26 de febrer del 2012

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Gn 9,8-15; Sl 24; 1Pe3,18-22; Mc 1,12-15

Quina hora és?

Un quart i mig d'onze? Gairebé dos quarts? Aquesta potser la nostra hora, l'hora del nostre rellotge. Però, Jesús en l'evangeli ens mostra una altra hora: «Ha arribat l'hora». No és una hora que podem mesurar i calcular. Ha arribat l'hora de Déu. Aquesta hora, implica per a nosaltres si volem fer-li cas a Jesús, implica una conversió, un canvi radical de la nostra vida per la vida que brolla de l'evangeli.

De vegades nosaltres també podem viure en un desert. En un desert en el que també som temptats, en el què vivim entre animals feréstecs: la solitud, l'angoixa, la tristesa, la melangia, la malaltia crònica. Ara bé, nosaltres no som alimentats pels àngels. És el mateix Crist el qui se'ns dóna com aliment. Crist què: «va morir pels injustos, com cadascú de nosaltres, per conduir-nos a Déu».

Déu, en el desert d'aquesta societat, ha posat: «el signe d'aliança». Ja no és un arc en els núvols, sinó la creu clavada a terra. «La vida no serà mai més exterminada», perquè l'Esperit que ressuscità Jesús ens ressuscitarà a nosaltres quan sigui l'hora.
«La paciència de Déu esperava», i espera ara la nostra conversió: «demanar a Déu una consciència bona», perquè la nostra vida de cristians, de monjos sigui un testimoniatge de l'hora del Regne de Déu.

Cadascú de nosaltres poden estar al bell mig del desert, però hem de tenir present quin és el nostre aliment, qui és el qui se'ns dóna com aliment i gaudir d'aquesta taula de la paraula i de l'Eucaristia que som convidats.

Travessant les tribulacions dels dimonis i els animals feréstecs es fa present Crist. El seu testimoniatge, en aquest temps favorable per a la nostra salvació, l'hem de fer nostre. Convertim-nos i creiem.

És l'hora de Déu.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 1r de Quaresma (Cicle B)

Dels sermons d'Isaac de Stella, abat (sermó XXX)
«L'Esperit va conduir Jesús al desert». Nostre Senyor Jesucrist actua en tot obeint la crida o el manament d'un altre. No fa res per pròpia iniciativa. Talment, que és enviat al món, és conduït al desert i, cridat, ressuscita de la mort, tal com està escrit: «Desvetlla't glòria meva, desvetlleu-vos, arpa i lira meva».

Tanmateix, a la passió, s'hi encamina espontàniament i pel seu propi voler, tal com ho havia predit el profeta: «S'ha ofert perquè ell mateix ho ha volgut». I també en aquesta ocasió s'ha fet obedient al Pare fins a la mort. Mestre i model d'obediència, no ha volgut fer ni sofrir res al marge d'aquesta obediència que és l'únic camí que porta a la vida veritable.

«L'Esperit va conduir Jesús al desert» o, com diu un altre evangelista: «L'Esperit empenyé Jesús cap al desert. Tots els qui són guiats per l'Esperit de Déu, són Fills de Déu». Ell però, que era el Fill per excel·lència, fou empès i conduït al desert d'una manera diferent i més escaient que els altres. «Ple de l'Esperit Sant —diu—, se'n tornà del Jordà». Als altres, l'Esperit Sant els és concedit segons una certa mesura i és segons aquesta mesura que són guiats en totes les seves accions; aquell, però, «en el qual habita corporalment la plenitud de la Divinitat», rep també plenament l'Esperit. Per això és empès a complir amb més força i més perfectament el manament del Pare.

«Se'n tornà del Jordà i l'Esperit el va conduir pel desert». El qui ha davallat al món ara ve del Jordà. Ben aviat, però, deixarà aquest món i tornarà al Pare. Per això, el qui vulgui pujar que baixi primer al Jordà, perquè sense humilitat no hi pot haver exaltació: «tothom qui s'humilia serà enaltit».

Aquí hi trobarà l'Esperit Sant, que descansa sobre els senzills i els humils, els qui s'afanyen a complir la paraula de Déu; l'Esperit que resisteix els superbs i dóna la gràcia als humils, que els fa menysprear el món i aquest temps que passa, i els omple de força per a vèncer el diable i defugir les multituds on «les males companyies corrompen els bons costums», i els empeny a retirar-se al desert, en un lloc apartat, on puguin viure per a Déu tot sol, invocant-lo com els petits de l'oreneta i meditant, com una coloma, les seves paraules. Allà, Ell mateix els respondrà i els parlarà al cor, tal com diu el profeta: «Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor».

Així, nostre Senyor Jesucrist, «benèvol i humil de cor», després d'haver-se humiliat fins al punt de deixar-se batejar per aquell que li era inferior, ha merescut de ser enaltit a la dignitat que li pertocava, tal com ho testimonia la veu del Pare: «”Aquest és el meu Fill, el meu estimat”. Per la seva humilitat i obediència m'hi he complagut i ara l'enalteixo i el prefereixo a tots els altres; escolteu-lo, doncs, a partir d'ara.»

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Miquel,

Primer de tot: «feliços 50», encara que tu et queixes, però jo crec que són més feliços que, per exemple, «els feliços 40», que és quan hom va deixant la joventut definitivament i s'obre a la maduresa de la vida, amb més problemàtica familiar, dona, fills... «Els 50» apareixen com una maduració en serenitat i en experiència de la vida, gairebé d'una vida ja feta, per bé que ara amb això de les prejubilacions, ja s'ha de considerar com una entrada definitiva a la «reserva». Però em sembla que en el teu cas, de «reserva», res de res, i a més mires enrere i et preguntes: «què has deixat rere teu a la terra en aquests 50 anys? Alguna llavor que fructificarà? No sóc un gran home: la meva intel·ligència és limitada, la meva voluntat més aviat curta, no puc carregar-me la humanitat a la meva esquena. No puc dir que no he fet res en aquests 50 anys, no puc capolar-me dient-me: has viscut 50 anys i és com si no els haguessis viscut, no ha quedat res després de tu, o si puc, o sí que ho he de dir... no ho sé, no ho sé».

Miquel, Déu ens deslliuri dels «grans homes». Al llarg de la història s'han produït grans catàstrofes provocades per «grans homes». Miquel, has viscut 50 anys. Continua vivint. Tens una família; tens amics amb qui vius una amistat. Una bona amistat. Això és gran, Miquel. N'hi ha prou amb ser «home». Cada nou dia que Déu ens regala, el més bonic és obrir de nou la porta de casa per viure una nova edició d'«home» en la pròpia vida. I sortir disposat a donar humanitat i a rebre humanitat. A ser home. Això és el més gran. I de l'home més gran de la història no s'ha afirmat que era un «gran home», sinó simplement «home»: «Ecce homo» («heus aquí l'home»). I aquest «home» va passar donant humanitat, com ningú ho ha fet, i rebent humanitat de nosaltres els humans.

