28 de desembre del 2018

SANTS INNOCENTS, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Déu és llum, i en ell no hi ha foscor de cap mena». Però, hi ha el perill de posar-se a l’ombra i ofuscar-se en la foscor. Vint-i-dos nens han mort a Espanya aquest any per violència, segons una notícia publicada a La Vanguardia.

Encara hi ha innocents que sense saber encara distingir el bé del mal són assassinats sense poder defensar-se. Encara hi ha Herodes que s’ofusquen i es tanquen a la llum perquè no la suporten.

En Herodes hi ha foscor de tota mena, no vol reconèixer el seu pecat i vol eliminar la claror de la llum, l’únic que el pot salvar, Jesús.

Els nois innocents de Bet-Lèhem i de tot el seu terme , s’estenen avui arreu de tota la terra.

Aquesta celebració litúrgica ens fa palès el mal que hi ha quan manca la llum en el nostre món.

Seria bo que començant per nosaltres mateixos ens deixéssim guiar per la llum veritable. Jesús ha vingut, Jesús ha nascut per portar-nos la llum.

Reconeguem el nostre pecat i Jesús ens deixarà nets de tot mal. Visquem en la llum i intentem ser portadors de la llum en el nostre món. I, preguem per tots els infants innocents que sense cap culpa moren assassinats.

Demanem a Déu que la foscor de tota mena desaparegui del món i la seva llum esclatant en el seu Fill Jesús ens porti la pau i el consol.

26 de desembre del 2018

SANT ESTEVE, EL PRIMER MÀRTIR

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«Senyor, confio el meu alè a les vostres mans». Això diu el salmista. I ens aniria bé de posar-ho en pràctica nosaltres. Ja que l’Evangeli avui ens presenta les dificultats que podem tenir com a seguidors del Crist. Però, davant de tota dificultat, hem de posar la confiança absoluta en Déu, no en nosaltres mateixos, perquè tard o d’hora erraríem, sinó en Déu. Déu ens donarà les paraules necessàries, perquè parlarà l’Esperit del Pare.

Deixem-nos portar per Déu, per configurar la nostra vida a la vida del Crist. Ahir celebràvem que Jesús ha vingut al món, al nostre món tant tancat per portar-nos al cel obert que ens espera.

Esteve va creure en aquest Jesús, el Salvador, el que s’ha encarnat en el nostre món tancat per obrir-nos els ulls, les oïdes i el cor per albirar el seu estatge diví. Esteve es va configurar al mateix Crist, Fill de Déu. Nosaltres encara estem en camí, en procés de configurar-nos a Crist Jesús.

Per això, Jesús ens demana constància en els sofriments, constància fins a la fi. Però la constància, la perseverança, no està de moda davant de la societat líquida. Ara bé, el cristià sap (o hauria de saber) que la constància en la fe és l’única possibilitat per anar més enllà d’aquest món que passa tan aviat.

Escolta Esteve, també nosaltres desitgem ser constants, com tu vas ser fins a la fi, per veure el cel obert i la glòria de Déu. Esteve, el teu testimoniatge d’amor i perdó ens dóna coratge per esdevenir testimonis davant dels altres germans en aquest món tan tancat.

Davant d’aquesta societat tan secularitzada, no tinguem por de ser cristians i recordem aquestes tres actituds a tenir en compte en la nostra vida: Confiança absoluta en Déu, configurar la nostra vida al Crist i constància fins a la fi. Així, arribarem al cel obert de bat a bat que ens espera.

25 de desembre del 2018

NADAL DEL SENYOR

MISSA DEL DIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 52,7-10; Sl 97; He 1,1-6; Jo 1,1-18

El qui és la Paraula s’ha fet home i ha plantat entre nosaltres el seu tabernacle. La tenda plantada entre nosaltres, qui acampa entre nosaltres, és Jesús, l’eterna Paraula de Déu que ja existia al principi, per la qual tot ha vingut a l’existència, la que té en ella mateixa la vida, la qui resplendeix en la foscor. Jesús, la Paraula feta carn, és la tenda, el tabernacle, el punt de trobada entre Déu i tota la humanitat. La seva encarnació provoca els crits dels sentinelles, els esclats de goig, els crits d’alegria; perquè ve a redimir al seu poble. Tot i haver-nos parlat Déu al llarg de la història de moltes maneres i en diverses ocasions, ara ho fa de manera definitiva mitjançant la Paraula feta carn, quan el plenament altre s’ha fet un de nosaltres. En Ell no hi ha ni un abans ni un després, ni el seu àmbit és com el nostre limitat i caduc, per això transcendeix els temps.

Prenent la nostra condició humana el qui és la Paraula ha vingut a acomplir el pla de Déu. En el pla de Déu, en mans de Déu hi ha la nostra vida, la nostra redempció; és perquè Jesús ha ressuscitat que podem dir i creure que la seva presència a la terra ha estat de part de Déu, que Ell ha vingut a acomplir la voluntat del Pare. Si amb la resurrecció confessem l’anunci de l’endinsament de Jesús en l’àmbit de Déu, ara, avui, es fa visible i constatable i s’endinsa en la nostra humanitat; perquè Crist és vertaderament Déu i vertaderament home. Ell que pertany plenament a Déu es fa un de nosaltres i morint a la creu i ressuscitant ens fa a nosaltres partícips de la seva divinitat. Ell un com nosaltres, llevat del pecat, va a Déu, torna a Déu i ens obre així el camí cap a Déu. Tot en Ell apunta a la revelació, Jesús no revela misteris ni arcans secrets, Ell mateix és la revelació, revela aquell que ningú ha copsat cara a cara, perquè a Déu, ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l’ha revelat (Cf. Jn 1,18); no és pas que algú hagi vist el Pare, només l’ha vist el qui ve de Déu; aquest sí és el qui ha vist el Pare i aquets és Jesús.

Paraules solemnes les del pròleg del quart Evangeli; ens hi recorda l’encarnació, el rebuig dels seus que no el van acollir, es a dir la passió, el triomf sobre la mort i la nostra adopció per Ell com a fills de Déu. Déu ens ha parlat, se’ns ha revelat en el Fill.

En Jesús de Natzaret, Déu visita realment al seu poble, visita a la humanitat d’una manera que va més enllà superant totes les expectatives, enviant al seu Fill fent-se home Déu mateix. Jesús no parla simplement del Pare, és la revelació de Déu, perquè és Déu i com a tal ens revela el rostre de Déu. El mateix quart Evangeli, ens narra que en apropar-se la Passió, Jesús intentà tranquil·litzar als seus, exhortant-los a no tenir por i a tenir fe. En un moment donat, l’apòstol Felip li demanà a Jesús que els hi mostres al Pare, Felip fou molt pràctic i concret; potser sigui el que també nosaltres voldríem dir, voler veure al Pare per no caldre ja res més. La resposta de Jesús, que s’adreça a Felip i a tots nosaltres ens introdueix en el cor de la fe en Crist. El Senyor afirma que qui l’ha vist a Ell ha vist al Pare (Cf. Jn 14, 9).

