31 de març del 2015

DIMARTS SANT

Homilia predicada per fra Octavi Vilà
Is 49,1-6; Salm 70,1-2.3-4a.5-6ab.15 i 17; Jo 13,21-33.36-38

«Senyor, qui és?» (Jn 13,25). Està arribant l'hora, i Jesús anuncia que serà traït; ara ha arribat l'hora del torbament i de la traïció. Els deixebles queden perplexos, perquè no acaben de treure'n l'entrellat. Amb els deixebles ens hi podem sentir ben identificats, fins i tot en un moment com aquest Pere no deixa de ser ben tafaner fent preguntes, per a la fi no entendre res. Jesús li ha dit al deixeble estimat qui el trairà però aquest, ben sorprenentment, resta en silenci; Pere ha pres com sempre la iniciativa però ha estat el deixeble estimat el qui ha acomplert l'encàrrec, Pere no s'hi ha atrevit. El pla de Déu fa el seu curs, ha arribat l'hora, l'hora de passar Jesús d'aquest món al Pare. Jesús és de nou al voltant de la taula, ara per sopar amb els seus deixebles; els acaba de rentar els peus. Ell a qui fa tot just unes hores Maria, la germana de Llàtzer i Marta, li ha ungit els peus amb una lliura de preuadíssim perfum i els hi ha eixugat amb els cabells; ara s'ha tret el mantell i s'ha arremangat per rentar-los els peus; tant sols els hi calia rentar els peus perquè estaven nets, sols un no estava net del tot. La llavor de la traïció era ja en el cor de Judes, que ha compartit el pa amb el Senyor i els deixebles, però de res no li ha servit sinó per a condemnar-se, i en no estar net amb el pa hi ha entrat en ell la maldat. El Senyor sols li demana que no es demori, que s'afanyi en fer el que li toca fer; és Jesús qui dona la seva vida no Judes qui li pren; Jesús decideix l'hora, es lliura per a nosaltres acceptant la voluntat del Pare; pateix, dubta fins i tot de poder suportar-ho però no es fa enrere. Era de nit, la fosca s'havia fet en el cor d'un dels deixebles, la nit estava a punt d'estendre's sobre la humanitat per donar pas a la llum esclatant de la resurrecció, però ara això els deixebles no ho saben.

Pere pregunta: «Senyor, on aneu?» (Jn 13,36) Jesús se'n va per a ser glorificat, i Déu serà glorificat amb el Fill de l'Home, tot això ben aviat. Però aquest camí cal que Jesús el faci sol, cap dels deixebles no el podrà acompanyar; Pere tant valent com sempre de boca, al primer perill es farà enrere, com quan va defallir caminant sobre les aigües. Li pregunta «Senyor, per què no us puc seguir ara mateix?» (Jn 13,37) No hi pot anar perquè ara no és l'hora de Pere, ho serà més tard, quan hagi viscut l'experiència de la glorificació del Fill de l'Home, de la resurrecció de Jesús i quan hagi davallat sobre ells l'Esperit promès, sols alhora perdran la por i escamparan la bona olor de Crist amb valentia. I «tu vols donar la vida per mi?» (Jn 13,38) Els homes som creatures febles, porugues; sense la força de l'Esperit fins i tot el mal pot trobar lloc en el nostre cor, com en el de Judes, el mal administrador; si la nostra orella no està atenta a la Paraula de Déu que Jesús ens ha vingut a portar i per la qual patirà i serà glorificat. El Senyor sap què hi ha a l'interior del cor de cada home, sols Ell ho sap. En el de Judes hi ha la traïció, en el de Pere aviat la por, en el del deixeble estimat l'amor; i en el nostre, què hi ha?

30 de març del 2015

DILLUNS SANT

Homilia predicada per fra Octavi Vilà
Is 42,1-7; Sl 26,1.2.3.13-14; Jo 12,1-11

«Què us en sembla? Oi que no vindrà a la festa?» (Jn 11,56)

L'hora de Jesús és a punt d'arribar, l'hora de la seva mort, del trasbalsament, de la torbació i de la prova; l'hora de passar d'aquest món al Pare, una hora que és per damunt de tot l'hora de la glorificació. Tot el quart Evangeli apunta vers aquest moment culminant, clau per a l'acompliment de la seva missió. El temps de Jesús és el seu destí: Déu, el Pare i per això ha d'anar a la festa, ha de pujar a Jerusalem.

