L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 7,10-14; Sl 39,7-8a.8b-9.10.11 (R.: 8a i 9a); He 10,4-10; Lc 1,26-38

Germanes, germans,

Celebrem avui solemnement l'albada lluminosa de la nostra salvació, el devessall de gràcia més generós que Déu podia haver fet davallar sobre la humanitat, dit més clarament, la immersió de Déu en la història dels homes prenent ell mateix forma humana en el si virginal de Maria de Natzaret i fent així experiència de la nostra limitació en l'espai i en el temps en humil i anònima presència. Sant Joan ho sintetitza amb aquella expressió lapidària: «El Verb es féu carn i habità entre nosaltres», expressió que ens recorda aquella altra del llibre de Baruc, dos segles abans de Crist: «La Saviesa s'aparegué aquí a la terra, on convisqué amb els homes». Ambdós textos, escrits des de perspectives diferents, evoquen la presència i comunió de Déu amb la humanitat. Sant Joan descriu l'habitació del Verb com un plantar una tenda, al·lusió al temple o tabernacle on Déu habita. Avançant en el simbolisme, l'encarnació del Verb en les entranyes virginals de Maria vol significar també la comunió del sagrat amb el profà, sense barreja ni divisió, com canta la coneguda antífona de la solemnitat de la Mare de Déu. Cel i terra arriben a una proximitat tal que s'estableix entre ells un estret lligam de fraterna col·laboració. Amb la qual cosa queden totalment desqualificats els maniqueismes i jansenismes de tots els temps que han pretès crear un abisme i un antagonisme irreconciliables entre el sagrat i el profà. És més, l'assumpció pel Fill de Déu de la nostra naturalesa humana, ha ennoblit aquesta d'una manera tal que l'ha fet participant de la naturalesa divina.

Aquest és un misteri que ens porta a meditar la importància que té l'home per a Déu, ja que ell optà per assumir la nostra naturalesa, gest impensable i sorprenent per als homes del temps de Jesús i de la seva raça. Nosaltres, en canvi, podem caure fàcilment en un indiferentisme davant un fet tan inaudit, donada la distància en el temps o bé perquè ens creiem que ja ho tenim tot massa après de tant com se'ns ha repetit o de tantes vegades com hem rellegit i escoltat els textos bíblics que ens en parlen, tal com és ara el fragment evangèlic de l'anunciació de l'arcàngel Gabriel a la Verge Maria que acabem d'escoltar. Ens hem tornat com insensibles a la novetat contínua que aquests textos ens proposen cada vegada que els llegim o els escoltem perquè són paraula creativa de Déu que mai no esgota tot el seu potencial.

Ens queden molt lluny aquelles disquisicions medievals –penso en sant Anselm, sant Bernat o sant Tomàs- quan es qüestionaven per què Déu s'havia fet home. No és que pretenguessin esbrinar el pensament de Déu. La seva inquietud era més aviat la resposta d'una fe que delejava conèixer més per tal de poder contemplar i adorar millor aquest misteri inefable de la condescendència de Déu. El nostre Déu s'ha fet home perquè estima els homes, i la forma més palpable de demostrar-nos el seu amor extrem és fent-se com un de nosaltres. Aquesta decisió divina ens revela clarament que el nostre Déu és un Déu humil i solidari, un Déu amb entranyes de misericòrdia compromès amb els homes fins a les últimes conseqüències.

Els textos de la litúrgia d'avui, des del cant d'entrada amb la tornada «Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat», que s'ha repetit en el salm responsorial i la carta als cristians Hebreus, fins al mateix text evangèlic, ens mostren com l'entrada del Verb de Déu en la història humana no ha estat quelcom d'improvisat per Déu, ni molt menys imposat. Tot estava previst des de tota l'eternitat, i en l'Antic Testament, ho hem escoltat en el text emblemàtic d'Isaïes, ja s'anuncia de manera velada i en profecia la promesa indefectible de Déu d'un Emmanuel, Déu amb nosaltres i enmig nostre. El Verb se sotmet obedientment a la voluntat del Pare tal com Maria —la nova Eva, dòcil i temorosa de Déu— accedeix lliurament amb el seu «fiat» a esdevenir mare del Verb encarnat, punt d'encontre privilegiat entre la divinitat i la humanitat. Maria és la «plena de gràcia» perquè en la seva humil petitesa ha donat cabuda al mateix Déu en el seu cor. Però la seva elecció divina no li impedeix de tocar de peus a terra. Ho demostra quan pregunta a l'àngel com podrà ser mare sense haver tingut contacte amb cap home. I l'arcàngel Gabriel li aclareix el seu dubte fent-li saber que el fruit del seu ventre serà obra de l'Esperit Sant que vindrà sobre ella per hostatjar-s'hi i transformar-la en temple consagrat, en una nova creació. Així Maria personificarà plenament l'arca de la nova aliança, el santuari intacte on Déu es complaurà en habitar i formar-se un cos humà.

El misteri que avui contemplem ens alliçona en molts aspectes. Déu s'humilia posant-se al nostre nivell per tal que la nostra concepció de Déu ens sigui més familiar, més propera i confiada. A Déu no li ha repugnat la nostra fràgil condició per tal que la humanitat recuperi la seva dignitat perduda. Déu s'ha fet home perquè l'home, en la seva tasca d'anar esdevenint home entre els homes sigui més conscient del seu camí cap a Déu. L'home serà més agradable a Déu com més gran sigui la seva passió per ser l'home que Déu va voler d'ell en el seu designi creador. Cal que es faci solidari de tot allò que és humà, de manera que res d'humà no li sigui estrany. Vistes així les coses, qualsevol forma d'opressió, explotació o degradació de l'home equival a una oposició frontal al designi de Déu sobre l'home. D'aquí que tingui raó aquella dita feliç: «Com més humans, mes divins». El dia a dia de la nostra existència humana, al costat de tants homes i dones amb qui convivim, té un pes de glòria, i és en aquesta fràgil i insignificant condició humana on Déu ha volgut sembrar la seva Paraula per tal que doni en nosaltres fruits d'eternitat.

L'Eucaristia constitueix la forma més expressiva del misteri de l'Encarnació. En ella se'ns dóna tota la gràcia del Crist que culmina en el seu Misteri Pasqual. El Jesús ressuscitat és el mateix que s'encarnà en el si de Maria i que ara es digna a ser per a nosaltres aliment de vida eterna sota les pobres espècies de pa i de vi. Només amb una fe humil i obedient, com la de Maria, farem possible que la seva presència dins nostre ens vagi transformant en Aquell que mengem i bevem.