25 de març del 2014

L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 7,10-14; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

Germanes, germans,

Celebrem avui solemnement l'albada lluminosa de la nostra salvació, el devessall de gràcia més generós que Déu podia haver fet davallar sobre la humanitat, dit més clarament, la immersió de Déu en la història dels homes prenent ell mateix forma humana en el si virginal de Maria de Natzaret i fent així experiència de la nostra limitació en l'espai i en el temps en humil i anònima presència. Sant Joan ho sintetitza amb aquella expressió lapidària: «El Verb es féu carn i habità entre nosaltres», expressió que ens recorda aquella altra del llibre de Baruc, dos segles abans de Crist: «La Saviesa s'aparegué aquí a la terra, on convisqué amb els homes». Ambdós textos, escrits des de perspectives diferents, evoquen la presència i comunió de Déu amb la humanitat. Sant Joan descriu l'habitació del Verb com un plantar una tenda, al·lusió al temple o tabernacle on Déu habita. Avançant en el simbolisme, l'encarnació del Verb en les entranyes virginals de Maria vol significar també la comunió del sagrat amb el profà, sense barreja ni divisió, com canta la coneguda antífona de la solemnitat de la Mare de Déu. Cel i terra arriben a una proximitat tal que s'estableix entre ells un estret lligam de fraterna col·laboració. Amb la qual cosa queden totalment desqualificats els maniqueismes i jansenismes de tots els temps que han pretès crear un abisme i un antagonisme irreconciliables entre el sagrat i el profà. És més, l'assumpció pel Fill de Déu de la nostra naturalesa humana, ha ennoblit aquesta d'una manera tal que l'ha fet participant de la naturalesa divina.

Aquest és un misteri que ens porta a meditar la importància que té l'home per a Déu, ja que ell optà per assumir la nostra naturalesa, gest impensable i sorprenent per als homes del temps de Jesús i de la seva raça. Nosaltres, en canvi, podem caure fàcilment en un indiferentisme davant un fet tan inaudit, donada la distància en el temps o bé perquè ens creiem que ja ho tenim tot massa après de tant com se'ns ha repetit o de tantes vegades com hem rellegit i escoltat els textos bíblics que ens en parlen, tal com és ara el fragment evangèlic de l'anunciació de l'arcàngel Gabriel a la Verge Maria que acabem d'escoltar. Ens hem tornat com insensibles a la novetat contínua que aquests textos ens proposen cada vegada que els llegim o els escoltem perquè són paraula creativa de Déu que mai no esgota tot el seu potencial.

Ens queden molt lluny aquelles disquisicions medievals –penso en sant Anselm, sant Bernat o sant Tomàs- quan es qüestionaven per què Déu s'havia fet home. No és que pretenguessin esbrinar el pensament de Déu. La seva inquietud era més aviat la resposta d'una fe que delejava conèixer més per tal de poder contemplar i adorar millor aquest misteri inefable de la condescendència de Déu. El nostre Déu s'ha fet home perquè estima els homes, i la forma més palpable de demostrar-nos el seu amor extrem és fent-se com un de nosaltres. Aquesta decisió divina ens revela clarament que el nostre Déu és un Déu humil i solidari, un Déu amb entranyes de misericòrdia compromès amb els homes fins a les últimes conseqüències.

Els textos de la litúrgia d'avui, des del cant d'entrada amb la tornada «Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat», que s'ha repetit en el salm responsorial i la carta als cristians Hebreus, fins al mateix text evangèlic, ens mostren com l'entrada del Verb de Déu en la història humana no ha estat quelcom d'improvisat per Déu, ni molt menys imposat. Tot estava previst des de tota l'eternitat, i en l'Antic Testament, ho hem escoltat en el text emblemàtic d'Isaïes, ja s'anuncia de manera velada i en profecia la promesa indefectible de Déu d'un Emmanuel, Déu amb nosaltres i enmig nostre. El Verb se sotmet obedientment a la voluntat del Pare tal com Maria —la nova Eva, dòcil i temorosa de Déu— accedeix lliurament amb el seu «fiat» a esdevenir mare del Verb encarnat, punt d'encontre privilegiat entre la divinitat i la humanitat. Maria és la «plena de gràcia» perquè en la seva humil petitesa ha donat cabuda al mateix Déu en el seu cor. Però la seva elecció divina no li impedeix de tocar de peus a terra. Ho demostra quan pregunta a l'àngel com podrà ser mare sense haver tingut contacte amb cap home. I l'arcàngel Gabriel li aclareix el seu dubte fent-li saber que el fruit del seu ventre serà obra de l'Esperit Sant que vindrà sobre ella per hostatjar-s'hi i transformar-la en temple consagrat, en una nova creació. Així Maria personificarà plenament l'arca de la nova aliança, el santuari intacte on Déu es complaurà en habitar i formar-se un cos humà.

