BENEDICCIÓ ABACIAL DE F. OCTAVI VILÀ I MAYO, ABAT DE POBLET

Al·locució final del P.Abat

Grazie, Padre Abate Generale per la sua presenza e la sua vicinanza a questa comunità.
Gràcies estimat senyor Arquebisbe, pastor de la nostra Església de Tarragona i successor de Fructuós, gràcies senyor Cardenal, arquebisbes i bisbes, pare abat de la comunitat germana de Montserrat, mares abadesses, monjos, monges, preveres i diaques, germans de comunitat i germans i germanes de la nostra congregació.
Gracias a las abadesas y abades que nos acompañan como signo de comunión de nuestra Orden y de la familia cisterciense y benedictina, discípulos todos de san Benito, bajo cuya Regla militamos.
Merci pères Abbés et mères abbesses pour votre présence et votre amitié.
Molt agraïts a l’Honorable senyor Vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya, Honorable senyor Conseller d’Interior i altres representants del Govern català, també als Il·lustríssims senyors President de la Diputació de Tarragona, alcaldes de Vimbodí i Poblet, l’Espluga i Montblanc, moltes gràcies senyor Alcalde de Tarragona per representar la meva estimada ciutat, gràcies a totes les autoritats, familiars i amics del monestir que ens acompanyeu.

L’eix del paper de l’abat, com el primer dels monjos en el deure, és el servei i la caritat, servei fet amb amor i caritat mostrada en el servei. Per assolir això l’abat ha de nodrir-se de les fonts de la vida del monjo que són la pregària, el treball, la Paraula i l’Eucaristia; sols així pot esdevenir comprensiu, lleial, realista, dialogant i coherent, com li cal ser. En la línia de sant Agustí podria dir: Soc abat per a vosaltres, soc cristià amb vosaltres. La condició d’abat comporta un deure, la de cristià un do; la primera comporta un perill, la segona la salvació. Per això cal que l’abat no anteposi res a Crist i que ensenyi que res no se li ha d’anteposar, perquè el monjo és primer que tot un cercador de Crist, del rei veritable. L’abat, tot assumint les funcions de Crist al monestir, ha d’ensenyar els preceptes més servint que manant, seguint les petjades del mestre, que com hem sentit en l’Evangeli, ens ha donat exemple perquè nosaltres fem als altres allò que Ell ens ha fet. El servei de l’abat demana doncs una sol·licitud extrema, enginy i traça i tot això centrat en l’amor als germans, imatge de Crist, i al lloc que han de ser el guió i l’escenari de l’actuació de l’abat. Un servei que és fruit de l’amor.

Servei i amor al país, ja que així com l’Església encarnada en aquest poble  dóna fe de la realitat nacional de Catalunya, tal com ens diu el document dels bisbes catalans Arrels Cristianes de Catalunya, també aquest lloc, el nostre monestir, profundament arrelat al país, és una part fonamental del seu passat, alhora un protagonista del seu present i un referent pel seu futur.

Però el centre de Poblet són les pedres vives que l’omplen de sentit. Aquí els monjos menen, per fer-ne casa de Déu i porta del cel, donant-li vida, una vida recuperada fa tot just setanta-cinc anys. Ben aviat, de la mà del meu pare vaig conèixer, és a dir vaig aprendre a estimar aquestes pedres. Algunes han estat per a mi pedres angulars; no puc recordar-les ara totes però juntament amb els meus pares dels qui vaig rebre la fe, vull fer esment de l’abat Maur Esteva, l’amistat i proximitat del qual m’han acompanyat la major part de la meva vida; i de l’abat Josep Alegre sota el mestratge del qual vaig iniciar el camí de la vida monàstica cistercenca, aquell camí que el Senyor, amb la seva bondat, ens va mostrant. Un camí que és servei i amor  i que l’abat ha de fer cercant de ser més estimat que temut i tenint sempre present que ha de donar comptes a Déu dels qui li han estat confiats.

L’eix de la vida de l’abat és el servei i la caritat, servei fet amb amor i caritat mostrada en el servei, no anteposant res a l'amor del Crist, ja que on hi ha el cor de l’home allí hi ha també el seu tresor. La comunitat monàstica està constituïda a imatge de les primeres comunitats cristianes, on l’abat assumeix les funcions de Crist i intenta mostrar el camí a cada monjo, després és cadascú qui ha de deixar que la pregària, la lectura i el treball omplin la seva vida ja que si l’abat ha d’ensenyar més amb l’exemple que amb la paraula, la comunitat ha d’escoltar i respondre més amb actes que amb mots. Els camins del Senyor són nombrosos i Ell en persona és el camí, i així, no anteposant res absolutament al Crist la vida del monjo respon al compromís amb el Senyor, el qual ens ha de dur tots junts a la vida eterna.

Vida de compromís amb Déu i amb els germans. Quan el monjo vesteix l’hàbit demana la misericòrdia de Déu i de l’Orde, és a dir l’amor de Déu i de la seva comunitat. L’abat ha de viure en l’amor a Déu i als germans, no deixant de ser monjo, és monjo per la professió, es deu a la seva vocació de cercador de Crist i és abat per necessitat, per servei. Cal doncs que la necessitat no perjudiqui la professió i que a l’abat el càrrec li completi, sense suplantar-la, la seva condició de monjo , com ens diu sant Bernat.

Invoquem la saviesa i que el Senyor inclini el cor d’aquest pobre servent seu a la prudència, per poder córrer per la via dels manaments de Déu en la inefable dolcesa de l'amor.

