntics: «Deixa'm escoltar la teva veu, perquè és molt dolça la teva veu» (Ct 2,14).

«Pregant Déu amb les paraules dels salms tenim l'oportunitat de conèixer-lo millor. Coneixent-lo millor, l'estimarem millor, estimant-lo millor, trobarem la nostra felicitat en ell» (T. Merton, «Pregant amb els Salms»).

Per pregar amb sentit aquest salm pensa en la gran victòria de Déu contra els seus enemics: la Resurrecció de Crist que celebrem en la litúrgia. Pensa també tu, mentre el rellegeixes més d'una vegada, en les petites victòries que Déu ha assolit en la teva vida quan tu has optat per les coses de Déu, per fer la seva voluntat. També quan has optat pel bé, la veritat, la bellesa. Pensa en les vegades que has sentit néixer dintre teu quelcom de nou.

I acostuma't, així mateix, al pregar aquest salm —cosa que hauries de fer sovint— a unir les teves tristeses i les teves alegries a les tristeses i alegries de Crist, per a viure l'esperança de ser dut a la glòria de Crist per mitjà de la seva victòria.

Medita

La primera estrofa té com una solemne litúrgia d'entrada. El protagonista del salm arriba per a fer el passeig triomfal dels vencedors.

A l'Evangeli, CRIST diu que Ell és «la PORTA».

Sant Atanasi parla de la «porta que condueix a la contemplació del Senyor». O també Orígenes que parla de les «portes de la justícia, que s'obren per a Crist». L'Apocalipsi diu: «Heus aquí que sóc a la porta i truco, si algú m'obre la porta, entraré i soparé amb ell» (Ap 3,20).

En aquesta primera estrofa pots aturar-te llargament entorn d'aquesta imatge de la porta i a la teva relació amb Crist. I també pots tenir en compte les condicions que ens suggereix Isaïes per accedir a aquest gran passeig triomfal:

«Obriu les portes perquè entri un poble just, que guarda la lleialtat; el seu cor està ferm i manté la pau, perquè confia en tu» (Is 26, 2s).

Perquè Déu et crida, ens crida a tots, a aquest gran triomf, ja que té espai per a tots com ens suggereix S. Efrén: «Benaurades les teves grans portes obertes, els teus atris dilatats, perquè trobem espai tots. En els teus carrers, tots els pobles canten».

I és l'Al·lEUIA la cançó dels atris del Senyor, la cançó de la seva casa per sempre. La cançó les notes de la qual comencem a balbotejar en el cor amb l'incipient melodia que provoca en nosaltres l'alegria del naixement de vida nova, les primeres experiències de resurrecció.

Una altra imatge molt valuosa d'aquest salm seria «PEDRA». Diu sant Jeroni: «Ja que Crist ha sofert, ha estat constituït pel Senyor "pedra angular". Els constructors l'han rebutjat; però de manera invisible Déu construïa l'edifici. A la pedra rebutjada, la fa pedra angular, heus aquí la meravella als nostres ulls, als ulls de l'home interior, als ulls d'aquells que creuen, esperen, estimen».

Repassa aquests versos del salm, fins a gravar-los a la memòria del teu cor, i recorda aquella altra paraula: «Perquè Déu no mira les aparences, sinó el cor». I per «Els camins de Déu no són els nostres camins, ni els seus pensaments són els nostres» (Is 55,8).

També Efrem té uns versos suggeridors per a centrar el nostre pensament en Crist: «Els gentils, cors durs, cors de pedra, van lloar i van aclamar la Pedra rebutjada pels constructors que ara és al cim de l'edifici. Commogudes davant la Pedra, les pedres criden».

Pots fer la teva meditació entre la Pedra que és Crist i la pedra que és el teu cor.

Un altra imatge per a meditar és «DIA». És a dir, adonar-te de la intervenció de Déu. I et suggereixo rellegir aquesta estrofa del salm una vegada i una altra amb una actitud de profund agraïment al Senyor, i tenint com a melodia de fons la litúrgia joiosa de la Vigília Pasqual: «Aquesta és la nit de la qual diu l'Escriptura: la nit us és tan clara com el dia, la nit il·luminada pel meu goig. Nit santa i poderosa que allunya el pecat, renta les culpes, fa innocents els caiguts, torna l'alegria als entristits, dissipa els odis, restableix la concòrdia, converteix els poderosos».

Veritablement el «Senyor ens il·lumina».

Rellegeix el salm, memoritza'l, fins a sentir com a teva la paraula d'un altre salm: «Escolto en el meu cor, busqueu el meu rostre. El teu rostre buscaré, Senyor» (Sl 27,8).

Perquè aquest és el dia, el dia de Déu: sentir sobre nosaltres la mirada de Déu, la llum del seu rostre il·luminant-nos, l'experiència del néixer de nou des de dintre.

Com ens ensenya Orígenes: «El dia és el coneixement de Crist. Ell és el Sol de justícia que fa aquest dia: dia per excel·lència, que Crist ens reconcilia amb Déu, on el Paradís s'obre, es compleix la benedicció i queda suprimida la maledicció. Aquell que fa tots els dies, fa aquest dia per a nosaltres».

Prega

«A qui anirem, tu tens paraules de vida eterna» (Jn 6,68).
«Aquesta és la vida eterna: que et coneguin a tu, i al teu enviat Jesucrist»(Jn 17,3).

Troba un temps de recolliment i embolcalla't amb aquestes paraules de Pere i de Jesús. I després repassa en el teu cor en la presència del Senyor aquelles frases o paraules o sentiments que més t'han colpit al llarg del temps que has passat amb aquest salm.

Contempla

«Que em besi amb besos de la seva boca» (Ct 1,2). Diu sant Bernat: «La boca que dóna el bes és el Verb; els llavis que reben el bes és aquesta carn assumida. Feliç bes, ja que no és una boca sobre una altra boca, sinó Déu mateix que s'uneix a l'home. És la pau conclosa entre cel i terra, perquè Ell és la nostra pau» (Comentaris al Càntic dels Càntics, Sermó 2)

Després d'aquest temps, o de diversos temps viscuts en contacte amb el salm esforça't per romandre en silenci, deixant que pugin des de les teves profunditats sentiments del salm, paraules del Senyor, gestos... Sense voler dir res, sense voler pensar res, sense oposar-te que vinguin a la teva ment aspectes, paraules... d' allò meditat, buscant solament silenciar el teu món interior, fins que el Senyor et faci el do interior de la seva dolçor, de la suavitat de la seva pau, del seu indicible somriure.

Escriu

Podries escriure tres paraules o tres frases del salm, o teves, que hagis sentit néixer dintre teu amb més força durant la «lectio» amb aquest salm.

19 de maig del 2011

DIJOUS DE LA SETMANA IV DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 13,13-25; Sl 88; Jn 13,16-20

«Feliços vosaltres si ho practiqueu».

I què hem de practicar? Ja ho sabem prou. Però, de vegades se'ns oblida. Jesús ha mostrat als seus deixebles com cal actuar. Hom pot ser amo o criat, mestre o deixeble. La característica principal és que Jesús ha rentat els peus als seus amics. Jesús s'ha posat al seu servei.

«Feliços vosaltres si ho practiqueu». La nostra felicitat estarà en el posar en pràctica allò que Jesús ha iniciat. Cada cristià, que vulgui seguir mínimament a Jesús, sols ha de buscar la felicitat, posant en pràctica l'escola de Jesús, l'escola del servei diví.

Això, sembla molt monàstic, que és tasca exclusiva dels monjos, oi? I, tant! Però, no és exclusiva d'un prevere, d'una religiosa. És inclusiu de cada seguidor de Crist.
També, podem actuar com Judes: «El qui menjava amb mi , compartint el meu pa, m'ha traït el primer». Nosaltres ens nodrim de l'Eucaristia. Però, també el podem trair no posant en pràctica el que sabem.

