1 de desembre de 2018

DISSABTE DE LA SETMANA XXXIV DURANT L’ANY (II)

RECÉS D'ADVENT DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ap 22,1-7; Sl 94; Lc 21,34-36

Hem arribat al final del llarg discurs apocalíptic i amb ell també al final de l’any litúrgic. Jesús ens dóna un últim consell convocant-nos a la vigilància, hem d’estar atents i preparats, i estar-ho sempre perquè si l’espera és llarga, correm el perill de no prestar atenció als esdeveniments, a que les moltes distraccions que ens envolten ens facin aliens als sofriments de tanta gent, i no percebem les injustícies que es cometen i ens interpel·len.

Tot el discurs apocalíptic és un intent per ajudar a les primeres comunitats perseguides a situar-se dins del conjunt del pla de Déu i així tenir l’esperança i el valor per seguir ferms marxant pel camí marcat pel Senyor. Falta poc, tot està conforme amb el pla de Déu, tot és dolor de part, però Déu està amb nosaltres, ens dóna la força per aguantar. Jesús ens demana només de vigilar perquè no siguem sorpresos pels esdeveniments. L’última petició de Jesús al final de l’any litúrgic és que estiguem en vela, en tot moment.

Com viure aquest consell de Jesús en la nostra vida? Estar alerta vol dir que el que tenim per preocupacions i de fet no ho són tant o no tant transcendentals, no ens afligeixi el cor. Vol dir que el dia aquell que ha de venir, vindrà i per això Jesús ens anima a vetllar, a pregar per mantenir-nos drets davant del Fill de l’home. La litúrgia ens convida en aquestes darreres setmanes de l’any litúrgic a pensar en el darrer dia, quan tot el que coneixem desapareixerà per donar lloc al Regne definitiu. Cadascun de nosaltres viurà la seva pròpia fi en aquesta vida, certament, però hi ha una fi per a tots plegats, ens ho diu l’Escriptura, és aquell dia que vindrà segur, com un llaç per a tothom, sigui on sigui de la terra. Si la nostra societat defuig pensar en la mort molt més defuig de pensar en la idea d’una fi del món o la banalitza. Déu ens ha confiat el món, l’ha deixat a les nostres mans, no ho ha fet insensatament, tot i que moltes vegades ho podria semblar veient com ho fem de malament, ho ha fet perquè som fills de Déu per Jesucrist, perquè hem estat creats a imatge de Déu i aquesta empremta és consubstancial a la nostra humanitat. Sovint aquesta imatge l’enterbolim fins a fer-la quasi bé irreconeixible; però malgrat tot roman en nosaltres. Cal recuperar-la, treure l’herbassar que l’ofega, les preocupacions, la feixuguesa de tot allò que és banal i caduc, finit, limitat. És Déu qui ens ha creat, Ell és el nostre Déu, clama el salmista, aquell qui ens convida a aquella ciutat on res estarà sotmès a la maledicció de Déu, on no hi haurà més nit perquè Déu mateix serà la nostra llum i a les tenebres de les nostres limitacions ja no els caldrà els gresols humans.

Jesús ja va venir i no ho va fer per transmetre una doctrina, Déu ens parla en la història, és el Senyor de la història. Per això s’encarnà, es feu home igual a nosaltres llevat del pecat, morí com nosaltres i ressuscitant com a Déu guanyà per a nosaltres la vida eterna. És l’admirable intercanvi del que parla sant Agustí, fent-se home compartí la nostra humanitat, ressuscitant ens fa participar de la seva divinitat, ens dona la possibilitat de recuperar amb plenitud la imatge de Déu que hi ha en nosaltres. És per això que anuncia el Regne, per això ens crida a estar atents, a vigilar, a no caure en l’escepticisme, en la indiferència, a no quedar-nos tant sols en les crítiques, en les queixes, en les lamentacions, en les murmuracions; sinó a posar-hi el coll per testimoniar ara i aquí el seu Regne, per ser-ne una avançada. Diu el Papa Francesc: «La pau que ens ofereix i ens garanteix el Senyor no s’ha d’entendre com l’absència de preocupacions, de desil·lusions, de faltes, de motius de sofriment. Si fos així, en el cas en que aconseguíssim estar en pau, aquest moment acabaria ràpid i cauríem inevitablement en la desesperació. La pau que sorgeix de la fe és en canvi un do: és la gràcia d’experimentar que Déu ens estima i que sempre està al nostre costat, que no ens deixa sols ni tan sols un instant de la nostra vida.» (15 de febrer de 2017).

Ser testimonis del Regne és ser testimonis d’esperança en un món desesperançat, vol dir viure les petites històries de cada dia fits els ulls en el Regne, vol dir viure no pas centrats en els nostres petits objectius sinó en un de molt més elevat, l’únic que és digne de ser esperat, pel que val la pena fins i tot donar-hi la vida com ho feu Jesús i com ho han fet tants d’altres. La nostra esperança no ha de ser un optimisme fugisser, ni una quimera, sinó una esperança realista, assumint les dificultats, les contradiccions del dia a dia. No ha de ser una esperança desarrelada sinó fonamentada en el món, en el seu sofriment i en la fe en Jesucrist. Mai satisfets, sempre delerosos d’aconseguir un lloc en el Regne per a tots intentant de construir-lo ja ara i aquí; des del mateix sofriment del món, des de tanta misèria com ens envolta mirant esperançats aquell dia que ha d’arribar i en que tot això desapareixerà, perquè serem definitivament alliberats. «Arribarà certament un tercer dia en què naixerà un cel nou i una terra nova (...) en aquell solemne i gran diumenge quan la mort serà definitivament anihilada.» (Origenes, Comentari sobre l’Evangeli de sant Joan, 10,20)