I aquest «home» va passar gairebé tota la seva vida, 30 anys dels 33 que va viure, en una vida senzilla, anònima, d'un poblet, i va passar per les nostres penúries humanes, i en els moments transcendentals de la seva vida va tenir temptacions, que va rebutjar per fer l'opció d'una vida senzilla, d'amistat, d'oferiment d'humanitat. Una opció per la vida, per anar oferint vida, i esperança a molts.

A què més podem i hem d'aspirar en aquesta societat on l'amistat es compra amb els diners, una societat que és capaç de llançar al carrer famílies senceres amb nens petits perquè no tenen diners. En una societat, on uns mengen tres vegades al dia, i altres esperen poder menjar, menjar, no un cop al dia, sinó quelcom per a poder subsistir.

A què podem i hem d'aspirar en una societat així sinó a ser cada dia més humans. A contemplar cada dia l'«home», i fer provisió d'energia i valor, i generositat per rebre i donar humanitat.

Miquel, encara que ja sé que ho fas, no em costa res demanar-te això, i a mi també em fa bé: no deixis de contemplar l'«home», obri-li el cor cada dia, i viu cada dia amb la teva senzillesa habitual, simplement tot essent humà, i obert a rebre molta humanitat menyspreada que tenim al nostre voltant. Jo crec que és la nostra tasca més preciosa en aquesta vida i en aquests temps. Una abraçada,

+ P. Abat

23 de febrer del 2012

LECTIO DIVINA

Salm 32 [31]

Del recull de David. Cant.
1 Feliç el qui ha estat absolt de la falta
i ha vist que un vel cobria el seu pecat!
2 Feliç l'home a qui el Senyor no té en compte la culpa
i que dintre seu ja no manté l'engany!

3 Mentre jo callava la culpa,
se'm consumien les forces [els ossos]
de tant cridar tot el dia;
4 nit i dia la teva mà
pesava damunt meu,
s'eixugava el meu vigor [el meu cor]
com en les secades d'estiu.
5 Però ara reconec el meu pecat,
no t'amago més la meva culpa.
Tan bon punt m'he proposat,
Senyor, de confessar-te la falta,
m'has perdonat la culpa comesa.

6 Per això et supliquen els fidels
a l'hora propícia;
per més que creixin les aigües,
a ells ni els tocaran.
7 En tu he trobat el meu recer,
tu em guardes del perill.
Fes que ells celebrin al meu voltant
el goig de veure'm lliure.

8 Em dius: «Jo mateix t'instruiré,
t'ensenyaré el camí que has de seguir;
t'aconsellaré, els meus ulls vetllaran per tu.
9 No siguis com el cavall o la mula,
que no entenen res
i han d'anar fermats amb brides i regnes;
si no hi van, no t'hi pots acostar!»

10 Els injustos sofriran moltes penes,
però l'amor del Senyor envolta
els qui confien en ell.
11 Alegreu-vos, justos, celebreu el Senyor;
homes rectes, aclameu-lo!

Explicació general

És un salm d'acció de gràcies pel perdó rebut. Ningú no sap realment què és l'aigua fins que passa set, ni el que val la salut fins que està malalt, ni estima la llibertat mentre no ha viscut reclòs a la presó... Tampoc ningú no arriba a valorar la gràcia del perdó fins que no l'ha experimentat.

Aquest salm ens convida a alliberar-nos del pecat, a reconèixer les nostres culpes i errors, i sentir el goig de la misericòrdia de Déu que en el seu amor ens fa renéixer a una vida nova.

Escriu Alonso Schökel: «És una oració penitencial retrospectiva: es pronuncia quan ja ha acabat el procés. Han passat el sofriment reconegut com a càstig, la confessió del pecat, el perdó de Déu. Ara medita sobre l'experiència sencera o la comunica a altres. L'acte penitencial no ha acabat. Desprès del penediment i del perdó ha de venir el propòsit d'esmena. El Senyor afegeix una breu instrucció sobre el nou camí que ha de seguir l'home: no adoptar actituds reticents, d'animal. És com un diàleg del salmista amb el Senyor, amb un colofó per a l'assemblea».

Introducció: v. 1-2, referència a l'enquesta i felicitat del perdó.
Nucli central: v.3-9, el salmista parla amb el Senyor: 3-7; parla Déu: 8-9.
Conclusió: v. 10-11, invitació a l'assemblea a la confiança i alegria.

Imatges

«Ossos» que es consumeixen (v 3). Els ossos són l'estructura de la persona. La «mà» de Déu (v. 4). El «cor» que es torna un fruit sec (v. 4). Per a la Bíblia, el cor és la seu dels projectes i intencions, es correspon amb la nostra «consciència». Les «aigües cabaloses» (v. 6) que es desborden. Els «cavalls i muls» (v 9) que són animals indòmits i estúpids, que necessiten aprendre amb molta disciplina.

La conclusió (v 10-11) oposa els malvats als justos. Aquests saben demanar perdó, aquells, no. El Senyor, que perdona, és amic i aliat dels justos, i els envolta amb la seva misericòrdia, i els convida a manifestar la seva felicitat amb alegria. El camí del retrobament amb Déu, a través del perdó, allibera i fa viure feliç. Jesús al Nou Testament fa seu aquest rostre de Déu, que allibera qui s'acosta a Ell.

Llegeix

Se'n poden fer dues lectures. La primera considera el diàleg entre Déu i el salmista a propòsit del perdó. La segona fa referència a les imatges que apareixen en el salm.

Medita

v.1-2 La nova benaurança, la felicitat recobrada. Era feliç de «no seguir el consell dels malvats» (salm 1), ara és per sentir-se perdonat per Déu. És viure l'experiència de l'amor diví sota l'òptica del perdó.

Els fariseus concebien la penitència com a tristesa, Jesús convida a perfumar-se, ja que en el fons ha de ser un tornar a l'abraçada de Déu que és amor. I recuperar l'experiència de l'amor sempre és una festa.
El pecat rep tres noms, que es corresponen a tres noms de perdó:

1. Perdonar, absoldre. Deslligar algú. Diu Isaïes: «Al poble que habita a Jerusalem li han perdonat la culpa» (33,24).
2. Cobrir, tapar, posar un vel. Déu es carrega els pecats «a l'esquena» (Is 38,17). Llançats al profund del mar (Mi 7,19). Desfarà els teus pecats com la calor desfà el gebre (Sir 3,15). Dissimular: «L'amor dissimula les ofenses» (Pr 10,12). Qui busca l'amistat dissimula l'ofensa (Pr 17,9).
3. No anotar, el pecat com a deute. Allò que s'escriu, roman, però les paraules se les emporta el vent. Déu només escriu els actes d'amor, les bones accions fetes en la nostra vida.

El rabí Eissemberg diu: «Casdascú de nosaltres resta unit a Déu per un fil. Quan hom comet una falta, el fil es trenca, però quan es penedeix, Déu hi fa un nus, i vet ací que el fil es va escurçant, i cada cop està més a prop de Déu».

