EL TRÀNSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gen 12, 1-4; Sal 15, 1-2.5.7-8.11; Jn 17, 20-26

Què és un monjo? I la resposta de sant Basili és breu i clara: un cristià. «La vida monàstica —explicita en una de les seves cartes— és simplement la vida cristiana viscuda d'una manera radical, la vida segons l'evangeli».

Sobre aquest punt: «ser cristià», va parlar el papa Francesc recentment, referint-se a la coherència cristiana: «Ser cristià significa donar testimoni de Jesucrist. En totes les coses de la vida cal pensar com a cristià, sentir com cristià i actuar com a cristià. Aquesta és la coherència de vida d'un cristià que, quan actua, sent i pensa, reconeix la presència del Senyor. Si manca una d'aquestes característiques no existeix el cristià. Els cristians que viuen amb incoherència fan molt de mal».

La vida cristiana no és altra cosa que acollir Déu contínuament, com se'ns ha revelat en la seva vida encarnada en la nostra humanitat, en Jesucrist. És la vida del monjo que la Regla ens planteja de manera molt expressiva: no anteposar res a Crist. Això ens porta a sortir de nosaltres mateixos, a buscar-lo i donar-nos per complet a ell. Llavors la nostra vida és veritablement vida en una humil simplicitat, una dolcesa pura, una plenitud de pau. Arrelats en la pau, nosaltres no viurem sinó la vida dels àngels, no viurem sinó la vida de Déu .

No hi ha espai ni temps que ell no ompli amb la seva immensitat. Acollir ara, acollir sempre, fins a l'eternitat. Obrir-nos i acollir-lo per eixamplar-nos a nosaltres mateixos en la seva divina immensitat, perquè el Verb que hem escoltat ens porti en aquesta ascensió al si del Pare, i en aquesta ascensió del Verb al Pare ser portats per l'Esperit i perdre'ns en Déu. Perdre'ns en la immensitat acollidora del seu misteri d'amor, d'aquest misteri d'amor i de comunió que és la vida trinitària.

I per aquesta incorporació Crist prega de manera especial: «Que tots siguin u. Que estiguin en nosaltres, Pare, com vós esteu en mi i jo en vós. Així el món creurà que vós m'heu enviat». Els deixebles es deixaran portar per la força i la saviesa de l'esperit d'amor que rebran després de la Resurrecció, i el món creurà, gràcies a la força i generositat de la comunió en l'amor que hi haurà a ells.

Cercar Déu de veritat (RB 58,7) és el camí del monjo, vida de pelegrí, camí permanent d'interiorització cap al santuari del nostre cor on Déu ha vessat el seu Esperit d'Amor. És el camí d'Abraham: surt de casa, cap a la terra que Déu li mostrarà. Es fia de Déu i així fa fecunda en la seva vida la benedicció de Déu. És el bell trànsit d'Abraham: sortir de la ignorància de la seva terra nativa, per passar a ser una referència de fe en Déu per a totes les generacions. Viure morint a si mateix, per arribar a ser una referència de vida per a molts.

Aquest és també el trànsit de sant Benet: un camí permanent, una experiència permanent de morir a si mateix, per anar despertant a una vida nova, profunda, de plenitud. Per anar ascendint a la comunió d'amor trinitari. És el camí que contemplen dos deixebles seus en una revelació el dia de la seva mort: «Van veure un camí adornat de tapissos i resplendent d'innombrables llums, que per la part d'orient, des del seu monestir, anava dret fins al cel. Al cim, un personatge d'aspecte venerable i resplendent els va preguntar si sabien què era aquell camí que estaven contemplant. Ells li van contestar que ho ignoraven. I llavors els va dir: aquest és el camí pel qual l'estimat del Senyor, Benet, ha pujat al cel» (Diàlegs, II, 37).

Benet viu la vida com un camí que busca endinsar-se en el misteri de l'Amor, i escriu la seva Regla perquè molts altres visquin el mateix trànsit a aquest Misteri diví. Un camí, un trànsit que no fem en solitari, sinó en comunitat, perquè el nostre destí és també la comunitat trinitària.

El trànsit a l'eternitat!

«Eternitat!, eternitat!, Aquest és l'anhel, la set d'eternitat és el que es diu amor entre els homes, i qui estima l'altre, és perquè es vol eternitzar en ell. El que no és etern tampoc no és real. La vanitat del món i el com passa, i l'amor, són les dues notes radicals i entranyables de la veritable poesia. El sentiment de la vanitat del món passatger ens infon l'amor, l'únic mitjançant el qual es venç el que es va i transitori, l'únic que eternitza la vida». (Unamuno, Del sentiment)

Aquest ha de ser el nostre camí, el nostre trànsit en aquesta vida: el desig d'eternitat, i viure aquest desig amb la força de l'amor. I viure'l en el si d'una comunitat que ens ajuda cada dia a purificar el cor, a dilatar-nos amb el desig.