En aquesta resposta es clou aquella novetat que va aparèixer en l’establia de Betlem; Déu es pot veure, Déu ha manifestat el seu rostre, Déu s’ha fet carn i s’ha fet visible en Jesucrist. És el Déu amb nosaltres que vingué per compartir la nostra condició humana i restaurar-la. Vet aquí quina és la gran missió que espera a aquest petit infantó que avui recordem en una menjadora, demà venerarem clavat a la creu i lloarem finalment gloriosament ressuscitat vencent la mort, pujant al cel, retornant al pare de qui havia sortit i oferint-nos la vida vertadera.

NADAL DEL SENYOR

MISSA DE LA NIT

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 9,1-6; Sl 95; Tt 2,11-14; Lc 2,1-14

La nit és fosca i un xic freda, un silenci tranquil l’acompanya. Vora el foc un pastor mig dorm al ras, arraulit amb una orella atenta al ramat i als animals que el guarden i l’altre aixafada sobre el farcell que li fa de coixí. Ben a prop seu els altres pastors malden per reposar també un xic de la feixuguesa de la jornada. És una nit com tantes d’altres i endormiscat pensa el pastor que no és pas fàcil la vida que li ha tocat de viure, amunt i avall cercant pasturatge, dormint al ras, massa sovint lluny dels seus; molt treball, poc menjar i escassa setmanada; tot plegat molt esforç per portar un petit jornal a casa. De sobte una gran llum els envolta a tots trencant la foscor de la nit i un cant celestial omple llur silenci, ell i els seus companys que dormen com ell a la serena, desvetllats per aquesta sobtada albada s’esglaien i entre por i sorpresa escolten el que l’àngel els ha vingut a dir, que a la ciutat de David ha nascut el Salvador, que és el Messies, el Senyor. Un rere l’altre es van alçant tot fent tentines a causa del són interromput i van agafant aquí i allà ara una ovella, ara un grapat de fruits, ara una mica de mel, per portar-ho com a ofrena a tant gran Senyor.

Tot caminant, sense saber massa bé encara cap a on, al pastor li van venint al cap les profecies sentides, més que escoltades, a la sinagoga. Anunciaven els profetes que un dia una gran llum havia de resplendir pels qui viuen al país tenebrós, i pensa si no serà pas aquesta llum la que l’ha despertat enmig de la nit, perquè si fos així el treball que com un jou li pesa, l’estretor de la seva vida que com una barra du a l’espatlla i tanta nit al ras que com un agulló l’arria serà tot trossejat. Els qui com ell avançaven a les fosques han vist una gran llum, una llum resplendeix per als qui viuen com nosaltres al país tenebrós. En arribar a l’estable hi troba un nadó enfaixat amb bolquers i col·locat en una menjadora, una dona que somriu però a qui se li veu encara a la cara el tràngol del part i un home que intenta com pot protegir a l’infant i a la dona del fred i de la inconfortabilitat del lloc. El pastor, recordant el que diu l’Escriptura, pensa com pot ser que aquest infant desvalgut i tendre sigui aquell príncep a qui Déu li ha posat el nom de conseller prodigiós, Déu heroi, pare per sempre i príncep de la pau. Però certament ho han trobat tot tal com l’àngel els hi havia anunciat, un nen en bolquers i posat en una menjadora.

Mentre humil, tímid i encara esporuguit el pastor deixa l’ovella als peus de l’infant; Maria ho observa tot encuriosida i preguntant-se encara com pot ser això; si ella fa tant sols uns mesos estava a casa seva a Natzaret esperant l’acompliment del seu prometatge amb Josep. Quan li fou anunciat per l’àngel que infantaria al Fill de l’Altíssim, aquell a qui Déu li donaria el tron de David i seria rei d’Israel per sempre; no s’imaginava pas que acomplerts els dies el duria al món en un estable després d’haver trucat a tantes portes cercant aixopluc i sense obri-se’ls-hi cap.

Enmig d’un silenci tranquil, en la humilitat d’un estable, tenint per tron una menjadora i per escorta un bou i una mula, ha vingut al món aquell qui ve a portar una pau sense fi al tron de David, aquell que te llur regne fonamentat sobre el dret i la justícia. Certament ha obrat el zel del Senyor, s’ha revelat l’amor de Déu en aquest infant que ha vingut perquè es compleixi feliçment la nostra esperança, perquè es manifesti la seva gloria; com en els humils pastors que ara s’omplen de goig i d’una alegria immensa.

No ha vingut pas el Messies acompanyat per les botes dels soldats, sinó que ha vingut a cremar-les en un foc que les devori per sempre més; no ha nascut en un palau ni s’ha fet proclamar a les places o davant dels poderosos. Ell ha vingut per a viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat. Els àngels proclamen la glòria de Déu i anuncien la pau als homes que estima el Senyor. Jesús apunta en el silenci i en la senzillesa del pessebre el gran testimoniatge pasqual que donarà a Jerusalem. El Senyor estima als humils, ha vingut a anunciar la bona nova de la pau, als qui són lluny i als qui són a prop (Cf. Ef. 2,17). L’Esperit del Senyor, Déu sobirà, reposa sobre d’Ell, i el Senyor l’ungirà, perquè l’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum (Cf. Is 61,1). La nit de fosca s’ha transformat en lluminosa, l’ambient de fred en escalfor de l’amor de Déu i el silenci tranquil que l’acompanyava en cants de joia; perquè avui ens ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor. No tinguem por a acollir-lo als nostres cors; Ell ha vingut al món per portar a tot el poble una gran alegria, l’alegria de la salvació, que ja és aquí perquè el Fill de Déu s’ha fet carn.

24 de desembre del 2018

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet a l'oratori de la infermeria
Is 62,1-5; Sl 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Avui ha aparegut com un raig de llum el bé, un bé que serà vist per pobles i per reis. Jesús havia de néixer del llinatge de David, tal com ho havien anunciat els profetes; és segons l’ascendència de Josep, fill d’Abraham, el patriarca, i de David, el gran rei. Tres grups de catorze generacions per mostrar-nos que tota la història de la salvació arriba avui a la seva plenitud i des de sempre ha tingut la vista posada en aquest rei que avui neix, el regnat del qual durarà ja per sempre.