«Els qui acolliran aquells que jo enviaré m'acolliran a mi, i els qui m'acolliran a mi acolliran aquell que m'ha enviat». Per sant Benet: en l'hoste, en el pelegrí, és el Crist a qui s'acull.

I, endinsant-nos una mica més és en el servei, en el treball ben fet, en la donació de la teva vida per als altres, és a Déu a qui lliures la teva vida entera. No és això el què hem de fer?

«Feliços vosaltres si ho practiqueu».

15 de maig del 2011

DIUMENGE IV DE PASQUA (CicleA)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ac 2,14a.36-41; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 1); 1Pe 2,20b-25; Jn 10,1-10

Germans,

El diumenge quart de Pasqua, al bell mig del temps pasqual, l'Església ens posa en consideració la imatge de Jesús com el Bon Pastor, centrada en el capítol 10 de l'evangeli de sant Joan, del qual hem escoltat la primera part. La bella al·legoria del quart evangeli ens invita a la confiança i al seguiment del Mestre que té cura amorosament de cadascun de nosaltres, ovelles de la seva pleta. L'evangelista s'esplaia en metàfores ben plàstiques que escenifiquen un ambient bucòlic: porta o tanca, corral, ovelles, lladres o bandolers, el pastor, el guarda, la veu del pastor, etc. Jesús s'identifica tant amb la porta com amb el pastor, perquè la condició de ser ovelles seves és que el segueixin i entrin passant per ell, és a dir, que s'adhereixin a la seva persona i al seu missatge, que restin en ell i visquin de la seva plenitud de vida. Així doncs, com la porta representa la seva santa humanitat, els pasturatges equivalen a la doctrina divina de la qual s'alimenten els deixebles fidels. Aquesta doctrina i l'adhesió ferma a la persona de Jesús, el bon pastor, han de ser pels seus seguidors una defensa segura enfront de tots els embats provinents dels mestres mentiders i escandalosos que pretenen allunyar del bon camí els qui malden per seguir Jesús i el seu evangeli.

Darrere aquesta al·legoria aparentment innocent s'hi amaga probablement l'experiència de l'evangelista en un context posterior a la vida de Jesús, quan en les primeres comunitats cristianes de l'Àsia Menor, a les darreries del segle I, començaren a infiltrar-se elements pertorbadors que tergiversaven la sana doctrina de Jesús amb ideologies gnòstiques, una filosofia purament intel·lectual sense implicacions en la vida moral. El quart evangelista se serveix de la figura de Jesús, com a bon pastor, per tal d'alertar les joves generacions cristianes de la mala llavor sembrada pels propagandistes de corrents estranys i aliens a l'evangeli de Jesús, que negaven sobretot la seva humanitat, per considerar-la impròpia de Déu.

Vist així no deixa de ser interessant i actual un text que d'entrada no dóna una impressió tan conflictiva. També avui els creients hem de fer front a doctrines estranyes que volen conduir-nos a pletes insegures i plenes de perills. Hi ha molts mestres cridaners que deixen embadalits molts curiosos assedegats de novetats captivadores. Moltes portes enganyoses amb cartells llampants sedueixen fal·laçment i atreuen multitud d'admiradors que cauen com a mosques en els seus paranys seductors. Tenim el perill de caure en el desencís, de cansar-nos d'una doctrina austera i exigent com la que ens proposa Jesús, de dubtar fins i tot d'ell o bé de ser uns tastaolletes que van fent equilibris amb una mena de doble vida en la qual ens podem permetre certes llibertats de comportament, d'opinió, de pensament, que en el fons no són més que una mena d'adulteri doctrinal, encara que ho vulguem justificar dient que hem d'estar al dia. Anar contracorrent no és fàcil ni còmode, i quan volem ser coherents amb allò que creiem, hi ha qui ens pot censurar de retrògrads, d'antiquats i àdhuc de fanàtics. S'han de tenir les idees molt clares, la doctrina ben assimilada i una fe a prova de foc per tal de no deixar-se impressionar per l'opinió general, sovint vulgar i sense fonament. Jesucrist, diu la carta als Hebreus, és el mateix ahir, avui i pels segles. Ell seguirà essent sempre el paradigma amb què s'ha de conjugar la nostra vida cristiana, ara i en cada moment.

Jesucrist és immens, germanes i germans, inabastable, ell està sempre amb els braços estesos i acollidors envers tothom, com l'imposant Crist Redemptor al Corcovado de Rio de Janeiro, o el Crist del Tibidabo. Ell és com un oceà sense límits de bondat i de pau, com un paradís ubèrrim ple de pasturatges saborosos de totes les virtuts, com una mina d'or profunda amb una infinitat de filons que mai no s'exhaureixen, com una font de salvació que flueix incessantment per a tots els assedegats de vida, com una llum resplendent que omple el món d'alegria i de serenor. Ell és la benaurança fonamental, perquè ell és el fonament i la fi de tot, l'alfa i l'omega, ell és la perla més preciosa, el tresor més valuós, l'únic Kýrios, l'únic Senyor, Rei de reis i Déu i Amo de l'univers. La seva persona i el seu missatge abasten els habitants de la terra de tots els temps i de tots els llocs. Ell no enganya mai, perquè és la veritat insubornable, i encara que el seu programa evangèlic sigui exigent, la recompensa que promet sobrepassa tots els eslògans de felicitat que pugui oferir el nostre món. «Jo he vingut perquè les meves ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir», afirma ell mateix en el fragment de l'evangeli que hem escoltat. Creure en les seves paraules i posar-les en pràctica per la força del seu Esperit, és fer, ja ara, un tast de la plenitud de vida pasqual que ell ens garanteix indefectiblement.

La predicació de Pere el dia de la Pentecosta va també en aquesta línia. Ell i els apòstols no tenen cap més argument que pugui convèncer el poble que el fet de la resurrecció de Jesús. Aquell que els notables havien crucificat, ara viu per sempre, entronitzat com a Senyor i Messies. Els qui es deixaren tocar per la paraula de Pere i els apòstols, els preguntaven: «Germans, digueu-nos què hem de fer?» I la solució que els donen és clara i contundent: «Convertiu-vos i feu-vos batejar en nom de Jesús». I encara: «Aparteu-vos d'aquesta gent innoble». Es tracta d'un programa de seguiment incondicional del Mestre bo, del bon Pastor per excel·lència, i optar decididament per ser deixeble d'aquell que ha vençut el mal i la mort i que ara ens precedeix triomfalment cap al banquet etern del Regne.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 4t de Pasqua

Del comentari a l'evangeli segons sant Joan, de sant Tomàs d'Aquino
«Jo sóc el bon pastor». És evident que el títol de pastor convé al Crist. Ja que de la mateixa manera que un pastor mena el ramat allà on hi ha pasturatge, així també el Crist restaura els fidels amb un nodriment espiritual, el seu propi cos i la seva pròpia sang.

Per diferenciar-se del pastor que no és pastor i del lladre, Jesús precisa que ell és el bon pastor. Bo, perquè defensa el seu ramat amb la mateixa valentia que un bon soldat defensa el seu país. Per altra banda, el Senyor diu que el pastor entra per la porta, i fins i tot ell mateix s'anomena la porta. Així, doncs, quan es declara pastor, cal comprendre que és ell el qui entra i que només es pot entrar a través d'ell. I això és ben veritat, ja que manifesta que coneix el Pare per ell mateix, mentre que nosaltres entrem a través d'ell i és ell el qui ens dóna la felicitat. Fixem-nos bé en el fet que ningú, fora d'ell, no és la porta, ja que ningú més no és tampoc la llum. Així, sant Joan Baptista no era pas la llum, sinó que vingué per donar testimoni de la llum. El Crist, en canvi, és la llum que il·lumina tot home. Ningú, doncs, no pot anomenar-se la porta, perquè Crist s'ha reservat per a ell tot sol aquest títol.

