SANT MARC, EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Pe 5, 5b-14; Sl 88, 2-3. 6-7. 16-17 (R.: 2a); Mc 16, 15-20

Germans i germanes,

A la viquipèdia en català trobareu un article magnífic sobre l’evangeli segons Marc. Jo només us diré que es considera l’evangeli més antic, escrit entre els anys 60-70, i que va servir de model als altres dos evangelis sinòptics, Mateu i Lluc, escrits una mica més tard, cap als anys 80. Podríem dir, doncs, que Marc és el creador d’aquest gènere literari anomenat “evangeli”, amb la finalitat de preservar el Crist de la fe per a les comunitats que ja no van conèixer de primera mà ni Jesús ni els seus testimonis directes.

A Marc se’l representa amb la figura d’un lleó, des que sant Ireneu (s. II) va identificar simbòlicament els vivents del profeta Ezequiel i de l’Apocalipsi amb els quatre evangelistes. Els entesos diuen que fa referència al fet que el Jesús de Marc és presentat com el qui lluita al desert contra la temptació, la profecia del qual ha ressonat també, per boca de Joan, com una veu en el desert. Sens dubte, per a nosaltres, el lleó remet a la idea de poder, de força, de noblesa. Els reis que tenim enterrats per ací en porten un a sota els peus.

I, tanmateix, l’evangeli de Marc es podria considerar l’evangeli de l’anti-poder. I això ens va molt bé en aquests dies que estem vivint, en què veiem com els senyors de la guerra, els qui detenen el poder de la foscor, pretenen jugar amb el món com si en fossin els amos. Recordeu aquell fotograma de la pel·lícula “El gran dictador”?

En efecte. El nucli de l’evangeli, de la bona notícia sobre Jesús, és, segons Marc, que aquest és Fill de Déu: la realitat de Déu entra en la nostra història per assumir-la, per salvar-la. Ens ho diu des del principi. Tot el text de l’evangeli se’ns ofereix com un camí per aprofundir aquesta realitat, com Jesús és Fill de Déu, fins arribar a la confessió del centurió, un pagà, que reconeix en el Crucificat i en la seva manera de morir precisament el Fill de Déu.

Això ens fa pensar que Marc escrivia el seu evangeli per a comunitats integrades bàsicament per pagans, és a dir, no jueus. Probablement a Roma, seu de l’emperador, centre del poder més gran de tot el món d’aleshores. Doncs bé, el Messies és Jesús crucificat, el Messies Jesús és el signe de l’anti-poder.

Per això Marc té molta cura d’evitar tot triomfalisme entorn de la figura de Jesús. Quan Jesús fa un miracle, s’ordena als beneficiaris de no escampar-ne la notícia, de guardar-la closa en el secret, en el silenci. En efecte, el Regne de Déu creix en el silenci, com el gra enterrat a la terra, i cal que passi per l’anorreament i la mort per tal de poder esclatar. Per això el sentit de l’anorreament i de la mort de Jesús el trobem en la gran confessió de fe del centurió que culmina el relat de la Passió: «És veritat: aquest home era Fill de Déu» (Mc 15,39). L’home abandonat per Déu en el seu sofriment és el Fill de Déu. Aquesta és la veritat, la bona notícia, l’evangeli.

Fins i tot el diumenge de Pasqua, quan seria fàcil caure en un triomfalisme pueril, l’evangelista posa fi al seu relat sobre Jesús amb aquestes paraules desconcertants: «Elles (les dones) sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses. I no digueren res a ningú, perquè tenien por» (Mc 16,8).

Germans i germanes, no ens cal tenir por. Però tampoc no podem caure en una anàlisi pueril de la història. Se’ns demana, nogensmenys, l’exercici del centurió, l’exercici de la fe, i això després de contemplar l’home Jesús. A nosaltres que, sortint de la tomba buida, anem a l’encontre del qui viu per sempre i és fonament de tota l’esperança del món. Que sant Marc, l’escriptor i l’evangelista, ens il·lumini i ens hi ajudi. Amén.

DIVENDRES DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 4,1-12; Sl 117,1-2 i 4.22-24.25-27a (R.: 22); Jn 21,1-14

Vora el llac de Tiberíades. O el mar (thalassa) de Tiberíades, com prefereixen anomenar-lo els evangelistes, excepte Lluc, que amb precisió grega el descriu com una «limne», un llac.