Dues figures marquen aquesta genealogia. Abraham amb qui començà la història de la salvació, el qui fou el pelegrí cap a la terra promesa, aquell que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té a Déu mateix com arquitecte i constructor (Cf. He 11,10), aquell a qui el Déu d’aquest poble d’Israel elegí. I David el rei a qui s’havia promès un regne etern, aquell que fou un home com el desitjava el cor del Senyor i que havia de dur a terme tot el que Déu es proposava. Jesús assumeix així la història de la humanitat, el Fill de Déu, engendrat per obra de l’Esperit Sant en el sí de la Verge Maria, comparteix el llinatge humà; tot i no provenir de cap home. Ell essent encarnat, que no pas creat; vol fer-se home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat.

Els seus convilatans s’estranyaran i diran: «No és el fill del fuster? La seva mare, no és aquella que es diu Maria? Els seus germans, no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, no viuen totes entre nosaltres? D’on li ve, tot això?» (Mt 13,55-56). Li ve de que el llinatge iniciat en Abraham i finalitzat en Jesús incorporà una transcendental novetat. Josep és l’espòs de Maria, i és d’ella de la qual nasqué Jesús, anomenat el Messies concebut per obra de l’Esperit Sant.

Fixem-nos en Josep, ell és l’home bo, aquell, qui vencent la por acull a Maria, la pren a casa seva com a esposa; i junts esperen el fill que ha de néixer sense haver tingut relacions matrimonials i al qui posaran el nom de Jesús. Josep viu a la llum del misteri de l’encarnació; no tant sols vivint-lo en la proximitat física, donant aixopluc a la mare i al fill, sinó acollint-lo en el seu cor. En ell no hi ha distinció entre fe i acció; ell creu i fa. La seva fe s’orienta de manera decisiva a l’acció i és actuant, assumint les seves pròpies responsabilitats, com col·labora amb el pla de Déu, perquè Déu tingui la llibertat de dur a terme la seva obra, sense obstacles. Josep és l’home just per antonomàsia, perquè la seva vida s’ajusta, s’acomoda a la voluntat de Déu.

Confiar-se a Déu no vol dir pas veure-ho i tenir-ho tot clar segons els nostres criteris, no significa imposar la nostra voluntat per implementar el que hem projectat per a nosaltres mateixos i per la nostra vida; vol dir confiar-se a Déu, refiar-se de Déu, buidar-nos del nostre egoisme, dels nostres propis volers, acceptant de restar en mans de Déu, l’únic just; conformant-nos a la seva voluntat, deixant que Déu actuï en nosaltres i obrint-nos a la seva gràcia. Despertant-nos també nosaltres per acomplir la voluntat del Senyor. Com ho feu Josep.

23 de desembre del 2018

DIUMENGE IV D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Aquests dies, al voltant de la taula, hi ha dinars d’empreses, celebracions familiars i reunions d’amics. Hom prepara dinars i sopars amb certa elegància.

Nosaltres avui com a cristians també hem de preparar la taula, l’Eucaristia, l’acció de gràcies que se’ns mana celebrar pel bé de tothom.

Les lectures d’avui, quart diumenge d’Advent, ens serveixen per adonar-nos dels ingredients que ens convenen en aquest temps a les portes del Nadal del Senyor.

Per poder preparar una bona taula cristiana, per poder assaborir la presència de Jesús entre nosaltres ens cal renovar-nos. Millor dit, deixar-nos renovar, per poder veure amb claror la mirada de misericòrdia de Déu. Mirada que es fa present en Jesús, en el Nadal i ara en aquesta Eucaristia.

Un dels ingredients que mai pot faltar a la taula del cristià és la pau. Una pau que no ve de nosaltres mateixos, sinó que és un regal d’aquest Fill que anuncia el profeta Miquees: «Ell serà la pau». Si vivim en pau vol dir que hem acceptat la presència del Senyor enmig nostre.

Un altre ingredient i no pas menor a la taula que com a cristians hem de preparar és la voluntat, la bona voluntat clar. Però la carta als hebreus ens insisteix que Crist no a vingut a fer la seva voluntat sinó la del Pare. Nosaltres quina voluntat hem vingut a fer? Perquè els sacrificis, oblacions i expiacions no valen res davant de la donació total de la persona a la voluntat de Déu. Pensem si podem posar a la taula aquests dies el mateix que Crist diu: «Vinc a fer la vostra voluntat». Pensem si oferim la nostra vida completament a la voluntat de Déu.

Però, així com alguns monjos pregunten a la mare com arranja els ingredients d’algun plat per al dinar, en la taula del Nadal hem de preguntar a Maria, hem de girar la nostra mirada cap a Maria, per veure i adonar-nos com aplica els seus coneixements en certa elegància davant el Misteri.

Maria ha quedat gràvida perquè ha acceptat la voluntat de Déu. Però, Maria no es queda extasiada, es posa en camí, surt d’ella mateixa cap a la muntanya, cap a la casa de Zacaries i saluda Elisabet, una altra agraciada, que plena de l’Esperit Sant proclama la grandesa de Maria. Maria és gran per la fe, per haver acceptat la voluntat de Déu. La felicitat d’aquella que ha cregut en el Misteri i ha engendrat el Salvador que ve a fer la voluntat de Déu i a portar-nos la pau és la felicitat que ens arriba a nosaltres.

Mirem Maria, la plena de Gràcia, adonem-nos de la seva humilitat, de la seva fecunditat i posem-nos també nosaltres a l’escolta de la Paraula de Déu.

Perquè tal com Elisabet crida: ¿Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me? També nosaltres puguem exclamar: ¿Qui soc jo? ¿Qui soc jo, perquè no ja la mare, sinó el mateix Jesús vingui a visitar-me?

I si ens ve a visitar amb la Paraula tinguem en compte els ingredients per a la taula del Nadal: la pau, la voluntat de Déu i la felicitat de creure, ja que és una joia la fe. Preparem-nos que el Nadal és a prop.

21 de desembre del 2018

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Ct 2,8-14 o bé So 3,14-18a; Sl 32,2-3.11-12.20-21 (R.: 1a i 3a); Lc 1,39-45

«Qui soc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?» Tot i que el verb «visitar», que hi ha introduït la traducció litúrgica catalana, no surt en el text, l’evangeli que acabem de proclamar és, sens dubte, per a tots nosaltres, l’evangeli de la Visitació.

«Visitar». Un verb que ens ajuda a aprofundir, jo diria d’una manera molt fina i delicada, molt humana també, el misteri de l’Adveniment de Déu que celebrem aquests dies. Diu Pompeu Fabra: Visitar: Fer una visita (a algú o a alguna cosa). Visita: Acció d’anar a veure algú a casa seva per amistat, per cortesia, per parlar d’un afer, etc... Per cortesia. Un Déu ben educat, gentil, que s’apropa, als seus, amb delicadesa.

