25 de juliol del 2019

SANT JAUME, APÒSTOL

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

Qui desitja un lloc al Regne? La mare com a cap de casa, la que mana, exigeix un lloc per als seus fills. El negoci familiar ja l’han descartat. Les xarxes, el peix i la barca, ha passat a la història. Ho han deixat tot, tot per seguir Jesús. Aleshores és normal que com a mare vulgui col·locar els seus fills en una bona posició per al futur.

Però Jesús els fa una pregunta: ¿Podeu beure el calze que jo he de beure? Implica si poden seguir-lo en totes les seves conseqüències, passió imminent, creu. És a dir, donar la vida i tot. Com Jesús ha de donar-la per la salvació de tots.

I Jesús els ho confirma: Sí, però, els llocs, les preferències al cel no n’heu de fer cabal. Deixa, el Pare és qui dirà la seva paraula, no et capfiques i segueix-me.

La nostra vida diària se situa en aquest punt d’inflexió: Beure el calze per Crist, configurar-nos a la seva passió, mort i resurrecció, seguir Jesús en el camí traçat per l’evangeli, la Regla de sant Benet, el magisteri de l’Església; o bé, deixar de banda, deixar passar el calze per assimilar-nos al nostre propi orgull, configurar-nos a la nostra pròpia voluntat per sobre dels altres.

De lluites i d’enveges pels primers llocs oblida-te’n. Segueix el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres. Jesús no ha vingut a donar premis, recompenses, regals. Jesús és el qui serveix. Jesús ha vingut a donar la seva vida com a preu de rescat per tots els homes. Jesús és el qui paga el rescat, el deute que la persona té amb la justícia divina. Jesús ve a alliberar l’ésser humà de l’esclavitud del pecat i de la mort.

Hi ha molta mort al món. Herodes feu matar amb l’espasa Jaume. I Jesús ha donat la vida per Jaume, per Herodes, pels qui maten en nom de Déu, pels qui no creuen, pels màrtirs actuals, per la nostra comunitat monàstica, per cadascun de nosaltres i pels nostres amics i familiars.

Aquest és el servei del Fill de l’home. Així, el nostre camp de treball, la nostra actitud davant la vida que ens donarà l’entrada per al seient desitjat al cel és el servei, el servei als altres, a tots els homes.

El Fill de l’home és l’exemple que com a monjos hem de seguir, el seguiment de Crist.

I és així, com el monjo quan entra al monestir, quan fa la professió monàstica en una comunitat concreta, es posa a l’escolta del Mestre, es posa en el mateix camí que Jesús va recórrer amb els seus deixebles.

Davant de les aspiracions humanes, davant de la possibilitat de reeixir en el Regne, Jesús és clar, molt clar, encara que els apòstols no ho tinguin molt clar. Nosaltres, que sabem una mica més de la història, també ens costa acceptar el calze, la creu, la dura realitat de la nostra història de salvació.

El seguiment de Jesús implica un calze, una creu, un davallament, un abaixar-se per poder arribar a l’alçada real del Fill de l’home, el servidor que ha donat la vida per tu, per mi.

Per això, se’ns demana molta humilitat per ser els darrers, els esclaus de tothom, posant-nos a la disposició lliure, voluntària, a l’escola del servei del Senyor.

El cristià és el servidor de tots. El màrtir com sant Jaume és el testimoni de la veritat. La veritat que és Crist.

Siguem servidors fidels, no tinguem por del calze que ens toca beure, que la fe en el Pare que ressuscità Jesús, ens porti per l’Esperit a confiar en que també ens ressuscitarà a nosaltres juntament amb Jesús i ens portarà a la seva glòria amb tots vosaltres, on tenim el lloc reservat al Regne del cel.

