LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 5è durant l'any (Cicle B)

Dels sermons de sant Pere Crisòleg, bisbe
La lectura d'avui ensenya a l'oient atent per què el Senyor de l'univers, el restaurador de totes les coses, s'ha dignat a entrar en les cases que nosaltres, homes de condició servil, tenim i habitem. Però no ens ha d'estranyar que hagi condescendit en tot, el qui, mogut per la seva clemència, havia vingut a prestar ajut a tothom.

¿Sabeu què fou allò que mogué el Crist a entrar a casa de Pere? No, certament, el desig d'asseure's a taula, sinó el d'alleujar una malalta que jeia en el llit del dolor. Ni tampoc la necessitat de prendre aliment, sinó l'ocasió de guarir una malaltia. Es tractava d'exercir el seu poder diví, no de prendre part en la fastuositat d'un banquet. A casa de Pere no es tastaven vins, es vessaven llàgrimes. Per això el Crist hi entrà no a ser obsequiat amb un àpat esplèndid, sinó a retornar la salut i la vida. Déu busca els homes, no les coses dels homes. Desitja atorgar béns celestials, no aspira a obtenir els de la terra. És clar, per tant, que el Crist ha vingut a acollir-nos a nosaltres, no a pidolar les nostres coses.

En arribar Jesús a casa de Pere, «la sogra de Simó era al llit amb febre». El Crist entra a casa de Pere i va de dret allà on cal la seva presència. No s'atura a mirar la categoria del domicili, ni l'afluència de gent; no s'atura en salutacions cerimonioses, no es preocupa per la presència dels familiars; no para esment als preparatius que hom havia fet per a rebre'l dignament; escolta solament els gemecs de la malalta, es fixa tan sols en l'ardor de la febre. Veu que es tracta d'un cas desesperat i hi aplica immediatament el poder de la seva divinitat; no s'asseu a la taula per rebre un obsequi humà fins que la dona malalta s'ha aixecat a les coses divines. «Jesús li va donar la mà, i la va fer llevar. La febre li desaparegué». Veieu la manera de procedir de Jesús: pren la mà de la malalta i cessa la febre, desapareix la malaltia només per la presència del metge; la mort no té accés allà on el donador de la vida acaba d'entrar.

«Al vespre, quan el sol s'havia post, li portaren tots els malalts i endimoniats. Tota la ciutat s'havia aplegat davant la porta, i ell va curar molts malalts de diverses malalties i va treure molts dimonis». El vespre és el captard d'aquest món, el foscant de la llum dels temps. Passada ja la tarda, ve el restaurador de la llum, per introduir-nos en el dia perdurable als qui venim de la nit secular del paganisme.

«Al vespre», això és, al final dels temps, és quan la preocupació dels apòstols, piadosa i gran, ens ofereix, a nosaltres, els pagans, a Déu; i surten expulsats els dimonis que ens imposaven el culte dels ídols. Perquè, en viure en la ignorància del Déu veritable i únic, ens lliuràvem al servei d'incomptables divinitats falses en una esclavitud sacrílega i nefasta.

Perquè el Crist ja no ve ara a nosaltres visiblement amb el seu cos, per això ens ve en la seva paraula, ja que «la fe ve de la predicació, i la predicació, de la paraula del Crist». I la fe ens alliberà de la servitud del dimoni i féu que els dimonis mateixos, que abans eren cruels dominadors, passessin a ser els nostres captius, que podem, sempre que ho vulguem, turmentar amb les nostres pròpies mans. Germans, tot rau en el fet que la infidelitat no ens torni a sotmetre al seu esclavatge, i que, en canvi, posem en mans de Déu les nostres persones i les nostres accions, i, lliurant-nos al Pare, confiem en Déu; perquè, com a Déu, regeix el temps dels homes; com a Pare, dirigeix les accions dels seus fills, i com a Senyor, no deixa de preocupar-se per la seva família.