Avui, crec, la gent ja no hi va de visita. Abans sí! Es visitaven els avis, els oncles, les amistats més de compromís... visitar volia dir fer-se present físicament a la casa de l’altre. D’una manera discreta, sense envair la intimitat de la persona visitada. Per la seva banda, la persona visitada t’obria les portes de casa seva, però també amb molta discreció, deixant-te entrar només una mica, com de puntetes, en l’àmbit de la seva intimitat.

És el que fa Déu amb nosaltres, amb el seu poble. S’hi apropa amb una discreció infinita, i ho veiem aquests dies, ho vèiem ahir —i sant Bernat ho va expressar tan bé!—, esperant la resposta lliure i responsable de la seva criatura. Per això no podia fer altrament que encarnar-se, fer-se història de la nostra història, carn de la nostra carn, assumint-nos des de la nostra llibertat, tan fràgil, però tan gran també.

El que fa Maria quan arriba a la casa de Zacaries és també d’una gran discreció. Saluda Elisabet, i resta en silenci, com expectant. Potser més que portar ella ajut a Elisabet, espera que Elisabet l’ajudi a ella a completar l’anunci de l’àngel, a submergir-se en la profunditat del misteri diví amb una contemplació joiosa, plena de fe. I és el que fa Elisabet, amb la benaurança més gran mai dita a tot l’evangeli: «Feliç tu que has cregut». És la paraula que necessitava Maria per poder confegir el cant del Magníficat. És la paraula que nosaltres necessitàvem, també, per a poder confegir el nostre, de cant.

És propi de Déu [i de Maria] visitar: «El poble va creure i, en sentir que el Senyor havia visitat els fills d’Israel i havia vist la seva aflicció, es van agenollar i van adorar» (Ex 4,31) llegim a l’Èxode.

És el que farem d’ací uns dies, si més no és el que hauríem de fer, senzillament, agenollar-nos i adorar. Que així sigui.

19 de desembre del 2018

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Jt 13,2-7.24-25a; Sl 70,3-4a.5-6ab.16-17 (R.: 8a); Lc 1,5-25

Acabem d’escoltar el relat de dues anunciacions sorprenents. Són la preparació per al relat de l’anunciació que escoltarem demà. Dos personatges singulars: Samsó i Joan, el primer amb la missió d’alliberar Israel de la plaga dels filisteus; el segon amb la missió de preparar el poble per a la trobada amb el seu Senyor. Provarem de contrastar, com vàrem fer amb Josies i amb Jesús, aquestes dues figures.

Hi ha alguns aspectes que els agermanen, tant en el naixement com en la mort, i també en la missió que se’ls encomana. El naixement, tal com hem escoltat, és anunciat per un missatger diví, que s’adreça a la mare i al pare, respectivament, del futur enviat. I el missatge és molt similar: en tots dos casos es tracta d’una missió d’alliberament: d’obrir per al poble la possibilitat, el camí d’un nou començament. A tots dos, en tant que consagrats, els empenyerà a aquesta missió el mateix Esperit del Senyor, i fins i tot en la manera d’explicitar la missió, s’assemblaran: Samsó i Joan parlen en enigmes. «Del fort en surt dolçor», deia Samsó. I Joan: «Jo us batejo només amb aigua ... Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc ... Ja té la pala a les mans per ventar la seva era». S’assemblen, encara, en la manera de morir: Joan pel caprici de la perversa i astuta Herodies, i Samsó a mans de Dalila, sagaç i pèrfida també: Samsó (xemeix), que vol dir sol, mor a mans de Dalila, que vol dir nit: la nit talla els cabells de Samsó, els raigs de llum del sol.

El sol! Aquí hi ha la clau. Samsó és el sol, i de Joan es diu «que era una llàntia encesa i resplendent» (Jo 5,35) i que per un moment havia suscitat entusiasme amb la seva claror. Però ni Samsó ni Joan no eren la llum veritable. Per tal de fer reeixir la seva missió d’alliberament, Samsó haurà de morir a mans dels filisteus, el sol s’haurà d’apagar engolit per la tenebra. I també Joan ha de minvar, per tal que l’Espòs, el Crist, la Llum, el Sol veritable, creixi i resplendeixi, «perquè ell és la llum que resplendeix en la foscor i la foscor no ha pogut ofegar-la» (Jo 1,5). Aquesta és la missió i l’alegria de Joan i de Samsó! Minvar! Deixar de ser per obrir pas a una realitat nova.

L’Escriptura, avui, fa dialogar aquests dos personatges, Samsó i Joan, i tots dos apunten vers una altra realitat que els depassa, vers el Crist, que porta la joia veritable al seu poble: és aquell que cada matí, amb les paraules de Zacaries, cantem com el Sol que ve del cel a visitar-nos.

Minvem també nosaltres mentre ens disposem a acollir el Senyor, que ve a alliberar-nos com a rebrot d’una realitat nova. Amén.

17 de desembre del 2018

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
Gn 49,2.8-10; Sl 71,1-2.3-4ab.7-8.17 (R.: 7); Mt 1,1-17

«Amon va ser pare de Josies, i Josies, de Jeconies i dels seus ger-mans, en temps de la deportació a Babilònia». Em fixaré, avui, en la figura d’aquest rei de Judà, Josies, que Mateu inclou en la seva genealogia reial del messies davídic. D’aquest rei la Sagrada Escriptura en fa un gran elogi: «Mai no hi havia hagut abans de Josies un rei que s’hagués convertit com ell al Senyor: amb tot el cor, amb tota l’ànima i amb totes les forces, tal com diu la Llei de Moisès; i després d’ell tampoc no n’hi va haver cap d’igual» (2Re 23,25). Mirarem de trobar en la seva figura algun besllum que ens parli del Crist, que ens permeti aprofundir-ne la identitat —que és la finalitat de la genealogia que hem llegit.

Primer, el nom. Josies és Jesús, Ieshuà, que significa, ja ho sabem, «Déu salva». Josies, doncs, és un signe de la salvació de Déu en la història, un testimoni de l’obra de Déu que en Jesús troba el seu acompliment.

Segon, Josies és el rei que descobreix, amagat en el temple de Jerusalem, en un moment de decadència religiosa, el Llibre de la Llei. Aquest Llibre, trobat i proclamat —actualitzat— en el marc de la litúrgia, serà font de conversió i de renovació per al rei i, per tant, per a tot el poble. Jesús és el Llibre de la Llei, la Paraula viva, que uns pastors trobaran amagada en una cova, com pa a la menjadora, i uns savis escrutadors d’estrelles, la trobaran, bategant de joia i d’humilitat, amagada a la falda d’una dona, d’una verge, d’una mare, Maria.

Tercer, Josies, havent llegit la Llei, tocat per la Paraula, emprèn una reforma religiosa, una veritable i intensa purificació del temple, del culte, és a dir, de l’àmbit on el poble es relaciona amb Déu. També Jesús, en un tombant decisiu de la seva vida, purificarà el temple de Jerusalem, i s’autoproclamarà ell mateix com a Temple, com a punt de trobada de l’Home amb Déu.