14 de juliol del 2019

DIUMENGE XV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Dt 30,10-14, Sl 68,14 i 17.30-31.33-34.36-37; Col 1,15-20 i Lc 10,25-37

Un sacerdot tornava de Jerusalem pel camí cap a Jericó i de lluny estant veié un home mig mort, nu i ensangonat i pensà que aquell pobre home podria ser un destorb per a ell, el faria retardar i potser arribaria tard a casa i ves a saber quines complicacions més li portaria o potser fins i tot era un parany i l’assaltarien a ell mateix; decidí de passar de llarg per l’altra banda del camí tant de pressa com pogués i fer com si res hagués vist. Tanmateix un levita quasi es topà amb el pobre home tirat pel terra, però també pensà que era millor no complicar-se la vida i feu via, no fos que se li refredés el dinar i total potser aquell pobre home ja era mort i no s’hi podia fer res; tot plegat millor fer com si no se n’hagués adonat de la seva presència. Tots dos coneixien la Llei, sabien que el Levític diu «estima els altres com a tu mateix» (Lv 19,18), però aquestes paraules no les tenien ni als llavis, ni al cor i procuraren primer per la seva comoditat i el seu benestar que per cap altre cosa.

També hi passà un samarità pel mateix camí de Jericó a Jerusalem. Cal recordar que els jueus no es fan amb els samaritans, i que Jesús mateix havia dit als apòstols: «no us encamineu a terra de pagans ni entreu en cap població samaritana» (Mt 10,5); tot i que és cert que fou un samarità l’únic dels deu endimoniats que quan s’adonà que havia estat guarit, va tornar enrere glorificant Déu amb grans crits, es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra i li donava gràcies (Lc 17,15-16). Un samarità doncs també veié aquell pobre home nu i ferit, no pensà pas si era jueu o no, no l’esquivà, ni es feu el desentès, sinó que s’hi arribà i se’n compadí, s’hi acostà, li embenà les ferides, després d’amorosir-les amb oli i vi, el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l’hostal i se n’ocupà.

Per al sacerdot i per al levita la llei que el Senyor els va donar els era massa difícil i fora del seu abast. Anaven al temple i a la sinagoga i fins i tot, com aquell fariseu de l’Evangeli de Lluc, donaven gràcies al Senyor (Lc 18,9-14) per no ser com un pobre samarità; però ni escoltaven al Senyor, ni guardaven els seus manaments, ni s’havien convertit. Al Senyor, per qui han estat creades totes les coses, plenitud de tot el que existeix, no li val de res que sapiguem que hi ha escrit a la llei sinó ho llegim amb els ulls del cor. Si sabem que cal estimar a Déu amb tota l’ànima, amb totes les forces, amb tot el pensament i als altres com a nosaltres mateixos; cal que obrem així per poder viure en plenitud i veritat, que fem com el bon samarità.

Tant individualment com socialment, masses cops, per no dir quasi sempre, passem de llarg del necessitat, accelerem el pas, no fos cas que la seva mala sort fos encomanadissa. De tant sentir-ho, llegir-ho o veure-ho ja no ens toca al cor la notícia de tants morts al mar cercant una vida una mica millor, de tantes dones víctimes de la violència, de tanta gent gran que viu en la solitud, de tanta gent presonera d’alguna dependència, dels qui són a la presó, per la raó que sigui, o fora de casa i de la seva pàtria, pel motiu que sigui. Els nostres cors van esdevenint insensibles sense adonar-nos-en de que també nosaltres som o serem en algun moment uns pobres sofrents.

Diu el Papa Francesc «no us mireu la vida guaitant des del balcó, fiqueu-vos-hi en ella, Jesús no es va quedar al balcó, s’hi va ficar; no guaiteu mirant la vida, fiqueu-vos-hi en ella com va fer Jesús.» (Vetlla de la XXVIII Jornada Mundial de la Joventut, 27 de juliol 2013). El sacerdot i el levita s’ho van mirar de lluny, des de tant lluny com van poder, guaitaven des del balcó estant; tant sols el bon samarità s’hi va implicar fins al coll.