És aquí on Jesús s’apareix per tercera vegada. Aquí, dalt d’una barca de pescadors, comença realment la història de l’Església. Per al poble d’Israel, el mar no és només aigua; és memòria viva. Evoca el naixement com a poble, l’experiència de la crida i l’alliberament de Déu. El pas del Mar Roig va ser, en efecte, un camí de salvació i de nova vida cap al Sinaí i cap a la Terra Promesa. I si mirem més enrere, el mar ens recorda el nou inici de la humanitat després del diluvi, en aquella arca —una altra barca— on vuit persones van salvar-se per segellar la primera aliança entre Déu i l’home.

Fixeu-vos en un detall: dalt la barca hi ha set persones. Amb Jesús, en serien vuit. Però Jesús ja no és a la barca; Ell és a la platja, a l’altra riba. Sant Agustí deia que el diumenge és el dia primer, però també el «vuitè», perquè és el dia de la Resurrecció, el dia que obre l’eternitat, el temps escatològic.

L’Església —aquells set deixebles— navega avui pel mar de la vida real, el mar de la història amb totes les seves trifulgues. I des de la barca, amb els rems en el temps però el timó en l’esperança, contemplem Jesús, el Ressuscitat, que ens espera a la riba definitiva.

Jesús ens demana menjar i ens convida a pescar de nou després d’una nit infructuosa. Quan la xarxa s’omple, ens adonem que el nostre esforç només obté la plenitud com a resposta a la crida de Déu. I llavors succeeixen dos fets sorprenents: el reconeixement i l’acció. El deixeble estimat, amb la intuïció de la fe, diu: «És el Senyor». I Pere, amb l’impuls de l’acció, es llança a l’aigua per córrer cap a Ell. Aquí tenim els dos motors de l’Església: la contemplació que reconeix i l’impuls missioner que anuncia.

A la platja, Jesús ja ha preparat el banquet: pa i peix sobre les brases. És el banquet de l’eternitat, el banquet escatològic, però —curiosament— Jesús vol que hi afegim els peixos que acabem de pescar. El Regne de Déu no arriba al marge de la nostra història; no el construïm nosaltres, però sí que el preparem amb el nostre treball.

I quina pesca! Cent cinquanta-tres peixos grossos. No és un número a l’atzar. En hebreu, el valor numèric de l’expressió «fills de Déu» (cf. Jo 1,12) (tekna theou: בני האלהים) és precisament 153. Aquests peixos som tots nosaltres, la totalitat dels fills de Déu cridats a la taula del Ressuscitat. Sant Agustí hi veia també la suma de la Llei (10) i la Gràcia (7) = 17. Si sumeu tots els nombres de l’1 al 17, el resultat és 153. És la plenitud total.

Germans, com deia Tertul·lià en el seu tractat sobre el Baptisme: «nosaltres, petits peixos, a imatge del nostre Peix, Jesucrist, naixem en l’aigua del baptisme i només mantenint-nos-hi estem fora de perill». És l’aigua de la gràcia. Deixem-nos pescar només per Jesús, el nostre Peix. Ell ens crida avui amb una invitació senzilla però eterna: «Veniu a esmorzar». Perquè la Pasqua ens regala el millor aliment: ell mateix, Jesús, el Crist, Fill de Déu, Salvador.

DIA VII DINS L’OCTAVA DE NADAL

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 2,18-21; Sl 95,1-2.11-12.13 (R.: 11a); Jo 1,1-18

Avui arrencarem el darrer full del calendari. Direm adéu a un any ple de tristesa: guerres, desastres naturals, crisi climàtica, explotació, emigració, violència de gènere, homofòbia, abusos sexuals, morts en accidents catastròfics, per malalties incurables... la llista podria ser inacabable. També nosaltres, com a comunitat, hem experimentat i experimentem la feblesa, la fragilitat, el cansament i la limitació.