Quart, Josies, finalment, com a fruit de la seva conversió, celebra de nou la Pasqua, el memorial de l’alliberament i del naixement del poble. Ho farà també Jesús, i de manera definitiva, a la Creu i al Sepulcre, quan contemplarem submergida en el Silenci aquella Paraula que a Betlem tot just començava a balbucejar.

Germans, aquests dies que ens disposem a viure, ens inviten a submergir-nos en l’Escriptura, a jugar, a dansar amb la Paraula, i això per aprendre quelcom de la persona de Jesús, per deixar-nos tocar, aconseguir per ell. Llegim-la amb saviesa, i fem-ne vida, com Josies, com Jesús. L’ha escrita per a nosaltres «la Saviesa que surt de la boca de l’Altíssim i abasta totes les coses, disposant-les vigorosament i amb bondat». O! Vine a ensenyar-nos el camí de la prudència! Amén.

16 de desembre del 2018

DIUMENGE III D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
So 3,14-18; Sl, Is 12; Fl 4,4-7; Lc 3,10-18

Germans de la comunitat i els qui ens acompanyeu en aquesta celebració del Diumenge III d’Advent,

Acaba de ser proclamada la Paraula de Déu. Heu escoltat amb atenció del cor?

Acaben de llegir, de proclamar, un dels textos més bells de la Sagrada Escriptura. Permeteu-me’n una relectura: «Crida de goig. Alegra’t i celebra-ho de tot cor... El teu Déu, el tens a dintre. Tens dintre teu el Senyor. No tinguis por, no deixis caure les mans... El Senyor, el teu Déu està dins teu, com un Salvador poderós... s’omple d’alegria amb tu, i et renova amb el seu amor; dansa per tu amb crits d’alegria, com en dies de festa».

El mateix Papa Francesc recull aquest text en la seva Exhortació Apostòlica «L’alegria de l’Evangeli» quan escriu: «El profeta Sofonies ens mostra el mateix Déu com un centre lluminós de festa i d’alegria, que vol comunicar al seu poble aquest goig de la salvació. M’omple de vida rellegir aquest text: El teu Déu és enmig teu, et renova amb el seu amor i dansa per tu amb crits de viva alegria». «És l’alegria que es viu enmig de les coses petites de la vida quotidiana, com a resposta a la invitació del nostre Pare Déu: Fill, en la mesura de les teves possibilitats tracta’t bé... No et privis de passar un bon dia (Sir 14,11.14). Quanta tendresa paterna s’intueix darrere d’aquestes paraules!» (EG 4).

Aquest és el rostre que Déu vol mostrar a la humanitat en la festa del Naixement del seu Fill, el Messies; i l’Església, la litúrgia, considerant la importància d’aquesta presència viva de Déu al cor de la humanitat, al centre del teu cor de monjo, al centre del teu cor d’home, al centre del teu cor de dona... ens convida a viure aquest Diumenge III d’Advent i mirar si es va desvetllant aquesta joia singular en la nostra vida, gracies a la presència d’un Déu amic de la festa i de la dansa, per renovar cada dia el seu amor per nosaltres.

No és estrany, doncs que sant Pau ens repeteixi: «Germans, viviu sempre contents en el Senyor. Ho repeteixo: viviu contents. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte».

Però pot succeir com a sant Agustí quan s’exclama: «Tard et vaig estimar, bellesa tan antiga i tan nova, tard et vaig estimar! Tu estaves dintre meu i jo estava fora i allà et buscava. Em vas cridar. Em vas cridar i vas trencar la meva sordesa. Refulgires, resplendires davant meu. Vas exhalar el teu perfum i vaig poder respirar. I ara sospiro per tu. Et vaig provar i ara sento fam i set de tu. Em vas tocar i em vaig cremar en la teva pau».

Potser us pugui venir a la ment la mateixa pregunta que es feia la gent que escoltava Joan Baptista: «Què hem de fer?»

Llavors segueixen sent molt vàlides avui per a tots les paraules de sant Pau als cristians de Filips: «El Senyor és a prop. No us inquieteu per res. Acudiu a la pregària i a la súplica, presenteu a Déu les vostres peticions amb accions de gràcies. I la pau de Déu que sobrepassa el que podem entendre guardarà els vostres cors».

Primer doncs, aquesta recerca del rostre de Déu, aquest buscar la melodia de Déu i la seva dansa dins del nostre cor. I després... doncs després, torno al profeta Sofonies que ens deia: «No deixis caure les mans».

¿I què farem amb les nostres mans?

Doncs la invitació a compartir el poc o el molt que tinguem: No exigir més del necessari, qui tingui dos vestits que en doni un a qui no té; qui tingui menjar que el comparteixi...

És a dir, tenir cura en les petites o en les grans coses de la nostra vida, de la relació amb els qui convivim; la relació a través de les petites coses, senzilles i concretes...

Podem percebre amb claredat que les lectures d’aquest tercer diumenge d’Advent ens poden ajudar a posar una base, un fonament seriós per celebrar amb veritable alegria la festa del Naixement de Déu, d’aquí a uns dies.

Ja ho veieu: el folklore ha de començar pel cor. Així ens ho suggereix per endavant el nostre Déu i Senyor. Tant de bo us ompli de vida, com al papa Francesc, rellegir aquest text del profeta Sofonies! Nadal comença amb l’albada al cor. Deixa que Déu dansi dintre el teu cor i et renovi el seu amor.

8 de desembre del 2018

CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Déu envià un àngel a un poblet, entrà a casa d’una noia, ella ja era promesa; l’àngel li portava un missatge, ella en escoltar-lo es torbà i pensava, l’àngel li digué de nou; ella li preguntà; l’àngel li respongué; ella va respondre i l’àngel es va retirar.

L’àngel era Gabriel, el nom de la noia era Maria, el promès era un descendent de David, que es deia Josep; el missatge era que Déu li havia concedit el seu favor i tindria un fill a qui posaria el nom de Jesús i que seria el messies promès al poble d’Israel. La pregunta de Maria era com podia ser això, si no tenia marit; l’àngel li anuncià que l’Esperit Sant vindria sobre d’ella i el poder de l’Altíssim la cobriria amb la seva ombra; la resposta de Maria fou «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». La senzillesa de l’escena emmarca el gran misteri de l’encarnació; Déu es feu home per obra de l’Esperit Sant en el sí de Maria. Déu l’elegí abans de crear el món, perquè fos santa i irreprensible als seus ulls; escollida per ser mare del Salvador, ella una jove jueva de Natzaret, encara verge i promesa amb un home anomenat Josep, descendent de David el gran rei, ella que no havia conegut encara cap home i tant sols havia estat promesa, era l’elegida per tenir un fill que anomenaran Fill de l’Altíssim, aquell qui tindrà el tron de David, que serà rei del poble d’Israel per sempre més, perquè el seu regnat no tindrà fi.