A punt d'arribar la seva hora, Jesús però va a Bet-Hània; altre cop Jesús és a casa dels seus amics; de nou Marta està atrafegada servint a taula mentre Maria, contempla a Jesús postrada als seus peus. Jesús és altre cop a casa dels seus amics, però ara quelcom ha canviat; Llàtzer que havia mort ha estat ressuscitat per aquell qui ha proclamat que és la resurrecció i la vida.

Sis dies abans de la Pasqua Jesús sopa a Bet-Hània; Maria eixuga amb el seus cabells els peus de Jesús; demà en un altre sopar serà Ell qui s'ajupirà per rentar els peus polsosos dels seus deixebles, fins i tot els d'aquell qui el trairà. Avui els peus de Jesús són amarats d'un perfum preuadíssim; demà seran clavats en la creu. Avui Jesús és ungit com un rei; demà aquest seu títol reial serà motiu de mofa, d'escarni, de menyspreu i de burla. Avui la casa de Bet-Hània s'omplirà de perfum i demà en el sepulcre sols hi haurà l'olor de la mort, ja que no hi haurà ni temps ni permís per amortallar-lo amb herbes aromàtiques, i la tasca restarà pendent per al primer dia de la setmana.

El Pare està a punt de prendre de la mà a Jesús per glorificar-lo, per configurar-lo com a aliança del poble, llum de les nacions i alliberador dels homes. Jesús és a punt d'entrar a la mort, mentre a Llàtzer li ha retornat la vida; Jesús sap que està a punt d'arribar la seva hora, que quedarà sol, sense una cara amiga prop seu; aquell a qui els homes ja han condemnat quan esperen el moment oportú per a caure sobre d'Ell, ara en aquesta hora és ungit, és amortallat en un guió que no segueix la lògica humana, és el guió que el Pare ha escrit per a la nostra salvació.

«Què us en sembla? Oi que no vindrà a la festa?» (Jn 11,56) Jesús hi anirà, és a punt de pujar a Jerusalem per anar-hi, no hi faltarà; el que està a punt de fer Jesús és oferir-se, una vegada per sempre per a la nostra redempció, morint serà glorificat i vencent la mort ens donarà la vida; aquesta és la seva hora.

29 de març del 2015

DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11 Lc 22,14-23,56

«Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo; sigues zelós i converteix-te. Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,19).

Diumenge de Rams. Avui iniciem les celebracions de la Setmana Santa. Avui l’Església obre les portes a Aquell que ve, que està trucant. Avui l’Església obre la porta al Misteri de Déu que ve a revelar-nos la plenitud del seu amor per la humanitat, per tu, per mi, per cada home que camina per difícils viaranys i sovint durs, o molt durs, per a molts.

Ell ve, però... com ve?

Fent-se semblant a tu, a mi, als homes, humiliat, revestit d’humanitat, «anorreant-se fins a la mort i una mort de creu». En una primera escolta de la seva Paraula, oberts a l’escolta d’aquest Misteri de Déu revestit de profunda humanitat, percebem la presència d’un Déu feble, o potser el silenci de Déu, en la nostra humanitat. Però també percebem altres crits: els crits dels hebreus tot dient "hosannes", dient "visques", al qui ve en nom del Senyor. Aromes de glòria i de victòria; també de creu i d’humiliació i mort.

Ell és a la porta i ve per dir-nos el seu amor. Ell ens parla a través d’aquest relat de la Passió, a través d’aquesta expressió suprema del seu amor.

I què ens diu aquest relat?

És un relat llarg amb molts matisos: la força a través de la feblesa, la saviesa a través de la ignorància, la llum a través de l’ombra...

— contemplem la conspiració de l’astúcia amb l’objectiu d’aniquilar-lo.
— contemplem el perfum de l’amor.
— la traïció de l’amic, d’aquell en qui havia dipositat la confiança de l’administració del grup, que va asseure a la seva taula per menjar, al costat d’ell, i a qui diu: «amic!», fins i tot en el moment en que el lliura als enemics.
— el moment més entranyable i desitjat per Jesús d’asseure’s amb els seus amics a sopar.
— la confidència dolorosa de Jesús de l’anunci de l’abandonament, i la negació.
— el moment punyent de l’abandonament i de l’abatiment a Getsemaní.
— els interrogatoris i ultratges, les burles...
— el rebuig dels homes i el silenci de Déu.
— I sobretot el final dramàtic d’un fort crit que commou tot el cosmos.

Així culmina la manifestació del Misteri de Déu entre els homes, la manifestació d’un misteri d’amor, amb el qual s’inicia una nova Aliança, un nou matrimoni entre Déu i l’home.