Avui, però, escoltem també un anunci de llum, de vida i d’esperança: el logos, el verbum, la paraula que aguanta i recrea la realitat. Res del que existeix no ha existit sense ella. Ella era la llum i la vida dels homes. Ella ja era al principi al si del Pare. Més, encara, aquesta Paraula s’ha fet carn. Ha assumit la nostra realitat, la nostra limitació, la nostra feblesa, tota la tristesa del món. Ha emparaulat aquesta realitat dialogant amb el desamor i el rebuig dels homes, per capgirar-los i obrir-los un nou camí, una nova possibilitat. Com?

M’agradaria meditar amb vosaltres aquesta Paraula feta diàleg entre el Pare i el Fill a través de dos bells textos de la litúrgia. Un l’hem cantat fa poc, l’introit de la missa de la nit de Nadal, i l’altre és l’introit de la missa del dia de Pasqua. Aquests dos textos, en forma de diàleg del Pare i del Fill, resumeixen l’itinerari d’aquesta Paraula de llum i de vida que ve a transformar la nostra realitat: la tristesa en joia, la foscor en claredat. Diu el Pare al seu Fill, en l’introit de la missa del gall: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat». L’Avui de l’eternitat es conjuga amb l’avui de la nostra temporalitat caduca, quan la Paraula es revesteix de la nostra carn al si d’una Verge. La Paraula entra en la història, i així la història esdevé diàleg salvífic, com un riu que retorna a la seva font eterna, el Pare, a través del Fill, el Verb. I el dia de Pasqua, el Fill, quan retorna a Casa, havent davallat als inferns, al més pregon de la mort, canta en l’introit de la missa: «He ressuscitat, m’he retrobat amb tu, al·leluia. No m’has deixat de la teva mà, al·leluia. És admirable la teva saviesa, al·leluia, al·leluia». Aquesta és la saviesa admirable: el Fill, i amb ell tots nosaltres, la nostra carn, la nostra història, retroba el Pare i és acollida, amb el Fill, en la seva abraçada, coronant així l’itinerari, com el d’un riu en un mar de misericòrdia.

La nostra salvació, doncs, es resol entre aquest punt inicial: «Ets el meu fill, avui t’he engendrat», i el punt final: «M’he retrobat amb tu»; entre la Paraula que diu el Pare, i la Paraula que diu el Fill, en tant que el Fill, com a Paraula dita pel Pare no pot fer altra cosa que dir-se, donar-se, lliurar-se al Pare. Amb el benentès, però, i això és el misteri de Nadal, que ara aquesta Paraula que diu al Pare: «M’he retrobat amb tu», ho fa revestida de la nostra carn, de la nostra realitat i amb els parracs de la nostra història.

El logos, doncs, la Paraula, assumeix la història humana, recapitula la creació, a través d’aquest diàleg de salvació entre el Pare i el Fill. Diàleg ve de logos, només cal posar-hi una petita partícula, dia, que vol dir a través de. A través de, perquè és el Buf santíssim de l’Esperit, el Tercer de la Trinitat, qui dona so a la Paraula, qui condueix la història, qui fa possible aquesta salvació, fa possible que la Paraula s’encarni i dialogui amb les nostres paraules humanes per transformar-les i salvar-les, i retornar-les a la seva font.

I a la font acabarem també les festes de Nadal, a la font del Baptisme de Jesús en la santa Teofania, i ara mateix a la font de l’altar d’aquest Santíssim misteri que estem a punt de celebrar. Deixem que ens nodreixi, deixem-nos fer, a través de la carn del Verb que menjarem, Verb nosaltres mateixos, paraula i diàleg d’amor per retornar al Pare i als nostres germans tot l’agraïment i tota la joia que els devem. Que així sigui, en aquest any sant 2025 de la naixença del nostre Salvador, i sempre, amén.

SANT LLORENÇ, DIACA I MÀRTIR

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
2C 9,6-10; Sl 111,1-2.5-6.7-8.9 (R.: 5a); Jo 12,24-26

Celebrem avui un sant important de l’església romana, Llorenç, diaca i màrtir. La nostra litúrgia li reserva la categoria de festa i, a més, n’ha conservat, en bona part, un ofici antic i venerable. El seu nom s’ha recitat des de sempre en el cànon romà, al costat del dels apòstols, juntament amb el d’altres onze màrtirs, un nom, Laurentius, que prové del mot llatí laurus, llorer, amb les connotacions de la victòria, de la perennitat i de la bona olor del Crist.