El misteri que avui contemplem ens alliçona en molts aspectes. Déu s'humilia posant-se al nostre nivell per tal que la nostra concepció de Déu ens sigui més familiar, més propera i confiada. A Déu no li ha repugnat la nostra fràgil condició per tal que la humanitat recuperi la seva dignitat perduda. Déu s'ha fet home perquè l'home, en la seva tasca d'anar esdevenint home entre els homes sigui més conscient del seu camí cap a Déu. L'home serà més agradable a Déu com més gran sigui la seva passió per ser l'home que Déu va voler d'ell en el seu designi creador. Cal que es faci solidari de tot allò que és humà, de manera que res d'humà no li sigui estrany. Vistes així les coses, qualsevol forma d'opressió, explotació o degradació de l'home equival a una oposició frontal al designi de Déu sobre l'home. D'aquí que tingui raó aquella dita feliç: «Com més humans, mes divins». El dia a dia de la nostra existència humana, al costat de tants homes i dones amb qui convivim, té un pes de glòria, i és en aquesta fràgil i insignificant condició humana on Déu ha volgut sembrar la seva Paraula per tal que doni en nosaltres fruits d'eternitat.

L'Eucaristia constitueix la forma més expressiva del misteri de l'Encarnació. En ella se'ns dóna tota la gràcia del Crist que culmina en el seu Misteri Pasqual. El Jesús ressuscitat és el mateix que s'encarnà en el si de Maria i que ara es digna a ser per a nosaltres aliment de vida eterna sota les pobres espècies de pa i de vi. Només amb una fe humil i obedient, com la de Maria, farem possible que la seva presència dins nostre ens vagi transformant en Aquell que mengem i bevem.

23 de març del 2014

DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ex 17,3-7; Sl 94; Rm 5,1-2.5-8; Jn 4,5-42

Germanes, germans,

A partir d'aquest tercer diumenge de Quaresma fins al cinquè, llegirem l'evangeli de sant Joan, en tres escenes diferents: la de Jesús amb la samaritana, la del cec de naixement i la de la resurrecció de Llàtzer. Aquests textos tenen un contingut baptismal i ja s'empraven antigament en la litúrgia baptismal dels catecúmens. El primer gran text té per tema principal l'aigua, i presenta Jesús com a font d'aigua viva. El segon, la llum, ja que Jesús és la llum del món. I el tercer, amb la mort i resurrecció de Llàtzer, Joan ens mostra Jesús com la resurrecció i la vida, com a preludi de la seva resurrecció.

Anem, doncs, a endinsar-nos en el missatge profund de l'evangeli d'avui. Comencem per dir que també en la nostra vida hi ha encontres casuals, no preparats, imprevistos que vénen a capgirar la nostra existència i els nostres plans. És quelcom que no sabríem explicar però que realment pot arribar a produir un abans i un després en la nostra vida. Així mateix li va succeir a aquesta dona samaritana amb el seu encontre fortuït amb el Senyor. I és que qualsevol encontre amb Jesús no deixa ningú indiferent.

Descrivim amb breus pinzellades l'escena dels nostres protagonistes. L'encontre té lloc vora la població samaritana de Sicar, prop del pou de Jacob. És cap al migdia, en plena calor d'un dia del mes de febrer, donat que més avall diu ell que falten quatre mesos per a la sega, el mes de juny. Jesús està assegut vora el pou cansat de caminar. Es dirigia a Galilea tal com ho indica el començament del capítol següent. Jesús s'ha quedat tot sol ja que els deixebles han anat al poble per comprar provisions pel viatge. Al cap de poc arribà una dona samaritana amb una gerra per treure aigua del pou.

I comença el diàleg, un diàleg que si em permeteu, sense afany de ser irreverent, m'agradaria comparar-lo amb un ball simbòlic, un ball que, d'una total desconeixença entre els balladors, es passa d'una senzilla invitació a una declaració d'amor. Després d'una salutació ritual, Jesús, com el millor galant, convida la dona a ballar amb una invitació directa: «Dóna'm aigua». La samaritana comença per donar-li carbassa: «¿Com? ¿Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que sóc una dona samaritana?» I és que l'enemistat entre jueus i samaritans ja venia de lluny. Jesús, però, que és un expert ballador, no es rendeix davant la seva negativa i comença a enllepolir-la per anar-la introduint en la seva melodia i en el seu ritme: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu que li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». El ballador no podia ser més atrevit amb la seva parella. La farà ballar sigui com sigui, encara que ella no resulta tan fàcil de convèncer: «Senyor, —curiós apel·latiu de la dona— aquest pou es fondo i no teniu res per treure aigua. ¿D'on la traieu, l'aigua viva?¿Sou més gran vós que el nostre pare Jacob?» La dona va endavant i enrere tot flirtejant i desafiant el seu pretenent ballador. Jesús continua embriagant-la amb el seu llenguatge d'amor, captivant-la sense rendir-se: «Els qui beuen aigua d'aquesta, tornen a tenir set, però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». La dona ja no sap on és ni com anar al compàs del ballador. Però comencen a agradar-li la melodia i el ritme amb què la fa ballar: «Senyor, —per segon cop— doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a veure aigua del pou».

