26 de gener del 2015

SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE HARDING, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44, 1.10-15; Sl 149 1-6.9; He 11, 1-2.8-16; Mc 10, 24-30

«Fills meus, per als que són rics, que difícil és entrar al Regne de Déu». Aquí tenim la tasca principal de la nostra vida: entrar en el Regne. Era la preocupació de Jesús en començar la seva predicació quan predicava: «Convertiu-vos, el Regne de Déu és enmig vostre», o segons altres traduccions: «està dins vostre».

Si el regne està dins nostre, el camí és anar cap a l'interior. Tenir bona cura del camí cap a l'espai interior. Tenir cura de la interiorització. La interiorització és recobrar el centre íntim i profund de la nostra ànima, d'on provenen els moviments del cor. Avui no és fàcil això de la interiorització perquè el ritme de la vida ens porta en el sentit contrari: cap a l'exteriorització. Tot convida a sortir fora de nosaltres. A alienar-nos, a estar on no hem d'estar. El cor, que és el fons de l'ànima, del nostre ésser, on ressona i brilla la vida que després va donant un sentit a la nostra existència, a la nostra vida concreta de cada moment. Podem considerar tres aspectes d'aquests moviments i emocions del cor:

—la reverència davant la vida, una actitud contemplativa de la vida on es manifesta i podem captar l'insondable Misteri que té un paper determinant en la configuració d'un cor nou. És una cosa que van fer bé els nostres sants abats de Cister. Ells van buscar un nou espai, un nou ritme més en sintonia amb la natura, on podien contemplar l'Invisible en la bellesa del visible. Viure amb reverència davant les coses, davant les persones, és una bona prova d'una vida interior.

—l'amor és l'altre aspecte d'una vida interior. En l'amor projectem la nostra vida des del fons del nostre ésser; ens sentim cridats a desbordar la nostra vida a l'exterior més enllà de tot càlcul i explicació. És el foc que crema dintre i que no es pot contenir. «Sense límits» com diu sant Pau. L'amor és consubstancial a l'home, és la força que el mou. Totes les coses naturals tendeixen al seu lloc natural; així l'aigua tendeix cap avall i el foc cap amunt; l'amor tendeix a l'Amor amb majúscula. Però cal aprendre a escriure amb majúscula aquest Amor al qual tendim. Això, els nostres sants abats, i tota la tradició cistercenca ho van viure fidelment i ens ho ensenyen quan ens exhorten a considerar la dimensió humana del Crist, la humanitat d'un Crist que es manifesta en la humanitat dels altres membres de la comunitat.

—el tercer moviment de la interiorització és l'emoció religiosa, la religió, concentració suprema de la interiorització, el que dóna sentit i explicació de la nostra existència. És viure l'experiència de sentir-nos relligats, lligats de manera permanent a un ésser superior, a un Déu que ha sentit el vertigen de l'humà fins al punt de fer-se home, i això ens arrossega també a nosaltres a sentir-nos seduïts per tot el que és humà, i a ser creadors d'humanitat com a deixebles de Crist, veritable Déu i veritable home. L'Home.

La interioritat exigeix un esforç gran i continuat. És una missió fonamental de la vida monàstica. Per això sant Benet estableix una «escola del servei diví», que és el monestir. Per això els nostres sants abats, tot buscant una major fidelitat a la Regla i a tota una tradició monàstica, fan el pas arriscat de la fundació de Cister.

Així, ells inicien un camí, com ho van fer altres grans personatges bíblics, com hem escoltat a l'Epístola als hebreus. Abraham, Jacob, Isaac... Inicien un camí però no arriben a posseir allò que els havia estat promès. Els nostres sants abats inicien un camí amb la força i la saviesa de la fe, però no arriben a contemplar tot l'esplendor i el servei a la societat dut a terme a través dels segles.

Nosaltres, avui, els recordem, fem el seu elogi, però ens hem de preguntar avui i demà i demà passat si el seu servei persisteix i es propaga, si la seva posteritat, nosaltres, és manté fidel, si el seu record roman...