Però, en canvi, el títol de pastor l'ha conferit a d'altres, l'ha donat a alguns dels seus membres. Efectivament, Pere fou pastor, com també els altres apòstols, i ho són també tots els bisbes. «Jo us donaré pastors —diu Jeremies— segons el meu cor». Per bé que els caps de l'Església —que també en són fills— siguin pastors, el Crist diu: «Jo sóc el bon pastor», per mostrar-nos la força única del seu amor. Cap altre pastor no és bo si no està unit al Crist per la caritat, esdevenint així membre del pastor veritable.

El servei del bon pastor és la caritat. Per això mateix Jesús diu que ell dóna la seva vida per les seves ovelles. Fixem-nos què és el que el distingeix: el bon pastor vetlla per l'interès del seu ramat, mentre que el pastor dolent cerca el seu propi interès. És ben bé el que diu el profeta: «Ai dels pastors d'Israel, que es pasturen ells mateixos! Els pastors, ¿no han de pasturar el ramat?». Aquell que no fa altra cosa que servir-se del ramat per al propi interès no és un bon pastor. Un bon pastor, en el sentit ja natural, ha d'aguantar moltes coses si vol tenir cura del ramat, tal com diu Jacob: «De dia la calor em devorava, i de nit el fred».
Sermó en la Resurrecció del Senyor, de sant Lleó el Gran, papa (2,3-5)
Si amb el cor creiem sense vacil·lació allò que confessem amb els llavis, som nosaltres els qui en Crist hem estat crucificats, morts, sepultats, i també en ell hem ressuscitat al tercer dia. Per això diu l'Apòstol: «Per tant, si vau ressuscitar amb el Crist, cerqueu les coses de dalt, no les de la terra. Perquè vau morir, i la vostra vida està amagada amb el Crist en Déu. Quan el Crist, la nostra vida, es manifestarà, també vosaltres us manifestareu amb ell en plena glòria». I perquè els fidels sàpiguen que tenen allò que els donarà la força d'enlairar-se a la saviesa que ve de dalt, menyspreant les concupiscències del món, el Senyor ens fa el do de la seva presència, dient: «Jo seré sempre amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món». No és pas en va que l'Esperit Sant havia promès per boca d'Isaïes: «Quan la verge que està encinta tindrà un fill, li posarà Emmanuel, es a dir, Déu-amb-nosaltres». Així, doncs, Jesús acompleix el significat del seu nom i, si se'n puja al cel, no abandona pas els qui ha adoptat; el qui seu a la dreta del Pare és el mateix que habita en tot el cos; i el qui ací baix ens mou a ser pacients és el mateix que des de dalt ens convida a la glòria.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Pau,

Diu Jesús: «Jo conec les meves ovelles i les meves ovelles em coneixen a mi» (Jn 10). No sé per què, he pensat en tu, en llegir aquest interessant capítol de l'evangelista Joan. Parla, com pots veure, d'un mutu coneixement entre Crist i cadascun de nosaltres.

Potser perquè hi va haver un temps en què em demanaves que recordés el teu fill en la meva pregària, cosa que segueixo fent, tal com desitges. I d'altra banda ets de les persones que huries entès que, en abandonar el meu servei a la parròquia com a sacerdot, me n'hagués anat a missions. Però, a un monestir?

No ets l'únic que no acaba de comprendre la nostra vida. Per què serveix? Per res. No tenim una «utilitat» concreta. En tot cas et podria dir: cercar Déu, buscar de conèixer-lo més i millor... És, potser, la resposta que millor pots comprendre ara. I no només tu, són molts els qui dins de la vida de l'Església, i persones qualificades fins i tot, no acaben d'entendre, o ens infravaloren quan pensen que és més oportú i important una activitat cristiana immersa totalment en el ritme diari de la societat de avui.

Aquell «món feliç» que preconitzava l'obra de Huxley el segle passat, veient el progrés de la societat humana, s'allunya cap a altres horitzons. La societat avui, confusa i desorientada, ha baixat molts graons en els seus ideals d'un món millor, i es va adherint més i més a un benestar personal i social. Llavors, per què tanta activitat inútil, per què tant afany en un món que no aquieta el cor humà. Per què? Per res. O potser sí: per a més frustració, més injustícia, més violència. Hi ha un altre camí...

Aquest «jo conec les meves ovelles i les meves ovelles em coneixen a mi», m'ha recordat una altra paraula de l'Escriptura que diu: «llavors, coneixeré com sóc conegut», tot fent al·lusió al moment en què estarem a la presència de Déu. És evident que avui hom «aparca» Déu durant moltes hores i el deixa oblidat al pàrquing. Fins i tot durant tota la vida, com un cotxe avariat que ja no ens serveix. Llavors, els homes perdem l'orientació de la vida, el sentit de la vida. Ara bé, comptar amb Déu, buscar una relació amb ell té un nom: PREGÀRIA.

Déu és sempre present en la vida de l'home. Fins i tot en la vida dels qui el neguen, dels qui blasfemen d'ell. Déu és present on hi ha vida. Però aquesta presència seva és rebuda i transforma la nostra vida només si preguem. Llavors, la presència divina és font de vida i de llum. I de pau; però si l'oració és autènticament oració. «L'oració —diu sant Joan Crisòstom— és llum de l'ànima, veritable coneixement de Déu, mediadora entre Déu i els homes».

I porta a una transformació progressiva de la nostra vida. Però tenim l'experiència de molts creients la vida dels quals canvia molt poc o gens amb la seva oració. Fins i tot, persones que teòricament es mouen més en un ambient religiós, i per tant més propici per a l'oració. Però no es perceben canvis qualitatius en la vida de moltes d'aquestes persones. No hi ha, llavors, amb tota seguretat, veritable pregària, veritable relació amb Déu.

Déu és present en la vida de tot home. Però Déu respecta la llibertat de l'home, que en la seva llibertat li obre o no li obre el cor. Una veritable oració, simplement, és obrir el cor a Déu, deixar que la seva Paraula et vagi il·luminant i a la llum d'allò que et dóna Déu actuar en conseqüència. Una relació d'aquest tipus, ens porta a conèixer progressivament Déu, i alhora ens anem coneixent nosaltres mateixos. És un camí progressiu en aquesta vida, ja que mai no arribem al fons del nostre propi misteri personal, i almenys fins al profund del misteri insondable de Déu. L'oració en realitat és posar-se en un camí de conrear una amistat amb Déu, amb un Déu que estima totes les seves criatures. I aquest camí no s'acaba. D'aquí que l'únic absolut en la nostra vida serà una actitud d'obertura, una actitud d'escolta, de recerca incessant de Déu, del Déu bo i amic dels homes, que s'arriba a experimentar en la vida d'oració.

Continuaré pregant per tu i per la teva família. Per a mi és font de pau i d'alegria. Una abraçada,

+ P. Abat

14 de maig del 2011

SANT MATIES, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 1,15-17.20-26; Sl 112; Jn 15,9-17

Estimats germans: Un dels records més vius i entranyables de la meva infància és quan feia d'escolà a la parròquia. Un venerable frare caputxí de llargues barbes ens contava històries de sants. Ens va ensenyar que tota la nostra vida pot convertir-se en un diàleg amb Déu, que parla i escolta, que crida i espera la nostra resposta, aquella decidida resposta feta donació i fidelitat. Aquestes idees són semblants a les que he llegit fa poc en el núm. 24 de la Exhortació apostòlica Verbum Domini de Benet XVI.