Finalment captivada, el ballador l'ha introduït en el seu terbolí de dansa i ritme i ha començat a fer-se-la seva. De cop i volta el ball canvia de melodia i de ritme. Jesús l'ha seduïda de tal manera que ja pot sondejar la seva vida: «Vés a cridar el teu marit i torna». L'aigua viva Jesús no la dóna així com així, cal reconèixer la pròpia realitat i confessar-la amb confiança. «No en tinc de marit». El ball ha pres un aire més dramàtic i el ritme s'ha alentit. Jesús l'ha sondejada fins al fons: «Tens raó, n'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: “no en tinc de marit”, és veritat». Tot i sentir-se descoberta, la dona no se sent humiliada ni avergonyida sinó compresa i respectada. El ball reprèn un nou ritme: «Senyor, —tercera vegada en què l'anomena així— veig que sou un profeta». Hi ha aquí una primera confessió, un sondeig de la dóna cap a Jesús. Em salto el tema de l'adoració al Pare en esperit i veritat, tema d'alta teologia que seria motiu d'un altre homilia i que sembla més aviat dirigit al lector de l'evangeli que a la mateixa samaritana. La dona ja ha entrat en un procés d'autèntica conversió: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit». Quan ell vingui ens ho explicarà tot». Aquell ball ja prenia un aire més íntim, més personal des que ella ha tractat Jesús de Senyor i de profeta. Ara finalment ella ha tocat la veta més fina del cor de Jesús, i aquest, finalment, li fa la seva declaració d'amor: «El Messies sóc jo, que parlo amb tu».

El ball s'acaba amb un llarg creuament de mirades que només ells dos poden entendre. La samaritana ha trobat la perla preciosa i ja s'oblida de la gerra i dels marits. Ella que porta al cor la mirada, la música i el ritme de les paraules de Jesús, esdevé missionera entre els seus. Cal que el poble sencer conegui, com ella, el Messies que se li ha revelat: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. ¿No serà el Messies?» La seva vida, coneguda de tots, ja no la pertorba. Ella, que s'ha sentit descoberta i estimada al mateix temps, dóna testimoni de la seva singular troballa. I els mateixos samaritans un cop s'han trobat amb Jesús el confessen com el Salvador del món, i Jesús esdevé fins i tot hoste i amic d'ells.

El trobament amb Jesús se'ns pot manifestar de la manera més inusitada, en les circumstàncies més impensables i a través de les mediacions més inesperades. Però ell se'ns revela ara també com l'autèntic pa de vida i la font d'aigua viva. Cal tenir fam i set d'ell i deixar-nos interpel·lar pel coneixement amorós que ell té de tots nosaltres. Com diu el papa Francesc, «l'amor de Déu es capaç refer la nostra història». Ho hem vist amb l'actitud de Jesús amb la samaritana. Que com ella ens deixem portar pel ritme i la melodia de les paraules de Jesús i així, tot enamorant-nos d'ell, esdevindrem els seus zelosos apòstols.

21 de març del 2014

EL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gen 12, 1-4; Sal 15, 1-2.5.7-8.11; Jn 17, 20-26

Què és un monjo? I la resposta de sant Basili és breu i clara: un cristià. «La vida monàstica —explicita en una de les seves cartes— és simplement la vida cristiana viscuda d'una manera radical, la vida segons l'evangeli».

Sobre aquest punt: «ser cristià», va parlar el papa Francesc recentment, referint-se a la coherència cristiana: «Ser cristià significa donar testimoni de Jesucrist. En totes les coses de la vida cal pensar com a cristià, sentir com cristià i actuar com a cristià. Aquesta és la coherència de vida d'un cristià que, quan actua, sent i pensa, reconeix la presència del Senyor. Si manca una d'aquestes característiques no existeix el cristià. Els cristians que viuen amb incoherència fan molt de mal».

