8 de desembre de 2018

CONCEPCIÓ IMMACULADA DE LA BENAURADA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 3,9-15.20; Sl 97,1.2-3ab.3c-4; Ef 1,3-6.11-12; Lc 1,26-38

Déu envià un àngel a un poblet, entrà a casa d’una noia, ella ja era promesa; l’àngel li portava un missatge, ella en escoltar-lo es torbà i pensava, l’àngel li digué de nou; ella li preguntà; l’àngel li respongué; ella va respondre i l’àngel es va retirar.

L’àngel era Gabriel, el nom de la noia era Maria, el promès era un descendent de David, que es deia Josep; el missatge era que Déu li havia concedit el seu favor i tindria un fill a qui posaria el nom de Jesús i que seria el messies promès al poble d’Israel. La pregunta de Maria era com podia ser això, si no tenia marit; l’àngel li anuncià que l’Esperit Sant vindria sobre d’ella i el poder de l’Altíssim la cobriria amb la seva ombra; la resposta de Maria fou «Sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules». La senzillesa de l’escena emmarca el gran misteri de l’encarnació; Déu es feu home per obra de l’Esperit Sant en el sí de Maria. Déu l’elegí abans de crear el món, perquè fos santa i irreprensible als seus ulls; escollida per ser mare del Salvador, ella una jove jueva de Natzaret, encara verge i promesa amb un home anomenat Josep, descendent de David el gran rei, ella que no havia conegut encara cap home i tant sols havia estat promesa, era l’elegida per tenir un fill que anomenaran Fill de l’Altíssim, aquell qui tindrà el tron de David, que serà rei del poble d’Israel per sempre més, perquè el seu regnat no tindrà fi.

Tot això no pot ser d’altra manera que acomplint-se els plans de Déu mitjançant l’actuació de l’Esperit Sant. En ser elegida des de tota l’eternitat, Maria fou dotada amb els dons adequats per acomplir els designis de Déu; per això l’àngel Gabriel la saludà dient-li plena de gràcia i explicant-li que el Senyor era amb ella; perquè per poder donar el seu sí, el seu fiat, calia que la gràcia de Déu actués sobre d’ella, li donés les forces necessàries per afrontar la més bella tasca de la història de la humanitat i alhora la més feixuga missió; concebre aquell que vingué a salvar-nos morint a la creu i ressuscitant. Per a Déu res no és impossible; també Elisabeth, la cosina de Maria, havia concebut un fill a les seves velleses; Maria tot i ser verge en concebrà un altre; el d’Elisabeth serà el precursor, el de Maria el nou Messies tant esperat.

Maria ha estat escollida de la descendència d’Eva, ha estat preservada per aquesta missió des de sempre; verge en concebre, verge durant l’embaràs, verge en el part i verge després d’infantar; verge per sempre com escriu sant Agustí. I malgrat haver estat escollida per Déu, Maria és lliure per acceptar els plans del Senyor; per això es torba, per això pregunta i a la fi es confia plenament a que s’acompleixin en ella les paraules anunciades per l’àngel. Obeint, acceptant la voluntat de Déu, Maria es converteix en la nova Eva i a la vegada en la mare del nou Adam, Jesús el Crist l’home en plenitud que anuncia ja en la seva extraordinària concepció, la nostra adopció per l’Esperit, la nostra participació en la divinitat, la nostra filiació divina; perquè per Jesús i amb Jesús som fets fills en el Fill.

A través del sí de Maria l’esperança es fa realitat; el Fill que neix d’ella és l’esperança d’Israel, l’esperança del món. María es va inclinar davant la grandesa d’aquest misteri, va portar el Salvador al ventre i el va lliurar a tots els pobles. Anant amb alegria i ràpidament a les muntanyes de Judea visitant la seva cosina Isabel, Maria va portar l’esperança. Així es va convertir en la imatge de la futura Església, la missió de la qual és evangelitzar generant esperança. Però la vida de Maria no havia de ser pas una alegria sense dolor. El seu cor va ser travessat ben aviat per una profecia que la va marcar profundament, el seu cor seria travessat per una espasa de dolor. L’emigració a Egipte, la servitud de l’activitat pública de Jesús que s’imposà fins a deixar de costat als seus, l’hostilitat i el rebuig al Fill, veient-lo morir com un fracassat; foren cops molt durs per al cor de la seva mare. Però a l’hora de la creu, on l’esperança semblava morir amb la mort de Jesús, començava de fet la seva nova missió; convertir-se en mare d’una manera nova, mare de tots els que volem seguir a Jesús. La nova família de Jesús neix amb el misteri d’aquesta nova maternitat. Maria recordà en aquella hora vora la creu, probablement, les paraules que guardava en el seu cor, les paraules de l’àngel: «No tinguis por, Maria». El Regne anunciat per Jesús és diferent de les expectatives humanes; començà precisament en el moment suprem de la creu i no tindrà ja altre fi que la vinguda definitiva. Maria roman enmig dels deixebles de totes les èpoques com a mare, com a mare d’esperança (Spe Salvi, 50). Les paraules amb què Jesús des de la creu va donar Maria a Joan i Joan a Maria, revelen un aspecte particular de la confiança i la proximitat de Déu; Jesús ens encomana a ella, a la seva missió maternal. Maria ens porta a Déu mostrant-nos el seu rostre més afectuós. De l’anunciació al calvari, de Betlem al cenacle, Maria aprèn a no tenir por de Déu, a estar a la seva presència, fins i tot sentint-se petita i humil.

No tenim res a témer de Déu que ens ofereix la vida veritable que venç la mort. Maria és l’expressió de la proximitat de Déu i ens ajuda a alliberar-nos de la por d’apropar-nos a Ell, amb ella aprenem a llegir la nostra vida partint de la certesa de ser estimats per Déu; una certesa que genera esperança. La salutació de l’àngel a María en l’anunciació és una invitació a l’esperança. Portant l’àngel el missatge de Déu a Maria s’obri la porta de la nostra esperança; acceptant Maria la seva missió es confirmà i davallant sobre d’ella l’Esperit i cobrint-la el poder de l’Altíssim amb la seva ombra, la nostra salvació començà.