Els sants mediten la Paraula de Déu i la compleixen. Estem cridats per la Gràcia de Déu a unir-nos a Crist com les sarments al cep. Així som transformats per Ell, l'únic que pot respondre a la set que hi ha al fons del nostre cor. La certesa d'haver estat elegit, de sentir-se estimat, de descobrir la voluntat de Déu... desperta en nosaltres moltes energies vitals. Sant Maties ho va experimentar i va donar la vida, fins i tot en el martiri. Sabem molt poques coses del nostre sant, però no importa. El gra que mor al solc és petit i insignificant, però dóna vida a noves espigues que alegren la bellesa del camp i que es converteixen en el nostre aliment fonamental.

«La paraula de Déu és viva i eficaç... discerneix les intencions i els pensaments del cor» (He 4,12). La Paraula de Déu il·lumina, purificant i millorant allò que hi ha dins nostre. Aquest hauria de ser el resultat de la lectura meditativa del fragment evangèlic d'avui que forma part del capítol 15 de sant Joan: «Jesús, el cep veritable». Les paraules de Jesús al darrer Sopar són tot un programa de vida: ser humils i servir com Jesús, que rentà els peus als deixebles; fiar-se de Jesús, el camí que porta al Pare, i estar unit a Ell; acollir l'Esperit i els seus dons; creure en l'acció de l'Esperit, que canvia la tristesa en alegria; pregar com Jesús, intercedint pels altres. Com portar-ho a terme? «Les intencions i pensaments del nostre cor» es posen en sintonia amb l'Evangeli quan ens unim a Déu, font d'un Amor que és relació, que es comunicació.

Si confiem en les nostres pròpies forces, som incapaços d'estimar autènticament perquè les nostres mesures són massa rígides i interessades. Només si ens endinsem en l'amor del Crist, voldrem estimar com Ell i tenir el coratge de donar la vida pels altres: almenys, ho hem d'intentar Estic convençut que la força del seu amor pot transformar-nos interiorment, purificant el nostre amor limitat per l'egoisme. Només l'amor és el camí que pot conduir-nos a la plenitud de la vida. Una vida que dóna fruits.

Voldria acabar l'homilia del dia del meu Sant amb unes paraules que els preveres diem en la Pregària Eucarística III: «Pare... concediu-nos que, els qui reben el Cos i la Sang del vostre Fill, plens del seu Esperit Sant, siguem en Crist un sol cos i un sol esperit».

13 de maig del 2011

DIVENDRES DE LA SETMANA III DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La «missa» s'obre amb una visió de glòria: la del Crist de la Pasqua, que és l'Anyell degollat i viu, i rei de l'univers (el cant d'entrada). Mentre que, superant tota imatge, el cant de comunió ens reitera el missatge pasqual, en dir: «Jesucrist crucificat va ressuscitar d'entre els morts i ens va redimir» (l'antífona de comunió). Per tant, el misteri pasqual de Crist és elnostre propi misteri, tot i que nosaltres el vivim a l'Eucaristia, que és una font inextingible d'amor envers nosaltres (així a la postcomunió) i mitjançant la qual l'Esperit Sant, que ens ajuda a descobrir Crist i a ressuscitar a «una vida nova per l'amor que ens infon» (a la col.lecta), i ens empeny a transformar-nos en «una ofrena eterna en honor vostre» (a l'oració sobre les ofrenes), això és: a honor de Déu.

La primera lectura ha estat dels Fets dels Apòstols [9,1-20], el qual títol del text podem dir que és: que «aquest home —Pau— és el meu instrument preferit per fer conèixer el meu nom als pagans» (verset 15). I és que Pau, o Saule, va ser cridat misteriosament per Déu per fer-lo esdevenir un dels grans apòstols de la religió de Jesús, a la qual ell mateix —Pau— primerament l'havia perseguida, i des d'ara ha de defensar-la i donar-la a conèixer als pagans. I això perquè Pau havia de convertir-se prèviament i reconèixer que la glòria de Déu pertany igualment a Crist, i descobrir aquest darrer present en els deixebles que ell mateix havia perseguit.

El salm responsorial escollit ha estat el 116 [1 i 2; amb la Resposta de Mc 16, 15: d'aneu i anuncieu l'evangeli per tot el món]. I és que aquest esquitx de salm, que és el 116, és suficient per a interrogar-nos: de si la fidelitat del Senyor durarà sempre, però, i la nostra, durarà gaire?

I l'evangeli era de sant Joan [6, 52-59] que deia: «la meva carn és un veritable menjar, i la meva sang és una veritable beguda» (verset 55). Això és, que responent a l'admiració del seu auditori, Jesús afirma amb tota claredat, que: si algú vol posseir la vida ha de menjar la seva carn i beure la seva sang, ja que el mannà del desert era important per a defensar-se de la mort, però, en tant que, aquest nou aliment, darà la vida eterna. I és, per tant, acceptar d'ésser alimentats per aquest pa i abeurats per aquesta beguda, perquè aquestes són les realitats de la fe a les quals ens convida la celebració de l'Eucaristia. Amén.

11 de maig del 2011

DIMECRES DE LA SETMANA III DEL TEMPS PASQUAL

Els sants Abats de Cluny

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Ac 8,1b-8; Sl 65; Jn 6,35-40

«Jo sóc el pa que dóna la vida». Ni fam, ni set, ni res ens mancarà si tenim la nostra voluntat al seu voler. El creure ens porta a la voluntat del Pare, a tenir vida eterna. El nostre Déu és Déu de vida, malgrat els embolcalls de mort que podem arrossegar. Déu se'ns dóna ell mateix com aliment per superar totes les dificultats d'aquest món trencadís, per a ressuscitar-nos per a la seva vida, per a ser configurats com a fills eterns de l'etern Pare. Mentrestant mengem el que ens fa profit per a la vida, viàtic de cada dia. Assaborim la fe en Déu. Degustem la vida que tenim per donar fruits per a la vida eterna, llavors de resurrecció.

«Jo sóc el pa que dóna la vida». Ens ho diu Jesús a cadascú de nosaltres. Si Jesús és el pa que dóna vida. També nosaltres hem d'esdevenir pans per donar vida als nostres germans.

Els sants Odó, Maiol, Odiló, Hug i el beat Pere el Venerable, abats de Cluny, esdevingueren pa de vida per als seus monjos, per als seus temps.

Donem-nos nosaltres també en pa de vida per als altres. Que el nostre germà es pugui alimentar del meu pa. Tal vegada el nostre pa no estigui ben pastat, tingui grumolls, no estigui ben cuit, això ja ho sabem que no som perfectes. Però, cadascú té el seu mos d'aliment per als altres. La vida eterna la tindràs en la mesura que tu et fas pa i dones la vida per als altres.

8 de maig del 2011

DIUMENGE III DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 2,14.22b-33; Sl 15; 1Pe 1,17-21; Lc 24,13-35

Estimats germans i germanes,

Els Evangelis d'aquests dies descriuen les aparicions del Senyor ressuscitat. El relat d'avui presenta una gran riquesa literària i teològica. És un text preciós que ens invita a una reflexió personal. Descriu perfectament el procés de la fe que van fer els dos deixebles d'Emaús, que ens resulten simpàtics perquè ens hi podem sentir identificats. Així, doncs, podem contemplar com Jesús es fa present en el camí dels deixebles, un camí marcat pels dubtes i el desconcert. Són deixebles que havien cregut en Jesús, que esperaven la salvació d'Ell, però que no entenen què ha passat i ara se senten desencisats. Jesús es fa present en aquesta situació, els acompanya, fa camí amb ells, encara que no el sàpiguen reconèixer. A nosaltres ens passa quelcom semblant a ells: Tenim a Jesús per company de camí, sense ser massa conscients de la seva presència perquè la nostra mirada està pendent de massa coses.