La paraula de Déu calla, es fa silenci per endinsar-se en el cor humà. Crist ha estat parlant per fora als homes, dient-los l’amor de Déu; i ara calla, lliura el seu Esperit per iniciar una nova pedagogia, perquè el qui seu a la nostra taula és «el Mestre que ha rebut del Pare, Déu, una llengua de mestre per sostenir els cansats, per desvetllar l’orella... Els qui estimo els reprenc i els corregeixo».

L’Església li obre la porta perquè s’assegui a taula a sopar amb ella. Però l’Església ets tu que creus en Ell.

Ets capaç de trobar-te amb ell, de sostenir la seva mirada, deixar-te ensenyar perquè desvetlli el teu sentit interior?

No tinguis por a la seva Paraula, al seu silenci. Mira, que són pocs els qui s’atreveixen sincerament a enfrontar-se, nus, davant la llum d’aquesta Paraula. No és fàcil posar-se davant Aquell que t’ha estimat fins a l’extrem, quan vol que el seu gest sigui acollit per tu.

«Una veu!, el meu estimat!, mireu, ve trescant per les muntanyes... Mireu-lo: és darrere la nostra tanca, aguaitant per la finestra, espiant per les gelosies. El meu estimat parla i em diu: Aixeca’t, amiga meva, bonica meva, vine a mi, deixa’m escoltar la teva veu» (Ct 2,8.13.16).

No temis. L’Església obre avui les portes a l’Amat que ve. L’Església ets tu. Deixa que el teu cor et digui: «El meu estimat és meu i jo sóc d’ell».

21 de març del 2015

EL TRANSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12,1-4; Sl 15,1-2.5.7-8.11; Jn 17,20-26

«Mentre dormien els germans, l’home de Déu, Benet, sol·lícit a vetllar, s’anticipava a l’hora de la pregària nocturna, al costat de la finestra, i pregava Déu Omnipotent. A aquelles altes hores de la nit va veure projectar des de dalt una llum, que espantava les tenebres de la nit, amb un fulgor superior a la llum del dia. I va seguir un fet meravellós; com ell mateix va explicar va aparèixer davant els seus ulls tot el món com recollit en un sol raig de sol... mentre veia l’ànima de Germà bisbe de Càpua que era portada al cel.

Comentat el fet entre dos germans diu un: És una cosa meravellosa, però això que es va presentar el món concentrat en un sol raig de sol no sé imaginar-ho. I l’altre va respondre: Per l’ànima que veu el Creador és petita tota criatura. Per la mateixa llum d’aquesta visió s’eixampla l’horitzó de l’ànima i es dilata de tal manera en Déu que es fa superior al món... Dilatat l’esperit del vident, embadalit en Déu, va poder veure sense dificultat tot el que estava sota de Déu. (Sant Gregori el Gran, Diàlegs, II,35)

És l’experiència de sant Benet amb motiu del trànsit d’aquest bisbe. Nosaltres estem celebrant el trànsit de sant Benet. No es tracta de cercar una visió semblant, però sí de cercar una experiència semblant a la que va viure sant Benet: l’experiència de l’amor de Déu. L’experiència d’un Déu que ens crida, ens interpel·la mitjançant la seva Paraula. Aquesta «Paraula, sempre viva i eficaç que penetra a l’interior com una espasa tallant», ens convida com a Abraham a sortir de la nostra terra, a caminar cap a la terra que Ell ens mostrarà. A moure’ns com a pelegrins en el camí de la vida, a desposseir-nos de tot allò que sigui un obstacle per despertar en el nostre interior l’experiència d’una presència nova, profunda, única. L’experiència de la benedicció de Déu que fa les coses noves. I, simultàniament, ser també una benedicció per als altres.

És que no va ser aquest el camí de sant Benet? És veritat, hi va haver gestos, esdeveniments meravellosos que s’expliquen de la seva vida. Però, potser no va ser el més meravellós l’experiència interior viscuda al llarg de la seva vida monàstica? Una experiència de la qual va néixer la Regla, que ha estat durant segles, i ho continua sent, referència principal per a la santificació de molts.

Va sortir de casa, com ens diu sant Gregori el Gran: «prudentment ignorant i sàviament indocte», per anar adquirint l’experiència de la veritable saviesa, que ha estat i segueix essent un punt de referència per a un innombrable nombre de monjos.