La vida cristiana no és altra cosa que acollir Déu contínuament, com se'ns ha revelat en la seva vida encarnada en la nostra humanitat, en Jesucrist. És la vida del monjo que la Regla ens planteja de manera molt expressiva: no anteposar res a Crist. Això ens porta a sortir de nosaltres mateixos, a buscar-lo i donar-nos per complet a ell. Llavors la nostra vida és veritablement vida en una humil simplicitat, una dolcesa pura, una plenitud de pau. Arrelats en la pau, nosaltres no viurem sinó la vida dels àngels, no viurem sinó la vida de Déu .

No hi ha espai ni temps que ell no ompli amb la seva immensitat. Acollir ara, acollir sempre, fins a l'eternitat. Obrir-nos i acollir-lo per eixamplar-nos a nosaltres mateixos en la seva divina immensitat, perquè el Verb que hem escoltat ens porti en aquesta ascensió al si del Pare, i en aquesta ascensió del Verb al Pare ser portats per l'Esperit i perdre'ns en Déu. Perdre'ns en la immensitat acollidora del seu misteri d'amor, d'aquest misteri d'amor i de comunió que és la vida trinitària.

I per aquesta incorporació Crist prega de manera especial: «Que tots siguin u. Que estiguin en nosaltres, Pare, com vós esteu en mi i jo en vós. Així el món creurà que vós m'heu enviat». Els deixebles es deixaran portar per la força i la saviesa de l'esperit d'amor que rebran després de la Resurrecció, i el món creurà, gràcies a la força i generositat de la comunió en l'amor que hi haurà a ells.

Cercar Déu de veritat (RB 58,7) és el camí del monjo, vida de pelegrí, camí permanent d'interiorització cap al santuari del nostre cor on Déu ha vessat el seu Esperit d'Amor. És el camí d'Abraham: surt de casa, cap a la terra que Déu li mostrarà. Es fia de Déu i així fa fecunda en la seva vida la benedicció de Déu. És el bell trànsit d'Abraham: sortir de la ignorància de la seva terra nativa, per passar a ser una referència de fe en Déu per a totes les generacions. Viure morint a si mateix, per arribar a ser una referència de vida per a molts.

Aquest és també el trànsit de sant Benet: un camí permanent, una experiència permanent de morir a si mateix, per anar despertant a una vida nova, profunda, de plenitud. Per anar ascendint a la comunió d'amor trinitari. És el camí que contemplen dos deixebles seus en una revelació el dia de la seva mort: «Van veure un camí adornat de tapissos i resplendent d'innombrables llums, que per la part d'orient, des del seu monestir, anava dret fins al cel. Al cim, un personatge d'aspecte venerable i resplendent els va preguntar si sabien què era aquell camí que estaven contemplant. Ells li van contestar que ho ignoraven. I llavors els va dir: aquest és el camí pel qual l'estimat del Senyor, Benet, ha pujat al cel» (Diàlegs, II, 37).

Benet viu la vida com un camí que busca endinsar-se en el misteri de l'Amor, i escriu la seva Regla perquè molts altres visquin el mateix trànsit a aquest Misteri diví. Un camí, un trànsit que no fem en solitari, sinó en comunitat, perquè el nostre destí és també la comunitat trinitària.

El trànsit a l'eternitat!

«Eternitat!, eternitat!, Aquest és l'anhel, la set d'eternitat és el que es diu amor entre els homes, i qui estima l'altre, és perquè es vol eternitzar en ell. El que no és etern tampoc no és real. La vanitat del món i el com passa, i l'amor, són les dues notes radicals i entranyables de la veritable poesia. El sentiment de la vanitat del món passatger ens infon l'amor, l'únic mitjançant el qual es venç el que es va i transitori, l'únic que eternitza la vida». (Unamuno, Del sentiment)

Aquest ha de ser el nostre camí, el nostre trànsit en aquesta vida: el desig d'eternitat, i viure aquest desig amb la força de l'amor. I viure'l en el si d'una comunitat que ens ajuda cada dia a purificar el cor, a dilatar-nos amb el desig.

19 de març del 2014

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

«Perquè tu fas taules en el teu orgull,
vols demanar realment comptes a Aquell
que, amb modèstia, d'aquesta mateixa fusta,
fa brollar les fulles i engruixir els capolls».

(R.M.Rilke)

El poeta recull bé la vibració de l'evangeli que ens mostra sant Josep desconcertat davant el misteri de Déu, que es comença a manifestar a través de l'embaràs de Maria; desconcertat, però obert a aquesta llum del misteri diví que lentament es va aixecant en l'horitzó de la humanitat.