Jesús ressuscitat es fa també present en el camí de la vida dels cristians i cristianes d'avui. Ell fa camí amb nosaltres, compartint els dubtes, les dificultats i les mediocritats de la nostra vida i de la nostra fe. Ell ens ajuda a il·luminar la nostra vida amb la seva Paraula. La paraula explicada dóna llum i l'entenen els senzills, segons un Salm. Cal aprofundir la nostra fe amb l'estudi amorós de la Paraula de Déu. Podem admirar la fe senzilla i confiada de molts cristians. La fe creix i s'enforteix amb el coneixement i la meditació, amb la pregària. Aquesta es la primera gran lliçó de l'Evangeli que acabem d'escoltar: Anem descobrint Jesús quan l'escoltem, perquè ens fa conèixer el sentit de les Escriptures. Jesús convida a aquests dos deixebles, i a nosaltres també, a reflexionar a partir de la Paraula de Déu.

D'una forma molt significativa, els deixebles reconeixen Jesús quan parteix el pa. En aquell moment se'ls obriren el ulls i el reconegueren. A nosaltres ens passa el mateix; el gran gest d'Amor de Jesús no pot passar desapercebut: l'Eucaristia esdevé un moment privilegiat per experimentar la presència de Jesús ressuscitat enmig nostre. Per això tenim posada en Déu la fe i l'esperança. Una fe i una esperança que tenen conseqüències en la nostra manera de viure: Per tant, cal vetllar sobre la vostra conducta durant l'estada en aquest món, segons ens recorda Sant Pere.

La segona gran lliçó de l'Evangeli d'avui ens fa entendre que en el nostre camí de cada dia necessitem la presència i l'ajuda de Jesús per anar endavant. Necessitem asseure'ns sovint a la seva taula on som convidats a participar del Pa de la Paraula i del Cos del Senyor. El coneixement ens porta a l'amor. L'Eucaristia és el Sagrament de l'Amor. Ens trobem aquí aplegats. Crist ens invita a la conversió i a estimar-nos tal com Ell ens ha estimat. Se'ns obren els ulls quan, escoltant la Paraula, fem el recorregut interior acompanyats per Jesús. Contemplem els altres amb amor quan deixem que el vent suau de l'Esperit de Déu penetri dins del nostre cor, i el seu foc purifiqui el nostre amor fent-lo més misericordiós i generós.

Queda't amb nosaltres, Senyor, perquè ningú con tu no ens fa feliç (del Salm 15). Et demanem que no ens deixis mai sols en el camí de la nostra vida quotidiana: siguis amb nosaltres en les alegries i en les penes. Ajuda'ns a anar descobrint la teva presència i el teu amor en tot allò que hem de viure, i feu que et descobrim en els altres. Ensenya'ns, Senyor, el camí que duu a la vida... al teu costat delícies per sempre (del mateix Salm).

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 3r de Pasqua

Dels sermons de sant Lleó el Gran, papa, Sobre sant Lluc (23,1-2)
Sabeu, germans, que el Senyor s'aparegué als dos deixebles mentre feien camí. No creien, però així i tot parlaven d'ell. I el Senyor se'ls presentà no pas sota una figura fàcilment recognoscible: d'aquesta manera concretava externament davant els seus ulls de carn, allò que els passava interiorment pels ulls del cor. En efecte, per dintre estimaven i dubtaven alhora, i per fora, el Senyor els era present, però al mateix temps no els deixava veure qui era realment. Als qui parlaven d'ell, els oferia la seva presència, però als qui en dubtaven, els amagava l'aspecte que els hauria permès de reconèixer-lo.

Ell mateix enceta la conversa. Els retreu la duresa de llur enteniment, els descobreix els secrets de les Sagrades Escriptures que feien referència a ell i, malgrat tot, ja que per llur fe deficient no era per a ells sinó un estrany, fingeix de continuar la seva ruta... La Veritat, que és simple, no actuà pas amb duplicitat, sinó que es mostrà corporalment tal com ells la veien interiorment.

Els mancava encara aquesta prova: ells que no l'estimaven encara com a Déu, ¿podrien estimar-lo primer com a foraster? La Veritat caminava amb ells, i ells no podien restar al marge del seu amor! Per això li ofereixen hospitalitat, tal com es fa als viatgers. Paren taula, li presenten aliments, i Déu, que no havien reconegut en el comentari de la Sagrada Escriptura, és reconegut en la fracció del pa.

No fou, doncs, només la sola audició el que els va il·luminar, sinó que fou la pràctica dels manaments. Perquè «no són pas els qui escolten la Llei els qui són justos davant Déu, sinó que són els qui compleixen la Llei els qui seran justificats». Aquell, doncs, que vulgui comprendre la paraula que ha sentit, que s'afanyi a posar en pràctica allò que ja ha pogut comprendre. Això és un fet: el Senyor no fou reconegut mentre parlava, però es deixà conèixer al moment que li oferien menjar. Estimeu, germans meus, l'hospitalitat. Practiqueu sempre la caritat.

Sant Lleó el Gran, papa, Sermó sobre la Resurrecció (2, 3-5)
Nosaltres no hem de perdre el seny entre les coses vanes, ni hem de tenir por en les adversitats. En un cas ens afalaguen les coses enganyoses i en l'altre les penes ens oprimeixen. Però, com que l'amor del Senyor omple la terra, pertot arreu ens ve a ajudar la victòria del Crist, perquè es compleixi la seva paraula: «confieu: jo he vençut el món». Si ens mantenim lluny del llevat de la dolenteria, no ens allunyarem mai de la festa pasqual. Certament, enmig de totes les vicissituds d'aquesta vida, plena de passions de tota mena, hem de recordar sempre l'exhortació de l'Apòstol: «Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, el qual, subsistint en la condició divina, no cregué haver-se d'aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s'anorreà a si mateix, prenent la condició d'esclau, esdevingut conforme al que són els homes; i, trobat en el seu capteniment com un altre home, s'humilià a si mateix, fent-se obedient fins a la mort, i mort de creu. Per això també Déu el va exalçar fins a l'extrem, i li concedí aquell nom que està per damunt de tot altre nom».

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Maria Lluïsa,

Anem endinsant-nos en la primavera, creixen els dies dominats per la llum. La llum que fa créixer i manifesta la bellesa de la vida. I baixa una nova estrella fins a l'espai monàstic quan comença aquest lluminós mes de maig. La teva estrella de llum. Necessitem la llum. D'això n'és conscient fins el mateix Déu. És la primera paraula que coneixem d'Ell: que existeixi la llum! La seva Paraula sempre fa el que diu. I va existir, i hi ha la llum.

Després tota la història humana és una tensió, una lluita permanent, aferrissada, entre la llum i les tenebres. En aquesta història Déu sempre busca ser un protagonista de llum. Fins i tot quan es revesteix de la nostra naturalesa humana, disposat a fer una nova creació, es presenta com a llum: «Jo sóc la llum». Llum que és vida, com ho mostra aquesta primavera en què tot torna a renéixer. Vida que porta llum a les tenebres de l'home.

I quan es disposa a dur a terme la nova creació, comença amb un crit lluminós: «Llum de Crist!» El crit de la nova creació de la Pasqua de Resurrecció. Sant Pau recull el missatge i ens el transmet: «Tots sou fills de la llum i del dia. No pertanyem a la nit ni a la foscor... Encoratgeu-vos i edifiqueu-vos els uns als altres, ajudeu-vos els uns als altres a créixer» (1Te 5,4 s)

El teu servei com a religiosa, Ma Lluïsa, és un servei de llum, un esforç, realment, per ajudar a créixer en la llum els qui al teu voltant necessiten de la Llum. I crec, sincerament, que no hi ha altra opció en la nostra vida. Viure en la llum. La llum no la podem guardar o amagar sota el canelobre.