Però cal sentir-se perdonat per viure l'experiència de la benaurança, de la felicitat.

v. 3-7 Els v. 3-4 posen de relleu la situació interior d'opressió sota el pecat. Ho fa mitjançant algunes imatges:
— els ossos es consumeixen, la persona s'esfondra
— rugint (cridar) tot el dia, el crit que es perd en el silenci
— la meva saba (vigor, cor) es torna seca, com un camp estèril

En el v. 5 comença a reconèixer el seu pecat, la confessió que mata l'egoisme i l'amor propi. «Torna, Israel, deslleial, no continuaré enutjat, perquè sóc bondadós. T'ho dic jo, el Senyor: no guardo rancor per sempre. Reconeix, però la teva culpa: has estat infidel al Senyor, i t'has encaminat cap als estrangers, prostituint-te» (Jr 3,12-13).

David, quan Natan li recrimina el seu pecat, només diu: «He pecat» (2 Sa 12,13). Suficient per obtenir el perdó de Déu.

Veiem una cosa semblant en el Fill pròdig (Lc 15,18).

El v. 5 és com un punt de llum de tot el salm, una llum que s'endinsa en el cor, per expandir-se a la vida de tota la persona.

Els v. 6-7 mostren la conseqüència del perdó. L'acció de gràcies i el deixar-se guiar pel camí de Déu, que protegeix de les tempestes i allibera dels perills i ens posa en el camí de l'alegria. «El trobà en una terra despoblada, el protegí i se n'ocupava, el guardava com la nineta dels seus ulls» (Dt 32,10).

v. 8-9 Aquí parla el Senyor en resposta al salmista. Li assegura la protecció i l'amonesta amb les seves instruccions. El camí que proposa Déu és un camí profundament humà, i per això exigeix allunyar-se d'actituds pròpies d'animals. «La tralla, per al cavall; la brida, per a l'ase; l'esquena dels necis, necessita garrot» (Pr 26,3). La mirada de Déu penetra fins al cor i ens sondeja en el més íntim per a guarir-nos i il·luminar-nos. Escriu sant Atanasi: «L'ull de Déu difon una resplendor que il·lumina l'esperit, i li assenyala el camí de la terra promesa».

Qui experimenta el perdó de Déu actua amb més humanitat, a impuls de l'amor, és un veritable mestre de vida. És necessari en la nostra vida aprendre aquesta pedagogia de Déu.

v. 10-11 És una reflexió final d'invitació a la comunitat. L'experiència del perdó esdevé font d'alegria per a la persona i començament d'un nou camí sota la pedagogia divina. Una pedagogia que podem considerar en els cants del Benedictus i del Magnificat. En el Benedictus, l'experiència de qui en principi no s'obre a aquesta pedagogia, li falta confiança, i queda mut, per recuperar la veu i cantar la misericòrdia divina al final. En el Magnificat, l'experiència de Maria que sempre es va deixar portar per l'ensenyament diví, i fa de la seva vida un cant permanent de lloança a Déu.

Escriu Ramon Llull: «L'Amic desobeí el seu Amat, i després va vessar moltes llàgrimes de penediment, i l'Amat va venir a morir amb la mateixa túnica de l'Amic, perquè recuperés el bé que havia perdut. I el seu reconeixement va ser tan gran que l'alegria de la trobada va superar a les llàgrimes de la pèrdua».

Prega

«Senyor, si vols, em pots purificar» (Lc 5,12).
«Aniré a trobar el meu pare i li diré: "Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo que em diguin fill teu"» (Lc 15,18).
«Jesús, mestre, tingues pietat de nosaltres» (Lc 17,13).
«Déu meu!, sigues-me propici, que sóc un pecador» (Lc 18,13).
«Senyor, fes que hi vegi» (Lc 18,41).
«Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu regne» (Lc 23,42).
«Pare, a les teves mans encomano el meu esperit» (Lc 23, 46).
«Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar» (Lc 24,29).

Contempla

Discretament, contempla el rostre, la mirada de la gent amb qui et creues, amb qui et trobes, o amb qui tens alguna conversa. Podrien ser un reflex de l'amor de Déu que perdona?

22 de febrer del 2012

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50 3-6.12-14.17; 2Co 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

«En el bressol del dia que neix, la nit amorosa va deixar el seu missatge». Sant Joan Crisòstom té una altra versió: «Que el meu silenci, Senyor, doni lloc a la teva paraula». I el poeta en té una altra: «Per a mi el silenci és la clau o l'arrel de la paraula. La paraula es forma quan es fa silenci. El silenci és el territori de la paraula. La paraula ve d'una llarga espera, d'un perllongat silenci. Silenci, desert, nit. La paraula ha d'entrar en "la nit del sentit, a la terra deserta, seca i sense camí" de què parla Sant Joan de la Creu».

En començar la Quaresma és important aquest mot: silenci. Si volem que en el bressol del silenci es recolzi la nostra paraula més significativa, més bella: la Pasqua.

Aquest missatge de la Pasqua que ha d'acollir el bressol del silenci, va precedit de paraules importants i necessàries que són en teixit bàsic de la Pasqua.

1. El cor

La litúrgia d'avui ens diu: «Esquinceu-vos el cor». Què és el cor, què és aquest múscul bategant que des de sempre ha tingut l'home pendent? Ningú pot prescindir del cor. Estimar amb el mateix cor no sempre és estimar amb el mateix amor. El cor té la noblesa de ser el centre de la persona, el centre de tot humanisme. Centre i font de la vida i de l'amor que dóna sentit a la vida. De tota vida. D'aquí la recomanació de la Paraula a esquinçar-nos el cor, en uns temps de duresa de cor, d'humanitat dura. Necessitem créixer en sensibilitat, en tendresa, en educació en les nostres relacions humanes. I molt també en solidaritat amb els aparcats d'aquesta societat.

2. Conversió

Per configurar una fe viva. Si la fe és la vida de Déu en nosaltres, vol dir que sempre tenim necessitat de convertir-nos, de girar-nos cap a aquest horitzó diví. No podem dir mai que tenim una fe ja feta i acabada. Qui diu que no necessita conversió és que està malformat.

3. La pregària, el dejuni i l'almoina

Són les tres paraules més característiques del temps de Quaresma. I potser no sempre valorades com es mereixen en la nostra existència. Jo crec que es resa, és a dir, es masteguen oracions fetes, encara que potser no molt, però és evident que es prega poc. Molt poc. «Tu, quan preguis —diu la Paraula— tanca't amb pany i clau, i prega el teu Pare, present en els llocs més amagats». Pregar és interioritzar, endinsar-se en el nostre interior, com més endins millor, perquè aquí es deixa sentir la veu de Déu. I si sentim la seva veu, la nostra vida prendrà un estil diferent, evangèlic. Però difícilment podrem entrar en el nostre interior si tenim el cor endurit, hermètic. Potser ens atrau més romandre asseguts a l'exterior, com aquelles persones senzilles dels pobles que al final de la jornada s'asseien a prendre la fresca a la porta de casa. A prendre la fresca...  és clar, així ens podem tornar uns frescos. Cal respirar la brisa de Déu. «La pregària és la respiració de l'ànima», diu el Crisòstom.