La Paraula de Déu en la festa dels sants abats de Cister ens presenta una pregunta: ¿Veritablement fem un elogi d'ells? La resposta va lligada a la paraula interiorització. Si seguim tenint cura del cor perquè d'ell i de la nostra boca brolli «un càntic nou» com ens ensenya el salm. Si lloem Déu davant dels que l'estimen, si ens sentim lligats a l'amor per contemplar l'Amor en el servei a la humanitat, si som bons deixebles en aquesta escola del servei diví... avui farem un bon elogi als homes de bé, als nostres sants abats de Cister, i la nostra vida, en una paraula, serà el millor elogi que podrem fer d'ells. I enriquirem la tradició que va començar amb ells.

21 de gener del 2015

SANT FRUCTUÓS, BISBE, SANT AUGURI I SANT EULOGI, DIAQUES, MÀRTIRS

Homilia predicada per fra Octavi Vilà, subprior de Poblet
He 10,32-36; Sl 33; Jn 17,11b-19

Abrandats per l'amor del Crist, el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi donaren llurs vides per la fe. Testimonis d'aquesta Església, de tota l'Església, avui delerosa d'unitat, que estesa d'orient a occident, Fructuós tingué present en la seva pregària fins al darrer moment de la seva vida aquí a la terra, abans d'entrar en la gloria.

Aquesta terra, on la nostra Església s'arrela, ha estat amarada per la sang dels màrtirs i les seves cendres l'han adobat; des del bisbe Fructuós al beat Manuel Borràs; no han mancat pastors que han sabut donar la vida per les seves ovelles. Testimonis de la fe que Fructuós declarava en «l'únic Déu que ha fet el cel, la terra, el mar, i tot el que contenen.»

Escrivia el papa Benet XVI amb motiu del jubileu de sant Fructuós de l'any 2008: «La commemoració d'aquests màrtirs ens porta a pensar en una comunitat que, havent rebut a les albors del cristianisme el missatge evangèlic transmès pels Apòstols, va saber confessar, viure i celebrar la seva fe sense temor, fins i tot en un ambient d'incomprensió i d'hostilitat.»

El testimoniatge dels qui varen donar la sang pel Crist continua il·luminant i enfortint la fe d'aquesta Església i la de tota l'Església, donant plenitud a la nostra existència, raó per l'esperança i el goig més íntim per la fe; fits els ulls en Déu, font de la vida; ja que com manifestava Fructuós en l'hora del martiri: «no podran fallir l'amor i la promesa del Senyor ni en aquest món ni en l'altre.»

Consagrats en la veritat, que és la Paraula de Déu, foren enviats al món tal com Crist hi fou enviat. Sostingueren lluites i sofriments, i a la fi els fou donada una gran recompensa, ja que sofrint amb constància i complint la voluntat de Déu, obtingueren el que Ell els havia promès.

El Senyor els va escoltar i per això no varen tenir por i provats al foc com l'or preciós, revestits amb la cuirassa de la fe i l'elm de la salvació, coronats amb la diadema reial i la corona immarcescible, meresqueren una digna estada al cel, i ara estan asseguts a la dreta de Crist.

Que el seu testimoniatge ens il·lumini i que ens acompanyi sempre l'exemple de Fructuós que en el darrer moment girà l'esguard vers el Senyor i començà a pregar en el seu cor per tots nosaltres.

18 de gener del 2015

DIUMENGE II DE DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Sa 3,3b-10.19; Sl 39; 1Co 6,13c-15a.17-20; Jn 1,35-42