Nosaltres, tu i jo, i tants creients com nosaltres, som caminants d'Emmaús. I en el camí se'ns acosten altres caminants que van en la mateixa direcció, a la mateixa vila. La nostra postura ha de ser la de tenir una recepció amorosa de la llum, perquè la nostra llum sigui més forta. La llum sempre il·lumina si no hi ha una tenebra obstinada i tancada, ja que comença sempre per il·luminar l'ànima a qui s'adreça, perquè pugui donar una bona resposta. La llum ens fa lluminosos, amb la mateixa lluminositat d'aquest Pelegrí desconegut que se'ns apropa en el camí. El qual ens dirigeix la paraula, i si l'escoltem hi ha un moment en què comença a cremar, a il·luminar, alguna cosa dins nostre. Aquesta llum, evidentment, ens revifa amb força una flama interior, una flama profunda en la nostra vida.

«Llum, llum!», diuen que cridava Goethe, en un moment difícil de la seva vida. És possible. Però aquest crit continua brollant de la seca i desesperada gola de la humanitat. Tu, Ma Lluïsa, estàs en contacte amb molts marginats de la nostra societat. Saps que la nostra humanitat no necessita condemnes, sinó llum, una llum que no està lluny, sinó que la porta més enllà de les seves entranyes, com foc de diamant.

Vivim immersos en la llum, què fem amb la llum? Dir una paraula en el camí, que pugui encendre una llum interior que dugui a desfer el camí per transmetre esperança. Una abraçada,

+ P. Abat

7 de maig del 2011

DISSABTE DE LA II SETMANA DEL TEMPS PASQUAL

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ac 6,1-7; Sl 32; Jn 6,16-21

Estimats germans,

L'Evangeli presenta algunes vegades situacions semblants a la d'avui. Els perills amenacen els deixebles de Jesús. Ja s'havia fet fosc i Jesús encara no havia vingut. Quan Jesús no hi és, ens encercla la foscor. Si ens manca la Llum, que és Ell, no encertem el camí. El Bon Pastor, Jesús, ens guia pels camins segurs (Salm 22). Però totes les situacions són cícliques, i tornem a viure-les. El vent bufava molt fort i el llac s'encrespava. És una imatge de la nostra vida. I... per què no apareix Déu immediatament i ens ajuda?. Podem estar d'acord o no en aquesta resposta: Perquè vol que aprenguem a caminar en la fe, que confiem en Ell, malgrat que no el veiem. La fe és la nostra demostració d'amor a Déu.

Pensem que sentim Déu a prop quan no tenim dificultats i quan la mar està en calma. Però segons l'Evangeli, enmig de la tempesta també es realitza la trobada amb Jesús. Les temptacions poden fer-nos forts. Així ho creia l'abat Antoni en el desert d'Egipte: compara la temptació amb un huracà que fa que l'arbre hagi d'enfonsar més les seves arrels. Jesús, de manera semblant a nosaltres, ha estat provat en tot, encara que sense pecar (He 4,15). Jesús comparteix la nostra experiència, ha passat per ella amb alegries i penes. I continua dient: Sóc jo, no tingueu por.

Sabem reconèixer Jesús? Com els apòstols, el veuen però pensen que és un fantasma i ens espantem. La mar es revolta en la nit fosca quan no hi han perspectives, quan les seguretats de fora s'enfonsen, quan perdem la feina, quan el matrimoni es trenca, quan la malaltia es presenta inesperadament. Si la por ens bloqueja, no reconeixerem Jesús. Quan intuïm una ombra que apareix, cal tenir coratge per anar al seu encontre; i discernir si és un fantasma de la nostra imaginació; si és una persona que necessita el nostre ajut, però que no s'atreveix a demanar-ho; o si és el mateix Jesús que espera que li obrim la porta.

Jesús ve a visitar-nos en la nit. Vol ficar-se en la nostra barca. Si el nostre cor és petit, no podrà entrar. Si el nostre ego-centrisme és massa gran, no el sabrem acollir. Pot passar també que Jesús es faci l'adormit al fons de la barca, esperant que el cridem, que l'estimem, que confiem en Ell, que li deixem el timó, és a dir, la direcció de la barca de la nostra vida.

Aquella nit els deixebles van tenir una trobada extraordinària amb Jesús i van perdre la por. Cada vegada que celebrem la Missa, Jesús es fa present enmig nostre. Quan entra dins la nostra barca, podem continuar el camí amb pau i confiança. Ell no ens deixa sols i se'ns manifesta en qualsevol moment inesperat.

5 de maig del 2011

DIJOUS DE LA SETMANA II DE PASQUA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Avui la missa s'obra amb un record de l'èxode i, més concretament, amb una manifestació divina del Sinaí, en dir: «Quan sortíeu guiant el poble, oh Déu, la terra tremolà i el cel fou generós» (al cant d'entrada). I així, una agitació semblant de la naturalesa es produí per la mort i resurrecció de Crist, que amb això inaugurava l'èxode del nou poble de Déu. D'aquesta manera, cada un de nosaltres s'endinsa en aquest èxode pel baptisme i ho vivim quan fem que «les celebracions pasquals donin sempre en nosaltres fruits abundosos» (col.lecta). Mentre que el seu record es deixarà sentir quan en el mateix ofici fúnebre cantem: «Quan els fills d'Israel sortiren d'Egipte, se n'anaren d'aquell poble estranger».

La primera lectura era dels Fets dels Apòstols [5, 27-33], que ens ha recalcat que «nosaltres —els apòstols— en som testimonis, i n'és també testimoni l'Esperit Sant» (verset 32). I és que el Consell i els sacerdots es van inquietar davant la obstinació dels apòstols en parlar de Jesús de Natzaret, perquè l'interrogatori els ofereix —a aquests últims, als apòstols— una nova ocasió per proclamar el missatge fonamental de que: Déu ha ressuscitat Jesús, a qui els jueus crucificaren, i n'ha fet «Capdavanter i Salvador d'Israel oferint-li la conversió i el perdó dels pecats» (31).

El salm responsorial escollit ha estat el 33 [2 i 9. 18 i 17. 19-20 (R.: 7a)] que ens ha parlat de «l'escola de la veritable saviesa». I és que Jesucrist, Saviesa de Déu, ens invita a fer-nos deixebles seus, dient-nos: «Veniu, escolteu-me». I si seguim el seu camí estret, no ens assegura pas que no patirem, sinó que Ell serà a prop dels cors que sofreixen. I que podrem també tastar que n'és de bo el Senyor.

I, finalment, l'evangeli era de sant Joan [3, 31-36] que ens ve a dir, que «el Pare, que estima el Fill, ho ha deixat tot a les seves mans» (verset 35). I és que, el que és de la terra, s'oposa a Crist, que procedeix del cel i dóna testimoni de tot el que ha vist, i que el qui creu en el Fill, posseeix la vida eterna. Amén.

3 de maig del 2011

SOLEMNITAT TRASLLADADA DE SANT JORDI, MÀRTIR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 12,10-12; Salm 33,2-9; 1Jn 5,1-5; Jn 15,1-8

«¡Com us envejo, gloriós lluitador sant Jordi! Perquè vós sabíeu molt bé qui era i on era el drac, i qui era i on era la donzella. I jo, amb els ulls plens de teranyines, confonc el drac amb les sargantanes, i la donzella amb les mànigues de les donzelles... Intercediu per mi, lluitador atrevit. Amén» (Oració de Guillem Rovirosa). Aquest cristià compromès que va ser Guillem Rovirosa, lluitador atrevit, contempla i invoca com a tal, sant Jordi.

