2 de febrer del 2012

PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23, 7-10; He 2,14-18 Lc 2,22-40

«Ara, Senyor, deixeu que el vostre servent se'n vagi en pau, com li havíeu promès, perquè els meus ulls han vist el Salvador».

És l'himne conegut popularment com «Nunc dimitis». Un himne breu, gairebé com una jaculatòria que posa de relleu l'abandonament serè i confiat en Déu, del qui sent a prop el seu ocàs en aquesta vida i acull la seva fi amb pau. El clima de pau i serenitat que traspua és el que n'ha fet un himne de capvespre, de final del dia, en la pregària comunitària de Completes.

Han estat nombroses les composicions musicals que s'han fet ressò d'aquest clima de pau i serenitat: H.Schutz, Mendelssohn, i entre aquestes hi ha la Cantata 83 de Bach que acaba amb la intervenció del cor:

«És la salvació i la llum beneïda
per als descreguts,
per il·luminar els qui no et coneixen
i donar-los suport.
Ell és per al teu poble, Israel,
la glòria, l'honor, l'alegria i la felicitat».

Aquest himne va ser potser el cant fúnebre d'un fidel just, una fe cantada per l'assemblea eclesial en els primers temps de l'Església. En l'escolta nocturna s'espera amb desig l'albada que ens obre a la llum beneïda del Senyor. Però aquest càntic de Simeó no és un «adéu» a la vida, sinó una salutació festiva a la Paraula de Déu que mostra la seva plenitud en Crist: «Feliços els ulls que veuen el que vosaltres veieu» (Lc 10,23). Preparem la nostra acollida a aquesta Paraula que ve: «Tot seguit, el Senyor que vosaltres busqueu entrarà al seu temple, l'àngel de l'aliança que desitgeu. Serà foc de fonedor, sabó de fer bugada».

De sobte entrarà al santuari, entrarà dintre teu. Malaquies sembla contradir un altre profeta que diu: «el Senyor, el teu Déu, el tens dintre teu, tot renovant el seu amor, ple de goig per tu, com en dia de festa» (So 3,17).

No hi ha contradicció, llevat que la contradicció la posi el nostre oblit, l'abandó del desig de Déu, perquè: «El meu estimat. Mireu, ve trescant per les muntanyes, saltant per les collades. És darrere la nostra tanca, aguaitant per la finestra, i ens diu: "Aixeca't, amiga meva, bonica meva, i vine!"» (Ct 2,8).

I ens convida revestit de la nostra carn i de la nostra sang, amb el mateix so de la nostra veu: «aixeca't!». Ell vol sentir la nostra veu: «torna!». La veu d'ell: «aixeca't!». La veu meva: «torna!».

És una recerca mútua, un desig mutu. És com el joc d'amor entre Déu i la criatura que necessitem encendre cada dia. Trobar-nos cada dia.

«Ell entra sovint en mi. Jo no el sento entrar. Però jo he sentit la seva presència. Quan miro a l'exterior descobreixo que Ell està més enllà de tot el que és exterior a mi, i quan miro al meu interior descobreixo alguna cosa de semblant. I reconec la veritat d'aquestes paraules de l'Escriptura: "en ell vivim, ens movem i som". Comprenc que hi és per certs moviments del cor. Ell escalfa el meu cor, que és el senyal de la seva tornada, i conec el poder de la seva força amb el discerniment dels meus sentiments foscos que em porten a fugir dels meus vicis i reprimir els meus apetits carnals». (Sant Bernat, sermó 74 sobre el Càntic dels Càntics)

En definitiva «foc de fonedor i sabó de fer bugada». Una purificació que es torna llum per al meu camí. Però serà necessari tenir cura del cor, santuari on Déu se'ns fa present.

«Van preguntar a l'Amic: ¿què és allò que està més lluny del teu cor? I l'Amic va respondre: la indiferència. I per què? Perquè el que està més a prop del meu cor és l'amor, que és el contrari de la indiferència». (Ramon Llull, Llibre d'Amic i d'Amat, 193).