Voldria apropar-me a la figura d’aquest sant —els sants són testimonis que ens ajuden a concretar el nostre seguiment de Crist— a partir de dos textos complementaris, un de litúrgic i un altre, diguem devocional. Començo per aquest darrer.

Es tracta de la Llegenda àuria, o Flos sanctorum, un recull de vides de sants del segle XIII escrita pel frare dominicà Jaume de Voràgine. És el llibre que, juntament amb la Vita Christi de Ludolf el Cartoixà va marcar la conversió de sant Ignasi de Loiola. Si bé aquestes flors de santedat estan brodades de llegenda, trobem, pel que fa a sant Llorenç, aquest detall evangèlic que ens mou també a nosaltres a conversió: el prefecte Valerià volia obtenir les riqueses que, com a diaca, responsable de la caritat de l’església, havien estat confiades a Llorenç pel seu bisbe, el papa Sixt II, que el precedí en el martiri: «—On són els tresors de l’Església? Sabem que els tens amagats». Llorenç va demanar un termini de tres dies, «i va reunir una multitud de pobres, coixos, cecs», i digué a Valerià: «—Vet ací els tresors. Mira’ls bé. Són autèntics, eterns i tan extraordinaris que no minven mai, al contrari, sempre creixen. Els béns que busques han estat repartits entre tots aquests, en ells han estat esmerçats i per mitjà d’ells han pujat al cel».

El Martirologi romà, que és el llibre oficial de l’església romana —molt poc conegut— per a la commemoració litúrgica diària dels sants inscrits al calendari, ens resumeix amb aquest text tan concís la mateixa realitat que trobàvem en la Llegenda àuria: «Festa de sant Llorenç, diaca i màrtir, que, desitjós, tal com refereix sant Lleó el Gran, de compartir la sort del papa Sixt també en el martiri, havent rebut l’ordre de lliurar els tresors de l’Església, rient-se del tirà, li mostrà els pobres que havia vestit i alimentat amb els recursos de les almoines. Al cap de tres dies vencé les flames per la fe en Crist i l’instrument del seu martiri es convertí en distintiu del seu triomf. El seu cos fou deposat a Roma al cementiri del Verano, conegut després amb el seu nom».

Tots dos textos subratllen aquesta realitat: el testimoni martirial, en aquest cas l’efusió de la sang, va lligat al testimoni del servei, que autentifica tot el martiri, tot el testimoniatge del deixeble de Crist. En l’església antiga el diaca, com diu el seu nom, era el ministre qualificat, el servidor de taula, l’encarregat, en nom del bisbe, de repartir les almoines de l’església, una paraula, almoina, que prové de la paraula grega éleos, que significa compassió, misericòrdia. «Vet ací els tresors de l’Església», digué sant Llorenç al jutge en presentar-li els pobres. Ressò de les paraules de Jesús: «De pobres, en tindreu sempre entre vosaltres» (Mc 14,7): el veritable tresor de l’església, perquè són l’objecte de la benaurança del Regne.

Que la veneració d’aquest sant, diaca i màrtir, ens ajudi a renovar la nostra identitat cristiana de testimonis de Crist en el nostre servei de cada dia, posant la nostra vida i els nostres béns generosament a disposició dels altres i de Crist de manera inseparable, sense mesquinesa, amb la pobresa evangèlica que sap donar i rebre en el compartir fratern. Amén.

DISSABTE DINS L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Fets 4,13-21; Sl 117,1 i 14-15.16ab-18.19-21 (R.: 21a); Mc 16,9-15

«El Senyor tragué el seu poble d’elegits, entre cants de festa i d’alegria, al·leluia» hem cantat com a introit d’aquest dissabte in albis. Se m’ha acudit d’estirar el fil dels introits d’aquests dies de l’octava de Pasqua per trobar algunes paraules per a aquesta homilia.