Estimats germans i germanes,

El tema de la crida del Senyor i de la vocació cristiana ens toca molt a fons. Cal reflexionar-hi sovint per mantenir qualitat i fidelitat en la nostra resposta. Podem ressaltar dos elements. Primer: El paper dels mitjancers que ajuden a reconèixer la crida de Déu, a fer la valoració, i a veure les conseqüències en la nostra vida. Hem de saber manifestar la nostra fe amb paraules i gestos, però sobretot amb el testimoni d'una vida autènticament cristiana. Allò que es descobreix ho volem compartir, encara més si ens ha impactat. Només Déu pot omplir el cor insaciable del ser humà. La vocació inicial si madura en l'escola de la pregària i de l'amor ens uneix al Senyor formant «amb Ell un sol esperit». Hi ha un segon element: Fa falta una experiència personal per seguir Jesús, no és suficient conèixer-lo. Podem parlar-li de tu a tu, com un amic i confident, perquè «tenim posada l'esperança en el Senyor». Segons Ramon Llull, «l'Amat posa confiança en el cor de l'amic». Parla «a cau d'orella», com diu el Salm.

«Ells hi anaren... i es quedaren amb Ell aquell dia». Què degueren dir? En la relació cordial i directa coneixem a l'altre, el valorem tal com és, compartim, respectem, madurem. En el diàleg sincer i profund s'aprèn a caminar junts i units en un projecte. Afirma el Papa Francesc: «L'Evangeli és exigent i requereix ser viscut amb radicalitat i sinceritat». Això vol dir viure els sentiments del Crist, imitar el seu comportament, donar la vida, moure's a impuls de l'Esperit.

Som com el jovenet Samuel que, amb l'espontaneïtat i entusiasme de la seva edat, va acollir la Paraula de Déu i es va posar al seu servei. Som també com els primers deixebles de Jesús que, des de la seva fragilitat i dubtes van ser fidels al senyor. Es tracta, doncs, de procurar fer el bé allà on som, de poder servir el bé comú des de la humilitat de reconèixer els nostres valors i els nostres límits.

El diàleg que establim amb Jesús en la vocació inicial, inexpert i tímid, va madurant i es va convertint en coneixement i confiança, acompanyant-lo allà on sigui pels camins de la vida, també a la Creu i a la Resurrecció. Per amistat, per amor, perquè en Crist veiem el rostre de Déu, fidel i misericordiós. L'amor autèntic no posa condicions, implica decisió i generositat fins a exclamar, com el salmista:

«Aquí em tens... Déu meu, vull fer la teva voluntat, guardo la teva Paraula al fons del cor».

11 de gener del 2015

EL BAPTISME DEL SENYOR (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 55,1-11; Sl Is 12; 1Jn 5,1-9; Mc 1,7-11

Germanes, germans,

Amb la festa del Baptisme del Senyor es clou el temps litúrgic del Nadal, i aquesta festa correspon a una de les tres manifestacions del Senyor del temps d'Epifania amb l'adoració dels Mags i el miracle de Canà de Galilea. L'adoració dels Mags equival a la revelació de la fe a tots els pobles. El baptisme de Jesús en el Jordà és la manifestació pública de la Trinitat divina que garanteix la missió de Jesús, la seva total predilecció pel Pare i la unció plena de l'Esperit. El miracle de Canà amb la conversió de l'aigua en vi és el signe evident de la novetat absoluta amb què Jesús renova la creació i és portador del vi nou de la nova aliança amb la seva sang purificadora. Tres signes que inauguren una era nova dins el pla salvador de Déu. Tres signes que tenen com a protagonista el mateix Jesús, Fill de Déu encarnat, Déu fet home present entre els homes, Déu Salvador enviat pel Pare per tal de renovar la naturalesa humana malmesa pel pecat d'Adam. Cadascun d'aquests signes és presentat en els textos bíblics amb una sèrie de detalls previs que culminen amb el gest epifànic que dóna el sentit profundament teològic a cada escena.

