19 de febrer de 2012

DIUMENGE VII DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Is 43,18-19,21-22.24c-25; Sl 40; 2C 1,18-22; Mc 2,1-12

Estimats germans i germanes,

Falten tres dies per començar el temps de Quaresma. El proper Dimecres de Cendra recordarem quina és la nostra condició real, què som i on anem, i se'ns farà una crida urgent: «Convertiu-vos i creieu en l'Evangeli». Sant Pau, per la seva part, també insisteix. Ho hem vist a la segona Carta als cristians de Corint. Aquesta era una ciutat cosmopolita i plural amb persones de diferents llengües, creences i cultures. Com ara. Enmig d'un món multicolor podem patir crisis d'identitat. Pau demana ser fidels a la fe en Jesús i ser coherents i conseqüents amb allò que creiem. Com els de Corint, no sabem ben bé què volem, diem una cosa i després en podem dir una altra. Podem dubtar, sí; però, germans, cal ser constants i fidels i tenir les idees molt clares.

Hem de fer una lectura al·legòrica del fragment d'Evangeli que hem escoltat. Hem vingut a aquesta església a escoltar Jesús i ser guarits per Ell. Sí, necessitem ser guarits! Una guarició externa, física, però també interna, espiritual. Com en aquella escena, estem amb Jesús en una casa, La casa és una figura materna, que simbolitza la comunitat cristiana, on les relacions humanes han de créixer i madurar. A cops moltes vegades, és normal. Però si aprenem a perdonar, a acceptar l'altre tal com és, sense exigir res, donant-ho tot, assolim la veritable pau. Quan perdonem, ens sentim guarits i ens aixequem de la immobilitat de la llitera, que representa els sentiments negatius que ens atrapen, la inèrcia o la passivitat que ens impedeixen ser solidaris i generosos.

La paràlisi representa el nivell més extrem de la malaltia física. El paralític en sentit espiritual és aquell qui ha perdut la pròpia identitat, resta immòbil, no camina vers ideals nobles, no camina vers Déu. La paràlisi pot significar el pecat i els seus efectes: la por, la angoixa, l'obscuritat. Si per moments o etapes caiem en aquest clot, no tinguem por: podem esdevenir humils apartant tota mena d'orgull, i comprenem que hem d'ajudar als altres a aixecar-se. La persona caiguda, marginada i exclosa de la comunitat torna a ser acollida: «Fill, els teus pecats et queden perdonats». No tinguis por. Deixa de turmentar-te. Confia en Déu. Acull el seu perdó i la seva pau. Siguis valent. El passat és com la boira del matí. La llum apareixerà altra vegada. El desig de Déu és la nostra felicitat. Ell ens perdona i salva. Tenim noves oportunitats. Crist vol una nova humanitat, homes i dones més humans, més compassius i misericordiosos que justos, capaços d'entendrir-se i plorar, capaços de lluitar i superar la nostra tendència al mal i el pecat, capaços d'obrir la porta de la casa perquè entri el desvalgut que vol veure en nosaltres el rostre misericordiós de Jesús.

Hi ha dos grups de persones, anteposats. Els quatre amics vencen tots els obstacles i porten el paralític davant de Jesús. Tenen fe i saben que l'encontre amb Jesús significa una nova esperança, l'oportunitat a la que tots tenim dret. Segons els Pares de l'Església representen els quatre evangelistes, que anuncien a tots els homes la salvació de Jesús. Poden significar també les virtuts que ens alliberen de les nostres passivitats i pecats; dels bloqueigs que impedeixen caminar amb el cor eixamplat per l'amor, segons la Regla de sant Benet.

Els mestres de la Llei estaven asseguts. Es creuen mestres i jutges. No pensen en l'alegria del paralític, ni valoren l'esforç dels qui l'han portat. Creuen parlar amb seguretat perquè es creuen superiors. No qüestionen la seva forma de pensar perquè perdrien el predomini sobre els altres. Jesús els digué: «Per què penseu així dins vostre?»

Les escriptures, la solidaritat d'aquells qui estimen, la mateixa necessitat de trobar la pau... ens porten davant Jesús. Aquest és el moment, germans. La trobada personal, l'experiència de l'amor que perdona. Podem dir com el salmista: «Senyor, compadiu-vos de mi, he pecat contra Vós, salveu-me la vida». Segons Isaïes, diu el Senyor: «Sóc el qui esborro les teves faltes... no em recordaré mai més dels teus pecats».