Si ens prenem seriosament la pregària, si ens deixem agafar per Déu, podrem prescindir de moltes coses: de menjar, de temps, de capricis... Podrem arribar a viure aquella sàvia sentència de sant Francesc d'Assís: «Desitjo, realment, poques coses, i les poques coses que desitjo les desitjo molt poc». Llavors ja no calen perfums, ni rentar-se la cara, sinó compartir des de la generositat que Déu suscita en nosaltres i la privació dels nostres desitjos. I això té un nom: almoina.

«Em diràs que ets pobre per fer almoina? Precisament perquè ets pobre pots practicar més. Ja que el ric, embriagat per l'abundància dels seus diners, presoner d'una febre insaciable, només pensa a fer créixer allò que té; el pobre, en canvi, com que està lliure d'aquesta malaltia, es desprèn més fàcilment del que té. Recordeu que no retenim el que és nostre sinó que tenim el que és d'ells».

4. Reconciliació

«Reconcilieu-vos amb Déu» (2C 5,18). I això no es refereix a confessar-se, al sagrament de la confessió, sinó a viure el servei d'unitat i reconciliació amb els germans. Qui no viu això no és cristià.

Difícilment serà Pasqua en la nostra vida d'aquí a 40 dies, o al final del camí, si no tenim en compte aquesta mitja dotzena de paraules.

19 de febrer del 2012

DIUMENGE VII DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 43,18-19,21-22.24c-25; Sl 40; 2C 1,18-22; Mc 2,1-12

Estimats germans i germanes,

Falten tres dies per començar el temps de Quaresma. El proper Dimecres de Cendra recordarem quina és la nostra condició real, què som i on anem, i se'ns farà una crida urgent: «Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli». Sant Pau, per la seva part, també insisteix. Ho hem vist a la segona Carta als cristians de Corint. Aquesta era una ciutat cosmopolita i plural amb persones de diferents llengües, creences i cultures. Com ara. Enmig d'un món multicolor podem patir crisis d'identitat. Pau demana ser fidels a la fe en Jesús i ser coherents i conseqüents amb allò que creiem. Com els de Corint, no sabem ben bé què volem, diem una cosa i després en podem dir una altra. Podem dubtar, sí; però, germans, cal ser constants i fidels i tenir les idees molt clares.

Hem de fer una lectura al·legòrica del fragment d'Evangeli que hem escoltat. Hem vingut a aquesta església a escoltar Jesús i ser guarits per Ell. Sí, necessitem ser guarits! Una guarició externa, física, però també interna, espiritual. Com en aquella escena, estem amb Jesús en una casa, La casa és una figura materna, que simbolitza la comunitat cristiana, on les relacions humanes han de créixer i madurar. A cops moltes vegades, és normal. Però si aprenem a perdonar, a acceptar l'altre tal com és, sense exigir res, donant-ho tot, assolim la veritable pau. Quan perdonem, ens sentim guarits i ens aixequem de la immobilitat de la llitera, que representa els sentiments negatius que ens atrapen, la inèrcia o la passivitat que ens impedeixen ser solidaris i generosos.

La paràlisi representa el nivell més extrem de la malaltia física. El paralític en sentit espiritual és aquell qui ha perdut la pròpia identitat, resta immòbil, no camina vers ideals nobles, no camina vers Déu. La paràlisi pot significar el pecat i els seus efectes: la por, la angoixa, l'obscuritat. Si per moments o etapes caiem en aquest clot, no tinguem por: podem esdevenir humils apartant tota mena d'orgull, i comprenem que hem d'ajudar als altres a aixecar-se. La persona caiguda, marginada i exclosa de la comunitat torna a ser acollida: «Fill, els teus pecats et queden perdonats». No tinguis por. Deixa de turmentar-te. Confia en Déu. Acull el seu perdó i la seva pau. Siguis valent. El passat és com la boira del matí. La llum apareixerà altra vegada. El desig de Déu és la nostra felicitat. Ell ens perdona i salva. Tenim noves oportunitats. Crist vol una nova humanitat, homes i dones més humans, més compassius i misericordiosos que justos, capaços d'entendrir-se i plorar, capaços de lluitar i superar la nostra tendència al mal i el pecat, capaços d'obrir la porta de la casa perquè entri el desvalgut que vol veure en nosaltres el rostre misericordiós de Jesús.

Hi ha dos grups de persones, anteposats. Els quatre amics vencen tots els obstacles i porten el paralític davant de Jesús. Tenen fe i saben que l'encontre amb Jesús significa una nova esperança, l'oportunitat a la que tots tenim dret. Segons els Pares de l'Església representen els quatre evangelistes, que anuncien a tots els homes la salvació de Jesús. Poden significar també les virtuts que ens alliberen de les nostres passivitats i pecats; dels bloqueigs que impedeixen caminar amb el cor eixamplat per l'amor, segons la Regla de sant Benet.

Els mestres de la Llei estaven asseguts. Es creuen mestres i jutges. No pensen en l'alegria del paralític, ni valoren l'esforç dels qui l'han portat. Creuen parlar amb seguretat perquè es creuen superiors. No qüestionen la seva forma de pensar perquè perdrien el predomini sobre els altres. Jesús els digué: «Per què penseu així dins vostre?»

Les escriptures, la solidaritat d'aquells qui estimen, la mateixa necessitat de trobar la pau... ens porten davant Jesús. Aquest és el moment, germans. La trobada personal, l'experiència de l'amor que perdona. Podem dir com el salmista: «Senyor, compadiu-vos de mi, he pecat contra Vós, salveu-me la vida». Segons Isaïes, diu el Senyor: «Sóc el qui esborro les teves faltes... no em recordaré mai més dels teus pecats».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 7è durant l'any (Cicle B)

Del comentari a l'evangeli segons sant Lluc, de sant Ciril d'Alexandria, bisbe
Escribes i fariseus envoltaven Jesús en gran nombre. I heus aquí que uns homes li portaren un paralític. Com que no el podien introduir per la porta, pujaren dalt el terrat i, plens d'audàcia, es van permetre un acte insòlit. Van treure les teules del sostre i hi feren una obertura. Jesús deixava fer, pacientment; els espectadors feien silenci, tot preguntant-se què anava a passar, què anava a dir Jesús, com reaccionaria.

Un cop obert el sostre, els qui portaven el paralític deixen lliscar el baiard i col·loquen d'aquesta manera el paralític al bell mig. ¿Què fa el Senyor? En veure la fe dels qui el portaven i probablement també la del malalt, li dóna la salut.

Quan el Salvador li diu: «Fill, els teus pecats et queden perdonats», s'adreça, a través d'ell, a tot el gènere humà. Tots els qui creurien en Jesús, guarits de les malalties de l'ànima, abandonarien efectivament els pecats que havien comès en altre temps. Jesús sembla que li digui: «Cal que guareixi la teva ànima abans de guarir-te el cos. Tu no m'ho has demanat, però sóc Déu, i conec les passions del cor: són la causa de la teva malaltia».