Responen, aquests textos, a una realitat que ara a nosaltres ja no ens és permès d’experimentar, si més no d’una manera immediata, i per això se’ns demana un cert esforç imaginatiu. En aquesta primera setmana de Pasqua, sobretot en les grans seus episcopals de l’església antiga, la comunitat cristiana s’alegrava amb la presència dels neòfits, els batejats la nit de Pasqua que, per primera vegada, abillats amb les seves vestes blanques, embellien la celebració eucarística i rebien, a més, aquests dies, del bisbe, la catequesi mistagògica, és a dir, la introducció al sentit profund dels misteris de la iniciació i de la vida cristiana. Aquesta joiosa realitat, la dels renascuts en les fonts baptismals, és la que ressona rere les paraules dels introits que cantem aquests dies. El del dilluns, per exemple: «El Senyor us ha fet entrar en un país que regalima llet i mel, perquè sempre tingueu als llavis la seva llei». El país que regalima llet i mel, és, per al neòfit, imatge de la novetat insondable del sagrament de la nova vida en Crist, un Crist que, menjat en el pa i el vi eucarístics, és assaborit en la seva dolcesa com a llet i mel espirituals.

És una vivència, d’altra banda, que evoca tot naturalment l’experiència de l’alliberament del poble d’Egipte, i per això aquests introits hi fan referència: el d’ahir: «El Senyor els conduí segurs, la mar va sepultar els seus enemics», i el que hem cantat avui. Els nous batejats incorporats a la vida de l’església han de trobar, en la relectura de l’Èxode feta durant la Vetlla Pasqual i actualitzada en aquests introits, la pista per articular aquest nou compromís de vida de ressuscitats, de renascuts. «Déu els donà l’aigua de la intel·ligència», fa el del dimarts, amb paraules de Jesús fill de Sira. L’aigua de la intel·ligència és la que, mitjançant el bany regenerador, els obre a la saviesa i a l’alegria de Déu, una saviesa i una alegria inaugurades amb l’introit del diumenge de Pasqua: «He ressuscitat, m’he retrobat amb vós, [...], és admirable la vostra saviesa», i que culmina demà, diumenge in albis, amb les paraules de la primera carta de sant Pere: «Com infants nascuts avui, glatiu per aquella llet espiritual i sense engany, que us farà créixer i us salvarà». Perquè el sagrament se’ns dona amb vista al creixement en la vida de Déu i a la salvació de les nostres ànimes.

Ajuntem, doncs, el nostre prec al de l’Església, amb l’oració col·lecta d’avui, i fem-nos mereixedors, o, si més no, amb el nostre capteniment de batejats, fem de la nostra vida un assaig general de la felicitat immortal que Déu ens promet en el seu Fill ressuscitat: «Oh Déu, que amb l’abundor de la vostra gràcia multipliqueu els pobles que creuen en vós, mireu benignament els vostres elegits que pel baptisme han renascut a una nova vida i revestiu-los de la felicitat immortal». Amén.

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8

Fa vuit-cents anys del primer pessebre, fet per sant Francesc d’Assís. El qui va cantar poèticament el germà sol i la germana lluna ens ensenyava així a fer participar tota la creació en la bellesa i en la joia de l’encarnació. En efecte, el pessebre subratlla la dimensió còsmica del Nadal, del misteri del Déu que s’encarna assumint des de la seva profunditat la realitat creada pel seu mateix Verb. L’evangeli d’avui, amb la icona del sepulcre buit, també ho posa de manifest: és des d’aquest sepulcre que Déu ha baixat a les profunditats de la terra i n’ha ressuscitat estirant de la mà Adam i Eva i, amb ells, tota la creació redimida.

Aquest vespre tornarem a subratllar aquesta dimensió còsmica del Nadal amb el cant d’una antífona impressionant manllevada de la litúrgia ambrosiana: «Omnes patriarchæ præclamaverunt Te»: «Tots els patriarques us proclamaren i tots els profetes us anunciaren; els àngels us mostraren als pastors; el cel us donà a conèixer amb l’estrella; i tots els justos us acolliren amb goig». La litúrgia ambrosiana canta aquesta antífona a les II Vespres de l’Epifania, després del lucernari inicial. El cor, aplegat entorn del bisbe, la canta quatre vegades seguides, per simbolitzar l’anunci joiós del naixement de Crist proclamat als quatre punts cardinals. Fixeu-vos que l’antífona parla bàsicament de dos anuncis: el dels patriarques i profetes, que és l’anunci de la Sagrada Escriptura, i l’anunci dels àngels juntament amb el de l’estrella del cel, adreçat als pastors, que viuen a prop de la natura, i als mags, que saben escrutar el firmament: «El cel parla de la glòria de Déu, l’estelada anuncia el que han fet les seves mans», cantem aquests dies amb el salm 18. Hi ha la paraula revelada i escrita per a ser llegida, i la paraula que calla en la creació. La primera ens ajuda a interpretar aquesta altra. I en l’antífona ambrosiana aquests dos anuncis es fonen en un de sol, tal com el Verb de Déu, que sant Joan el Teòleg cantà incomparablement, s’encarna per fer de tota la creació una sola paraula, un sol llenguatge, un sol batec i un sol cant de lloança i d’agraïment a Déu.

