TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 6è de Pasqua
Comentari sobre els salms de sant Agustí bisbe (148,1-2)
Tota la nostra vida ha de transcórrer en la lloança de Déu, perquè en aquesta lloança consistirà l'alegria sempiterna de la vida futura; i ningú no pot fer-se idoni per a la vida futura, si no s'exercita ara en aquesta lloança. Ara lloem Déu, però també el preguem. La nostra lloança inclou l'alegria; l'oració, el gemec. És que se'ns ha promès una cosa que encara no posseïm; i perquè és veraç qui ens ho ha promès, ens alegrem per l'esperança; però com que encara no ho posseïm, gemeguem pel desig. Bona cosa es perseverar en aquest desig, mentre no arribi el que ens ha estat promès; quan arribi cessarà el gemec i subsistirà únicament la lloança.
A causa d'aquests dos temps —l'un, el present, que transcorre enmig de les proves i tribulacions d'aquesta vida, i l'altre, el futur, en el qual gaudirem de la seguretat i de l'alegria perpètues— ha estat instituïda la celebració d'un temps doble, el d'abans i el de després de la Pasqua. El que precedeix la Pasqua significa les tribulacions que passem en aquesta vida; el que celebrem després de Pasqua significa la felicitat que desprès posseirem. Per tant abans de la Pasqua celebrem el mateix que ara vivim; després de la Pasqua celebrem i signifiquem el que encara no posseïm. Per això, en aquell primer temps ens exercitem en dejunis i oracions; en el segon, en canvi, descansem dels dejunis i l'emprem tot en la lloança. És el que significa l'Al·leluia que cantem.
Ara, doncs, us exhortem a la lloança de Déu; i aquesta lloança és la que ens expressem mútuament quan diem: «Al·leluia. Lloeu el Senyor», ens diem els uns als altres; i així tots fan allò a què s'exhorten mútuament. Però procureu lloar-lo amb tota la vostra persona, és a dir, no solament la vostra llengua i la vostra veu han de lloar Déu, sinó també el vostre interior, la vostra vida, els vostres fets.
Dels sermons del cardenal Newman
El retorn de Crist al seu Pare és font de pena, pel fet que implica la seva absència, i alhora és font de joia, perquè implica la seva presència. De la doctrina de la seva Resurrecció i de la seva Ascensió brollen aquestes paradoxes cristianes sovint esmentades en l'Escriptura: és a dir, que tenim pena sense deixar d'alegrar-nos, «com aquells que no tenen res i tot ho posseeixen».
Aquesta és en veritat la nostra condició present: hem perdut el Crist i l'hem trobat; ja no el veiem i, amb tot, l'endevinem... ¿Com és possible això? És que hem perdut la percepció sensible i conscient de la seva persona; ja ni podem mirar-lo, ni sentir-lo, ni conversar-hi, ni seguir-lo d'una banda a l'altra; però ens alegrem espiritualment, immaterialment, mentalment i realment de la seva visió i de la seva possessió; una possessió que conté més realitat i més presència que la que pogueren fruir els apòstols mentre vivia en aquesta carn, perquè és espiritual i invisible.
Quan el Crist afirma que se'n va i que tornarà, no fa referència només a la seva naturalesa divina omnipresent, sinó a la seva naturalesa humana. En tant que Crist, declara ell, el Mitjancer encarnat, estarà per sempre més amb la seva Església.
Així i tot, podríem sentir la temptació d'interpretar aquesta afirmació de la manera següent: «Se n'ha anat i ha tornat a nosaltres, però en esperit; és el seu Esperit el qui ha tornat en lloc d'ell; i quan ens diu que és amb nosaltres dia rere dia, això es refereix únicament al seu Esperit». Ningú, evidentment, no pot negar que l'Esperit Sant ha vingut; però ¿per què ha vingut? ¿Per suplir l'absència del Crist o, més aviat, per acomplir la seva presència? Ben segur que ha vingut per fer-lo present. No ens penséssim ni un moment que l'Esperit Sant pugui venir de manera que el Fill resti allunyat. No, no ha pas vingut perquè el Crist no vingui, sinó més aviat perquè el Crist pugui tornar en la seva vinguda. Per l'Esperit Sant entrem en comunió amb el Pare i el Fill. «Enfortits vigorosament en l'home interior, per mitjà del seu Esperit, a fi que el Crist habiti per la fe en els vostres cors». L'Esperit Sant suscita, la fe acull l'habitació del Crist en el cor. Així, doncs, l'Esperit no pren pas el lloc del Crist en l'ànima, sinó que assegura aquest lloc al Crist.