PROFESSIÓ REGULAR D'OBEDIÈNCIA DE FRA DAVID RENART

Al·locució del P. Josep Alegre, abat de Poblet

Regla de sant Benet, capítol 5è: L'obediència

«El primer graó d'humilitat és una obediència sense espera. Aquesta obediència és pròpia d'aquells que res no s'estimen tant com el Crist».

La resposta que dónes avui és que vols «assumir aquest camí de l'obediència monàstica, per configurar- te més i més a Crist, humil i obedient». No oblidis aquesta promesa al llarg de la teva vida, i t'asseguro que diran de tu: és un bon monjo. I què és un bon monjo? El qui s'assimila, es configura a Crist. El programa per a aquesta assimilació a Crist ja està fet i experimentat al llarg dels segles. Mira, aquí tens l'experiència de monjos venerables:

«Monjo és un abisme d'humilitat que ha sotmès i dominat en si mateix tot esperit dolent» (Joan Clímac, Escala 22,22). Tots tenim necessitat de dominar aquest esperit dolent. Així doncs, aquest és un bon consell.

«Monjo és aquell que ha apartat de la seva ment les coses materials, i que mitjançant la continència, la caritat, la salmòdia la pregària... té la mirada fixa en Déu» (Màxim el Confessor, Centúries sobre la caritat 2,54). La nostra ment no està totalment allunyada d'allò més material. Necessitem aquestes ulleres de la caritat, salmòdia, meditació... per tenir la mirada en Déu.

«Monjo, de fet, és aquell que mira només Déu, desitja només Déu, es dedica només a Déu, tria servir només Déu, i vivint en pau amb Déu esdevé un servidor de pau per als altres» (Teodor Estudita, Petites catequesis 39).

«Que res no et torbi, res no t'espanti, amb Déu tot sol n'hi ha prou», doncs sí, ens torben encara moltes coses a la vida monàstica, per això tenim necessitat d'adreçar una i altra vegada la mirada a Crist que és el camí, que ens obre la finestra a l'experiència de Déu, i fer-nos conscients que és veritat que tot s'esvaeix en aquest món ràpidament, i que només amb Déu n'hi ha prou, perquè ell dura per sempre.

«Crist és la nostra pau». Només ell pacificarà el teu cor. Si obeeixes podràs viure l'alegria de ser pacificador dels altres.

Aquesta obediència monàstica, com posa de relleu una altra de les preguntes de l'Abat, és «una escolta humil i permanent de la Paraula de Crist». Aquesta obediència monàstica no és només per a tu sinó que és per a tota la comunitat com suggereix una altra pregunta de l'abat: «obeir els superiors i buscar la voluntat de Déu practicant l'obediència com una escolta mútua amb els altres membres de la comunitat».

Pots donar una mirada al camí recorregut en la teva curta vida monàstica. També ho podem fer els altres monjos que t'acompanyem. És molt possible que t'adonis que els moments viscuts amb més pau interior i amb més alegria són aquells viscuts a partir d'un mandat rebut i realitzat amb una obediència de cor. Aquests moments viscuts en l'obediència són moments que ens centren la vida en profunditat, a no ser que un estigui tan descentrat que sigui com una màquina humana tan feta malbé que no serveix sinó per al desballestament. I ja sabem que els desguassos hi són perquè altres aprofitin peces per a les seves màquines.

Per això jo vull dir-te amb l'abba Iperequi que «el tresor del monjo és l'obediència. Qui té aquesta virtut serà escoltat per Déu i viurà amb confiança davant el Crucificat, perquè el Senyor es va fer obedient fins a la mort». (Iperequi, 8).

I encara un matís interessant que ens aporta abba Mios: «Obediència per obediència: si un obeeix Déu, Déu l'obeeix a ell» (Abba Mios, 1).

No pot ser d'una altra manera, ja que viure amb fidelitat l'obediència és fer nostra l'actitud de Crist que es va fer obedient fins a la mort. Crist té com a aliment fer la voluntat del Pare, obeeix en tot el Pare, i el Pare l'obeeix donant-li la resposta de confirmar-lo en la seva vida, en la seva doctrina, dient-nos que tenia raó.

Així que l'obediència és el camí segur, l'únic, per arribar a Déu. Col·loca la criatura en el lloc que li correspon dins de l'obra harmònica de la creació. Si aquesta obediència és perfecta, la manté completament unida a la voluntat de Déu, i no d'una manera estàtica, sinó que movent-se dues voluntats a l'uníson fa que la humana col·labori amb la divina i sigui una plasmació contínua del desig, del voler de Déu. Sant Benet ha entès la transcendència d'aquesta virtut a la llum de la figura de Crist, en obediència a la voluntat del Pare. Per a sant Benet, l'obediència és, juntament amb la humilitat, la base de l'ascetisme monàstic, el que ens posa en el camí de la nostra veritable realització com a monjos.

David, pren-ne nota. I no perdis l'agenda.

PROFESSIÓ SOLEMNE DE F. BERNAT FOLCRÀ I F. BORJA PEYRA

PROMESA D'OBEDIÈNCIA
Al·locució del P. Josep Alegre, abat de Poblet

Regla de sant Benet, capítol 58

Fra Bernat i Fra Borja,

«Sóc aquí perquè està escrit en el llibre que compleixi la teva voluntat. Déu meu, ho vull, porto la teva llei en les entranyes».