És un camí que sant Benet porta a terme fent del seu camí una pregària o un cant permanent amb el salm 15: «Guardeu-me Déu meu, en vós trobo refugi». És un dels crits més bells del saltiri. És un crit, que, alhora, és una bella professió de fe. Un crit, o una paraula per caminar en el difícil camí de la vida amb la confiança en Déu, tot refugiant-se en Ell. Perquè, qui no es refugia en Aquell a qui se li diu: «Tu ets el meu bé». Qui no es refugia en «Aquell que ens aconsella, i que ens instrueix internament?».

També contemplem que la vida de sant Benet va ser un deixar-se instruir per aquesta presència desvetllada de Déu en la seva vida. L’ensenyament de Déu és suau, delicada, embolcallada en tendresa, com una mare pendent del seu fill, i li va orientat en el camí de la vida. I deixa una empremta de goig i d’alegria com ens suggereix el salmista. Deixa així una profunda empremta en l’ànima del qui viu aquesta amistat amb Déu, fins a fer dir a l’Amic: «Estava dormint, però el meu cor vela» (Ct 5,2) o al salmista: «Tu vas amb mi, em condueixes al repòs i repares les meves forces, em guies per camins segurs» (Sl 22).

Ens ensenya el camí de la vida. Aquest és el sender d’Aquell que va dir «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Però l’evangeli ens mostra amb claredat com vol que fem aquest camí. I ens ho mostra Jesús tot dient-nos-ho amb la seva oració al Pare: «que siguem, que estiguem units a la unitat del Pare i del Fill, que siguem resplendor de la seva “glòria”», i vivint amb una plena confiança que el final del camí serà una comunió plena amb Ell en la plenitud de la vida.

En línia amb aquest camí d’unificació, aquesta festa del Trànsit de sant Benet és una festa que ens exhorta a viure des del cor, que és una cosa pròpia de la vida monàstica, com diu sant Joan Clímac: «La vida monàstica ha de ser viscuda des del sentit més íntim del cor: en els actes, en les paraules, en els pensaments i en els moviments; d’una altra manera no és vida monàstica i molt menys angèlica» (Escala XXVI,1,18).

Però, en el fons, això és una exigència també per al camí d’un bon cristià.

19 de març del 2015

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

«La figura d’aquest gran sant, tot i romanent més aviat oculta, té una importància fonamental en la història de la salvació. Primer de tot, en pertànyer a la tribu de Judà, va unir Jesús a la descendència davídica, de manera que, complint les promeses sobre el Messies, el Fill de la Mare de Déu pot dir veritablement “fill de David”. L’evangeli de sant Mateu, especialment, posa en relleu les profecies messiàniques que es compleixen mitjançant la missió de sant Josep: el naixement de Jesús a Betlem (Mt 2,1-6); el seu pas per Egipte, on la Sagrada Família s’havia refugiat (Mt 2,13-15); el sobrenom de “Natzarè” (Mt 2, 22-23)». (Benet XVI)

Però a més de ser un punt de referència fonamental mirant a la història, a les nostres arrels, la seva celebració posa de relleu també un punt de referència per a la nostra vida creient d’avui dia. Considerm la Paraula de Déu:

L’evangeli de Mateu comença amb una genealogia que va des d’Abraham passant per David i els homes de la captivitat fins a Josep, l’espòs de Maria. Tot sembla normal en un món masculí que silencia les dones. Però en aquesta llista d’homes patriarques Mateu hi ha introduït 4 dones —Tamar, Rahab, Rut i Betsabé— per indicar que Déu actua per vies humanament inesperades o irregulars. Com si ens volgués mostrar que la genealogia patriarcal no és el lloc i mitjà adequat per al desplegament o la manifestació del misteri de Déu en la vida de la humanitat, en contra d’una tradició jueva que vinculava la presència de Déu a la genealogia patriarcal, i ometent, per tant, la presència de la dona.

La línia patriarcal acaba en Josep, com a dipositari d’una tradició. Acaba en Josep, un home concret, espòs de Maria. Però ens trobem aquí amb quelcom més que un individu privat: Josep és la meta de tot el camí patriarcal, l’encarnació de l’Israel masculí, genealògic i messiànic. Josep apareix com la culminació d’una línia que està centrada en David, fundador de la monarquia davídica. L’autor de la genealogia l’anomena simplement «espòs de Maria». Com suggerint que el seu poder genealògic, o l’interès de la persona de Josep, depèn de les seves relacions amb la mare de Jesús.