El paralític, incurable, estava estirat al llit. Després d'haver esgotat l'art dels metges, vingué, portat pels seus, vers l'únic Metge veritable, el Metge que ve del cel. Quan fou col·locat davant d'aquell que podia guarir-lo, la seva fe va merèixer la mirada del Senyor. Per mostrar clarament que aquesta fe destruïa el pecat, Jesús declarà tot seguit al malalt: «Els teus pecats et queden perdonats». Potser em direu: «Si aquest home volia quedar guarit de la malaltia, ¿per què el Crist li anuncia el perdó dels pecats?». Perquè aprenguem que Déu veu el cor de l'home en el silenci i que contempla els camins de tots els vivents. En efecte, l'Escriptura diu: «Els ulls del Senyor observen els camins de l'home, vetllen tots els seus viaranys». Com que és bo i vol que tothom sigui salvat, purifica sovint els homes afeixugats pels seus pecats amb una malaltia corporal: «Per les teves malalties i les teves ferides, deixa't corregir, Jerusalem», diu a través de Jeremies.

Quan el Crist afirmava: «Els teus pecats et queden perdonats», deixava el camp lliure a la incredulitat; ja que el perdó dels pecats no es veu amb els nostres ulls de carn. Però quan el paralític, un cop expulsada la malaltia, s'aixeca i camina, manifesta amb evidència que el Crist posseeix el poder de Déu. El Senyor, doncs, diu: «Aixeca't, carrega't la llitera i vés-te'n a casa». Tal dit, tal fet. L'home tornà a casa seva, alliberat de la seva llarga malaltia. D'un sol tret quedava demostrat que el Fill de l'home tenia el poder de perdonar els pecats a la terra.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Vicenç,

Em vas deixar pensatiu amb els teus comentaris sobre l'ambient de la teva classe amb els alumnes de primària: «gairebé una majoria dels alumnes, fills de famílies desestructurades, d'altra banda la poca comprensió, o escassa sensibilitat de molts pares de cara a la vostra difícil tasca educativa, les dificultats creixents en l'atenció i l'estudi, per si fos poc, ara en època de crisi, retallades de personal i d'ajut econòmic a l'ensenyament».

Comentaris que no és la primera vegada que els escoltava, donat el meu interès per les qüestions de l'ensenyament d'acord amb la meva condició de mestre.

I tot això és un símptoma més, i un símptoma greu de la desorientació d'una societat que va abdicant, a poc a poc, d'aquesta ajuda necessària per construir la persona, que, evidentment, no es forja sense més ni més.

Avui, la societat, o la persona, diu «sí» a un tema, a un valor... i demà potser dirà el contrari, sense cap rubor; avui es defensa que aquesta roba és blanca, demà la mateixa roba es diu que és negra; avui t'estimo, demà caldrà que cadascú faci el seu camí, i aquesta és la lògica que va dominant. És el terreny perfectament preparat per tenir totalment dominada la persona humana, que cada vegada anirà tenint menys de persona, i fàcilment dominada per una emoció hàbilment suscitada pels «poders» que obren en la foscor. Els seus exclusius interessos.

La vida d'una persona creient no pot anar per aquí. La persona creient és una persona unificada en si mateixa o que està treballant dia a dia per aquesta unificació; i no pot deixar-se portar per la primera i superficial emoció que vol transmetre-li el xerraire de torn, o el qui busca un interès egoista a costa de qui sigui i del que sigui.

Però jo crec que més enllà de la manipulació interessada d'aquests poders fàctics que volen manipular per al seu propi benefici, que més enllà d'aquesta alienació dels febles, hi ha una força regenerativa en la vida, o en la naturalesa, que tendeix sempre a una regeneració en virtut de la força interior de què disposa, de la seva capacitat renovadora i creadora... I indubtablement, això fa néixer l'esperança en alguna cosa nova enmig de tot aquest panorama que estem contemplant en aquesta societat en la qual ens volen tenir sempre pendents de la cançó del moment, com fa uns anys estava de moda la cançó de l'estiu. La cançó del moment de l'any passat era la grip, la cançó del moment és la crisi, i la propera... No ho sé!

No m'atreveixo a fer un pronòstic. Però sí que tinc la impressió que s'està jugant amb un foc sagrat. El més sagrat d'aquesta vida, d'aquest món: «la dignitat de tota persona humana». Una dignitat que ressalta només per això: per ser persona, encara que estigui desproveïda del pa de cada dia, però, a la fi, els sorolls dels coberts d'una infinitat de plats escrupolosament selectes, per comensals saciats, desvetllaran aquesta dignitat menyspreada.

Segueix estimant el teu servei de magisteri, que és dels servei més dignes, i jo diria quasi sagrats. És un camí que ens ensenya també, a valorar qualsevol altre camí de servei de la persona. Potser per això mateix no ho valora la nostra societat en tot el que mereix. Una abraçada,

+ P. Abat

12 de febrer del 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Avui vivim en una societat massificada. La societat de l'home massa. L'home se sent recolzat en la massa. Els macroconcerts del món jove, les grans demostracions polítiques (mítings de partits), socials (excursions programades per a grups), esportives. Fins i tot les grans concentracions religioses. Unes forces externes «estiren» la persona i l'empenyen a «sumar» numèricament a altres persones. I treure de tota la massa un mateix crit, un sol i únic rugit, fins i tot una sola pregària (que no neix, en aquest cas d'un sol cor i una mateixa ànima). La persona humana es veu contagiada i arrossegada per una força exterior i sumida en l'onada d'una fascinació momentània.

I tot això pot ser, en ocasions, per a algunes persones, una experiència positiva, però dubto que sigui, com a fenomen general, un camí pedagògic eficient per a les persones. Em suggereixen aquesta reflexió les paraules de la teva carta: «En la meva professió d'infermera, sovint em veig en la necessitat d'acollir la dimensió humana per poder ajudar a comprendre la realitat que ha d'obrir nous camins a la persona. Hi ha tanta bondat en el cor de les persones, hi ha tant dolor, tanta por! Ens coneixem tan poc, és tanta la nostra ignorància!»

Perquè una maduració autèntica de la persona necessita, en camí cap a una vida equilibrada, d'una atenció personal, d'acollir la dimensió humana, de l'altre, com si es tractés d'un pacient, que de fet ho és, com és el cas dels malalts amb qui et relaciones en el teu treball, com ho és en cada un de nosaltres.

Jo crec que la vida és bella, és fantàstica, com un castell de focs d'artifici, però que està teixida per una gran quantitat de fils, que la fan molt complexa, i llavors els focs d'artifici poden saltar incontroladament i fer mal. La vida és bella, però necessitem endinsar-nos pels camins d'aquesta bellesa, que són molts i diversos. I serà necessari ajudar-nos per anar fent aquests nous camins que van donant al·licient a la vida, que ens animen a viure-la amb desig, amb passió.