Avui, en el baptisme del Senyor, ens trobem davant una singular teofania. Jesús es presenta al Jordà per ser-hi batejat per Joan. Joan, que predicava un baptisme de conversió, poc abans de presentar-se Jesús a la cua dels pecadors, profetitza que després d'ell ve el qui és més poderós que ell, i ho expressa amb un signe que indica fins a quin punt la persona de Jesús el sobrepassa donat que no es creu ni digne de deslligar-li la corretja del calçat, servei propi dels esclaus. Però Joan vol dir més encara: anuncia que el baptisme de Jesús serà un baptisme amb Esperit Sant, és a dir, està proclamant la divinitat de Jesús en la seva humanitat ja que només un ésser diví pot batejar amb l'Esperit Sant, que és Déu. I aquest Esperit és el qui davalla del cel sobre Jesús mentre sortia de l'aigua. En el baptisme de Jesús la Trinitat en pes hi pren part: el cel s'esquinça significativament per donar pas a l'Esperit que baixa cap a ell com un colom, com el colom que anunciava a Noè el final del diluvi. I amb un to solemne l'evangelista Marc fa entrar en escena també el mateix Pare qui, des del cel estant, amb la seva veu potent dóna testimoni del seu Fill estimat en qui té posada tota la seva complaença. Un escenari magnífic i singular on la Trinitat sencera s'implica en la missió que Jesús portarà a terme a partir d'aquesta unció de l'Esperit amb la garantia de ser l'enviat legítim i ben-estimat del Pare.

Aquesta seria una primera lectura descriptiva de l'escena evangèlica narrada per sant Marc. Mirem ara de fer-ne un aprofundiment que ens serveixi pel nostre aprofitament espiritual. Fem-ho a partir de la invitació amb què ens exhorta insistentment el text d'Isaïes d'avui: «Veniu a l'aigua..., veniu els qui no teniu diners,... veniu a mi, i us saciareu de vida». Apliquem-ho, doncs, al text de Marc. La gratuïtat generosa que proclama el final del segon Isaïes es fa palesa d'una manera inaudita en l'escena del Baptisme de Jesús. Jesús encarna tota la humanitat pecadora i tot submergint-se en les aigües del Jordà també tota la humanitat és submergida en ell i les aigües purificades pel seu contacte immaculat, esdevenen en ell i per ell, salvació per a tots. No oblidem que Jesús és Déu i home i que qualsevol gest o acció seves tenen una dimensió transcendent, i, per tant, que depassa qualsevol frontera en l'espai i en el temps. Seguim entrant en aquest misteri de gratuïtat. L'esquinçament del cel com d'un llençol equival a la irrupció de la divinitat en la humanitat, una comunió sorprenent de l'eternitat en el temps. Des d'aleshores tenim una clivella d'accés en el cel. Aquesta revelació divina amb el davallament de l'Esperit Sant sobre Jesús i la sublim veu del Pare en ‘off' del cel estant, ens recorda la teofania del Sinaí però aquí es tracta de la primera manifestació trinitària. La divinitat de Jesús es revela en la seva humanitat pel doble testimoniatge de la unció de l'Esperit i la Paraula velada però indefectible del Pare. Si nosaltres estem representats en la humanitat de Jesús, també l'Esperit Sant fa irrupció en la nostra vida per la nostra comunió en Jesús i, per tant, units a ell, participem també de la seva vida divina «–Veniu a mi, i us saciareu de vida», deia el profeta Isaïes- i som introduïts en la filiació divina gràcies a la benvolent magnanimitat del Pare.

Germanes, germans, estem parlant d'uns misteris que ens sobrepassen i que no esgotaríem mai, per això són misteris, però la impossibilitat d'entendre'ls racionalment no ens ha d'impedir d'interessar-nos per ells per què són garantia de veritat transcendent. Sant Joan ens ho diu clarament avui: «L'Esperit és la veritat», i no una veritat qualsevol, finita o circumstancial, sinó la veritat plena, aquella que perdura sempre perquè és divina i s'identifica amb el mateix Esperit de Déu. Vivim d'aquesta Veritat que no enganya i que no falla mai. No hi ha dubte que estem parlant dels camins i dels pensaments de Déu que estan per damunt dels nostres tant com la distància del cel a la terra. I no perdem de vista tampoc que la salvació és el do eximi que Déu ha volgut fer a la humanitat de tots els temps i de tots els llocs per l'encarnació del seu Fill. Acollim-la, doncs, amb gratitud i adorem humilment, amb els pastors i els Mags, aquell qui, tot revestint-se de la nostra feble humanitat, volgué enlairar-la per sempre a les altures del Pare dels estels.