Déu és discret, i fa brollar amb modèstia les fulles i les flors de primavera. El misteri de Déu arrela amb molta discreció i senzillesa en la vida dels homes per manifestar-se, al seu temps, amb tota la força i esplendor de vida, i capaç de transformar la vida de la humanitat. I amb aquesta discreció i senzillesa es manifesta i arrela en la vida de sant Josep com ens narra l'evangeli: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria, com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant, ha de tenir un fill, i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats» (Mt 1,20-21).

En aquestes paraules, explicava Joan Pau II, rau el nucli central de la veritat bíblica sobre sant Josep, el moment de la seva existència a què es refereixen particularment els Pares de l'Església. Hi insistirà encara en afirmar que: «Des dels primers segles, els Pares de l'Església, inspirant-se en l'Evangeli, han subratllat que sant Josep, tal com va tenir cura amorosament de Maria i es va dedicar amb un joiós interès a l'educació de Jesucrist, també custodia i protegeix el seu cos místic, l'Església, de la qual la Verge Santa és figura i model».

«Dipositari, fidel custodi d'aquest misteri de la salvació, del misteri de Déu fet home, per portar-lo a la seva perfecció» (oració col·lecta).

Comença a realitzar-se la promesa a David: «et donaré un successor, un descendent, consolidaré el seu regne. Ell construirà un temple dedicat al meu nom, i faré que el seu tron reial es mantingui ferm per sempre». Un temple que comença a ser realitat en el si de santa Maria, que es completa i consolida en la família de Natzaret i que l'Església, servidora d'aquest misteri diví, s'esforça per portar a la perfecció.

El gest, silenciós però acollidor, des del profund del cor de sant Josep, és eloqüent, ens marca el camí, juntament amb santa Maria, per ser acollidors d'aquest misteri de la nostra salvació. La nostra responsabilitat és la de portar-lo a la seva perfecció. Aquesta perfecció, que és estar en sintonia amb un misteri d'amor, que és una crida al cor de tota la humanitat, una crida a cada un de nosaltres per viure-ho amb senzillesa i fidelitat com sant Josep, per viure-ho també com a instruments que estem cridats a ser d'aquest do de Déu a tots els homes. Viure així aquest misteri és viure l'experiència d'una profunda alegria interior que ens fa capaços de fer l'experiència del salm: «Senyor cantaré tota la vida els vostres favors, d'una generació a l'altra anunciaré la vostra fidelitat».

En aquest afany, la celebració d'aquesta solemnitat de sant Josep és un camí per descobrir i viure la protecció d'aquest home singular, i de la importància de la nostra devoció per ell. Per això ens diu santa Teresa:

«Jo voldria convèncer tothom que es fessin devots d'aquest gloriós sant, per la gran experiència que tinc dels béns que ens aconsegueix de la part de Déu. No he conegut persona que de debò li sigui devota i afeccionada, que no la vegi més aprofitada en la virtut, perquè aprofita en gran manera a les ànimes que a ell s'encomanen. Des de fa anys, li demano en el seu dia alguna cosa i sempre la veig realitzada. I si la meva petició no es prou justa, ell la redreça en profit meu» (Llibre de la Vida, 7).

16 de març del 2014

DIUMENGE II DE QUARESMA

Institució de lectors i acòlits
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12,1-4 ; Sl 32 , 2Tim 1,8-10 ; Mt 17,1-9

«Com jo et podré cantar,
Oh Lluminós, oh tu sol sant?

Tan sols la boca clara i pura,
i qui, Senyor, se t'assembli,
només ell et podrà cantar...»

«Lluminós», és el títol del qual se serveix sant Efrem per parlar de Crist. I així apareix en l'evangeli quan té lloc la seva Transfiguració.

«El seu cos —ens comenta sant Jeroni— s'havia fet espiritual, de manera que fins i tot els seus vestits es van transformar». «En la seva Transfiguració, Jesús és contemplat com a Déu, sense deixar de ser home», escriu Orígenes.

Déu, en encarnar-se, es revesteix de la nostra naturalesa mortal i des de la condició humana anirà manifestant la lluminositat de la seva condició divina, fins a la manifestació de l'home nou a la creu i la plenitud lluminosa de la seva Resurrecció.

Però, en el llindar d'aquesta plenitud de llum que serà la llum del Ressuscitat, Jesús mostra als seus deixebles un avanç, mostrant a través de la carn la riquesa de llum i de vida divines que portava dintre. Esplendor inimaginable de lluminositat, remor de les fonts profundes de la vida.

«Jesús brillava com el sol —escriu sant Agustí— per indicar que ell és la llum que il·lumina tot home que ve a aquest món, mostrant que allò que és la llum del sol per a la carn, Crist ho és per als ulls del cor».