«Tots els justos us acolliren amb goig» conclou l’antífona. Siguem també nosaltres d’aquests justos i celebrem festes en honor del Senyor encarnant la seva paraula de justícia i de misericòrdia, aquesta paraula de vida que avui contemplem amb els nostres ulls i toquem amb les nostres mans.

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24

«Oh Adonai i Cap de la casa d’Israel, que us apareguéreu a Moisès en la bardissa flamejant i li donàreu la Llei al Sinaí: veniu a redimir-nos amb el poder del vostre braç». La segona antífona de la O, que cantarem aquest vespre, ens permet de fer un bell joc de miralls amb l’evangeli que acaba de ressonar en aquest segon dia de l’expectació del Nadal. Moisès, davant la bardissa flamejant; Josep, davant Maria, flamejant tota ella pel misteri de Déu que li abrusa les entranyes, sense consumir-se, però, en la seva virginitat; Moisès que rep el do de la Llei a la muntanya del Sinaí, penyora del compromís de Déu amb el seu poble; Josep que rep Maria a casa seva, taula sagrada de la nova Llei de l’amor en la Paraula feta carn.

«Josep es despertà i, complint el que l’àngel del Senyor li havia manat, la prengué a casa com esposa» (Mt 1, 24). Entre la contemplació i l’acolliment, tant en Moisès com en Josep, hi ha un procés, un discerniment davant Déu i la pròpia consciència, per valorar la proposta divina i resoldre la dificultat de la pròpia indignitat davant l’altesa del misteri de Déu. Ben mirat, és una dificultat insuperable. Ni Moisès ni Josep no poden salvar per ells mateixos la distància que els separa de Déu, el Déu proper, el Déu que ve a trobar-los, però que, tanmateix, es manifesta com el Tot altre, inaferrable en el seu misteri transcendent.

Avui, en la contemplació d’aquest evangeli, em quedaria amb una paraula, amb un verb, que és, de fet, el que resol l’irresoluble. És un verb grec compost, com no podia ser altrament: paralambano. El traduïm per prendre, rebre, assumir, acollir.  En llatí, accipere. En efecte, el misteri de Déu no el podem aferrar, com el foc, que no podem tocar sense cremar-nos. Però en canvi sí que el podem acollir, el podem rebre, el podem acceptar. Nosaltres no el podem fer nostre, però ell sí que ens pot fer seus. En la mesura que el rebem, que l’acollim, el misteri de Déu ens assumeix en la nostra humanitat i ens transforma en la seva Realitat inefable: ens divinitza.

Mirem doncs de viure aquest Nadal com un exercici de conjugació verbal. Davant el pessebre, com Moisès davant la bardissa, com Josep davant Maria, ens serà donat de conjugar el verb acollir. El mateix verb que resol la història de Jesús, als peus de la creu, quan llegim, amb les mateixes paraules de Josep, que el deixeble estimat «acollí [Maria] a casa seva» (Jo 19,27). Josep acull Maria, arca de la nova Llei; el deixeble, tu i jo, acollim Maria, i, amb ella, el foc de l’Esperit d’Amor que ve a alegrar la nostra tristesa i a escalfar la nostra fredor. Que així sigui!

