5 de febrer de 2012

DIUMENGE V DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Jb 7,1-4.6-7; Sl 146,1-2.3-4.5-6; 1Co 9,16-19.22-23; Mc 1,29-39

Germanes, germans,

Quanta saviesa hi ha amagada en el text de Job que hem escoltat! La seva situació d'angoixa i de dolor és el paradigma de tantes experiències de sofriment de multitud de dones i homes d'ahir i d'avui. Però, convençuts de la presència de Déu enmig de les nostres vides, tal com ho experimentà Job, figura i tipus del Crist, no porta enlloc la rebel·lió, sinó que des del fons de la desgràcia, la solució més idònia, i que de vegades pot ser fins i tot heroica, ens ha de conduir a fer un salt cec i confiat vers la fe, abandonant-ho tot a les mans de Déu.

Continuant amb la perícopa de l'evangeli del diumenge passat, a la sinagoga de Cafar-Naüm, sant Marc completa avui aquella jornada inicial amb quatre escenes més: la guarició de la sogra de Simó Pere a casa de Simó i Andreu, la guarició d'una multitud de malalts a la porta de la casa de l'apòstol, la pregària de Jesús a la matinada, al descampat, i la recerca de Jesús per Simó i els altres deixebles amb la continuació de la missió de Jesús per Galilea. Una jornada força distreta i, sens dubte esgotadora. En síntesi tenim aquí les línies habituals de l'activitat de Jesús: predicació, atendre els malalts, alternar amb els deixebles i amb la gent i la pregària.

Després de l'ofici religiós en dissabte a la sinagoga, Jesús, acompanyat dels seus primers deixebles, es dirigeix  a la casa de Pere i Andreu on es reunirien família i amics per celebrar la festa del dissabte entorn de la taula. Una escena que simbolitza el preludi de l'Església amb Jesús presidint l'assemblea. Un contratemps familiar, com és ara l'estat febrós de la sogra de Simó Pere, semblaria donar un to lúgubre a la festa, ella que hauria de ser la mestressa i servidora dels comensals. Jesús és informat pels deixebles de l'estat de salut de la bona dona, i, malgrat ser un dissabte, dia de repòs, Jesús, el Senyor del dissabte, amb la seva compassió divina i humana, li retorna la salut amb una simple invitació a aixecar-se. La presència de Jesús és sempre signe de salvació i esperança. El simple contacte amb Jesús li retorna la salut, talment com una delicada salutació de benvinguda. El mateix gest es repetirà en el capítol cinquè en la resurrecció de la filla de Jaire, quan la farà alçar del llit donant-li la mà, així com també al capítol novè després de guarir un noi posseït d'un esperit maligne. La mà de Jesús beneeix i salva, amb ella acull i comunica confiança i vida. D'aquesta manera, la sogra de Simó va poder servir Jesús i els qui eren amb ell a taula, amb la qual cosa va posar en pràctica l'actitud del veritable deixeble de Jesús que és la de posar-se al servei dels altres.

Al capvespre d'aquell dissabte, quan ja havia cessat la prescripció del repòs que manava la Llei, vet aquí que tots els habitants de Cafar-Naüm en massa s'aplegaren davant la porta de la casa de Simó acompanyant tota mena de malalts. Podem dir, doncs, que aquella primera església domèstica esdevé un hospital improvisat. La compassió totpoderosa de Jesús va operar en aquell moment moltes guaricions, retornant als malalts la seva dignitat humana, el seu rostre més genuí. Amb el seu gest guaridor, Jesús va encaminant aquells seguidors seus vers el camí de la fe. I com que Jesús és el mateix ahir i avui i pels segles, continua el seu ministeri guaridor també en el nostre temps. No hi ha cap malaltia que sigui incurable per a ell. Ell és l'autèntic metge de tots els nostres mals: físics, psíquics, morals i espirituals. Ell ens espera també a la porta de la casa de Simó, és a dir, l'Església, que esdevé així mitjancera del seu ministeri sanador a través dels sagraments i de la pregària. El camí que ens portarà a aquesta guarició integral que necessitem és la fe, és a dir, creure en la persona de Jesús i en el seu missatge salvador i entregar-li confiadament tots els nostres mals i les nostres vides.

És interessant remarcar que en aquesta curta perícopa sant Marc parla per tres vegades d'endimoniats i de treure dimonis. El freqüent protagonisme en aquest evangeli dels endimoniats i dels dimonis que confessen Jesús com a Fill de Déu i a qui Jesús fa callar per tal que la seva confessió no donés lloc a un messianisme mal entès, el que se sol anomenar el ‘secret messiànic', té per finalitat, en la teologia del segon evangelista, fer més palesa la lluita entre Jesús i Satanàs cada vegada que expulsa dimonis. Sant Marc vol fer veure així com el regne de mal està perdent la seva virulència i que la presència de Jesús és el signe clar de la seva derrota definitiva. Jesús ve a alliberar l'home del poder del mal enfrontant-se directament amb ell tot sotmetent-lo al seu domini universal. Cal tenir en compte, a més a més, que Marc escriu el seu evangeli als cristians de Roma, provinents del paganisme, on es practicava l'exorcisme amb complicats remeis naturals carregats de superstició, per això, amb la seva insistència en les guaricions d'endimoniats per part de Jesús, Marc vol convèncer als novells cristians de Roma de l'enorme poder i de l'autoritat indiscutible de Jesús enfront del mal i del Maligne.

Acabada aquella intensa jornada, i després d'un breu descans, Jesús es retira en un lloc solitari per pregar. En la seva habitual intimitat amb el Pare, Jesús troba la força per portar a terme el seu ministeri. La seva dedicació a la pregària no és de cap manera un temps de fugida de la seva responsabilitat missionera, tot el contrari. De la pregària en treu ell la força necessària per portar a feliç terme la seva missió. Acció i contemplació formen en ell un equilibri perfecte. En aquest sentit Jesús ens és un model i un exemple que ens hauria d'invitar a no caure ni en l'activisme desenfrenat ni en un espiritualisme desencarnat. La pregària hauria d'il·luminar les nostres tasques quotidianes i aquestes ens haurien de conduir a pouar novament en la font renovadora i inspiradora del nostre ser i fer. És allò que vulgarment en diem ‘carregar les piles'.

Finalment, el relat evangèlic ens mostra Jesús cercat pels deixebles i per tothom, i la continuació de la seva missió evangelitzadora recorrent tota la Galilea.

La jornada a Cafar-Naüm ve a ser també per a nosaltres tot un programa de vida: acompliment dels nostres deures religiosos, vida social, dedicació als altres, temps de pregària i projecció universal de la nostra experiència cristiana. El programa de Jesús, esdevé així la forma de vida d'aquells que el cerquen i opten per ell amb un amor sincer. Tant de bo que també nosaltres siguem uns cercadors incansables de Jesús amb una fe decidida i un amor cada dia més fervent i més personal.