Sembla com si Mateu hagués volgut recórrer el camí més difícil. Ha rebut tradicions anteriors a ell: ha rebut el relat del naixement virginal, a través de l’Església primitiva. I l’assumeix per dos motius: per expressar l’inexpressable, com és el naixement de Déu com a home, i per superar el patriarcalisme israelita. Li preocupa l’obra de Déu que, des de dins del món israelita, començant per la genealogia, supera el tancament jueu, en un gest d’obertura universal que serà ratificat de nou en el Sermó de la Muntanya i en el missatge pasqual del Ressuscitat.

Veiem que així com en Lluc es recullen paraules de Maria en relació amb el naixement del Messies, aquí, en l’evangeli d’avui, Mateu no diu res sobre la seva manera d’actuar, no s’esforça per entrar en la intimitat de Maria. Només cal que sigui jueva, dona, i que pugui engendrar el Fill de Déu per la força de l’Esperit Sant, que ja no és jueu sinó universal. Nosaltres, aquí estem més representats per Josep, i en Josep hem de convertir-nos. En Josep obrint-nos a l’obra universal de Déu per mitjà del Fill de Maria. Aquest és el camí que ens suggereix sant Josep en aquesta solemnitat, camí de la Pasqua.
El Papa Francesc es pregunta: «¿com viu Josep la seva vocació com a custodi de Maria, de Jesús, de l’Església?» I ens respon el mateix Papa: «amb l’atenció constant a Déu, obert als seus signes, disponible al seu projecte, i no tant al propi; i això és el que Déu va demanar a David a través del profeta Natan: Déu no vol una casa construïda per l’home, sinó la fidelitat a la seva Paraula, al seu designi; és Déu qui construeix la seva casa, però amb pedres vives marcades per l’Esperit».

Sant Josep, doncs, és aquell a qui Déu «va confiar la custòdia dels seus tresors més preciosos», Jesús i Maria. Però el nostre pensament no s’ha d’aturar en el fet d’una custòdia material, sinó com va ser el seu servei al projecte diví, com va viure sota la mirada de Déu, com va estar atent a un servei fidel, senzill, que nosaltres també estem cridats a viure, ja que sant Josep el va fer tenint cura materialment d’aquests tresors en la vida de Natzaret. Nosaltres estem cridats a tenir cura d’aquests tresors en la vida de l’Església, perquè la saviesa divina segueixi il•luminant els camins de la humanitat.

15 de març del 2015

DIUMENGE IV DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
2Cr 36,14-16.19-23; Ef 2,4-10; Jo 3,14-21