Sabem que és el mateix Crist qui ha fet seves aquestes paraules, abans que nosaltres. Ara és el vostre torn, Bernat i Borja, i amb vosaltres també nosaltres, la comunitat que us acompanyem, volem renovar el missatge d'aquestes paraules.

Tota la vida, dia rere dia, pot ser viscuda sota el signe d'aquestes paraules: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Al matí, en iniciar una nova jornada, amb la pregària de Matines, diem: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat». Nosaltres no sabem el que aquell dia, cada dia de la jornada monàstica, ens reservarà; només sabem una cosa amb certesa: volem fer la voluntat de Déu. Nosaltres no sabem amb certesa com serà el camí de cada dia; però és bonic posar-nos en camí cap a ell amb aquestes paraules als llavis: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

És un bon pensament per començar la jornada, per saltar del llit, per caminar, encara que sigui una mica somnolents, cap a la primera pregària monàstica. Després, al llarg del dia, tenim l'ocasió de repetir aquest pensament, quan en diferents moments preguem amb el Parenostre. És la pregària del mateix Crist, és la pregària que ell per sobre de totes les altres ens ha deixat i recomanat. Esforceu-vos per dir sempre aquesta pregària amb una consciència i un desig molt vius. Aquest pensament és primordial quan aneu a fer la vostra consagració definitiva al Senyor. No tan sols per complir aquesta paraula, aquestes paraules de compromís d'una obediència que acabeu de fer, sinó sobretot pel contingut d'aquest compromís: «assumir el camí de l'obediència monàstica per tal de configurar-vos més i més a Crist humil i obedient; assumir el camí de l'obediència monàstica com una forma d'escolta humil de la Paraula de Crist, al qual no voleu anteposar res.

A més, aquest és el punt fonamental que recorda la Regla en el capítol que acabeu de llegir: «Cercar Déu. Una recerca mitjançant un zel per l'ofici diví, per l'obediència, per les humiliacions».

Per buscar Déu no hi ha més que un camí, Crist que és el Camí; per això la Regla recorda en més d'una ocasió «no anteposar res al Crist». Però el retrat de Crist us l'acaba de donar la Regla: «Una recerca mitjançant un zel per l'ofici diví, per l'obediència, per les humiliacions».

Aquest és un primer pas molt important i decisiu; però la Regla en aquest mateix capítol ressalta un altre punt que entra en aquest retrat del Crist: «Incorporar-se a la comunitat i en ella viure com a monjo i ser obedient». Crist ens diu en l'evangeli: allà on dos o tres estan reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. Aquí no som dos o tres, sinó una comunitat i que ens hem consagrat tots a buscar a aquest Déu que és el veritable sentit de la vida de l'home.
A més l'obediència cal viure-la en el si d'aquesta comunitat, amb les seves llums i les seves ombres, amb les seves virtuts i els seus defectes, donada la nostra condició de caminants.

L'obediència que demana Benet no és una dependència muda, com una màquina, sinó una obediència a la voluntat de Déu i l'Esperit que es troba en tots. A la comunitat monàstica tots hi són per als altres. La precisió d'una fidelitat de vida per als altres depèn de com vivim aquest pensament: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Un dels problemes més greus d'Occident és la tensió entre el grup i l'individu. La nostra cultura educa en l'individualisme, i després el condemna a viure en grups grans. La Regla, en canvi, educa a viure en comunitat. Aquí ens hem de preguntar la comunitat si ens deixem educar. Si ens educa com a monjos, perquè ens ajudi a treure des de dins el bon esperit que hem rebut del Senyor. És important en aquest sentit que siguem responsables. I per descomptat que ens deixem educar, sabent que l'educació és una tasca que abasta tota la vida de la persona.

La responsabilitat és l'obediència en el millor sentit de la paraula. El servilisme és l'obediència en el pitjor sentit de la paraula. Una és interdependència, l'altra és dependència.

Un mestre deia al seu deixeble: «Per trobar la veritat s'ha de tenir una promptitud per admetre que es pot estar en l'error», vol dir que la plenitud de la vida depèn de tenir el nostre cor obert per trobar Déu, repetidament, no en un inventar-nos un camí just per sempre i després romandre amagats.

Benet ens posa en guàrdia: «Hi ha camins que alguns anomenen justos i que finalment precipiten a l'infern» (RB 7). Per a nosaltres, el camí és Crist i la seva pedagogia és la que està continguda en les paraules del principi: «Vull fer la vostra voluntat». Pregueu bé cada dia el Parenostre i sereu uns bons monjos.

PROFESSIÓ TEMPORAL DE FRA BERNAT FOLCRÀ I DE FRA BORJA PEYRA

Al·locució del P. Abat Josep Alegre i Vilas a la sala capitular
Salm 50; Regla de sant Benet 4

«Déu és excels i té 100 misericòrdies. D'aquestes, 99 les guarda dintre seu, i només una l'ha manifestat a l'home. En virtut d'aquesta, les criatures es mostren recíproca compassió: la mare s'entendreix del fill i l'animal és afectuós amb la seva cria. I quan arribi el dia de la Resurrecció, Ell ajuntarà aquesta misericòrdia amb les 99 i les posarà sobre les criatures i cadascuna serà àmplia com el cel i la terra» (Mestre místic del s.XI).

Convé que meditem molt la primera part d'aquest salm 50, els versets 1-11. La paraula del salm necessita recolzar-se en el silenci del cor per percebre com diu Rilke «el buf d'una ona, el missatge ininterromput que es forma del silenci» (p. 114).

