8 de maig de 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS PASQUAL
Diumenge 3r de Pasqua

Dels sermons de sant Lleó el Gran, papa, Sobre sant Lluc (23,1-2)
Sabeu, germans, que el Senyor s'aparegué als dos deixebles mentre feien camí. No creien, però així i tot parlaven d'ell. I el Senyor se'ls presentà no pas sota una figura fàcilment recognoscible: d'aquesta manera concretava externament davant els seus ulls de carn, allò que els passava interiorment pels ulls del cor. En efecte, per dintre estimaven i dubtaven alhora, i per fora, el Senyor els era present, però al mateix temps no els deixava veure qui era realment. Als qui parlaven d'ell, els oferia la seva presència, però als qui en dubtaven, els amagava l'aspecte que els hauria permès de reconèixer-lo.

Ell mateix enceta la conversa. Els retreu la duresa de llur enteniment, els descobreix els secrets de les Sagrades Escriptures que feien referència a ell i, malgrat tot, ja que per llur fe deficient no era per a ells sinó un estrany, fingeix de continuar la seva ruta... La Veritat, que és simple, no actuà pas amb duplicitat, sinó que es mostrà corporalment tal com ells la veien interiorment.

Els mancava encara aquesta prova: ells que no l'estimaven encara com a Déu, ¿podrien estimar-lo primer com a foraster? La Veritat caminava amb ells, i ells no podien restar al marge del seu amor! Per això li ofereixen hospitalitat, tal com es fa als viatgers. Paren taula, li presenten aliments, i Déu, que no havien reconegut en el comentari de la Sagrada Escriptura, és reconegut en la fracció del pa.

No fou, doncs, només la sola audició el que els va il·luminar, sinó que fou la pràctica dels manaments. Perquè «no són pas els qui escolten la Llei els qui són justos davant Déu, sinó que són els qui compleixen la Llei els qui seran justificats». Aquell, doncs, que vulgui comprendre la paraula que ha sentit, que s'afanyi a posar en pràctica allò que ja ha pogut comprendre. Això és un fet: el Senyor no fou reconegut mentre parlava, però es deixà conèixer al moment que li oferien menjar. Estimeu, germans meus, l'hospitalitat. Practiqueu sempre la caritat.

Sant Lleó el Gran, papa, Sermó sobre la Resurrecció (2, 3-5)
Nosaltres no hem de perdre el seny entre les coses vanes, ni hem de tenir por en les adversitats. En un cas ens afalaguen les coses enganyoses i en l'altre les penes ens oprimeixen. Però, com que l'amor del Senyor omple la terra, pertot arreu ens ve a ajudar la victòria del Crist, perquè es compleixi la seva paraula: «confieu: jo he vençut el món». Si ens mantenim lluny del llevat de la dolenteria, no ens allunyarem mai de la festa pasqual. Certament, enmig de totes les vicissituds d'aquesta vida, plena de passions de tota mena, hem de recordar sempre l'exhortació de l'Apòstol: «Tingueu en vosaltres els mateixos sentiments que tingué el Crist Jesús, el qual, subsistint en la condició divina, no cregué haver-se d'aferrar gelosament a la seva igualtat amb Déu, sinó que s'anorreà a si mateix, prenent la condició d'esclau, esdevingut conforme al que són els homes; i, trobat en el seu capteniment com un altre home, s'humilià a si mateix, fent-se obedient fins a la mort, i mort de creu. Per això també Déu el va exalçar fins a l'extrem, i li concedí aquell nom que està per damunt de tot altre nom».