Qui pot dir que Déu no actua en el seu poble? que Déu no es fa present en la història del seu poble i que no l'acompanya? El fragment del segon llibre de les Cròniques que avui llegim és un testimoni a favor d'aquesta acció de Déu en el seu poble. Davant la conducta culpable dels sacerdots, Déu no només se'n dol sinó que sobretot els amonesta a través dels seus missatgers. «El Senyor, Déu dels seus pares, els enviava cada dia missatgers que els amonestessin, perquè li dolia de perdre el seu poble i el lloc on residia». És evident que sovint també som testimonis del silenci de Déu: de la seva aparent absència de les nostres vides quan aquestes se senten torbades pel dolor o quan, sobretot, el mal sembla dominar la història. Ho hem experimentat en tantes tragèdies humanitàries del s. XX i ho experimentem també ara, especialment, en els estralls i les morts que està fent l'autoanomenat estat islàmic. Situacions extremes on el mal sembla regnar i Déu sembla callar. Silenci de Déu. També devia semblar silenci de Déu la destrucció del Temple de Jerusalem i de la ciutat per part dels caldeus i la consegüent deportació dels seus habitants a Babilònia. «Llavors els caldeus incendiaren el temple de Déu, derrocaren les muralles de Jerusalem, calaren foc a tots els seus palaus i destruïren tots els objectes preciosos. El rei dels caldeus deportà a Babilònia els qui s'havien escapat de morir per l'espasa, i se'ls quedà per esclaus d'ell i dels seus fills, fins que passaren al domini persa». Temps de desolació, temps d'incomprensió, temps de silenci de Déu. I, no obstant això, era un temps posat sota l'acció de la Paraula divina, perquè Déu havia parlat pel profeta anunciant la sort d'aquell país: «Així es complí la paraula que el Senyor havia anunciat per boca de Jeremies». No era un temps de silenci de Déu sinó un temps on també la Paraula de Déu havia parlat i conduïa, molt misteriosament si voleu, el seu poble. Tant és així que també «complir la paraula que havia anunciat per boca de Jeremies, desvetllà l'esperit de Cir» per proclamar la restauració del Temple de Jerusalem. Des de la perspectiva de Déu, durant el temps de l'exili, no hi ha un hiatus de la seva presència amorosa o acompanyant envers el seu poble: malgrat tot, no hi ha un silenci de Déu, perquè la Paraula sempre és present. Semblantment passa en els nostres temps. Malgrat que la presència destructora del mal estigui fent estralls en grans parts del món i trucant ja a les nostres portes, malgrat això Déu no abandona el seu poble, no abandona els homes, que són la nineta dels seus ulls. Ens ho recorda la carta de sant Pau als cristians d'Efes: «Déu, que és ric en l'amor, ens ha estimat tant que ens ha donat la vida juntament amb Crist, a nosaltres, que érem morts per les nostres culpes. És per gràcia que Déu us ha salvat». Déu no abandona els homes: Déu estima els homes i ens ha estimat tant que ha enviat per nosaltres no ja alguns missatgers sinó que ha enviat com a missatger aquell que des de sempre és la seva Paraula, el seu Fill estimat, que s'ha fet home per nosaltres per redimir-nos a tots i portar-nos la vida nova que neix de Déu mateix. «Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». En efecte, Jesucrist, la Paraula encarnada, és la font de la vida nova i eterna per a tots aquells qui creuen en ell; Jesucrist, és la garantia perenne de l'aliança definitiva que Déu ha fet amb tots els homes, per romandre sempre present en la història de les seves vides. «Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell». La paraula de Déu sobre el món, expressada en Jesucrist, és una paraula de salvació, no de condemna, una paraula capaç de fecundar la terra de vida nova, de regenerar-la per fer-hi abundar la llum. Alguns prefereixen viure en la foscor: «Tothom qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum descobriria com són les seves obres». Aquests sembren l'odi i el terror, la destrucció i la por. Però tots aquests, que amb les seves obres i les seves paraules s'allunyen de la llum, ja han estat vençuts per la presència definitiva entre nosaltres de la llum inexhaurible del Déu que s'ha fet home. Quan una noieta petita iraquiana és capaç de perdonar aquells que amb l'odi i el terror l'han expulsada del seu país, què és això sinó un testimoni eloqüent que la Llum brilla en la foscor, que Déu no s'ha fet silenci per al seu poble?

8 de març del 2015

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«M’acaba d’arribar un what’s up, en el què un amic mercader del Temple em diu que un tal Jesús està foragitant i destrossant les nostres taules de canvi i els nostres llocs de negoci. Qui serà aquest que s’atreveix a fer això? Quin senyal l’autoritza a trencar els nostres costums? Qui serà aquest Fill que diu que el Temple és la casa del seu Pare? Enviaré un sms perquè anem tots a manifestar-nos al davant del Temple a veure si aturem aquesta bogeria. No entenc que vol dir això d’anar en contra del Temple i de les nostres tradicions.»

Així, podria pensar i actuar un jueu compromès fa dos mil anys amb els mitjans d’avui. Però, en el nostre interior, encara que no usem dels mitjans actuals, també ens rebel•lem contra la Revelació.

Si la Llei donada a Moisès diu: «No tinguis altres déus fora de mi». Quans déus acumulem en el nostre temple interior? Perquè ens aferrem a les nostres taules de canvi, als nostres llocs de negoci i a la nostra tradició. Com convertim en un mercat l’interior del nostre temple? No oblidem que som temples de l’Esperit Sant.

Ara és temps de senyals i com a deixebles creiem en l’Escriptura. Però, és ell, el Crist, qui sap de veres que hi ha a l’interior de cadascú. L’escàndol del Messies crucificat és ara a la taula de l’Eucaristia. I és poder que ens foragita el pecat i ens fa palesa sempre la necessitat de conversió.

Venerar el Senyor és la cosa més santa. La misericòrdia de Déu és excel•lent. És misericòrdia que dóna vida sempre. Foragitat el pecat acollim la misericòrdia de Déu.

La Quaresma és aquest temps favorable per rebutjar pecat sobre pecat i acceptar i lliurar la nostra existència a l’amor de Déu en Jesucrist i pels altres.

No siguem indiferents a la crida. La pregària constant i la lectio divina, el dejuni per a nosaltres i l’almoina per als altres, són els mitjans més eficaços per romandre atents a la crida de Déu. Escolta.