DIJOUS DE L’OCTAVA DE PASQUA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ac 3, 11-26; Sl 8, 2a i 5. 6-7. 8-9 (R.: 2ab); Lc 24, 35-48

«Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit». Pneuma. Un buf, una mica d’aire, quelcom que no té consistència, que no es pot agafar, que s’esmuny, que no deixa cap rastre. Tot el contrari del terme oposat, sarks, carn. La carn es pot circumscriure, es pot tocar, ocupa un lloc en l’espai, fins i tot es pot menjar. Esperit i carn. Aquestes dues paraules travessen tota la història del cristianisme, en una tensió que arriba fins als nostres dies, encara no resolta.

Així, ja de bon principi, des dels primers instants de la nova vida de la comunitat del Ressuscitat, es planteja aquest dilema. Carn i esperit. Per a l’autor i la comunitat de les cartes joanees aquest dilema serà vital: «Pel món corren molts impostors: no confessen que Jesucrist hagi vingut realment en la carn. Els qui diuen això són l’Impostor i l’Anticrist» (2Jo 1,7). Voldríem aferrar Déu, el Logos, amb la nostra ment, fins a convertir-lo en una idea, en un producte de la nostra raó, oblidant que és ell la font i la llum de tot el que podem pensar. És el Logos el qui ens aferra a nosaltres, perquè la Paraula, en efecte, s’ha fet carn. S’ha circumscrit en la nostra realitat, en la nostra història. I com? Assumint un cos com el nostre, i amb aquest cos també una història humana. A partir d’ara Déu no l’aferrem amb la ment, com un producte de l’intel·lecte, sinó que el mengem, en la realitat del sagrament, entrant en comunió vital amb ell. I el recordem, el fem present en la història, com una realitat viva, capaç d’omplir-la de nou dinamisme i sentit.

El qui s’ofereix amb el seu cos com a menjar per a la vida de la nova comunitat, menja ara davant els deixebles, com a prova fefaent de la realitat de la resurrecció, com a prova fefaent que no es tracta d’una experiència subjectiva o merament espiritual, sinó d’una falca que obre en el tronc de la història una ferida susceptible de rebre l’empelt de la vida divina. El gest familiar de Jesús menjant peix a la brasa desvetlla en els deixebles el dinamisme del record, tan important per a Lluc per a interpretar correctament la resurrecció, en tots els seus relats pasquals i en el Llibre dels Fets: «Recordeu què us va dir quan encara era a Galilea» (Lc 24,6); «tots els profetes havien anunciat que el Messies de Déu havia de patir» (Fets 3,18); «cal que es compleixi tot el que hi ha escrit de mi en la Llei de Moisès, en els Profetes i en els Salms» (Lc 24,44). I aquest record és memorial, en la història, del projecte de Déu, un projecte que passa per l’assumpció i la transformació del sofriment i la mort, per retornar a la creació i a la història el seu dinamisme vital originari. I en aquest dinamisme hi som assumits tots nosaltres, peixos pescats en les xarxes del baptisme. Per això, amb el salm 8 que hem cantat, ens preguntem i preguntem: «Què és l’home, Senyor, perquè us en recordeu?» (v. 5). I és que el memorial és en primer lloc l’actualització que fa Déu de nosaltres, de la nostra història, per mitjà del misteri pasqual de nostre Senyor Jesucrist: una història que, falcada per la creu, li és sempre present, eternament actual.

I mentre mengem, en cada eucaristia, la carn espiritual del Peix santíssim, del Senyor que s’ha deixat pescar en les xarxes de la Passió per ser el nostre aliment i la nostra joia, nodrim i enfortim el nostre compromís baptismal mentre ens convertim i ens penedim, perquè ell faci venir els temps de la consolació. Amén.

DILLUNS SANT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Is 42,1-7; Sl 26,1.2.3.13-14 (R.: 1a); Jo 12,1-11

A uns tres quilòmetres de Jerusalem, enclavada al vessant sud-oriental de la muntanya de les Oliveres, hi ha la vila de Al Azariyeh, literalment, el lloc de Llàtzer, que correspon a la Betània de l’Evangeli. Els pelegrins hi cerquen la tomba de Llàtzer, moguts per la devoció, però nosaltres hi cercarem tota una altra cosa: els primers orígens de la comunitat cristiana, de l’Església. Ho farem també amb devoció, la que omple els nostres cors aquests dies sants, aquesta setmana diferent a totes les altres setmanes de l’any.