Necessitem un camí pedagògic de cara a la persona. A cada persona. L'educació, a la fi, sempre haurà de ser personalitzada, o no serà tal. Avui els poders fàctics, tots, no estan per aquest camí pedagògic. Mai no ho han estat, i avui molt menys. Els poders fàctics se senten millor amb l'home massa, l'individu dòcil, que assenteix dòcil als seus interessos.

Avui, la persona humana està malalta, en una societat manipulada per forces o poders fàctics que desborden a aquests mateixos que ostenten aquest poder. I els camins es van fent cada dia més intransitables. Necessitem conèixer-nos més profundament a nosaltres mateixos: «descobrir —com dius en la teva carta— la nostra bondat, les nostres pors i dolors, les nostres esperances i alegries». En una paraula fer-nos conscients a nosaltres mateixos de la nostra capacitat per obrir en la vida nous camins, la qual cosa només està a l'abast de les ments i dels cors equilibrats.

I per descomptat sempre serà camí obligat «acollir la dimensió humana» en un servei profundament humà.

Moltes gràcies, Carme, ja que les teves paraules i el teu gest m'ajuden a ser una mica menys «home massa». Una abraçada,

+ P. Abat

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 6è durant l'any (Cicle B)

Del comentari a l'evangeli segons sant Mateu, de sant Joan Crisòstom, bisbe
La fe del leprós que es presenta al Senyor és gran. No diu: «Si vós ho demaneu a Déu», ni simplement: «Si pregueu»; diu: «Si voleu, em podeu purificar». No diu tampoc: «Senyor, purifiqueu-me»; no, li ho confia tot, reconeix que només ell disposa de la seva guarició; testifica que té tot poder. Jesús confirma i consagra aquesta paraula, perquè no s'acontenta amb respondre: «Sigues purificat»; respon: «Sí que ho vull: queda pur». En aquesta ocasió volia confirmar la idea que tot el poble, i en particular el leprós, tenien de la seva autoritat; d'aquí la fórmula: «Sí que ho vull». No era una vana expressió; l'acció va venir immediatament després de la paraula. I heus ací que la naturalesa, en rebre aquesta ordre, obeeix tot seguit, fins i tot amb menys temps del què triga l'evangelista a contar-ho. Perquè la paraula «immediatament» és massa lenta encara per a expressar aquesta rapidesa.

El Senyor no es limità a dir: «Sí que ho vull: queda pur», sinó que estengué la mà i tocà el leprós. Això reclama la nostra atenció. ¿Per què, quan guareix per un acte de la voluntat, per la força de la seva paraula, també vol tocar-lo amb la mà? Em sembla que ho fa amb l'única finalitat de mostrar que estava per damunt la Llei i que, d'ara endavant, res no és impur per a una ànima pura. Eliseu estava sotmès a la Llei; per això ni gosà mirar Naaman. Tot i escandalitzar-se que no sortís i li donés la mà, el profeta, per no anar contra la Llei, envià l'estranger a rentar-se al Jordà. Però el Senyor guareix com a amo i no com a servent, i toca el leprós. Aquesta mà, que és pura, no es contamina de lepra, sinó que el cos del leprós queda purificat per la mà divina. Crist, en efecte, vingué no solament a guarir els cossos sinó a redreçar les ànimes vers la saviesa; ens ensenya de tenir cura de la nostra ànima, de purificar-la, sense preocupar-nos de les ablucions exteriors. L'única lepra que hem de témer és la de l'ànima, és a dir, el pecat.

5 de febrer del 2012

DIUMENGE V DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Jb 7,1-4.6-7; Sl 146,1-2.3-4.5-6; 1Co 9,16-19.22-23; Mc 1,29-39

Germanes, germans,

Quanta saviesa hi ha amagada en el text de Job que hem escoltat! La seva situació d'angoixa i de dolor és el paradigma de tantes experiències de sofriment de multitud de dones i homes d'ahir i d'avui. Però, convençuts de la presència de Déu enmig de les nostres vides, tal com ho experimentà Job, figura i tipus del Crist, no porta enlloc la rebel·lió, sinó que des del fons de la desgràcia, la solució més idònia, i que de vegades pot ser fins i tot heroica, ens ha de conduir a fer un salt cec i confiat vers la fe, abandonant-ho tot a les mans de Déu.

Continuant amb la perícopa de l'evangeli del diumenge passat, a la sinagoga de Cafar-Naüm, sant Marc completa avui aquella jornada inicial amb quatre escenes més: la guarició de la sogra de Simó Pere a casa de Simó i Andreu, la guarició d'una multitud de malalts a la porta de la casa de l'apòstol, la pregària de Jesús a la matinada, al descampat, i la recerca de Jesús per Simó i els altres deixebles amb la continuació de la missió de Jesús per Galilea. Una jornada força distreta i, sens dubte esgotadora. En síntesi tenim aquí les línies habituals de l'activitat de Jesús: predicació, atendre els malalts, alternar amb els deixebles i amb la gent i la pregària.

Després de l'ofici religiós en dissabte a la sinagoga, Jesús, acompanyat dels seus primers deixebles, es dirigeix  a la casa de Pere i Andreu on es reunirien família i amics per celebrar la festa del dissabte entorn de la taula. Una escena que simbolitza el preludi de l'Església amb Jesús presidint l'assemblea. Un contratemps familiar, com és ara l'estat febrós de la sogra de Simó Pere, semblaria donar un to lúgubre a la festa, ella que hauria de ser la mestressa i servidora dels comensals. Jesús és informat pels deixebles de l'estat de salut de la bona dona, i, malgrat ser un dissabte, dia de repòs, Jesús, el Senyor del dissabte, amb la seva compassió divina i humana, li retorna la salut amb una simple invitació a aixecar-se. La presència de Jesús és sempre signe de salvació i esperança. El simple contacte amb Jesús li retorna la salut, talment com una delicada salutació de benvinguda. El mateix gest es repetirà en el capítol cinquè en la resurrecció de la filla de Jaire, quan la farà alçar del llit donant-li la mà, així com també al capítol novè després de guarir un noi posseït d'un esperit maligne. La mà de Jesús beneeix i salva, amb ella acull i comunica confiança i vida. D'aquesta manera, la sogra de Simó va poder servir Jesús i els qui eren amb ell a taula, amb la qual cosa va posar en pràctica l'actitud del veritable deixeble de Jesús que és la de posar-se al servei dels altres.

Al capvespre d'aquell dissabte, quan ja havia cessat la prescripció del repòs que manava la Llei, vet aquí que tots els habitants de Cafar-Naüm en massa s'aplegaren davant la porta de la casa de Simó acompanyant tota mena de malalts. Podem dir, doncs, que aquella primera església domèstica esdevé un hospital improvisat. La compassió totpoderosa de Jesús va operar en aquell moment moltes guaricions, retornant als malalts la seva dignitat humana, el seu rostre més genuí. Amb el seu gest guaridor, Jesús va encaminant aquells seguidors seus vers el camí de la fe. I com que Jesús és el mateix ahir i avui i pels segles, continua el seu ministeri guaridor també en el nostre temps. No hi ha cap malaltia que sigui incurable per a ell. Ell és l'autèntic metge de tots els nostres mals: físics, psíquics, morals i espirituals. Ell ens espera també a la porta de la casa de Simó, és a dir, l'Església, que esdevé així mitjancera del seu ministeri sanador a través dels sagraments i de la pregària. El camí que ens portarà a aquesta guarició integral que necessitem és la fe, és a dir, creure en la persona de Jesús i en el seu missatge salvador i entregar-li confiadament tots els nostres mals i les nostres vides.