Celebrar sant Jordi és posar-nos o reafirmar-nos en un camí de compromís creient, com ho va fer aquest testimoni de la fe que va ser Guillem Rovirosa en el món del treball. És també el significat del mateix nom «Jordi», en el qual podem subratllar dos punts interessants:

Jordi significa «pagès», conreador de la terra, el qui conrea, té cura de la terra, de la seva pròpia naturalesa, de la seva pròpia carn. I significa també «lluitador sagrat».

Dos punts que concorden amb l'orientació que ens proporciona la Paraula en la celebració d'avui. Primer, la necessitat de tenir cura de la nostra terra. Quina mena de terra som nosaltres? Som terra bona, ja que Crist és la vinya conreada pel bon pagès que és el Pare. Aquest Pare que va preparar una terra bona, que en va tenir cura, i continua tenint-te amb molta estimació. A nosaltres ens toca estar ben units, ben incorporats a la vinya que és Crist. Deixar-nos cuidar per la seva Paraula, deixar-nos podar pel Pare, el bon pagès.

Sant Agustí diu que «el cep i les sarments tenen la mateixa naturalesa, i tot essent Ell, Déu, la naturalesa del qual no podem tenir nosaltres, es va fer home perquè en Ell, el cep fos també naturalesa humana, de la qual poguéssim ser nosaltres les sarments».

O com ensenyen sobretot els Pares de l'Orient: «Ell es va fer home, perquè nosaltres poguéssim ser divinitzats». Es va fer sarment, perquè nosaltres, pobres sarments, poguéssim ser també vinya fecunda, cep treballat per la mà del Pare Vinyater. Ell, el Pare, dirà sant Agustí, és l'agricultor. «I no un agricultor com aquells que duen a terme el seu treball exteriorment, sinó que donen un increment intern».

Però aquest Vinyater actua, o treballa mitjançant la seva Paraula, que va purificant i modelant el nostre cor perquè pugui donar el fruit que el Pare espera de nosaltres. Per això, el nostre treball serà ser molt assidus a la Paraula, vetllar, desperts, sobre la nostra terra.

Així mostrem la nostra estima, el nostre amor al Pare, en aquesta escolta dels manaments del Crist, en una sintonia i unió estreta amb Ell. Amb una fe viva. La fe que és un do diví, i que requereix una resposta per part nostra. Una resposta que està cridada a vèncer moltes resistències en la pròpia vida personal.

«La fe és la victòria que ja ha vençut el món». És la victòria que contemplem i celebrem en sants com sant Jordi. I aquest seria l'altre punt important del nom de «Jordi», «lluitador sagrat». Plantejar la pròpia vida com un combat per decidir-se per Crist, perquè domini el Crist en la pròpia vida. Ser testimonis així de Crist. La Paraula Sagrada ens recorda que qui confessa Crist, aquest el confessarà davant del Pare. Aquesta és la tensió d'una lluita que cal plantejar en tota vida cristiana, i que, en definitiva, és l'opció entre el bé i el mal.

Sant Jordi és un «lluitador sagrat», un lluitador, que més enllà de tots els aspectes llegendaris de la seva figura i de la seva vida, és el sant que ens parla i ens convida a apostar pel bé. A apostar per Crist. El camí del bé ens el marca el Crist, la seva vida, la seva persona, els seus ensenyaments. És també l'ensenyament principal de la nostra Regla.

«Ara és l'hora de la victòria del nostre Déu, l'hora del seu poder i del seu regne, i el seu Messies ja governa». És la victòria que contemplem i celebrem ja des dels primers anys de la vida de l'Església. En ella es manifesta el poder, la força i la saviesa de Déu. Per això la fe d'aquests sants és tot un signe per a nosaltres, i una crida a la continuació del combat de la fe.

2 de maig del 2011

SOLEMNITAT TRASLLADADA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 1,12-14; Sl 86; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,39-47

«Verge prodigiosa, tron puríssim on reposà l'Eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació; aconseguiu per als vostres fills catalans aquella Fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida» (Visita Espiritual, Torras i Bages).

De ben segur que al santuari de Montserrat es farà realitat aquesta invocació de la Visita Espiritual a la Mare de Déu. I seran molts els seus fills que, després de dipositar als seus peus aquesta o una altra pregària, iniciaran el descens de la santa Muntanya amb una llum nova per al camí de la vida.

Maria és sempre una font de llum per a nosaltres. Perquè Maria és la criatura benaurada perquè va saber guardar la Paraula, i amb ella la Llum divina. Per això pot escriure sant Efrem: «És clar que Maria és la terra de la Llum que il·lumina, a través d'ella, el món i els seus habitants, enfosquits a través d'Eva font de tots els mals. A través de la seva llum jo he contemplat el Lluminós que ningú pot torbar. En el si de la seva puresa resideix un gran misteri: és el Cos de Nostre Senyor, tot immaculat».

Maria és terra de llum. Però la seva Llum és per al món i els seus habitants. Maria és terra de Llum. Una Llum col·locada sobre la muntanya, o millor ara, sobre la Muntanya, perquè gaudeixin de la llum els qui a ella s'acosten. Perquè puguin contemplar el Lluminós. A la Muntanya de Montserrat assolim una Llum nova, que ens envolta i pacifica. Però no deixem de contemplar Maria, per percebre què fa ella amb aquesta Llum, amb la Llum del gran misteri arrelat en ella. En els relats de la Paraula de Déu proclamada en aquesta festa podem aprendre la destinació de la Llum de Maria.

El Papa Benet, fa referència al viatge de l'alegria quan afirma en una de les seves homilies: «Maria va córrer immediatament a comunicar la seva alegria a Isabel. És el veritable compromís creient. Aquesta alegria podem comunicar-la d'una manera senzilla: amb un somriure, amb un gest bo, amb una petita ajuda, amb un perdó. L'alegria regalada torna a nosaltres. Tractem de portar l'alegria més profunda, l'alegria d'haver conegut Crist».

Aquesta festa és una ocasió perfecta per demanar a la Mare de Déu de Montserrat aquesta alegria, per al camí de la vida. L'alegria que fa planer el camí de la vida.

La lectura primera dels Fets, ens suggereix la manera d'assolir aquesta alegria: «Tots, unànimement, assistien sens falta a les hores de pregària amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús, i els parents d'ell». Maria hi és present com «la mare de Jesús». Maria es fa present en els tres moments constitutius del misteri cristià: «Encarnació, Pasqua i Pentecosta». Ara, l'Esperit que vindrà, és l'Esperit del seu Fill Jesús. És l'última aparició de Maria a les pàgines sagrades. És important aquest últim «argument del silenci».

«L'Encarnació i la Pasqua, misteris clamorosos, que tenen lloc, —dirà sant Ignasi d'Antioquia— en el silenci de Déu». En el trajecte de la vida de Jesús, Maria observa una actitud silenciosa. És el silenci clamorós de l'Evangeli. I ara en la preparació de la Pentecosta, la darrera aparició de Maria, nova i última presència silenciosa de la seva vida amagada amb Crist en Déu. Per això hi ha qui ha escrit que Maria inaugura en l'Església la segona vocació: l'ànima amagada i orant, com a companya i complement de l'ànima apostòlica.

I serà en aquesta actitud de vida amagada amb Crist en Déu com «serem lloança de la grandesa de Déu», tal com subratlla la segona lectura, de la carta als Efesis.

