29 de setembre del 2015

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè

«Mireu un israelita digne d’aquest nom, un home que no enganya». Jesús coneix Natanael. I, Natanael reconeix Jesús: «Vós sou el Fill de Déu».

Jesús ens coneix. Però, nosaltres cristians i monjos el reconeixem?

Potser mirem i no veiem, coneixem moltes persones però no reconeixem el Fill de Déu.

El Fill de Déu que es manifesta: en el qui tens al davant, en el qui sofreix, en el refugiat, en l’immigrant, en el malalt, en el desvalgut, en l’indesitjable, en l’enemic, en l’altre aliè als teus propis interessos, en definitiva el Fill de Déu que es troba el cor de cada persona.

Potser mirem amb els nostres propis ulls i des de la nostra visió més reductiva. Tal vegada ens convindria mirar amb els ulls de Jesús. És a dir, des de la Paraula de Déu. I això vol dir que hi ha d’haver una actitud de pregària, una pregària reverencial que eixampla el cor en la inefable dolcesa de l’amor (cf. RB, Pròleg 49).

Jesús ens promet veure coses molt més grans. Si creiem en el Fill de Déu, amb tota veritat, «veurem el cel obert i els àngels de Déu pujant i baixant».

Què vol dir això? Vol dir que en la mesura que creix la teva fe, és a dir: la teva compassió, la teva clemència, la teva magnanimitat, la teva misericòrdia, el teu altruisme, el teu perdó, la teva relació amb Déu es fa més fluida. I, a tu home terrenal com ets, se t’obren els ulls a la llum deífica (cf. RB, Pròleg 9), als misteris de Déu. I, els àngels de Déu, els missatgers baixen al teu encontre.

Qui com Déu? Força de Déu. Medicina de Déu; Miquel, Gabriel i Rafael pregueu per nosaltres. Amén.

27 de setembre del 2015

DIUMENGE XXVI DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Nm 11,25-29; Sl 18; Jm 5,1-6; Mc 9,38-43,45.47-48

El text de l’Evangeli d’avui és desconcertant i difícil de comentar. Crec que podem comprendre’l a la llum de la primera lectura: Moisès elegeix uns ancians, persones sàvies que participen de la seva missió, perquè l’ajudin en el govern del poble. A nosaltres també se’ns invita a una col·laboració, no a una competició: complementarietat, no rivalitat; humilitat i eficàcia, no orgull ni passivitat. «Preserveu-me, Senyor, de l’orgull, que no s’apoderi de mi». Les creus de la malaltia, de les contradiccions i de les humiliacions ens impulsen a cercar més intensament el Crist per poder viure, amb Ell, el goig de la resurrecció, i contemplar el rostre lluminós de l’Amor.

Persones i grups hem de ser capaços de renúncies per tal de cercar el bé comú, renunciant a protagonismes, disposats als petits o grans actes heroics de cada dia. Respirant el perfum reconfortant del perdó i de la misericòrdia. Hem demanat a l’oració col·lecta: «Oh Déu, enriquiu-nos amb els dons de la vostra Gràcia». Hauríem d’acceptar el consell de sant Pere: «Que cadascú ajudi els altres amb els dons que ha rebut, ja que heu de ser bons administradors de la Gràcia de Déu, que pren formes tan variades» (1Pe 4,10-11).

És massa curta la vida per perdre el temps en lluites i baralles, cercant aparences enganyoses. Només «els preceptes del Senyor omplen el cor de goig». Meditant la carta de sant Jaume, veiem clarament que la vida veritable no es troba en els béns materials, sinó en els que l’Esperit de Déu ens ofereix: amor, reconciliació, pau, llibertat, paciència, fortalesa, esperança. Sant Pau ens ensenya el camí a seguir: «Transformeu-vos renovellant la vostra manera de veure les coses, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte» (Rm 12,1-2). Hi ha molt a dir com a resposta a quina és la voluntat de Déu. Podem resumir-ho ara en les paraules de sant Pere: «Vivint tots units de pensament i de cor, estimeu els germans, sigueu afectuosos i humils; no torneu mal per mal, no insulteu els qui us insulten; més aviat beneïu-los...» (1Pe 3,8-9). Quina és la voluntat de Déu? Que visquem en comunió i en col·laboració.

En aquest punt de l’homilia es podrien fer suggeriments i propostes, amb paraules encoratjadores. Permeteu-me acabar citant un altre sant, molt actual, que vol provocar en nosaltres una actitud més evangèlica. El papa Joan Pau II va escriure unes estimulants paraules (Novo millennio ineunte, 43) sobre l’«espiritualitat de la comunió», que sobretot significa «una mirada del cor vers el misteri de la Trinitat», que genera «un mateix amor mutu i una mateixa lloança». A la seva llum hem de reconèixer també el rostre dels germans, «per saber compartir les seves joies i sofriments, per intuir els seus desigs i atendre les seves necessitats, per oferir una veritable i profunda amistat». Espiritualitat de la comunió «és també capacitat de veure allò que hi ha de positiu en l’altre, per acollir-lo i valorar-lo com a regal de Déu».

