EL TRANSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12,1-4; Sl 15,1-2.5.7-8.11; Jn 17,20-26

«Mentre dormien els germans, l’home de Déu, Benet, sol·lícit a vetllar, s’anticipava a l’hora de la pregària nocturna, al costat de la finestra, i pregava Déu Omnipotent. A aquelles altes hores de la nit va veure projectar des de dalt una llum, que espantava les tenebres de la nit, amb un fulgor superior a la llum del dia. I va seguir un fet meravellós; com ell mateix va explicar va aparèixer davant els seus ulls tot el món com recollit en un sol raig de sol... mentre veia l’ànima de Germà bisbe de Càpua que era portada al cel.

Comentat el fet entre dos germans diu un: És una cosa meravellosa, però això que es va presentar el món concentrat en un sol raig de sol no sé imaginar-ho. I l’altre va respondre: Per l’ànima que veu el Creador és petita tota criatura. Per la mateixa llum d’aquesta visió s’eixampla l’horitzó de l’ànima i es dilata de tal manera en Déu que es fa superior al món... Dilatat l’esperit del vident, embadalit en Déu, va poder veure sense dificultat tot el que estava sota de Déu. (Sant Gregori el Gran, Diàlegs, II,35)

És l’experiència de sant Benet amb motiu del trànsit d’aquest bisbe. Nosaltres estem celebrant el trànsit de sant Benet. No es tracta de cercar una visió semblant, però sí de cercar una experiència semblant a la que va viure sant Benet: l’experiència de l’amor de Déu. L’experiència d’un Déu que ens crida, ens interpel·la mitjançant la seva Paraula. Aquesta «Paraula, sempre viva i eficaç que penetra a l’interior com una espasa tallant», ens convida com a Abraham a sortir de la nostra terra, a caminar cap a la terra que Ell ens mostrarà. A moure’ns com a pelegrins en el camí de la vida, a desposseir-nos de tot allò que sigui un obstacle per despertar en el nostre interior l’experiència d’una presència nova, profunda, única. L’experiència de la benedicció de Déu que fa les coses noves. I, simultàniament, ser també una benedicció per als altres.

És que no va ser aquest el camí de sant Benet? És veritat, hi va haver gestos, esdeveniments meravellosos que s’expliquen de la seva vida. Però, potser no va ser el més meravellós l’experiència interior viscuda al llarg de la seva vida monàstica? Una experiència de la qual va néixer la Regla, que ha estat durant segles, i ho continua sent, referència principal per a la santificació de molts.

Va sortir de casa, com ens diu sant Gregori el Gran: «prudentment ignorant i sàviament indocte», per anar adquirint l’experiència de la veritable saviesa, que ha estat i segueix essent un punt de referència per a un innombrable nombre de monjos.

És un camí que sant Benet porta a terme fent del seu camí una pregària o un cant permanent amb el salm 15: «Guardeu-me Déu meu, en vós trobo refugi». És un dels crits més bells del saltiri. És un crit, que, alhora, és una bella professió de fe. Un crit, o una paraula per caminar en el difícil camí de la vida amb la confiança en Déu, tot refugiant-se en Ell. Perquè, qui no es refugia en Aquell a qui se li diu: «Tu ets el meu bé». Qui no es refugia en «Aquell que ens aconsella, i que ens instrueix internament?».

També contemplem que la vida de sant Benet va ser un deixar-se instruir per aquesta presència desvetllada de Déu en la seva vida. L’ensenyament de Déu és suau, delicada, embolcallada en tendresa, com una mare pendent del seu fill, i li va orientat en el camí de la vida. I deixa una empremta de goig i d’alegria com ens suggereix el salmista. Deixa així una profunda empremta en l’ànima del qui viu aquesta amistat amb Déu, fins a fer dir a l’Amic: «Estava dormint, però el meu cor vela» (Ct 5,2) o al salmista: «Tu vas amb mi, em condueixes al repòs i repares les meves forces, em guies per camins segurs» (Sl 22).

Ens ensenya el camí de la vida. Aquest és el sender d’Aquell que va dir «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Però l’evangeli ens mostra amb claredat com vol que fem aquest camí. I ens ho mostra Jesús tot dient-nos-ho amb la seva oració al Pare: «que siguem, que estiguem units a la unitat del Pare i del Fill, que siguem resplendor de la seva “glòria”», i vivint amb una plena confiança que el final del camí serà una comunió plena amb Ell en la plenitud de la vida.

En línia amb aquest camí d’unificació, aquesta festa del Trànsit de sant Benet és una festa que ens exhorta a viure des del cor, que és una cosa pròpia de la vida monàstica, com diu sant Joan Clímac: «La vida monàstica ha de ser viscuda des del sentit més íntim del cor: en els actes, en les paraules, en els pensaments i en els moviments; d’una altra manera no és vida monàstica i molt menys angèlica» (Escala XXVI,1,18).

Però, en el fons, això és una exigència també per al camí d’un bon cristià.