Passar de llarg, amb indiferència, no és el que ens demana Jesús, vol que ens hi aturem, perquè el bon samarità és aquell home o dona, que s’atura al costat del qui sofreix, sigui el sofrent de qualsevol raça, religió, gènere o condició social que sigui. No s’hi atura per fer el tafaner, sinó per disponibilitat, per servir i no per ser servit. El bon samarità de la paràbola no es queda en la mera commoció i compassió, les converteix en acció i en ajuda. El bon samarità és el que socorre al qui sofreix, de qualsevol classe que sigui, en la mesura de les seves possibilitats, eficaç, posant-hi tot el seu cor sense estalviar mitjans; donant-se a sí mateix. L’home no pot «trobar la seva pròpia plenitud si no és en el lliurament sincer de si mateix als altres» (GS 24), com el bon samarità, un home capaç de donar-se a si mateix (cf. Sant Joan Pau II, Salvifici Doloris, 28).

Què hi ha escrit a l’Evangeli? Què hi llegim? Doncs fem-ho i viurem en plenitud, igual que el bon samarità. Vessem sobre les ferides l’oli del consol i el vi de l’esperança, a la llum i esguard de crist mort i ressuscitat per a salvar tots els homes de bona voluntat.

11 de juliol del 2019

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT, PATRÓ D’EUROPA

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 1; Col 3,12-17; Mt 19,27-30

Benet, un home de Déu

Sant Benet desitjava de tot cor la intel·ligència, es delia per ella. Nascut en una família noble de Núrsia prop de Roma, gaudí d’una formació i d’una posició social elevada per l’època, però això no l’envaní sinó que l’empenyé a cercar un gènere de vida santa. Cercava trobar el coneixement de Déu, el seu cor era amatent a entendre i a la fi el Senyor li donà una saviesa com aquella que reserva per als homes rectes, justos i fidels.

La recerca del monjo no comença sobre quelcom que desconeix. El punt de partida és la fe, la fe en Jesucrist i l’esperança en el regne promès. Sant Benet, home de fe, ens proposa seguir aquest camí cercant la pau, corrent per aconseguir-la. La veritable pau és la que ve de Déu i es fonamenta en Ell. Per això el qui busca la pau, busca a Déu, viu des de la bondat de Déu, des de l’amor, és capaç de veure com Déu veu, de veure’s a si mateix, la seva pròpia vida, i als altres des de l’amor infinit de Déu. I l’amor exclou tot temor. El que obre el seu cor a la bondat de Déu, no tem, no se sent en perill de ser humiliat, viu intensament la mansuetud i el seu cor es troba pacificat perquè troba en el Senyor la seva seguretat i no desitja altra cosa que cercar-lo.

Aquesta recerca demana renúncies, sant Benet ens diu que els monjos no hem de ser amos ni del nostre propi cos, no pas enemics del cos, sinó posar-ho tot al servei del Crist. Som de Déu per la creació, som creatures de Déu redimides per Crist. Els monjos hem optat lliurement a esdevenir homes de Déu, per això sant Benet, en viure intensament aquesta pertinença, és considerat home de Déu. La seva Regla ens convida a endinsar-nos en aquesta idea, que passa necessàriament per la renúncia a pertànyer-nos a nosaltres mateixos. Si som capaços de viure això, desapareix l’abatiment pel que ens succeeix o deixem de banda, les enveges, la gelosia, els enfrontaments. Si els monjos esdevenim realment homes de Déu, vivim segons el cor de Déu, som a prop de la comunió d’aquells qui se senten una cosa amb Crist, malgrat tantes limitacions i febleses que sempre ens acompanyaran.