Els deixebles s'hi trobaven bé. O, potser, caldria afirmar que molt bé, ja que fins es plantegen de construir allà dalt com un principi d'urbanització. Oblidaven allò que moltes vegades comentem: en aquesta vida hi estem de pas. Ho comentem, sí, però després no som conseqüents a viure d'acord amb la saviesa amagada en aquestes paraules.

Això ho entén i ho viu a la perfecció Abraham. «El Senyor li diu: “Ves-te'n del teu país, del teu clan, de la teva família, cap al país que jo t'indicaré». I Abraham se'n refia i es posa en camí recolzat en la promesa de Déu. No li serà fàcil viure en la seva condició de pelegrí. Trobarà unes circumstàncies exteriors que li posaran obstacles forts, però que mai li prendran la confiança en Déu. Altres circumstàncies, o situacions, posaran a prova la seva capacitat d'escolta i l'ajudaran a purificar el cor. D'aquesta manera Abraham és un referent principal per a la nostra vida de fe, la nostra vida de pelegrins que passem per aquest món cap a la casa del Pare. Tot va passant. Tots passem... Com vivim nosaltres aquest pas?

Jesús no es queda en la seguretat de casa, dels seus, de la muntanya... els convida a baixar i a seguir el camí de Jerusalem, el camí de la creu, a beure el calze fins a l'última gota. Jesús té molt clar el seu camí en aquest món: «he vingut a aquest món per servir i donar la vida per tots». Jesús en donar la vida des de la força i la generositat de l'amor la torna a recobrar, «treu el poder a la mort i amb la Bona Nova de l'Evangeli fa resplendir la llum de la vida i de la immortalitat».

Aquest és el misteri del Lluminós, Crist, el nostre Mestre, que ens suggereix el camí, com canta l'antífona d'entrada: «busqueu la meva presència». És la invitació que podem escoltar cadascú en el nostre cor si estem habituats a escoltar en profunditat.

Aquesta presència serà una realitat si vivim tots el que ara es demana de viure a aquests dos germans nostres que rebran els ministeris de lector i acòlit: «meditar assíduament la Paraula de Déu, comprendre-la i anunciar-la amb fidelitat, perquè visqui al cor de els homes».

Però no n'hi ha prou d'escoltar la Paraula com la senten els apòstols a la muntanya: «Aquest és el meu Fill estimat, escolteu-lo». Cal baixar de la muntanya, seguir el camí i ser assidus a «alimentar-nos amb el Pa de vida, compartir-lo i distribuir-lo als germans, i així créixer en la fe i en l'amor per edificar l'Església».

En una paraula: viure l'eucaristia aquí al voltant de la taula de l'altar, contemplant l'amor que es lliura, i projectar després aquesta eucaristia, aquest amor, a la vida concreta de cada dia, vivint aquest mateix amor que es lliura, amb l'alegria al cor de Crist, el Lluminós.

9 de març del 2014

DIUMENGE I DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

Funciona el micròfon? Perquè hi ha un veritable problema i és un problema d’oïda molt greu. A qui escoltem? És possible que com els nostres pares fem cas abans a qualsevol serp que passa que a la Paraula de Déu? Tan fàcil és oblidar qui ens ha donat l’alè de vida?

Aquestes tres lectures que hem escoltat composen un retaule. El llibre del Gènesi a una banda, a l’altra l’Evangeli, al bell mig la carta de sant Pau. El Gènesi ens presenta la desobediència, l’Evangeli l’obediència, sant Pau ens presenta a Jesucrist obedient al Pare, el qual ens ha justificat a cadascú de nosaltres en particular.

Cadascú de nosaltres vam rebre la vida, al néixer vam rebre l’alè de Déu. Però, tantes vegades ens hem prostrats als ídols. Ens agrada tastar-ho tot, fer experiències, tindre emocions fortes, de fet la vida pot ser valorada per una consecució d’activitats d’oci. La temptació sempre té alguna cosa d’aparença de bo, de bell i de veritat, però l’aparença és aparença.

La vergonya ens fa tapar-nos amb fulles del primer arbre que trobem. Però, la presència de Crist asseca les fulles de figuera i quedem completament nus cara a cara amb el qui ens salva de tot mal.

El nostre crit en començar la Quaresma ha de ser el de Jesús: Vés-te’n d’ací , Satanàs!

Així, rebrem la visita no tan sols dels àngels per proveir-nos, sinó la presència de Déu en nosaltres.

La joia Pasqual només es pot viure si hem viscut l’ara de la seva preparació, la Quaresma.

Sintonitzem bé doncs les nostres orelles del cor, perquè retornem pel treball de l’obediència a Aquell que ens havíem apartat amb la desobediència (cf. Pròleg Regla de sant Benet 2).