Tot això no pot ser d’altra manera que acomplint-se els plans de Déu mitjançant l’actuació de l’Esperit Sant. En ser elegida des de tota l’eternitat, Maria fou dotada amb els dons adequats per acomplir els designis de Déu; per això l’àngel Gabriel la saludà dient-li plena de gràcia i explicant-li que el Senyor era amb ella; perquè per poder donar el seu sí, el seu fiat, calia que la gràcia de Déu actués sobre d’ella, li donés les forces necessàries per afrontar la més bella tasca de la història de la humanitat i alhora la més feixuga missió; concebre aquell que vingué a salvar-nos morint a la creu i ressuscitant. Per a Déu res no és impossible; també Elisabeth, la cosina de Maria, havia concebut un fill a les seves velleses; Maria tot i ser verge en concebrà un altre; el d’Elisabeth serà el precursor, el de Maria el nou Messies tant esperat.

Maria ha estat escollida de la descendència d’Eva, ha estat preservada per aquesta missió des de sempre; verge en concebre, verge durant l’embaràs, verge en el part i verge després d’infantar; verge per sempre com escriu sant Agustí. I malgrat haver estat escollida per Déu, Maria és lliure per acceptar els plans del Senyor; per això es torba, per això pregunta i a la fi es confia plenament a que s’acompleixin en ella les paraules anunciades per l’àngel. Obeint, acceptant la voluntat de Déu, Maria es converteix en la nova Eva i a la vegada en la mare del nou Adam, Jesús el Crist l’home en plenitud que anuncia ja en la seva extraordinària concepció, la nostra adopció per l’Esperit, la nostra participació en la divinitat, la nostra filiació divina; perquè per Jesús i amb Jesús som fets fills en el Fill.

A través del sí de Maria l’esperança es fa realitat; el Fill que neix d’ella és l’esperança d’Israel, l’esperança del món. María es va inclinar davant la grandesa d’aquest misteri, va portar el Salvador al ventre i el va lliurar a tots els pobles. Anant amb alegria i ràpidament a les muntanyes de Judea visitant la seva cosina Isabel, Maria va portar l’esperança. Així es va convertir en la imatge de la futura Església, la missió de la qual és evangelitzar generant esperança. Però la vida de Maria no havia de ser pas una alegria sense dolor. El seu cor va ser travessat ben aviat per una profecia que la va marcar profundament, el seu cor seria travessat per una espasa de dolor. L’emigració a Egipte, la servitud de l’activitat pública de Jesús que s’imposà fins a deixar de costat als seus, l’hostilitat i el rebuig al Fill, veient-lo morir com un fracassat; foren cops molt durs per al cor de la seva mare. Però a l’hora de la creu, on l’esperança semblava morir amb la mort de Jesús, començava de fet la seva nova missió; convertir-se en mare d’una manera nova, mare de tots els que volem seguir a Jesús. La nova família de Jesús neix amb el misteri d’aquesta nova maternitat. Maria recordà en aquella hora vora la creu, probablement, les paraules que guardava en el seu cor, les paraules de l’àngel: «No tinguis por, Maria». El Regne anunciat per Jesús és diferent de les expectatives humanes; començà precisament en el moment suprem de la creu i no tindrà ja altre fi que la vinguda definitiva. Maria roman enmig dels deixebles de totes les èpoques com a mare, com a mare d’esperança (Spe Salvi, 50). Les paraules amb què Jesús des de la creu va donar Maria a Joan i Joan a Maria, revelen un aspecte particular de la confiança i la proximitat de Déu; Jesús ens encomana a ella, a la seva missió maternal. Maria ens porta a Déu mostrant-nos el seu rostre més afectuós. De l’anunciació al calvari, de Betlem al cenacle, Maria aprèn a no tenir por de Déu, a estar a la seva presència, fins i tot sentint-se petita i humil.

No tenim res a témer de Déu que ens ofereix la vida veritable que venç la mort. Maria és l’expressió de la proximitat de Déu i ens ajuda a alliberar-nos de la por d’apropar-nos a Ell, amb ella aprenem a llegir la nostra vida partint de la certesa de ser estimats per Déu; una certesa que genera esperança. La salutació de l’àngel a María en l’anunciació és una invitació a l’esperança. Portant l’àngel el missatge de Déu a Maria s’obri la porta de la nostra esperança; acceptant Maria la seva missió es confirmà i davallant sobre d’ella l’Esperit i cobrint-la el poder de l’Altíssim amb la seva ombra, la nostra salvació començà.

3 de desembre del 2018

DILLUNS DE LA SETMANA I D’ADVENT

ANIVERSARI DE L'ELECCIÓ ABACIAL

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Is 2,1-5; Sl 121,1-2.3-4a.4b-5.6-7.8-9; Mt 8,5-11

«Vindrà molta gent d’Orient i d’Occident», ja ho havia profetitzat també Isaïes «Totes les nacions hi afluiran, hi aniran tots els pobles.» Jesús s’admirà de la fe del centurió. L’Evangeli d’avui ens descriu la fe com una confiança absoluta en Jesús; el centurió no tant sols confiava en l’autoritat i el poder de les paraules de Jesús, sinó que també estava convençut que la seva presència no era necessària per guarir al seu servent, sols li calia a Jesús voler-ho, desitjar-ho. La major part de les persones que anaven a Jesús amb l’esperança de recuperar la seva salut intentaven de tocar-lo; però el centurió pensa diferent i el seu servent va ser guarit per Jesús a partir de la fe del centurió, no de la del mateix servent. Jesús no li va preguntar al centurió si el seu servent creia en Ell; si el criat es va curar, és per la fe del centurió. Una persona que ho necessita pot ser ajudada sobre la base de la fe d’una altra persona, sobre la base de la pregària d’altri. És cert que Jesús ens demana a tots que confiem personalment en Ell; però la realitat és encara molt més gran; el fet és que podem beneficiar de la intervenció divina sol·licitada per la fe d’aquells que preguem a Déu. I això ens ha d’animar a pregar pels altres, per tothom.

El Senyor va quedar sorprès per la gran fe del centurió. Jesús va obrir el cor a aquest centurió i el va acollir amb els braços oberts tot i que socialment era inacceptable que ho fes amb un ciutadà romà. El centurió sap per aquesta raó que no té dret a obtenir res de Jesús, que ni tan sols pot demanar-li que vagi a casa seva i confessa la seva petitesa davant de Jesús: «Senyor; jo no sóc digne que entreu a casa meva». El centurió, que també sap el què és tenir autoritat, coneix el poder que rau en la paraula de Jesús: «Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo». Creu que a Jesús ni tant sols li cal anar-hi en persona; tot i la seva disponibilitat a fer-ho quan diu «Vinc a curar-lo»; n’hi ha prou que doni una ordre. La fe del centurió és sobretot i per damunt de tot confiança en Jesús i en la seva Paraula.