Aquest missatge ens parla del nostre pecat. Ens convé ser conscients de manera permanent del nostre pecat, com ens ho suggereix aquesta primera part del salm, sabent que la història acaba sempre en la misericòrdia. Per això la segona part arrenca amb un crit d'epiclesi, d'invocació de l'Esperit, que ens introdueix en el regne de la gràcia, en l'alegria de saber-nos estimats per Déu, la qual cosa ens arrossega a viure aquesta misericòrdia de Déu amb totes les criatures amb profunda generositat.

Aquí tenim el suggeriment d'un treball permanent a la nostra vida, que no serà sinó una positiva col·laboració amb el Déu que ens va creant un cor nou. Com diu el v. 8, que ens suggereix que Déu mateix treballa en la intimitat de l'home perquè adquireixi seny i es manifesti en conseqüència amb saviesa. El perdó de Déu suposa ser «tocats» pel seu amor, la qual cosa ens dóna una saviesa que després té repercussió en la vida concreta. Diu sant Agustí: «Sabem que l'hisop és una planta humil, però medicinal, i que, segons es diu, s'adhereix amb l'arrel a les pedres. D'aquí es va prendre la semblança amb el misteri de la purificació del cor. Adhereix tu també l'arrel de l'amor a la teva pedra; sigues humil davant el teu Déu; humil perquè siguis excels amb el teu Déu glorificat. Si ets ruixat amb l'hisop, et netejarà la humilitat del Crist. No menyspreïs la humilitat de l'herba; fes cas de l'efectivitat del remei». (Comentari al salm 50)

I parar esment a l'efectivitat d'aquest medicament de l'hisop és també, com diu sant Bernat: «Vigilar la construcció d'aquest edifici espiritual que sou vosaltres» (1 Co 3,17). I segueix dient Bernat: «Tingueu cura de triar les bigues, la fusta de les quals no es podreixi, com ara el temor de Déu, que dura per sempre (Sv 18,10), la paciència, ja que segons l'Escriptura la paciència dels pobres no es perdrà (Sl 9,19), la longanimitat, que no mor sota el pes de cap construcció i perdura per sempre, com ha dit el Salvador: "Qui persevera fins al final serà salvat" (Mt 10,22), però sobretot la caritat que no mor mai (Ct 8,6). Després fixeu aquest carcassa amb altres fustes igualment belles, amb les quals fareu els enteixinats i ornaments de la vostra casa: els propòsits de saviesa o de ciència, l'exegesi dels textos, o coses semblants, més aviat pròpies per adornar que per proporcionar la salvació. Puc obtenir abundància d'aquestes fustes en l'Església, jardí de l'Espòs, que està plena d'elles: la pau, la bondat, la dolçor, l'alegria en l'Esperit Sant, la pietat alegrement exercitada, l'almoina feta amb senzillesa, plorar amb els que ploren... Dóna'm, et suplico, aquestes fustes, perquè pugui presentar sempre acollidora la cambra nupcial de la consciència: de la meva consciència i de la dels altres». (Sermó 46, sobre el Càntic dels càntcs)

Construir una casa, o aixecar aquest edifici espiritual, requereix un treball amb molta dedicació per part nostra. Treballar fort i generosament al nostre taller. I el taller, com hem sentit en la lectura de la Regla, és el monestir. El monestir, el nostre obrador.

«Obrador» és una paraula que fa referència a un «taller d'obres manuals». Per exemple un obrador és el taller de ceràmica, on es manipula el fang, i es combinen els colors... perquè finalment obtinguem una obra bella; el mateix podríem dir del taller d'enquadernació, i fins i tot, ampliant la nostra mirada, del mateix hort. Aquí es treballa en obres materials, i obtenim un resultat material, bell, necessari, però en definitiva material.

L'obrador de què us parla avui la Regla és un treball que ens ajudi a preparar la casa interior, a fer l'obra del cor. Evidentment aquí els materials són molts més i molt més diversos. Ni més ni menys que 74 suggeriments molt concrets, manllevats de la Bíblia i dels Sants Pares, per als quals ens ha promès la recompensa: «veure el que cap ull ha vist mai, ni ha pressentit el cor de l'home, el que Déu té preparat per als qui l'estimen». O sigui que el vostre, i el nostre, és un treball permanent, espiritual, que vagi dominant sobre qualsevol altre treball.

Comença amb una invitació a estimar Déu, amb tot el cor. Déu sempre és la primera referència, ell té també la iniciativa de l'amor. I acaba amb el record que tot ho embolcalla la misericòrdia de Déu. La primera i l'última paraula de tots els materials del nostre treball espiritual és la mateixa: Déu. Paraula que és perdó i amor. Dues paraules que cal tenir presents en la vida del monjo. Tot està a les mans de Déu.

En les sentències més decisives i com a raó última de l'existència del monjo i com a objecte i garantia del seu amor, no anteposar res al Crist. En aquest catàleg apareixen repetides sobretot dues paraules: estimar, desitjar.

I amb la llum i l'estímul d'aquestes dues paraules en el taller del monestir s'ha d'anar combinant i utilitzant en cada moment els materials apropiats d'aquest capítol 4, per anar fent el camí d'una vida espiritual, que serà l'edificació de la casa interior.