És interessant remarcar que en aquesta curta perícopa sant Marc parla per tres vegades d'endimoniats i de treure dimonis. El freqüent protagonisme en aquest evangeli dels endimoniats i dels dimonis que confessen Jesús com a Fill de Déu i a qui Jesús fa callar per tal que la seva confessió no donés lloc a un messianisme mal entès, el que se sol anomenar el ‘secret messiànic', té per finalitat, en la teologia del segon evangelista, fer més palesa la lluita entre Jesús i Satanàs cada vegada que expulsa dimonis. Sant Marc vol fer veure així com el regne de mal està perdent la seva virulència i que la presència de Jesús és el signe clar de la seva derrota definitiva. Jesús ve a alliberar l'home del poder del mal enfrontant-se directament amb ell tot sotmetent-lo al seu domini universal. Cal tenir en compte, a més a més, que Marc escriu el seu evangeli als cristians de Roma, provinents del paganisme, on es practicava l'exorcisme amb complicats remeis naturals carregats de superstició, per això, amb la seva insistència en les guaricions d'endimoniats per part de Jesús, Marc vol convèncer als novells cristians de Roma de l'enorme poder i de l'autoritat indiscutible de Jesús enfront del mal i del Maligne.

Acabada aquella intensa jornada, i després d'un breu descans, Jesús es retira en un lloc solitari per pregar. En la seva habitual intimitat amb el Pare, Jesús troba la força per portar a terme el seu ministeri. La seva dedicació a la pregària no és de cap manera un temps de fugida de la seva responsabilitat missionera, tot el contrari. De la pregària en treu ell la força necessària per portar a feliç terme la seva missió. Acció i contemplació formen en ell un equilibri perfecte. En aquest sentit Jesús ens és un model i un exemple que ens hauria d'invitar a no caure ni en l'activisme desenfrenat ni en un espiritualisme desencarnat. La pregària hauria d'il·luminar les nostres tasques quotidianes i aquestes ens haurien de conduir a pouar novament en la font renovadora i inspiradora del nostre ser i fer. És allò que vulgarment en diem ‘carregar les piles'.

Finalment, el relat evangèlic ens mostra Jesús cercat pels deixebles i per tothom, i la continuació de la seva missió evangelitzadora recorrent tota la Galilea.

La jornada a Cafar-Naüm ve a ser també per a nosaltres tot un programa de vida: acompliment dels nostres deures religiosos, vida social, dedicació als altres, temps de pregària i projecció universal de la nostra experiència cristiana. El programa de Jesús, esdevé així la forma de vida d'aquells que el cerquen i opten per ell amb un amor sincer. Tant de bo que també nosaltres siguem uns cercadors incansables de Jesús amb una fe decidida i un amor cada dia més fervent i més personal.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 5è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Pere Crisòleg, bisbe
La lectura d'avui ensenya a l'oient atent per què el Senyor de l'univers, el restaurador de totes les coses, s'ha dignat a entrar en les cases que nosaltres, homes de condició servil, tenim i habitem. Però no ens ha d'estranyar que hagi condescendit en tot, el qui, mogut per la seva clemència, havia vingut a prestar ajut a tothom.

¿Sabeu què fou allò que mogué el Crist a entrar a casa de Pere? No, certament, el desig d'asseure's a taula, sinó el d'alleujar una malalta que jeia en el llit del dolor. Ni tampoc la necessitat de prendre aliment, sinó l'ocasió de guarir una malaltia. Es tractava d'exercir el seu poder diví, no de prendre part en la fastuositat d'un banquet. A casa de Pere no es tastaven vins, es vessaven llàgrimes. Per això el Crist hi entrà no a ser obsequiat amb un àpat esplèndid, sinó a retornar la salut i la vida. Déu busca els homes, no les coses dels homes. Desitja atorgar béns celestials, no aspira a obtenir els de la terra. És clar, per tant, que el Crist ha vingut a acollir-nos a nosaltres, no a pidolar les nostres coses.

En arribar Jesús a casa de Pere, «la sogra de Simó era al llit amb febre». El Crist entra a casa de Pere i va de dret allà on cal la seva presència. No s'atura a mirar la categoria del domicili, ni l'afluència de gent; no s'atura en salutacions cerimonioses, no es preocupa per la presència dels familiars; no para esment als preparatius que hom havia fet per a rebre'l dignament; escolta solament els gemecs de la malalta, es fixa tan sols en l'ardor de la febre. Veu que es tracta d'un cas desesperat i hi aplica immediatament el poder de la seva divinitat; no s'asseu a la taula per rebre un obsequi humà fins que la dona malalta s'ha aixecat a les coses divines. «Jesús li va donar la mà, i la va fer llevar. La febre li desaparegué». Veieu la manera de procedir de Jesús: pren la mà de la malalta i cessa la febre, desapareix la malaltia només per la presència del metge; la mort no té accés allà on el donador de la vida acaba d'entrar.

«Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta, i ell va curar molts malalts de diverses malalties i va treure molts dimonis». El vespre és el captard d'aquest món, el foscant de la llum dels temps. Passada ja la tarda, ve el restaurador de la llum, per introduir-nos en el dia perdurable als qui venim de la nit secular del paganisme.

«Al vespre», això és, al final dels temps, és quan la preocupació dels apòstols, piadosa i gran, ens ofereix, a nosaltres, els pagans, a Déu; i surten expulsats els dimonis que ens imposaven el culte dels ídols. Perquè, en viure en la ignorància del Déu veritable i únic, ens lliuràvem al servei d'incomptables divinitats falses en una esclavitud sacrílega i nefasta.

Perquè el Crist ja no ve ara a nosaltres visiblement amb el seu cos, per això ens ve en la seva paraula, ja que «la fe ve de la predicació, i la predicació, de la paraula del Crist». I la fe ens alliberà de la servitud del dimoni i féu que els dimonis mateixos, que abans eren cruels dominadors, passessin a ser els nostres captius, que podem, sempre que ho vulguem, turmentar amb les nostres pròpies mans. Germans, tot rau en el fet que la infidelitat no ens torni a sotmetre al seu esclavatge, i que, en canvi, posem en mans de Déu les nostres persones i les nostres accions, i, lliurant-nos al Pare, confiem en Déu; perquè, com a Déu, regeix el temps dels homes; com a Pare, dirigeix les accions dels seus fills, i com a Senyor, no deixa de preocupar-se per la seva família.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Ma Lluïsa,

Llegeixo l'evangeli i penso en un dels teus silencis. Llegeixo que Jesús «se n'anà a casa de Pere i troba la seva sogra postrada al llit amb febre. Ell li va donar la mà i la va fer llevar. La febre li desaparegué i ella mateixa els serví a taula. Al vespre li van portar molts malalts». Llegeixo aquest evangeli i penso en un dels teus silencis: «El silenci del malalt. El vaig viure amb la meva germana. Com vas permetre tant dolor! Tenir paciència, entrar en el seu cor. Què sentiran? Mai no oblidaré les llàgrimes que queien per les seves galtes. Mai no les oblidaré. Observar i callar. No sabia fer res més. Jesús guaria. Gairebé sempre tocava al malalt, el leprós, o el tocaven a Ell. Deixar-te tocar per Jesús, Ell guareix».