A Betània hi ha la comunitat que acull Jesús, el prototipus de la comunitat cristiana: Llàtzer, Marta i Maria. En aquesta comunitat hi descobrim algunes de les notes que, més tard, qualificaran la comunitat dels deixebles del Ressuscitat.

1. Acolliment. Jesús i els deixebles hi són acollits. En tenim altres exemples, als evangelis, el de Zaqueu, que també acull Jesús a casa seva, o el dels nuvis de Canà.

2. Comensalitat. L’acolliment s’expressa en el compartir la taula. Serà una de les notes més distintives de l’Església de Jesús, la comunitat de la fracció del pa: «Allà li oferiren un sopar», hem llegit. Paraules que ens en recorden unes altres de l’Apocalipsi: «Si algú m’escolta i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,20).

3. Servei. En el marc de la comensalitat la comunitat se serveix mútuament. L’amor, l’àgape, es verifica en el servei. Sant Benet, en el capítol dedicat al lector de taula, ho expressarà ben sàviament, posant al bell mig del capítol aquestes paraules: «Tot allò que necessitin per a menjar i per a beure, que s’ho serveixin els germans mútuament, de manera que ningú no hagi de demanar res» (RB 38,6). A Betània, doncs, Marta és la icona del servei.

4. Amistat. L’amor es verifica en el servei, però es tracta d’un amor i d’un servei a algú concret, el germà, la germana, amb un rostre, amb un nom. Sant Elred va trobar en l’amistat espiritual el camí de la concreció de l’amor. De fet, Jesús és l’amic de Marta, de Maria i de Llàtzer, i, en aquesta setmana, el veiem disposat a donar la vida no per uns éssers anònims, sense rostre, fosos en la massa del «tots», sinó pels seus amics, no per «tots», sinó per «molts».

5. Unció. L’amor es vessa en el servei. És el perfum de l’amistat que ungeix Jesús. Maria és la icona d’aquesta unció. Una unció que rep Jesús com a rei messies, però que es vessa, de la seva barba i del coll dels seus vestits, a tota la comunitat, a tot el cos, del qual Crist és el cap.

6. Els pobres. Jesús juga amb les paraules, per confondre’ns, o, millor, per ajudar-nos a aprofundir: «Sempre teniu pobres amb vosaltres, però a mi, no sempre em tindreu». En realitat, Jesús està dient a la comunitat: sempre em tindreu en els pobres. Una religiosa de casa nostra, valorant els deu anys del ministeri petrí de Francesc, destacava el fet que el papa ha retornat als pobres el lloc que els correspon dins l’Església, no com a destinataris externs preferents de l’opció de l’Església, sinó com a membres de l’Església, vicaris de Crist: «Sempre teniu pobres amb vosaltres», va dir Jesús, a Betània, la casa dels pobres.

7. El testimoniatge de la vida. Llàtzer, que Crist alliberà dels lligams de la mort, és la icona d’aquest testimoniatge, del triomf de la vida sobre el pecat i la mort, el testimoniatge que defineix el sentit i la missió de l’Església. «Si de cas, que el guardi per al dia que m’hauran d’amortallar»: l’olor del perfum que avui omple tota la casa és l’anunci i la penyora d’allò que s’esdevindrà d’ací a sis dies, al cor de la nit, en la foscor del sepulcre dels sepulcres.

Set notes: acolliment, comensalitat, servei, amistat, unció, pobres, testimoniatge. Set notes que defineixen la comunitat dels amics de Jesús, l’Església, que haurà de portar a tot el món l’anunci joiós de la vida i de la immortalitat, perquè sempre hi haurà algú, com els grans sacerdots, disposat a matar el testimoniatge que suscita la fe dels creients.

S’escau d’acabar aquesta homilia amb una oració pròpia de la festa litúrgica dels sants amics de Jesús: «Oh Déu, vós proporcionàreu al vostre Fill, a la llar de Betània, l’afecte de l’amistat, la diligència del servei i la promptitud a escoltar; feu que visquem sempre units al nostre Mestre per l’ardor de la meditació i les obres de la caritat, de manera que, havent estat agradables als seus ulls, ens faci entrar a l’estança de la seva felicitat». Amén.