Per exemple, en els moments que hom està al cor, segurament no tindrà la preocupació de donar-se al vi, o ser llaminer o dormidor, però potser haurà de tenir en compte d'esclafar els mals pensaments contra el Crist, o d'escoltar amb gust les lectures santes. O sigui que a l'obrador monàstic cada cosa té el seu temps, i l'important serà viure cada situació, cada temps, d'acord amb l'exigència del moment. Això sí, procurant que d'aquest obrador monàstic en surti una obra ben feta.

L'objectiu, doncs, és construir la casa interior. O com escriu Ester de Vaal: «Transformar la vida a imatge de Crist. Quan l'Esperit atrapa la nostra imaginació, es reconfiguren els nostres desitjos, esperances i valors, la manera que tenim cadascun de veure el món, en definitiva tota la vida humana. Per tant, redescobrir la imaginació és un pas important per aprendre a respondre al que Déu està fent en les nostres vides i al nostre voltant».

PROFESSIÓ REGULAR D'OBEDIÈNCIA DE FRA EDWIN OBLITAS VERA

Al·locució del P. Abat Josep Alegre i Vilas a la sala capitular
Regla de sant Benet, capítol 5: L'obediència

«Purifica el cor, despreocupa't de tot, sigues monjo, és a dir, únic. Demana al Senyor una sola cosa i busca-la. Afanya't i mira que ell és Déu. Així, quan purifiquis el teu cor per l'esperit d'intel·ligència, immediatament veuràs Déu per l'esperit de saviesa, i gaudiràs de Déu».

Aquestes paraules de sant Bernat ens suggereixen que arribar a la professió solemne és un punt important d'una línia que cal seguir traçant a la llarg de la vida monàstica, que se centra en una recerca permanent de Déu. Aquesta recerca va lligada de manera molt íntima a un treball sobre el propi espai interior. «Purifica el cor, centra't en l'única cosa important: ser monjo». Aquesta actitud ens posa en un camí d'assolir l'esperit de saviesa, i, com a conseqüència, veure Déu.

Per fer aquest camí, o per dur a terme aquest treball, necessitem no oblidar en cap moment tres paraules. Són tres paraules que apareixen en els dos primers versets del capítol sobre l'obediència, que acabem d'escoltar: HUMILITAT, OBEDIÈNCIA, CRIST. Tres paraules que ens obren el camí per anar a trobar Déu. I tot això amb una referència molt concreta, molt evangèlica. La humilitat. La humilitat és Crist. La humilitat és una paraula que recull tot el misteri de Déu. D'un Déu que no vol es guardar gelosament per a ell la seva condició divina, sinó que es despulla, es fa no-res, es revesteix de la nostra feblesa, i s'humilia fins a morir a la creu. Aquesta és l'expressió de la suprema humilitat. Un camí així no es fa sinó sota l'impuls de l'amor. Déu és amor. Per això Déu fa aquest camí revestit de la nostra naturalesa, per ensenyar-nos que la manifestació de la grandesa passa per la humiliació viscuda amb amor. Aquesta humilitat és la que contemplem en Crist, que és el camí que ens porta al Pare.

Per viure, doncs, la humilitat, no podem deixar de contemplar el Crist. Si nosaltres, els monjos, no hem d'anteposar res el Crist, estem cridats a contemplar aquest Crist en el qual destaca per sobre de tot el seu gest humil. Per què, durant la seva vida, el Crist viu aquest gest humil? Perquè no abandona mai en cap moment la referència al Pare. «El meu aliment és fer la voluntat del Pare», dirà Jesús.

D'aquesta manera entenem que la seva vivència humil neix d'una obediència permanent al Pare. «Jo no puc fer res sinó el que veig fer al Pare», diu Jesús. Crist doncs, roman en permanent dependència del Pare. «Crist obedient, fins a la mort, i una mort de Creu». Una obediència que viu també assetjat per la temptació: «Pare, aparta de mi aquesta copa, però que no es faci la meva voluntat». Cal, doncs una gran maduresa humana i espiritual per viure amb força i generositat l'obediència. Una maduresa que en els nostres temps no sempre es troba, en una societat sotmesa al caprici i a la superficialitat, en una societat on abunda el criteri del gust personal, i hi manca compromís amb els qui convivim. L'obediència segons Crist no és una obediència cega, és una obediència que neix de l'exigència de la seva unió amb el Pare, que el porta a manifestar el seu amor a tots els homes.

Una obediència segons Crist és una obediència que neix de la llibertat i de l'amor. La llibertat del qui accepta viure una relació viva amb Déu, de recerca permanent, de desvetllar el seu esperit dins de si mateix, i de manifestar aquest esperit amb amor.

Per tot això cal dir que per a un monjo que accepta plenament les exigències d'una obediència, que aquesta obediència és Crist. Ell ha de ser sempre el punt de referència principal a l'hora de viure aquesta virtut fonamental de la vida monàstica.

Aquest capítol ens parla de les característiques importants de la vida d'obediència: promptitud decidida, generositat, oblit de si mateix, acceptació d'un camí estret, acceptació d'una exigència comunitària, allunyament de tota murmuració, trobar alegria. Doncs tot això és el compromís que es posa de relleu en aquest breu diàleg entre el monjo que professa i l'abat: «assumir el camí de l'obediència monàstica per configurar-se més i més a Crist humil i obedient».

I en aquest mateix diàleg se suggereix també la necessitat «d'assumir en la pròpia vida una escolta humil de la Paraula de Déu», com un mitjà, un instrument necessari per dur a terme amb fidelitat la vida humil i d'obediència que ens configuri a Crist.