Benet, un cercador de Déu cridat per Déu

Els escollits per Déu han de tenir sentiments de compassió, de bondat, de serenor, d’humilitat, de paciència, s’han de suportar els uns als altres, s’han de perdonar. Sant Benet fou cridat per Déu a seguir aquest camí. La vocació monàstica suposa que Déu és aquell qui es revela a nosaltres mitjançant la Paraula, aquell qui ens crida. Perquè seguir la vida monàstica es respondre a algú en concret, a Crist. Déu ens adreça una paraula que demana una resposta, la vocació monàstica és una resposta a una crida o no és res. Els setanta-tres capítols de la Regla estant escrits per permetre a un grup d’homes o dones de viure en comunitat amb una finalitat precisa, respondre a aquesta crida consagrant la totalitat de la seva vida a Déu a l’espera de retornar al Pare, després de la mort, ja que el pecat original ha allunyat a l’home de la seva vertadera pàtria. Per aconseguir-ho sant Benet a la Regla ens proposa un seguit de mitjans que són presentats com la transcripció dels principis evangèlics que tenen per referent i font l’exemple per excel·lència, Jesucrist l’únic model, l’únic mestre vertader. Perquè a l’esguard de sant Benet Ell és el model perfecte d’obediència, de caritat, model de pobresa, de paciència i d’humilitat i alhora per la seva vida pública, per la seva mort i la seva resurrecció és l’iniciador de les comunitats cristianes. Crist és aquell qui renunciant a la seva pròpia voluntat, més que cap altre, va fer la voluntat del Pare. La Regla s’adreça a tots aquells que havent sentit la crida divina, hem escollit abraçar la vida monàstica. Una crida lliurement acceptada, perquè la llibertat en la resposta posa en valor la idea fonamental de la vocació i del nivell d’exigència d’aquesta nostra resposta. Sols portant una vida honrada, intentant esdevenir homes rectes, el Senyor guardarà els nostres camins, vetllarà per les nostres rutes i entenent llavors la bondat i la justícia encertarem sempre el bon camí.

El vertader sentit de la vida monàstica és la relació entre Déu i l’home a través d’aquell qui és Déu i home, Jesucrist, l’únic mitjancer, l’únic model. El sentit de la nostra vida, com la de tot cristià, és cercar que Crist creixi en nosaltres per l’acció de l’Esperit Sant, emprant com a eines l’obediència i la humilitat. Res absolutament res s’ha d’anteposar a l’amor de Crist. Tota l’espiritualitat de sant Benet és cristocèntrica. Cercar a Déu és conèixer a Crist, deixar-nos revestir de Crist, seguir-lo; Crist és el que dona sentit a la nostra vida, a les renúncies, als sacrificis. El monjo tot ho suporta per amor al Crist, perquè Crist és el camí, el nostre ideal de vida, la meta cap a la qual ens dirigim i tant sols viure amb Crist condueix a la plenitud de vida, a la vida eterna.

Benet, un home per Déu

Benet ho deixà tot per seguir al Crist, deixa casa, germans i germanes, pare i mare, camps i riqueses per cercar la vida eterna. Sant Gregori el Gran escriu en els seus diàlegs que qui vulgui entendre millor la personalitat de sant Benet cal que s’acosti a la Regla, on el mestre ensenya allò que no pot ensenyar de cap altra manera que havent-ho viscut. Una escola del servei diví, fundada sobre la idea de posar en pràctica els principis evangèlics en totes les tasques i moments de la nostra vida de monjos, tant espirituals com materials, tan individuals com comunitàries. Tot allò que els monjos portem a terme està centrat en Déu, en la idea de la presència continuada de Déu al nostre costat. La Regla és molt més que un text que organitza la vida d’una comunitat, d’un monestir; és l’experiència vital d’un home cercador de Déu, que ha centrat la seva vida en Déu, en definitiva un home per a Déu.

7 de juliol del 2019

DIUMENGE XIV DURANT L’ANY (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè, prior de Poblet

«El Regne de Déu és a prop». El Regne de Déu és a prop nostre, encara que de vegades no ens n’adonem.