L’Evangeli d’avui ens presenta la fe com allò que és l’únic necessari. És una fe molt concreta que viu en l’esperança i en la humilitat de sentir-se indigne d’estar en presència de Jesús. El centurió va veure a Déu en Crist; una fe tan gran que va provocar l’admiració del Senyor. «Us ho dic amb tota veritat: No he trobat dintre d’Israel ningú que tingués tanta fe. I jo us asseguro que vindrà molta gent d’orient i d’occident, i s’asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel». Al lloar la fe d’aquest centurió, Jesús anuncia la universalitat de la salvació que abastarà tota la humanitat. Una catolicitat a la que sant Francesc Xavier ajudà admirablement a aconseguir.

La humil frase del centurió forma part dels ritus de comunió de la celebració eucarística i constitueix la preparació abans de rebre el cos i la sang de Crist. L’Ordenament General del Missal Romà indica el sentit precís d’aquestes paraules dient: «Després el sacerdot mostra als fidels el Pa Eucarístic sobre la patena o sobre el calze i els convida al banquet de Crist; a més, juntament amb els fidels, pronuncia un acte d’humilitat, usant les paraules evangèliques prescrites» (OGMR, 84). L’actitud d’extrema humilitat i de profunda confiança que va caracteritzar la petició del centurió en requerir la intervenció salvadora de Crist, és una veritable i autèntica professió de fe. Aquesta ha de ser l’actitud de tots nosaltres en acostar-nos a rebre el seu cos i la seva sang; per això aquestes paraules hem de dir-les junts, com prescriu el Missal Romà. Cap de nosaltres és prou digne per poder rebre a Jesús, però sabem per la fe que tant sols amb un signe, amb una paraula, amb una mirada Ell pot salvar-nos.

Demanem-li al Senyor que ens ajudi a tenir la fe del centurió per complir sempre la seva voluntat en els diferents serveis que ens ha encomanat a cadascun de nosaltres; no anteposant res absolutament al Crist, tenint sempre present el que ens diu sant Benet a la Regla, que la pròpia voluntat porta a la pena, mentre que l’obligació engendra la corona.

2 de desembre del 2018

DIUMENGE I D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Jr 33,14-16; Sl 24; 1Te 3,12;4,2; Lc 21,25-28.34-36

Anunciem-ho als pobles, ve el nostre Salvador i molt aviat serem alliberats. L’Advent és un temps que ens convida a esperar amb alegria l’adveniment, la vinguda del Senyor; però és també una crida a viure aquesta espera amb atenta i vigilant il·lusió fonamentada en la fe en Jesús. Durant l’Advent esperem cada any de nou el naixement d’aquell que és llum i glòria de les nacions; durant el temps litúrgic d’Advent l’Església ens exhorta a preparar-nos, com diria sant Bernat, per la triple vinguda de Crist. La primera vinguda és l’encarnació i naixement del Fill de Déu, la vinguda de Déu en la història de l’home. La segona és la nostra personal, la nostra mort. En l’última, a la qual es refereix principalment la litúrgia durant la primera part de la l’Advent, el Senyor vindrà al final dels temps com a jutge de vius i de morts, en glòria i majestat a la fi de la història. I a més hi ha una presència de Crist permanent, perquè Ell està amb nosaltres ara i sempre, en el gran misteri de l’Església. El Senyor està present amb la seva Paraula, en els sagraments, particularment en l’Eucaristia, en l’assemblea quan ens reunim en el seu nom; i també està present en els febles, en els qui passen fam, en els qui són a la presó, en els qui moren al mar o saltant una balla tot cercant una vida millor.

Hem demanat a Déu totpoderós en l’oració col·lecta que avivi en nosaltres, en començar l’Advent, el desig de sortir a l’encontre de Crist. Perquè la nostra no ha de ser una espera de braços creuats, sinó una espera activa. L’Advent és temps per seguir descobrint a Déu en la nostra vida, aquest mateix Déu que es va fer home d’una vegada per sempre i que es va quedar per sempre entre nosaltres, compartint els nostres sofriments i les nostres alegries. És el Déu proper, el Déu amb nosaltres, l’Emmanuel.

La nostra espera ha d’estar marcada per dues actituds; són les que ens proposa la Paraula de Déu d’avui. La primera la vigilància: «Estigueu alerta pregant en tota ocasió i demanant que pugueu sortir-vos-en», diu l’Evangeli. Desperts i atents per descobrir a Déu prop de nosaltres. Desperts i atents per veure’l en els nostres germans, sobretot en els que sofreixen i els necessitats. La segona actitud és la font de la primera i ens la descobreix l’Apòstol: «que el Senyor faci créixer fins a vessar l’amor que us teniu els uns als altres i a tothom. (...) Que ell refermi els vostres cors perquè siguin sants i nets de culpa». No hi ha una altra manera de viure la fe, de reconèixer a Déu en la nostra vida, que a través de l’amor a Déu i als germans. La fe ens mou a l’esperança i també a la caritat i al mateix temps, l’esperança i la caritat enforteixen la nostra fe.

En aquest temps d’Advent estem cridats a romandre vigilants i actius enfront de tantes necessitats com hi ha al nostre al voltant. El Senyor ens convida a mirar la vida amb el cap ben alt i ben atents als signes dels temps. Ell ve a trobar-nos i ens diu: «Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats». Essent Déu es feu home, es feu pobre, humil i petit per fer-nos grans a nosaltres; essent Déu es feu home per nosaltres, per fer-nos a nosaltres partícips de la seva divinitat, per fer-nos fills de Déu, hereus amb Ell.

L’esperança cristiana està inseparablement unida al coneixement del rostre de Déu, el rostre que Jesús, el Fill unigènit, ens va revelar amb la seva encarnació, amb la seva vida terrena i la seva predicació, i sobretot amb la seva mort i resurrecció.

Si ens manca l’esperança, ens manca Déu i tot perd sentit. Déu coneix el cor de l’home, sols Ell el coneix; sap que qui el rebutja no ha conegut el seu veritable rostre; per això no es cansa de trucar a la nostra porta, com un humil pelegrí a la recerca d’acolliment. El Senyor concedeix cada any un nou temps a la humanitat, precisament perquè tots puguem arribar a conèixer-lo. Sí, Déu ens estima i precisament per això espera que l’acollim, que tornem a Ell, que obrim el nostre cor al seu amor, que posem la nostra vida a les seves mans i no oblidem que som els seus fills. Aquesta espera de Déu precedeix sempre a la nostra esperança, exactament com el seu amor ens abraça sempre primer.