La Paraula, però, és un instrument de purificació permanent si s'acull en el cor. «La Paraula és més penetrant que una espasa de dos talls, arriba a destriar l'ànima i l'esperit, discerneix les intencions i els pensaments del cor. Res no s'escapa a la seva mirada; tot és nu i descobert davant els ulls d'aquell a qui haurem de donar compte» (He 4,12).

És fort aquest text. Tant, que cal dir que el monjo que no es prengui seriosament aquestes paraules de l'Escriptura, pot ser monjo, però serà un monjo mediocre, una vulgaritat que passa sense pena ni glòria. Molts en la vida monàstica passen sense pena ni glòria. Però un pas així és trist.

Edwin, no passis sense pena ni glòria. Alimenta't cada dia de la força, de la llum i de la saviesa de la Paraula de Déu a qui vols consagrar la teva vida, tal com manifestarás en aquest diàleg amb l'Abat, davant de la comunitat. Sigues generós amb Déu, i amb els teus germans. I viuràs l'experiència que Déu et guanya en generositat.

PROMESA D'OBEDIÈNCIA DE FRA OCTAVI VILÀ

Al·locució del P. Abat Josep Alegre a la sala capitular

Regla de sant Benet, capítol 5

«L'Amat i l'Amor vingueren a veure l'Amic,

que dormia. L'Amat cridà el seu l'Amic,

i l'Amor el despertà.

I l'Amic obeí l'Amor, i respongué al seu Amat.

L'Amat alimentava les forces del seu Amic per

l'Amor, i l'Amor li ensenyava la seva llengua, i

la paciència li adoctrinava

durant els treballs que ordena l'Amor

d'Aquell que es dóna a qui el serveixen».

Jo diria que aquesta es la versió poètica de l'obediència. L'obediència sota la mirada de l'Amor. L'obediència enfortida i alimentada per l'Amor, i ajudada per la paciència i que a la fi es resol en servei.

Però tot això té un trasfons teològic. Una font de gran solidesa: el misteri de Déu, la Trinitat que es manifesta mitjançant el Crist. I així llegim a la Escriptura: «Jo no puc fer res pel meu compte: no busco fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat» (Jn 5,30). «Qui m'estima guardarà la meva paraula; el meu Pare l'estimarà i vindrem a fer estada en ell» (Jn 14,23). «Qui m'ha vist a mi, ha vist al pare» (Jn 14,9). «Que tots siguin u, com tu Pare, estàs en mi i jo en tu» (Jn 17 21). «L'Esperit de la veritat no parlarà pel seu compte, comunicarà tot el que senti dir, i us anunciarà l'esdevenidor» (Jn 16,13).

En el "si" de la Trinitat no hi ha una relació de dependència, sinó una comunió d'amor. Una comunió d'amor entre les tres Persones, que en raó de la seva plenitud d'amor es vessa cap a fora, per fer créixer aquesta comunió d'amor, tot incorporant-nos a nosaltres mitjançant la seva Vida Mort i Resurrecció.

Però quan es manifesta aquest amor entre nosaltres ho fa vivint la relació en una dependència d'obediència, com posen de relleu aquestes paraules d'abans, de l'evangeli, ja que el Fill de Déu s'ha fet semblant a nosaltres, arribant a ser no-res. L'obediència és veritable obediència, autèntica, quan es viu en un clima d'amor, ja que és quan la vivim reflectint l'amor trinitari.

Però l'amor mai no es tancament, sinó difusió cap a fora, difusiu de si mateix. I això és el que coneixem de l'amor de Déu. Un amor que ha estat vessat enmig nostre a fi d'incorporar-nos al misteri d'amor diví. Llavors entren en joc altres paraules importants, que cal que siguin reflex d'altres actituds, si veritablement volem viure en sintonia amb Déu. Complir la seva voluntat.

Aleshores, l'amor s'anorrea a fi de poder trobar el camí d'eixamplar-se, entrant en altres cors. Això fa Déu: es fa home triant un camí d'humilitat. San Benet té això molt clar i per això comença per posar en relació l'obediència amb la humilitat. El primer graó d'humilitat es una obediència sense espera. (RB 5,1)

I hom tria un camí d'humilitat perquè ha escoltat. Ha escoltat i aquesta escolta li permet percebre per on van les exigències de l'amor. Mai no hi pot haver un vertader progrés espiritual si hi ha manca d'aquestes actituds, que són un principi del camí.

Posar-se en un camí d'humilitat es mostrar que hom ha descobert la saviesa de la veritable vida i fa l'esforç, el treball, de portar-la a terme en la pròpia vida. Però cal estar sempre obert a demanar l'ajut de Déu, ja que sense aquest ajut no és possible arribar a la caritat perfecta. I serà necessari en tota mena de dificultats i contradiccions que es presentin, abraçar-se a la paciència. Paciència, una altra paraula que té un protagonisme principal a la nostra vida monàstica.

Ja saps: vivim, o desitgem viure la nostra resposta al Senyor en el si d'una comunitat. I tota comunitat per la seva mateixa naturalesa és un munt de sensibilitats diverses, amb nivells de maduresa humana i espiritual diferents.

Però en aquesta versió existencial de l'obediència cal aguantar ferm, no defallir ni fer-se enrere... (RB 7,36.38) I encara afegirà la Regla: Que el teu cor defalleixi, i aguanta el Senyor.