Però, si esbrinem la nostra vida, igual com si meditem les Escriptures ens n’adonem que de part de Déu ens ve el consol, la pau i el benestar. Perquè només ell ens consola i, més encara, ens consolarà. És el que el profeta Isaïes experimenta i nosaltres experimentem cada vegada que venim a l’Eucaristia amb cor humil. Perquè és en el cor humil on la gràcia de nostre Senyor Jesucrist fa estada.

Sant Pau ens ajuda a discernir, a veure de què ens hem de gloriar, on hem de posar el nostre valor. La creu de nostre Senyor Jesucrist, ací està, és l’única cosa en que ens podem gloriar, perquè és gràcies a la creu que per Jesucrist hem estat creats de nou. És a dir, és per Jesucrist que som salvats de la nostra misèria per la misericòrdia de Déu que ens ha donat la pau, la seva pau, el perdó i la reconciliació amb ell.

Ara bé, si anem discernint que vol Déu de nosaltres, ens n’adonem que vol que ens posem en camí, en marxa, que anunciem, que prediquem: «El Regne de Déu és a prop vostre».

Perquè no ens podem conformar en que som cristians, bons o dolents però cristians; sinó que Jesús ens envia a anar més lluny de nosaltres mateixos, per anunciar la Bona Nova de la qual som portadors. Cal comunicar el Regne de Déu ara i en tot moment, començant des del nostre testimoni de fe.

Evidentment hi ha moltes dificultats per esdevenir apòstol, enmig de la nostra cultura, com anyells enmig de llops. Però, el valor, la força, el coratge sols el rebem de la fe en la creu de nostre Senyor Jesucrist.

Perquè el qui ens envia, Jesús, ens dóna la gràcia i el poder per superar serps i escorpins, és a dir, totes les dificultats més enrevessades. El do que hem rebut no el podem amagar. Per això, l’enviament que fa Jesús és el de donar el que hem rebut. La fe, l’esperança, l’amor que hem rebut de part de Déu, Jesús ens envia a donar-ho als altres. Com a malalts que som, si hem estat curats; podem esdevenir instruments de guarició de part de Déu.

Posem l’accent en la pregària, com a cristians que som sempre hem de pregar perquè el Senyor enviï més segadors als seus sembrats, els sembrats de la nostra societat secularitzada, la cultura de la poca fe.

També hem de pregar perquè no ens manqui el coratge de viure, viure com a cristians convençuts i contents de sentir-nos estimats de Déu, confiats que els nostres noms estiguin escrits en el cel.

El cel, el trobament definitiu amb Déu, aquesta és la nostra meta. Ara és temps de treva per col·locar-nos en bon camí acceptant el do de Déu que ens ha estat confiat. Obrim els ulls de la fe perquè el Regne de Déu és molt a prop nostre.

6 de juliol del 2019

DISSABTE DE LA SETMANA XIII DURANT L’ANY (I)

DIADA DE LA GERMANDAT DE POBLET

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Gn 27,1-5.15-29; Salm 134,1-2.3-4.5-6; Mt 9,14-17

Al llarg de la història de la salvació hi ha coses noves i coses velles. La naturalesa humana presenta al llarg dels temps trets similars, entremig d’aquests, respectant la nostra llibertat, el pla de Déu es va obrint camí.

La història dels bessons Jacob i Esaú, fills d’Isaac i de Rebeca que topaven entre ells ja dins les entranyes de la mare, recull tots els ingredients per atreure la nostra atenció: ambició, engany, males jugades; diríem que s’adaptaria a moltes de les notícies que publica la premsa en els nostres dies. I és que la divisió no és pas nova, acompanya tota la història de la humanitat i malgrat tot Déu actua en la història i es val a vegades d’històries ben humanes. També avui l’engany i l’ambició semblen triomfar, en tants aspectes de la nostra societat. Com amb Jacob que li va llevar al seu germà bessó Esaú la primogenitura a canvi d’un plat de llenties i després li arrabassà amb engany la benedicció del seu pare Isaac, ja molt ancià, aprofitant-se de la seva ceguesa i emprant una disfressa. Una història tant antiga i tant nova, perquè l’ambició humana no té límits, i pot emprar qualsevol mitjà per aconseguir els seus fins.

