24 de desembre de 2018

NADAL DEL SENYOR

MISSA VESPERTINA DE LA VIGÍLIA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet a l'oratori de la infermeria
Is 62,1-5; Sl 88,4-5.16-17.27 i 29; Fets 13,16-17.22-25; Mt 1,1-25

Avui ha aparegut com un raig de llum el bé, un bé que serà vist per pobles i per reis. Jesús havia de néixer del llinatge de David, tal com ho havien anunciat els profetes; és segons l’ascendència de Josep, fill d’Abraham, el patriarca, i de David, el gran rei. Tres grups de catorze generacions per mostrar-nos que tota la història de la salvació arriba avui a la seva plenitud i des de sempre ha tingut la vista posada en aquest rei que avui neix, el regnat del qual durarà ja per sempre.

Dues figures marquen aquesta genealogia. Abraham amb qui començà la història de la salvació, el qui fou el pelegrí cap a la terra promesa, aquell que esperava aquella ciutat ben fonamentada que té a Déu mateix com arquitecte i constructor (Cf. He 11,10), aquell a qui el Déu d’aquest poble d’Israel elegí. I David el rei a qui s’havia promès un regne etern, aquell que fou un home com el desitjava el cor del Senyor i que havia de dur a terme tot el que Déu es proposava. Jesús assumeix així la història de la humanitat, el Fill de Déu, engendrat per obra de l’Esperit Sant en el sí de la Verge Maria, comparteix el llinatge humà; tot i no provenir de cap home. Ell essent encarnat, que no pas creat; vol fer-se home com qualsevol de nosaltres, llevat del pecat.

Els seus convilatans s’estranyaran i diran: «No és el fill del fuster? La seva mare, no és aquella que es diu Maria? Els seus germans, no es diuen Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, no viuen totes entre nosaltres? D’on li ve, tot això?» (Mt 13,55-56). Li ve de que el llinatge iniciat en Abraham i finalitzat en Jesús incorporà una transcendental novetat. Josep és l’espòs de Maria, i és d’ella de la qual nasqué Jesús, anomenat el Messies concebut per obra de l’Esperit Sant.

Fixem-nos en Josep, ell és l’home bo, aquell, qui vencent la por acull a Maria, la pren a casa seva com a esposa; i junts esperen el fill que ha de néixer sense haver tingut relacions matrimonials i al qui posaran el nom de Jesús. Josep viu a la llum del misteri de l’encarnació; no tant sols vivint-lo en la proximitat física, donant aixopluc a la mare i al fill, sinó acollint-lo en el seu cor. En ell no hi ha distinció entre fe i acció; ell creu i fa. La seva fe s’orienta de manera decisiva a l’acció i és actuant, assumint les seves pròpies responsabilitats, com col·labora amb el pla de Déu, perquè Déu tingui la llibertat de dur a terme la seva obra, sense obstacles. Josep és l’home just per antonomàsia, perquè la seva vida s’ajusta, s’acomoda a la voluntat de Déu.

Confiar-se a Déu no vol dir pas veure-ho i tenir-ho tot clar segons els nostres criteris, no significa imposar la nostra voluntat per implementar el que hem projectat per a nosaltres mateixos i per la nostra vida; vol dir confiar-se a Déu, refiar-se de Déu, buidar-nos del nostre egoisme, dels nostres propis volers, acceptant de restar en mans de Déu, l’únic just; conformant-nos a la seva voluntat, deixant que Déu actuï en nosaltres i obrint-nos a la seva gràcia. Despertant-nos també nosaltres per acomplir la voluntat del Senyor. Com ho feu Josep.