Aquí es on cal tenir molt clar el cap i molt ferm el cor: Que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor.

Aquí es perden molts en la vida monàstica, perquè no aguanten els altres, no s'aguanta la comunitat, aquest monjo o aquest altre... Cal tenir molt fort el cor, perquè... com aguanta Crist el Pare? Aguantant els deixebles, aguantant a la seva esquena els pecats de tots nosaltres... és a dir en Crist veiem que aguantar al Pare és aguantar els homes.

Aquest ritu de l'obediència és el perfecte llindar de la consagració solemne de demà. No oblidis aquestes tres dimensions de l'obediència: la bellesa de l'obediència que t'ofereix Ramon Llull, la dimensió teològica, que t'ofereix l'evangeli, i la dimensió existencial que t'apropa la mateixa vida, mitjançant la Regla. Son necessàries totes tres. I jo crec que sant Benet les resumeix totes tres en aquest verset: Que el teu cor no defalleixi, i aguanta el Senyor.

Aquí hi ha bellesa, hi ha teologia i hi ha vida...

PROFESSIÓ REGULAR D’OBEDIÈNCIA DE F. JOSEP ANTONI PERAMOS

Al·locució pronunciada pel P. Abat Josep Alegre a la sala capitular

Regla de sant Benet, capítol 5è,

L’obediència

El regne dels cels roman místicament en el teu interior.

Aquestes són les bondats que estan ocultes dintre nostre,

i des d’allí resplendeixen a l’exterior

gràcies a una vida viscuda amb serenor.

La persona que s’ha compromès amb Déu,

mitjançant la fe i l’oració,

ja no serà turmentada

per la preocupació de si mateixa.

(Isaac de Nínive)

Aquestes paraules d’Isaac de Nínive ens confirmen que el monjo és el qui cerca Déu de veritat, i el cerca perquè ja l’ha trobat. El Regne dels cels està dintre teu. Déu resideix en el centre més íntim del teu ésser. Però la nostra vida es mou en un moviment des de fora cap a dintre i des de dintre cap a fora. Comprometre’s amb Déu és fer cada dia el nostre esforç per arribar al centre profund del nostre ésser. Fer-nos conscients de la presència de Déu.

Per això necessitem la pedagogia divina. I què ens ensenya aquesta pedagogia? Que Déu ha sortit del seu misteri amagat, i s’ha manifestat en el Crist, s’ha anorreat, fent-se home, i des d’aquí ha viscut una experiència de contínua obediència al Pare, i també d’obediència als homes. Perquè, com diu Ell mateix, no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida. I el camí per a realitzar això és l’obediència.

Aquesta obediència que és pròpia d’aquells que res no s’estimen tant com el Crist. Tan sols aquesta actitud d’imitar el Crist, de viure per a Ell i amb Ell, pot donar sentit i justificar la nostra existència monàstica.

Crist és el gran obedient. Tota la nostra vida ha de ser una resposta de llibertat a Crist, l’Únic que pot exigir-nos-ho tot sense alienar-nos. I venim al monestir perquè volem acceptar aquesta exigència de Crist sobre la nostra vida. Solament Déu, en el seu amor absolut, pot demanar i aconseguir de l’home que es lliuri totalment, alhora que l’obre a horitzons de més llibertat.

L’obediència fa sortir l’home de l’aïllament egoista, i del replegament mediocre sobre un mateix. I és l’obediència la que allibera el monjo de la incomunicació amb Déu i amb els germans, i l’empeny a córrer pel camí del servei humil i de l’amor abnegat.

De vegades hi ha a les comunitats monàstiques monjos o monges que es queixen de falta de comunicació. Aquests monjos o monges, acostumen a ser persones que viuen molt superficialment la seva relació amb Déu, i que en la relació amb els altres membres es busquen a si mateixos. L’obediència és el millor camí de llibertat, i de comunicació també, que ens duu sempre, si és autèntica, a un servei generós cap als altres. Tota la resta seran paraules vanes, o folklore sense color. I perquè vegeu que no són meres paraules meves, contempleu l’exemple del Crist, interioritzeu les seves paraules, els seus gestos. Considereu també els testimonis molt lluminosos sobre el Crist que, al llarg de la història, hi ha hagut en els espais monàstics.

La promptitud a obeir que Benet descriu amb riquesa d’imatges —escoltar, mans buides, peus amatents, pujar a la vida, camí estret, comunitat— és un símptoma positiu d’una disponibilitat joiosa. Perquè Déu estima el qui dóna amb alegria.

És gran l’obediència! Tant, que solament arriben a viure-la plenament els monjos humanament i cristianament madurs. L’obediència no va pels camins d’actituds infantils de submissió, no és un mitjà per a domesticar, o una tàctica astuta per fer la nostra, en certes situacions anecdòtiques de l’experiència quotidiana de la vida.

L’obediència és gran. Allò de més gran que hi ha en la vida monàstica. És gran, per damunt de tot, quan la vivim tots i cadascun de nosaltres, i tota la comunitat, quan ens arrossega el desig viu de conèixer la voluntat de Déu.

L’obediència és gran, veritablement gran quan la vivim tots i cadascun, i tota la comunitat, amb el propòsit de contrastar la nostra vida amb les exigències de la Regla i de l’Evangeli, a fi d’anar donant fruit cada dia, humana i cristianament, oberts a un seguiment sincer, apassionat del Crist.