Tenim quaranta dies, però passen volant. Aprofitem el temps amb el pa de l’Escriptura i la taula parada de l’Eucaristia. I quan sortim anem en pau a l’encontre dels més necessitats aquells on es fa present el Crist.

5 de març del 2014

DIMECRES DE CENDRA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jl 2,12-18; Sl 50 3-6.12-14.17; 2Co 5,20-6,2; Mt 6,1-6.16-18

«Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres».

La bellesa del vers d’Espriu ens convida a despertar-nos i caminar. La vida autèntica i veritable és un permanent exercici de despertar-nos i caminar. La bellesa de la Paraula de Déu ens crida: «T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació. Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació».

«Desperta» és el crit del poeta. Tot és efímer. En un moment ho perdràs tot. Et serà pres. Tot és pols i cendra. Desperteu-vos, convertiu-vos, és també el crit de la Paraula de Déu; esquinceu-vos el cor, és el crit quaresmal, el camí per trobar-vos amb Déu, i trobar respostes. Però sobretot, donar la resposta pertinent de la nostra vida. El cristià cal que es negui a si mateix, sigui amb el dejuni o d’alguna altra manera, per posar en clar la seva participació en el misteri de la nostra sepultura amb Crist, per a ressuscitar amb ell a una vida nova, per trobar-nos amb Déu. Això no pot ser merament qüestió d’«actes interiors» i «bones intencions», «menjar peix els divendres» ...

Si la Quaresma ha de portar-nos cap un encontre amb Déu, primer cal escoltar-lo a ell que sap el veritable camí, ell mateix és el Camí:

«Mireu: l’únic dejuni que jo aprecio és aquest: obrir presons injustes, deixar lliures els oprimits, partir el teu pa amb els qui passen fam, acollir a casa teva els pobres vagabunds, vestir el qui no té roba, no tancar-te a la teva pròpia carn. Llavors, esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, es curaran les teves ferides, t’obrirà camí la justícia, i per rereguarda anirà la glòria del Senyor. Llavors invocaràs el Senyor i et respondrà. Cridaràs i et dirà: aquí em tens. Perquè jo, el Senyor, el teu Déu, sóc misericordiós» ( Is 58 ).

Aquest és el camí d’una autèntica quaresma. Aquest és el camí de Pasqua. El camí d’un home nou i una humanitat nova. Aquest és un camí de reconciliació, reconciliació o encontre amb Déu, i reconciliació i encontre d’amistat, de fraternitat, de comunió amb els germans, amb qualsevol que al teu costat té necessitat que li donis la mà, o rebis amb el mateix sentiment la seva.

Evidentment, plantejar-se aquest camí és acceptar un esquinçament interior, l’esquinçament que és ruptura del cor. Però només aquesta ruptura pot deixar entrar l’alegria a casa. Només aquest esquinçament del cor deixa entrar el vent purificador de l’Esperit de Déu.

«L’esquinçament del cor de què ens parla el profeta Joel, a l’inici de la Quaresma —escriu Merton— és un “separar-se” de nosaltres mateixos i de la nostra “vetustas”, la "vellesa" de l’ancià cansat per l’avorriment i l’esforç d’una existència indiferent, perquè tornem cap a Déu i experimentem la seva misericòrdia en la llibertat dels seus fills».

Quan ens girem cap a ell, què trobem? Que és graciós i misericordiós, pacient i ric en misericòrdia. Fins i tot ens parla amb les seves pròpies paraules tot dient: «Jo us enviaré tant de blat i de vi, i tant d’oli, que en quedareu saciats, i ja no permetré que us escarneixin els altres pobles» (Joel 2,19). Aquesta esperança és a l’inici del dejuni de 40 dies. Però a la fi tot serà pols. Però la pols enamorada aixeca la mirada a la festa de Pasqua, i espera, tot cantant la simfonia de Mahler:

«¡Ressuscitaràs, sí, ressuscitaràs,
pols meva, després d’un breu descans!
Vida immortal
et donarà qui et va cridar!
Per tornar a florir has estat sembrat!»

«”T’he escoltat a l’hora favorable, t’he ajudat el dia de la salvació”». Ara és l’hora favorable, ara és el dia de la salvació».

2 de març del 2014

DIUMENGE VIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 49,14-15; 1C 4,1-5; Mt 6,24-34

«Mireu com creixen els lliris dels prats!»