L’esperança està indeleblement escrita en el cor de l’home, perquè Déu el nostre Pare és vida, i estem fets per a la vida eterna i benaventurada. Una espera potser amb l’ai al cor, perdent sovint l’aler de por, esverats pels bramuls del nostre món, afeixugats per les coses mundanes; però sempre alerta i pregant en tota ocasió. Escriu sant Elred: «I, si no tenim la consciència prou tranquil·la per atrevir-nos a desitjar la seva vinguda, cal que, si més no la temem, i que aquest temor ens mogui a corregir-nos dels nostres vicis, de manera que, si aquí no podem evitar el temor, almenys no hàgim de témer quan vindrà, sinó que ens trobi tranquils» (Sermó I sobre la vinguda del Senyor.); que puguem sortir-nos-en i mantenir-nos drets davant del Fill de l’home.

Anunciem-ho als pobles, ve el nostre Salvador i molt aviat serem alliberats.

1 de desembre del 2018

DISSABTE DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY (II)

RECÉS D'ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 22,1-7; Sl 94; Lc 21,34-36

Hem arribat al final del llarg discurs apocalíptic i amb ell també al final de l’any litúrgic. Jesús ens dóna un últim consell convocant-nos a la vigilància, hem d’estar atents i preparats, i estar-ho sempre perquè si l’espera és llarga, correm el perill de no prestar atenció als esdeveniments, a que les moltes distraccions que ens envolten ens facin aliens als sofriments de tanta gent, i no percebem les injustícies que es cometen i ens interpel·len.

Tot el discurs apocalíptic és un intent per ajudar a les primeres comunitats perseguides a situar-se dins del conjunt del pla de Déu i així tenir l’esperança i el valor per seguir ferms marxant pel camí marcat pel Senyor. Falta poc, tot està conforme amb el pla de Déu, tot és dolor de part, però Déu està amb nosaltres, ens dóna la força per aguantar. Jesús ens demana només de vigilar perquè no siguem sorpresos pels esdeveniments. L’última petició de Jesús al final de l’any litúrgic és que estiguem en vela, en tot moment.

Com viure aquest consell de Jesús en la nostra vida? Estar alerta vol dir que el que tenim per preocupacions i de fet no ho són tant o no tant transcendentals, no ens afligeixi el cor. Vol dir que el dia aquell que ha de venir, vindrà i per això Jesús ens anima a vetllar, a pregar per mantenir-nos drets davant del Fill de l’home. La litúrgia ens convida en aquestes darreres setmanes de l’any litúrgic a pensar en el darrer dia, quan tot el que coneixem desapareixerà per donar lloc al Regne definitiu. Cadascun de nosaltres viurà la seva pròpia fi en aquesta vida, certament, però hi ha una fi per a tots plegats, ens ho diu l’Escriptura, és aquell dia que vindrà segur, com un llaç per a tothom, sigui on sigui de la terra. Si la nostra societat defuig pensar en la mort molt més defuig de pensar en la idea d’una fi del món o la banalitza. Déu ens ha confiat el món, l’ha deixat a les nostres mans, no ho ha fet insensatament, tot i que moltes vegades ho podria semblar veient com ho fem de malament, ho ha fet perquè som fills de Déu per Jesucrist, perquè hem estat creats a imatge de Déu i aquesta empremta és consubstancial a la nostra humanitat. Sovint aquesta imatge l’enterbolim fins a fer-la quasi bé irreconeixible; però malgrat tot roman en nosaltres. Cal recuperar-la, treure l’herbassar que l’ofega, les preocupacions, la feixuguesa de tot allò que és banal i caduc, finit, limitat. És Déu qui ens ha creat, Ell és el nostre Déu, clama el salmista, aquell qui ens convida a aquella ciutat on res estarà sotmès a la maledicció de Déu, on no hi haurà més nit perquè Déu mateix serà la nostra llum i a les tenebres de les nostres limitacions ja no els caldrà els gresols humans.

Jesús ja va venir i no ho va fer per transmetre una doctrina, Déu ens parla en la història, és el Senyor de la història. Per això s’encarnà, es feu home igual a nosaltres llevat del pecat, morí com nosaltres i ressuscitant com a Déu guanyà per a nosaltres la vida eterna. És l’admirable intercanvi del que parla sant Agustí, fent-se home compartí la nostra humanitat, ressuscitant ens fa participar de la seva divinitat, ens dona la possibilitat de recuperar amb plenitud la imatge de Déu que hi ha en nosaltres. És per això que anuncia el Regne, per això ens crida a estar atents, a vigilar, a no caure en l’escepticisme, en la indiferència, a no quedar-nos tant sols en les crítiques, en les queixes, en les lamentacions, en les murmuracions; sinó a posar-hi el coll per testimoniar ara i aquí el seu Regne, per ser-ne una avançada. Diu el Papa Francesc: «La pau que ens ofereix i ens garanteix el Senyor no s’ha d’entendre com l’absència de preocupacions, de desil·lusions, de faltes, de motius de sofriment. Si fos així, en el cas en que aconseguíssim estar en pau, aquest moment acabaria ràpid i cauríem inevitablement en la desesperació. La pau que sorgeix de la fe és en canvi un do: és la gràcia d’experimentar que Déu ens estima i que sempre està al nostre costat, que no ens deixa sols ni tan sols un instant de la nostra vida.» (15 de febrer de 2017).

Ser testimonis del Regne és ser testimonis d’esperança en un món desesperançat, vol dir viure les petites històries de cada dia fits els ulls en el Regne, vol dir viure no pas centrats en els nostres petits objectius sinó en un de molt més elevat, l’únic que és digne de ser esperat, pel que val la pena fins i tot donar-hi la vida com ho feu Jesús i com ho han fet tants d’altres. La nostra esperança no ha de ser un optimisme fugisser, ni una quimera, sinó una esperança realista, assumint les dificultats, les contradiccions del dia a dia. No ha de ser una esperança desarrelada sinó fonamentada en el món, en el seu sofriment i en la fe en Jesucrist. Mai satisfets, sempre delerosos d’aconseguir un lloc en el Regne per a tots intentant de construir-lo ja ara i aquí; des del mateix sofriment del món, des de tanta misèria com ens envolta mirant esperançats aquell dia que ha d’arribar i en que tot això desapareixerà, perquè serem definitivament alliberats. «Arribarà certament un tercer dia en què naixerà un cel nou i una terra nova (...) en aquell solemne i gran diumenge quan la mort serà definitivament anihilada.» (Origenes, Comentari sobre l’Evangeli de sant Joan, 10,20)