Benvolgut Miguel,
Quan estic a punt de començar a viure una nova Pasqua de Resurrecció, i quan ja portem un temps de la nova primavera que ens va oferint la festa de nous colors, de noves aromes, que parlen de vida, que suggereixen la Vida, torno a rellegir la teva última carta de tardor. En ella em parlaves de la Bellesa i de la Paraula. Et senties atret per la relació íntima que creies descobrir entre ambdues, i per la teofania, mitjançant aquestes veus, d'una realitat viva apassionant. Ho recordes? «Crec que la bellesa està en tot, i des del principi, que està al costat de la Paraula ... O serà que la Bellesa és la mateixa Paraula? Segur, no pot hi haver una altra definició: la Bellesa és la Paraula que anomena totes les coses, tots els homes, que ens parla del Pare, perquè és la seva Paraula, perquè és el seu amor, la calidesa del seu amor el que ens fa tremolar, bategar d'emoció davant la Bellesa».
No pot haver-hi una altra definició. Hi estic d'acord. Però sí que pot tenir un altre nom: Crist. Crist: «El cant ets sense fi i sense confins, ets, Senyor, la soledat sonora, i del concert que els éssers lliga l'epifania. Canten les esferes pel teu cos, que és arpa universal» (Núvol-música, I, 15).
Crist, la Paraula que canta. Cant de Bellesa, com ho contempla Unamuno en el seu «Cristo de Velázquez», que porta els teòlegs a submergir-se en aquest mar de Bellesa: «En Crist té lloc una epifania de la Bellesa supramoral: la bellesa de l'innocent que pateix, la bellesa del pobre que estima, la bellesa de l'home lliure que és senyor i sobirà de tot, la bellesa de l'humil que ara, la bellesa del que es viu i es rep tot com a do de Déu, i per això, en l'obediència, confiança i llibertat absoluta, reflex de Déu» (Quatre poetes des de l'altre vessant, O. González de Cardenal).
Però la bellesa té també un preu. Aquesta bellesa que enaltim en Crist, Paraula de Déu, és també, l'expressió de l'Amor. És epifania de l'amor suprem. I un amor suprem comporta donar vida, donar la vida. Per tornar a recobrar-la. Certament. Però enllaçant amb una altra paraula: Creu.
Escrivia un sant bisbe, al segle passat: «A bellesa més gran, més amor. Aquesta és la llei. I la plenitud de la seva bellesa Jesús la manifesta en el Calvari. Per això el Calvari és el gran estímul de l'amor entre els cristians: clavat a la creu és on Jesús ha rebut dels homes les abraçades més afectuoses» (Torras i Bages, bisbe de Vic).
Necessitem la Bellesa. Aquesta Bellesa que va passar i que segueix passant per vestir-ho tot de bellesa. Però segueixo creient que no podem arribar a gaudir de la Bellesa profunda i veritable sinó quan enllacem les tres paraules: Bellesa, Paraula i Creu. Perquè aquest Crist que segueix avui crucificat, cruelment crucificat, en la nostra societat necessita la nostra més afectuosa abraçada.
També per a tu la meva més afectuosa abraçada,
+ P. Abat
