15 de maig de 2011

DIUMENGE IV DE PASQUA (CicleA)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Ac 2,14a.36-41; Sl 22,1-3.4.5.6 (R.: 1); 1Pe 2,20b-25; Jn 10,1-10

Germans,

El diumenge quart de Pasqua, al bell mig del temps pasqual, l'Església ens posa en consideració la imatge de Jesús com el Bon Pastor, centrada en el capítol 10 de l'evangeli de sant Joan, del qual hem escoltat la primera part. La bella al·legoria del quart evangeli ens invita a la confiança i al seguiment del Mestre que té cura amorosament de cadascun de nosaltres, ovelles de la seva pleta. L'evangelista s'esplaia en metàfores ben plàstiques que escenifiquen un ambient bucòlic: porta o tanca, corral, ovelles, lladres o bandolers, el pastor, el guarda, la veu del pastor, etc. Jesús s'identifica tant amb la porta com amb el pastor, perquè la condició de ser ovelles seves és que el segueixin i entrin passant per ell, és a dir, que s'adhereixin a la seva persona i al seu missatge, que restin en ell i visquin de la seva plenitud de vida. Així doncs, com la porta representa la seva santa humanitat, els pasturatges equivalen a la doctrina divina de la qual s'alimenten els deixebles fidels. Aquesta doctrina i l'adhesió ferma a la persona de Jesús, el bon pastor, han de ser pels seus seguidors una defensa segura enfront de tots els embats provinents dels mestres mentiders i escandalosos que pretenen allunyar del bon camí els qui malden per seguir Jesús i el seu evangeli.

Darrere aquesta al·legoria aparentment innocent s'hi amaga probablement l'experiència de l'evangelista en un context posterior a la vida de Jesús, quan en les primeres comunitats cristianes de l'Àsia Menor, a les darreries del segle I, començaren a infiltrar-se elements pertorbadors que tergiversaven la sana doctrina de Jesús amb ideologies gnòstiques, una filosofia purament intel·lectual sense implicacions en la vida moral. El quart evangelista se serveix de la figura de Jesús, com a bon pastor, per tal d'alertar les joves generacions cristianes de la mala llavor sembrada pels propagandistes de corrents estranys i aliens a l'evangeli de Jesús, que negaven sobretot la seva humanitat, per considerar-la impròpia de Déu.

Vist així no deixa de ser interessant i actual un text que d'entrada no dóna una impressió tan conflictiva. També avui els creients hem de fer front a doctrines estranyes que volen conduir-nos a pletes insegures i plenes de perills. Hi ha molts mestres cridaners que deixen embadalits molts curiosos assedegats de novetats captivadores. Moltes portes enganyoses amb cartells llampants sedueixen fal·laçment i atreuen multitud d'admiradors que cauen com a mosques en els seus paranys seductors. Tenim el perill de caure en el desencís, de cansar-nos d'una doctrina austera i exigent com la que ens proposa Jesús, de dubtar fins i tot d'ell o bé de ser uns tastaolletes que van fent equilibris amb una mena de doble vida en la qual ens podem permetre certes llibertats de comportament, d'opinió, de pensament, que en el fons no són més que una mena d'adulteri doctrinal, encara que ho vulguem justificar dient que hem d'estar al dia. Anar contracorrent no és fàcil ni còmode, i quan volem ser coherents amb allò que creiem, hi ha qui ens pot censurar de retrògrads, d'antiquats i àdhuc de fanàtics. S'han de tenir les idees molt clares, la doctrina ben assimilada i una fe a prova de foc per tal de no deixar-se impressionar per l'opinió general, sovint vulgar i sense fonament. Jesucrist, diu la carta als Hebreus, és el mateix ahir, avui i pels segles. Ell seguirà essent sempre el paradigma amb què s'ha de conjugar la nostra vida cristiana, ara i en cada moment.

Jesucrist és immens, germanes i germans, inabastable, ell està sempre amb els braços estesos i acollidors envers tothom, com l'imposant Crist Redemptor al Corcovado de Rio de Janeiro, o el Crist del Tibidabo. Ell és com un oceà sense límits de bondat i de pau, com un paradís ubèrrim ple de pasturatges saborosos de totes les virtuts, com una mina d'or profunda amb una infinitat de filons que mai no s'exhaureixen, com una font de salvació que flueix incessantment per a tots els assedegats de vida, com una llum resplendent que omple el món d'alegria i de serenor. Ell és la benaurança fonamental, perquè ell és el fonament i la fi de tot, l'alfa i l'omega, ell és la perla més preciosa, el tresor més valuós, l'únic Kýrios, l'únic Senyor, Rei de reis i Déu i Amo de l'univers. La seva persona i el seu missatge abasten els habitants de la terra de tots els temps i de tots els llocs. Ell no enganya mai, perquè és la veritat insubornable, i encara que el seu programa evangèlic sigui exigent, la recompensa que promet sobrepassa tots els eslògans de felicitat que pugui oferir el nostre món. «Jo he vingut perquè les meves ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir», afirma ell mateix en el fragment de l'evangeli que hem escoltat. Creure en les seves paraules i posar-les en pràctica per la força del seu Esperit, és fer, ja ara, un tast de la plenitud de vida pasqual que ell ens garanteix indefectiblement.

La predicació de Pere el dia de la Pentecosta va també en aquesta línia. Ell i els apòstols no tenen cap més argument que pugui convèncer el poble que el fet de la resurrecció de Jesús. Aquell que els notables havien crucificat, ara viu per sempre, entronitzat com a Senyor i Messies. Els qui es deixaren tocar per la paraula de Pere i els apòstols, els preguntaven: «Germans, digueu-nos què hem de fer?» I la solució que els donen és clara i contundent: «Convertiu-vos i feu-vos batejar en nom de Jesús». I encara: «Aparteu-vos d'aquesta gent innoble». Es tracta d'un programa de seguiment incondicional del Mestre bo, del bon Pastor per excel·lència, i optar decididament per ser deixeble d'aquell que ha vençut el mal i la mort i que ara ens precedeix triomfalment cap al banquet etern del Regne.