El cicle de la natura corrobora les paraules de l’Evangeli que acabem d’escoltar. En efecte, cada any, després del descans hivernal veiem com la natura reviu de nou; veiem com els ocells tornen a sobrevolar lliures els nostres cels i sense sembrar ni segar ni guardar res als granares són alimentats pel nostre Pare del cel; veiem també com les plantes i els lliris dels prats creixien i s’engalanen sense treballar ni filar: i no cal dir que la seva bellesa és mil vegades més gran que la magnificència amb que es vesteixen molts poderosos d’aquest món. És Déu qui vesteix així l’herba dels prats i és Déu qui alimenta els ocells del cel. Això és cert, però això no es produeix de manera directa. Déu, en el seu acte creador lliure i gratuït, en la seva providència amorosa no dóna directament l’aliment als ocells ni el color i la fragància a les flors: Déu fa les coses perquè aquestes facin; Déu dóna el poder d’actuar a les realitats d’aquest món perquè actuïn segons aquelles lleis que Déu mateix insereix. Per això cada any, sense contradir ni la voluntat ni la providència de Déu, la natura després de l’hivern per la pròpia virtut que ha estat inserida en ella, desplega novament tota la seva resplendor simfònica de colors, olors i sons. L’acció de Déu és palesa però no immediata. Tot i així, experimentem cada vegada més la disminució de la força de la naturalesa: cada dia són més les espècies que desapareixen del nostre món, cada dia són més les zones terrestres que es desertifiquen i que ja tenen només sembrada la mort a les seves entranyes, cada dia són més les aigües que es contaminen i ja no poden esdevenir més potència de vida... és que Déu ha deixat d’alimentar els ocells i de vestir els lliris dels prats? Certament no. Qui ha sembrat la mort en la creació divina no és sinó l’egoisme de l’home que enlloc de tenir cura del jardí que Déu li havia confiat, se n’ha aprofitat espoliant i explotant els recursos naturals fins a deixar la terra tant exprimida que ha sembrat la mort arreu en forma d’un canvi climàtic que la terra no pot assumir: els factors en contra són més forts que la capacitat que té la naturalesa d’assumir els canvis i adaptar-se. No és Déu sinó l’egoisme de l’home.

I és aquest mateix egoisme el que impedeix a Déu realitzar la seva obra provident que, malgrat tot, encara podem experimentar observant els lliris dels prats i els ocells del cel, entre nosaltres els humans. L’Evangeli ens assegura que els nostre «Pare celestial sap molt bé la necessitat que teniu» de menjar, beure i vestir-nos i ens demana que, per això, no ens preocupem ni ens «neguitegem pensant què menjarem, o què beurem, o com ens vestirem». Ens invita, per contra, a buscar per damunt de tot el Regne de Déu i a ser justos. Perquè, semblantment al que està passant amb la naturalesa el vertader enemic de l’acció provident i vivificant de Déu és l’egoisme humà. Què impedeix a Déu alimentar tots els homes d’aquest meravellós planeta com fa amb tots els ocells sinó l’afany d’acumulació de riqueses d’uns quants, l’especulació amb els productes alimentaris bàsics d’uns quants altres (o dels mateixos d’abans), la mirada curta que no va més enllà del propi melic de tants altres? No és tot això el que condemna més del 80% de la humanitat a la pobresa, a la indigència, a la misèria? Què està passant al cor mateix de la civilització cristiana que Déu ja no pot donar vestit com fa amb els lliris dels prats a tantes i tantes persones, germanes nostres? La pobresa alimentària, energètica, laboral provocada pel nostre egoisme està sembrant de víctimes les nostres viles i ciutats. Sí que hi ha un egoisme estructural, les famoses estructures de pecat inherents a la nostra societat que el  beat Joan Pau II tant bé va individuar i denunciar. Però aquestes s’alimenten només de l’egoisme que hi ha al cor de l’home. I l’egoisme és un problema que ens afecta a tots i que només pot ser combatut en el cor de cada un de nosaltres. Mirem les nostres accions: les més quotidianes, les més ordinàries i les més extraordinàries i preguntem-nos pels efectes que veiem qui ens l’ha dirigida: el nostre egoisme o bé, tant de bo, l’afany de buscar el Regne de Déu. Només hi ha aquestes dues alternatives: o continuem servint els nostres desigs, afanys i neguit, alimentant i adorant el nostre egoisme i fent créixer així el seu poder destructor, o bé servim els altres desinteressadament, buscant de ser justos i fent créixer així el Regne de Déu entre nosaltres. Només en aquest segon cas, permetrem a Déu que continuï alimentant els ocelles del cel, vestint els lliris dels prats i tenint cura de tots nosaltres. «Si Déu vesteix així l'herba dels prats, que hi és avui i demà ja la tiren al foc, ¡com no ho farà encara més amb vosaltres!»