Al·locució del P. Josep Alegre, abat de Poblet
Regla de sant Benet, capítol 5è: L'obediència
«El primer graó d'humilitat és una obediència sense espera. Aquesta obediència és pròpia d'aquells que res no s'estimen tant com el Crist».
La resposta que dónes avui és que vols «assumir aquest camí de l'obediència monàstica, per configurar- te més i més a Crist, humil i obedient». No oblidis aquesta promesa al llarg de la teva vida, i t'asseguro que diran de tu: és un bon monjo. I què és un bon monjo? El qui s'assimila, es configura a Crist. El programa per a aquesta assimilació a Crist ja està fet i experimentat al llarg dels segles. Mira, aquí tens l'experiència de monjos venerables:
«Monjo és un abisme d'humilitat que ha sotmès i dominat en si mateix tot esperit dolent» (Joan Clímac, Escala 22,22). Tots tenim necessitat de dominar aquest esperit dolent. Així doncs, aquest és un bon consell.
«Monjo és aquell que ha apartat de la seva ment les coses materials, i que mitjançant la continència, la caritat, la salmòdia la pregària... té la mirada fixa en Déu» (Màxim el Confessor, Centúries sobre la caritat 2,54). La nostra ment no està totalment allunyada d'allò més material. Necessitem aquestes ulleres de la caritat, salmòdia, meditació... per tenir la mirada en Déu.
«Monjo, de fet, és aquell que mira només Déu, desitja només Déu, es dedica només a Déu, tria servir només Déu, i vivint en pau amb Déu esdevé un servidor de pau per als altres» (Teodor Estudita, Petites catequesis 39).
«Que res no et torbi, res no t'espanti, amb Déu tot sol n'hi ha prou», doncs sí, ens torben encara moltes coses a la vida monàstica, per això tenim necessitat d'adreçar una i altra vegada la mirada a Crist que és el camí, que ens obre la finestra a l'experiència de Déu, i fer-nos conscients que és veritat que tot s'esvaeix en aquest món ràpidament, i que només amb Déu n'hi ha prou, perquè ell dura per sempre.
«Crist és la nostra pau». Només ell pacificarà el teu cor. Si obeeixes podràs viure l'alegria de ser pacificador dels altres.
Aquesta obediència monàstica, com posa de relleu una altra de les preguntes de l'Abat, és «una escolta humil i permanent de la Paraula de Crist». Aquesta obediència monàstica no és només per a tu sinó que és per a tota la comunitat com suggereix una altra pregunta de l'abat: «obeir els superiors i buscar la voluntat de Déu practicant l'obediència com una escolta mútua amb els altres membres de la comunitat».
Pots donar una mirada al camí recorregut en la teva curta vida monàstica. També ho podem fer els altres monjos que t'acompanyem. És molt possible que t'adonis que els moments viscuts amb més pau interior i amb més alegria són aquells viscuts a partir d'un mandat rebut i realitzat amb una obediència de cor. Aquests moments viscuts en l'obediència són moments que ens centren la vida en profunditat, a no ser que un estigui tan descentrat que sigui com una màquina humana tan feta malbé que no serveix sinó per al desballestament. I ja sabem que els desguassos hi són perquè altres aprofitin peces per a les seves màquines.
Per això jo vull dir-te amb l'abba Iperequi que «el tresor del monjo és l'obediència. Qui té aquesta virtut serà escoltat per Déu i viurà amb confiança davant el Crucificat, perquè el Senyor es va fer obedient fins a la mort». (Iperequi, 8).
I encara un matís interessant que ens aporta abba Mios: «Obediència per obediència: si un obeeix Déu, Déu l'obeeix a ell» (Abba Mios, 1).
No pot ser d'una altra manera, ja que viure amb fidelitat l'obediència és fer nostra l'actitud de Crist que es va fer obedient fins a la mort. Crist té com a aliment fer la voluntat del Pare, obeeix en tot el Pare, i el Pare l'obeeix donant-li la resposta de confirmar-lo en la seva vida, en la seva doctrina, dient-nos que tenia raó.
Així que l'obediència és el camí segur, l'únic, per arribar a Déu. Col·loca la criatura en el lloc que li correspon dins de l'obra harmònica de la creació. Si aquesta obediència és perfecta, la manté completament unida a la voluntat de Déu, i no d'una manera estàtica, sinó que movent-se dues voluntats a l'uníson fa que la humana col·labori amb la divina i sigui una plasmació contínua del desig, del voler de Déu. Sant Benet ha entès la transcendència d'aquesta virtut a la llum de la figura de Crist, en obediència a la voluntat del Pare. Per a sant Benet, l'obediència és, juntament amb la humilitat, la base de l'ascetisme monàstic, el que ens posa en el camí de la nostra veritable realització com a monjos.
David, pren-ne nota. I no perdis l'agenda.