ENTRADA AL NOVICIAT I VESTICIÓ DE FRA DAVID RENART

Al·locució pronunciada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet, a la sala capitular

Regla de sant Benet, capítol 72

El bon zel que cal que tinguin els monjos

Nosaltres, però, tenim el pensament de Crist (1Co 2, 16). És per això que gemeguem, pel gran desig que tenim de revestir-nos de la nostra casa celestial… Els qui ara vivim en aquesta tenda, gemeguem apesarats, perquè no voldríem despullar-nos d’aquest cos, sinó revestir-nos de l’altre, i que així la nostra condició mortal quedés absorbida per la vida immortal (2Co 5, 3). Revestiu-vos de l’home nou, creat a imatge de Déu en la justícia i la santedat que neixen de la veritat (Ef 4, 24). Revestiu-vos, doncs, dels sentiments que escauen a escollits de Déu, sants i estimats: sentiments de compassió entranyable, de bondat, d’humilitat, de dolcesa, de paciència; suporteu-vos els uns als altres, i si algú tingués res contra un altre, perdoneu-vos-ho. El Senyor us ha perdonat: perdoneu també vosaltres (Col 3, 12).

Allò que Déu ha començat en tu, que ho dugui a terme... ESCOLTA, David. ESCOLTA, avui i cada dia dels que vindran, aquesta Paraula de l’Escriptura que acabo de llegir. Aquí tens l’autèntic hàbit, sempre nou, sempre amatent per a tu. No oblidis mai aquesta Paraula de l’Escriptura i recorda-la tot exercitant la primera paraula de la Regla: ESCOLTA.

Llavors el que Déu ha començat en tu, ho durà Ell mateix a feliç terme. Aquesta obra bona que va començar en la teva família, amb els teus pares, Salvador i Lluïsa... En el teu camí, fins aquí, hi ha llums i ombres. Però, gràcies a l’obra bona que el Senyor va començar en tu, i que ha trobat unes circumstàncies favorables en el teu ambient, ha anat prenent força la llum. Avui vols correspondre a l’obra bona de Déu amb la resposta generosa de lliurar-te més a Ell. D’aquesta manera, va madurant l’obra bona amb un creixement en la teva vida espiritual.

I ho vols fer en una comunitat monàstica, en aquesta comunitat de Poblet. La comunitat ajuda amb les seves virtuts que, evidentment, en té. Una comunitat sempre és positiva per a la persona. Sigui la família, comunitat religiosa, civil, eclesial... També ajuda amb els seus defectes, que, evidentment, també en té. Tu, també en tens. Però qui navega amb saviesa, i l’ajuda del Senyor, que la tindràs si la cerques, sap aprofitar els vents favorables i els desfavorables. I creix en la vida de l’Esperit. Viu la vida monàstica! Creix!

Comences aquest camí amb el símbol important de deixar una peça de roba que duies fins ara per fora. Un gest simbòlic però ple de vida. Aprofita’l. Viu aquest gest simbòlic cada dia.

Ets una persona amb gust, ordenada, que busca cuidar els detalls. Busques cuidar l’estil, el color, la marca... Això està bé. Una bona base per a una vida monàstica. Però davant aquesta nova opció que fas davant el Senyor, Ell et crida a un canvi important. I et suggereixo que, si ets generós en la teva resposta, trobaràs bona i nova resposta generosa per part del Senyor. Ell no es deixa guanyar en generositat.

Cal girar del revés la camisa. Canviar de marca, de color, d’estil... Et revesteixes d’una nova peça, d’un hàbit. Blanc. Aquí no n’hi ha, de colors. Tot ho ha d’omplir el color de Déu. Ara bé, cal cuidar també el color, l’estil, la marca. Però per dintre. L’interior. L’important ara és el color de Déu en el teu cor. La resta són escombraries. Que la nostra condició mortal sigui absorbida per la vida immortal (2Co 5, 3) diu la Paraula. Llavors creixerà la teva alegria i la teva pau.

Tens aquest capítol 72 com a punt de referència per anar assumint en la teva vida la Paraula de Déu que t’anirà revestint amb una vida nova. És una pàgina de gran vigor espiritual, propi d’un home de Déu. I per a un home de Déu, o que vol ser de Déu.

Aquest capítol ens ofereix una clau per llegir la Regla. Aquí hi ha l’arrel de totes les vides monàstiques, les que han arribat al seu objectiu i les que no hi han arribat.

El bon zel que han de tenir els monjos fa referència a l’actitud primordial, gràcies a la qual la vida del monjo es converteix en camí de foc cap a la plenitud de la caritat, sense la qual la vida es redueix a un conjunt de frustracions.

La vida de comunitat és exigent i requereix un llarg aprenentatge. I en aquesta vida comunitària el novici està cridat a aprendre contemplant la comunitat, l’autèntica mestra de novicis. Sense caure en el perill evident de jutjar. Contemplar-ho tot i quedar-se amb el bo perquè es vagi encenent aquest foc interior.

Dels vuit punts que concretament recomana sant Benet, cinc es refereixen a relacions dintre de la comunitat. La qual cosa és prou eloqüent del fonamental que és viure una bona relació humana i de fe dintre de la comunitat. Després hi ha altres tres punts: Déu, Crist i l’abat, que hi seran per a ajudar-te a caminar amb esperança, perquè, duts pel mateix Esperit, arribem tots junts a la vida eterna.

Escolta, guarda, viu, aquest capítol 72 de la Regla, perquè el teu cor se senti embolcallat amb el vestit sempre nou de la Paraula divina.