Llegeixo aquest evangeli, torno a llegir «el teu silenci» i recordo les paraules d'un metge que em preguntava què faria jo al costat d'un malalt que es troba al llindar de la mort, per afegir: «estar al seu costat, tocar-li el braç, la mà, en silenci». Potser aquest últim «toc d'amor», aquesta última vibració de sensibilitat d'aquesta terra dura, sigui l'alè de vida que ens obre a l'eternitat, per poder tornar-li, oferir-li al Déu de la vida una ínfima mostra de la vida que tan generosament Ell ha abocat mitjançant la seva obra de la creació.

Llegeixo aquest evangeli i penso en el dolor de la història. Aquesta història anònima d'infinitat d'homes i dones que han arrossegat el seu dolor estripat fins a una mort desconeguda. Un inacabable rosari de guerres, violències, pestes, fam. Quant dolor traspua la història humana! Quina quantitat de dolor sense sentir una mà al front, que crema de febre i desesperació, sense sentir una mà que toca el braç o la mà que tremola sentint l'esvaïment de la vida. Quin dolor! Infinitat d'homes i dones esbocinats pel dolor inhumà! Potser van arribar a percebre aquell «toc d'amor», o una última vibració de sensibilitat, amb un sospir entretallat: «mare meva» o un «Déu meu». Quin dolor, Déu meu en la nostra història humana! Un dolor que arriba fins a nosaltres. Avui. Precisament avui. Inaudit, però cert: També avui, molts germans cauen en el «camp de batalla» d'aquesta societat en guerra. I cauen sense sentir l'escalf de vida d'una mà que li toca el front o li agafa la seva mà freda. Segueixen caient sota els cops de les injustícies, de les armes, de la fam. No acaben els holocaustos.

Per tots ells, un Home va morir en una creu, sense sentir la mà amiga, sinó sota l'opressió de l'abandonament, de la vexació, de la tortura; immers en la tristesa d'una total solitud. Aquest Home, per Ell, i, també, per tots els homes i dones d'aquest món, va dir aquestes dues paraules: «Dona», «Déu meu». Les va pronunciar amb un immens amor.

M. Lluïsa, potser necessitem tots una mica més d'aquest silenci, el que tu anomenes «silenci del malalt». Observar i callar, o, encara més, fer un gest, cap a l'altre, d'humanitat. Que és el veritable gest de Déu, encara que no acabem de distingir-lo. Que el Déu de l'amor i amic de tots els homes i dones d'aquest món et beneeixi. Una abraçada,

+ P. Abat

2 de febrer del 2012

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23, 7-10; He 2,14-18 Lc 2,22-40

«Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès, perquè els meus ulls han vist el Salvador».

És l'himne conegut popularment com «Nunc dimitis». Un himne breu, gairebé com una jaculatòria que posa de relleu l'abandonament serè i confiat en Déu, del qui sent a prop el seu ocàs en aquesta vida i acull la seva fi amb pau. El clima de pau i serenitat que traspua és el que n'ha fet un himne de capvespre, de final del dia, en la pregària comunitària de Completes.

Han estat nombroses les composicions musicals que s'han fet ressò d'aquest clima de pau i serenitat: H.Schutz, Mendelssohn, i entre aquestes hi ha la Cantata 83 de Bach que acaba amb la intervenció del cor:

«És la salvació i la llum beneïda
per als descreguts,
per il·luminar els qui no et coneixen
i donar-los suport.
Ell és per al teu poble, Israel,
la glòria, l'honor, l'alegria i la felicitat».

Aquest himne va ser potser el cant fúnebre d'un fidel just, una fe cantada per l'assemblea eclesial en els primers temps de l'Església. En l'escolta nocturna s'espera amb desig l'albada que ens obre a la llum beneïda del Senyor. Però aquest càntic de Simeó no és un «adéu» a la vida, sinó una salutació festiva a la Paraula de Déu que mostra la seva plenitud en Crist: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu» (Lc 10,23). Preparem la nostra acollida a aquesta Paraula que ve: «Tot seguit, el Senyor que vosaltres busqueu entrarà al seu temple, l'àngel de l'aliança que desitgeu. Serà foc de fonedor, sabó de fer bugada».

De sobte entrarà al santuari, entrarà dintre teu. Malaquies sembla contradir un altre profeta que diu: «el Senyor, el teu Déu, el tens dintre teu, tot renovant el seu amor, ple de goig per tu, com en dia de festa» (So 3,17).

No hi ha contradicció, llevat que la contradicció la posi el nostre oblit, l'abandó del desig de Déu, perquè: «El meu estimat. Mireu, ve trescant per les muntanyes, saltant per les collades. És darrere la nostra tanca, aguaitant per la finestra, i ens diu: "Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine!"» (Ct 2,8).

I ens convida revestit de la nostra carn i de la nostra sang, amb el mateix so de la nostra veu: «aixeca't!». Ell vol sentir la nostra veu: «torna!». La veu d'ell: «aixeca't!». La veu meva: «torna!».

És una recerca mútua, un desig mutu. És com el joc d'amor entre Déu i la criatura que necessitem encendre cada dia. Trobar-nos cada dia.

«Ell entra sovint en mi. Jo no el sento entrar. Però jo he sentit la seva presència. Quan miro a l'exterior descobreixo que Ell està més enllà de tot el que és exterior a mi, i quan miro al meu interior descobreixo alguna cosa de semblant. I reconec la veritat d'aquestes paraules de l'Escriptura: "en ell vivim, ens movem i som". Comprenc que hi és per certs moviments del cor. Ell escalfa el meu cor, que és el senyal de la seva tornada, i conec el poder de la seva força amb el discerniment dels meus sentiments foscos que em porten a fugir dels meus vicis i reprimir els meus apetits carnals». (Sant Bernat, sermó 74 sobre el Càntic dels Càntics)

En definitiva «foc de fonedor i sabó de fer bugada». Una purificació que es torna llum per al meu camí. Però serà necessari tenir cura del cor, santuari on Déu se'ns fa present.

«Van preguntar a l'Amic: ¿què és allò que està més lluny del teu cor? I l'Amic va respondre: la indiferència. I per què? Perquè el que està més a prop del meu cor és l'amor, que és el contrari de la indiferència». (Ramon Llull, Llibre d'Amic i d'Amat, 193).