Santa Maria asseguda a la Muntanya de Montserrat i envoltada per la devoció i l'amor de la comunitat benedictina i del poble català, com passa en tants altres monestirs benedictins i cistercencs, és una estampa viva d'una comunió trinitària, una crida a moure veritables muntanyes en el cor de molts creients, i il·luminar els camins de la vida.

1 de maig del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 2n de Pasqua

Dels sermons de sant Tomàs de Villanueva
«Si no li veig a les mans la marca dels claus, si no li fico el dit dins la ferida dels claus, i la mà dins el costat, no m'ho creuré pas». Tossuderia realment admirable: No hi val l'autoritat de tots els germans, ni la joia manifesta, per fer-lo creure. Calia una aparició del Senyor, per posar-hi remei, ja que el bon Pastor no podia pas sofrir que es perdés cap de les seves ovelles. Així ho havia pregat al Pare: «Dels qui m'heu donat, no n'he perdut ni un de sol». Que ho aprenguin els bisbes: quina sol·licitud no han de tenir per les ovelles que els han estat encomanades, si el Senyor es volgué aparèixer tan sols per una d'elles!

Mostrar tota la sol·licitud, no estalviar cap esforç amb vista a salvar una sola persona, no és pas una ocupació de poca importància per a un bisbe. Aquell qui retorna a la pleta una ovella que s'havia esgarriat, es guanya un poderós defensor davant Déu.

«Porta el dit aquí i mira'm les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis tan incrèdul. Sigues creient». Sortosa la mà que va merèixer d'escrutar els secrets del costat del Senyor. Quanta riquesa no hi trobaria! D'aquell costat, Joan n'havia pouat els misteris divins, quan hi havia reclinat el cap. Tomàs hi descobrí tresors. Quina escola no era aquella que ha format uns deixebles d'aquesta magnitud! L'un, enlairant-se més amunt dels astres, podia escriure coses admirables sobre la divinitat: «Al principi ja existia el qui és la Paraula. La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu». L'altre, tocat pel mateix raig de la Veritat, exclama d'una manera sublim: «Senyor meu i Déu meu!» Aquesta confessió, més gran que la incredulitat, no podia ressonar més profundament: tot el que la fe pot contenir hi és expressat amb poques paraules.

Oh admirable profunditat! Palpa l'home i l'anomena Déu! Si hagués escrit mil llibres, no hauria aprofitat tant a l'Església de Déu. De quina manera més oberta i més fidel anomena Déu el Crist! Paraula realment útil i necessària per a l'Església de Déu, amb la qual, ja en altre temps, foren extirpades les heretgies. Pere fou lloat quan digué: «Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu!» Encara és més clar el que ara afirma Tomàs: «Senyor meu i Déu meu!» Amb una senzilla paraula proclama les dues naturaleses en el Crist. «Perquè m'has vist has cregut? Sortosos els qui creuran sense haver vist!» Quin gran consol no ens ve, germans, d'aquestes paraules! Sempre que les diem, som moguts a exclamar: «Sortosos aquells ulls! Sortosos aquells temps! Sortosos aquells dies que van merèixer de veure i contemplar aquests misteris tan grans!». És a dir: «Sortosos els ulls que veuen el que vosaltres veieu». Però el Senyor ens diu també: «Sortosos els qui creuran sense haver vist». Allò fou un gran consol, això té més mèrit. La visió alegra, però la fe honora molt més.

De les Catequesis de Jerusalem, Catequesi 21
Batejats en Crist i havent-vos revestit de Crist, heu adquirit una condició semblant a la del Fill de Déu. Ja que Déu, que ens predestinà a ser fills seus d'adopció, ens feu conformes al cos gloriós de Crist. Per això, fets partícips del Crist (que significa ungit), no sense raó sou anomenats ungits; i és referint-se a vosaltres que el Senyor va dir: «No toqueu els meus ungits».

Vau ser fets crists (o ungits) quan vau rebre el signe de l'esperit Sant; tot s'acomplí en vosaltres en imatge, ja que sou imatge del Crist. Ell, en efecte, en ser batejat al riu Jordà, sortí de l'aigua, després d'haver-hi comunicat l'efluvi fragant de la seva divinitat, i llavors davallà sobre d'ell l'Esperit Sant en persona, i es posà damunt d'ell com damunt el seu semblant.

D'una manera similar, vosaltres, després que vau pujar de la piscina baptismal, vau rebre el crisma, símbol de l'Esperit Sant amb què va ser ungit Crist. Pel que fa a això Isaïes, en una profecia referent a si mateix, però en tant que representava el Senyor, diu: «L'Esperit del Senyor és sobre meu, perquè el Senyor m'ha ungit; m'ha enviat a portar la Bona Nova als pobres». Vosaltres, en ser ungits materialment, heu estat fets partícips de la naturalesa del Crist.

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolgut Miguel,

Quan estic a punt de començar a viure una nova Pasqua de Resurrecció, i quan ja portem un temps de la nova primavera que ens va oferint la festa de nous colors, de noves aromes, que parlen de vida, que suggereixen la Vida, torno a rellegir la teva última carta de tardor. En ella em parlaves de la Bellesa i de la Paraula. Et senties atret per la relació íntima que creies descobrir entre ambdues, i per la teofania, mitjançant aquestes veus, d'una realitat viva apassionant. Ho recordes? «Crec que la bellesa està en tot, i des del principi, que està al costat de la Paraula ... O serà que la Bellesa és la mateixa Paraula? Segur, no pot hi haver una altra definició: la Bellesa és la Paraula que anomena totes les coses, tots els homes, que ens parla del Pare, perquè és la seva Paraula, perquè és el seu amor, la calidesa del seu amor el que ens fa tremolar, bategar d'emoció davant la Bellesa».

No pot haver-hi una altra definició. Hi estic d'acord. Però sí que pot tenir un altre nom: Crist. Crist: «El cant ets sense fi i sense confins, ets, Senyor, la soledat sonora, i del concert que els éssers lliga l'epifania. Canten les esferes pel teu cos, que és arpa universal» (Núvol-música, I, 15).

Crist, la Paraula que canta. Cant de Bellesa, com ho contempla Unamuno en el seu «Cristo de Velázquez», que porta els teòlegs a submergir-se en aquest mar de Bellesa: «En Crist té lloc una epifania de la Bellesa supramoral: la bellesa de l'innocent que pateix, la bellesa del pobre que estima, la bellesa de l'home lliure que és senyor i sobirà de tot, la bellesa de l'humil que ara, la bellesa del que es viu i es rep tot com a do de Déu, i per això, en l'obediència, confiança i llibertat absoluta, reflex de Déu» (Quatre poetes des de l'altre vessant, O. González de Cardenal).

Però la bellesa té també un preu. Aquesta bellesa que enaltim en Crist, Paraula de Déu, és també, l'expressió de l'Amor. És epifania de l'amor suprem. I un amor suprem comporta donar vida, donar la vida. Per tornar a recobrar-la. Certament. Però enllaçant amb una altra paraula: Creu.

Escrivia un sant bisbe, al segle passat: «A bellesa més gran, més amor. Aquesta és la llei. I la plenitud de la seva bellesa Jesús la manifesta en el Calvari. Per això el Calvari és el gran estímul de l'amor entre els cristians: clavat a la creu és on Jesús ha rebut dels homes les abraçades més afectuoses» (Torras i Bages, bisbe de Vic).

Necessitem la Bellesa. Aquesta Bellesa que va passar i que segueix passant per vestir-ho tot de bellesa. Però segueixo creient que no podem arribar a gaudir de la Bellesa profunda i veritable sinó quan enllacem les tres paraules: Bellesa, Paraula i Creu. Perquè aquest Crist que segueix avui crucificat, cruelment crucificat, en la nostra societat necessita la nostra més afectuosa abraçada.

També per a tu la meva més afectuosa abraçada,

+ P. Abat