Davant d’això el missatge de Jesús és la gran novetat, bé a trencar vells costums i antigues pràctiques. Els deixebles compartiren una part de la vida de Jesús de ben a prop, la denominada vida púbica. El seguiren, l’escoltaren, el veieren ressuscitar morts, sanar malalts, alliberar endimoniats. El nuvi, l’espòs era amb ells. Aquesta setmana celebràvem la festa de sant Tomàs apòstol, el patró dels descreguts, certament, però també i sobretot patró dels creients, perquè de la seva boca surt una de les més grans professions de fe «Senyor meu i Déu meu», ni Pere s’havia atrevit a anar tant lluny reconeixent en Jesús de Natzaret a Déu mateix, en la persona del Fill. Però al final d’aquest episodi i del quart Evangeli Jesús ens diu que és més sortós aquell qui creurà sense haver vist.

Nosaltres no veiem, a un primer cop d’ull diríem que no tenim el nuvi entre nosaltres, de fet estem convidats al casament, hi estem pel baptisme, però no participem encara de les noces. Però tanmateix el nuvi, Crist, és present entre nosaltres de diverses maneres, diferents de com estava amb els apòstols certament, però el tenim enmig nostre en la seva Paraula, en l’Eucaristia, de manera fonamental i privilegiada, i en la seva Església, per imperfectes que siguem els seus membres. Així d’una altra manera el nuvi també és amb nosaltres.

La vinguda de Jesús, la novetat de la redempció s’estén al llarg dels segles. És quelcom absolutament nou, que no es pot contenir amb ritualismes antics, d’aquí els símils de la roba nova i vella, dels bots vells i els nous. Les coses d’abans han passat per donar lloc a una nova presència tant antiga i tant nova, que diria sant Agustí, la de Crist vencedor de la mort, glorificat pel Pare i a qui esperem a la fi dels temps, el nostre particular i el de tots plegats.

El nuvi, és Crist i la seva presència no es fonamenta sols en normes i en dejunis; perquè Ell és plenitud, do, gratuïtat. Però participar del seu banquet no pot fer-se de qualsevol manera, no es tracta de posar un pedaç a allò que fem, ni de pretendre acceptar i acomodar la seva proposta als nostres capricis. Ell ens crida a transformar de manera radical la nostra vida. No s’hi val posar un pedaç de tela nova al vestit envellit que portem per a quedar més o menys bé davant dels altres o fins i tot davant de nosaltres mateixos, cal acollir el seu vi nou no pas en un cor envellit per l’acumulació d’usos i rutines que no generen il·lusió, alegria, pau, amor, sinó en un cor nou.

Si la rivalitat és tan antiga com la mateixa humanitat, ho veiem en Cain i Abel, en Jacob i Esaú; la novetat de Crist és tant nova avui com ho era per als apòstols. Una novetat que ens crida a superar divisions, a renunciar als maximalismes, a no voler imposar-nos els uns als altres, sinó a cercar que per damunt de tot cal que hi posem l’amor a Crist i als germans. Una novetat que ens crida a vèncer la temptació de sentir-nos per sobre dels altres i de voler sotmetre’ls per vanaglòria, tenint la presumpció de ser millors, cercant de deixar-nos servir en lloc de servir.

«La vida que Jesús ens regala és una història d’amor, una història de vida, la seva, que vol barrejar-se amb la nostra i arrelar en el cor de cadascun. (...) La salvació que Déu ens regala és una invitació a formar part d’una història d’amor que s’entreteixeix amb les nostres històries; que viu i vol créixer entre nosaltres perquè donem fruit allí on estiguem, com estiguem i amb qui estiguem.» en paraules del Papa Francesc (Papa Francesc, 26 de gener de 2019).