6 de gener del 2015

EPIFANIA DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat
Is 60,1-6; Sl 71; Ef 3,2-3.5-6; Mt 2,1-12

«Encara que tu no les vegis
segueixen lluint les estrelles.
T'has endinsat en la nit,
per veure-les?»
(P. Casaldàliga)

Els Mags han vist l'estrella del Naixement, i vénen a presentar homenatge a l'Infant nascut. Desitgen adorar-lo. Encara no han trobat el Senyor de la nit i del dia. El Senyor de la llum. Però pregunten, es decideixen a viatjar, i buscar el Senyor de la llum.

El misteri de Déu que es revela i es manifesta a la humanitat s'esdevé preferentment en la nit. Com si Déu tingués una predilecció per aquest moment del dia, o com si tingués en compte que la nit, la foscor, és més propícia perquè nosaltres escoltem i acollim, des del silenci de la nit i el desig de la llum. La nit és també un temps de confidència i d'intimitat. La nit té molt de misteri, de secret. Cada un té el seu secret personal; cada persona té una dimensió de misteri. És el seu misteri personal.

Escriu Guillem de Saint-Thierry: «L'home ha d'humiliar-se en totes les ocasions i glorificar en si mateix el Senyor el seu Déu; abaixar-se als seus propis ulls; en l'amor del Creador mantenir-se submís a tota criatura humana; oferir el seu cos com una hòstia santa, viva, agradable a Déu, sense aixecar-se més del que cal, sinó dins dels límits de la moderació, no exposant els seus béns a la lloança dels homes sinó guardant-los en el seu interior, per tal de tenir sempre davant la seva consciència aquesta sentència: “El meu secret és per a mi, el meu secret és per a mi”».

Però, finalment, el secret es revela, es manifesta. Això és el que contemplem en el misteri de Déu, amagat des de sempre en el secret de l'eternitat, i que en aquest temps de Nadal i de l'Epifania se'ns revela.

I com se'ns revela?

En Jesucrist. En ell descobrim Déu, en ell ens diu el seu immens amor. «En Crist tots els homes tenim part en la mateixa herència; tots formem un mateix cos; tots compartim una mateixa promesa». Això ens ensenya que el secret mai no és per guardar-lo d'una manera definitiva. El misteri de la persona humana està sempre a l'espera de la presència i de l'acció de Déu en la seva vida. I llavors és quan ens posem en camí i ens anem incorporant a la caravana de pobles de la qual ens parla el profeta Isaïes «que busquen la llum, la claredat de l'albada de la glòria del Senyor». Llavors ja no abaixa la mirada, sinó que l'aixeca i viu l'alegria de «la comunió amb tots els pobles, caminant a la casa del Senyor».

Els Mags han vist l'estrella, han vist una llum que els obre al misteri de Déu... Llavors comencen a indagar, a preguntar, es posen en camí. Pregunta't quin és el teu estel.

Déu s'ha manifestat, s'ha revelat, sota múltiples maneres, o matisos. Com a Paraula, Veu, Silenci i Missatge, com a Prosa i Poesia, Cant, Música i Lliurament... però sempre amb un tarannà molt humà. Cal que si en el teu interior hi ha una cosa que vibra sota alguna d'aquestes paraules no la guardis en el secret interior sinó segueix la teva estrella, pregunta, indaga, posa't en camí... El mateix Déu es fa camí amb nosaltres.

Llavors podràs també cantar amb goig els versos de sant Joan de la Creu:

«Que bien sé yo la fonte que mana y corre
aunque es de noche.

»Su origen no lo sé, pues no le tiene,
mas sé que todo origen de ella viene,
aunque es de noche.

»Su claridad nunca es oscurecida
y sé que toda luz de ella es venida,
aunque es de noche».

Avui lluu un estel. T'has endinsat en la nit?... pot ser una experiència de gran bellesa. Perquè és bella la nit quan la vivim amb esperança de la llum que ve.