13 de setembre del 2015

DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 50,5-9a; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35

La relació entre la fe i les obres, que ha preocupat tant l’Església al llarg de tot el seu pelegrinatge per aquest món, no és una relació d’oposició, com alguns han volgut fer veure massa ingènuament. Ben al contrari, és una relació de complementarietat: no hi ha fe sense obres i les obres que salven brollen de la font de la fe. Per la fe som transfigurats, regenerats, renovats des del profund del nostre cor, de forma que aquesta transformació profunda del cor, aquesta conversió es manifesti, es faci present, a través de tota la nostra acció. Ho diu la carta de sant Jaume que hem llegit: «si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria». I l’exemple que fa servir no només és prou eloqüent per si mateix, sinó que la seva actualitat ens interpel•la insistentment: «Suposem que algun dels nostres germans o germanes no tingués ni vestits ni l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres li digués: “Vés-te'n en pau, abriga't bé i alimenta't”, però no li donés res del que necessita, quin profit li faria?» Quan són tants els qui truquen a les nostres portes, tant de fora com de dins mateix dels nostres pobles, tant d’entre els refugiats i pròfugs, com dels qui la nostra societat ha deixat abandonats; quan són tants els qui truquen demanant aliment i vestit, com podem dir-los: «vés-te’n en pau» i deixar-los amb les mans buides? Si som homes i dones de fe, la nostra resposta ha de ser tot altra. Al cap i a la fi, tots som germans i pelegrins en aquest món. Segons com responguem a aquest drama humanitari demostrarem com és la nostra fe. «Si pots, demostra'm, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe».

Perquè la fe es demostri per les obres, perquè la resposta de la fe a aquesta necessitat i a tantes altres sigui una resposta caritativa, una resposta que manifesti la caritat de Déu present en el nostre cor, aquesta resposta, les obres que fem, ha d’estar impregnada de la lògica de l’Evangeli que acabem d’escoltar: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà». La resposta ha de sortir de la negació d’un mateix, del seguiment incondicional de Crist, carregant-se la pròpia creu al coll. No es tracta senzillament de fer coses: coses que ajudin a pacificar la nostra consciència, sempre prompte a autojustificar la pròpia mediocritat. Una resposta així no demostra tampoc la fe. La fe es viu negant-se a si mateix, abandonat la pròpia voluntat per deixar el cor ben disposat per al Senyor, totalment obert a la seva acció salvadora, dòcil al clam de l’Esperit que fa sentir en els nostres cors el nom de: «Pare», i, per tant, en el mateix instant, el nom de: «germà», davant l’altre que ens interpel•la. El seguiment de Jesús, propi dels qui diuen que creuen en ell, consisteix en oblidar-se de si mateix per sortir a l’encontre de l’altre que ha esdevingut germà. La fe que es torna caritat és la que, deixant de pensar com els homes i pensant com Déu, s’ofereix al servei del proïsme que reconeix com a germà. Negar-se a si mateix, perdre la pròpia vida, prendre la Creu i acompanyar el senyor Jesús: aquesta és la fe que es demostra en les obres i d’aquí brollen les obres que demostren aquesta fe.

El binomi fe i obres no poden anar mai separats perquè qui creu en Jesucrist no pot deixar de viure com Jesucrist va viure i ens va ensenyar a viure. Per això, prèviament, per saber en qui creiem i si les nostres obres demostren la nostra fe, convé preguntar-se qui és Jesús per a mi: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Segons com respondrem, obrarem.

8 de setembre del 2015

EL NAIXEMENT DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Mi 5,1-4a; Sl 12,6ab.6cd. (R.: Is 61,10); Rm 8,28-30; Mt 1,1-25

El pintor barroc espanyol Francisco Ricci, en un bell llenç que representa la Immaculada i que es troba al Museu de Cádiz, va pintar uns angelets, a l’esquerra, que aguanten un mirall —mirall de justícia, diem a Maria en les lletanies—. La Verge, que té les mans juntes en actitud orant, es mira al mirall, que reflecteix el rostre de la més beneïda entre les dones. Un mirall. No ens ho han dit mai que Santa Maria de Natzaret es mirés al mirall. El pintor, tanmateix, amb una bella audàcia, l’hi ha representada.

Un mirall. Avui, a l’evangeli de la genealogia que acabem de proclamar, Maria es mira també al mirall o, millor, la mirem a ella a través del mirall. Quatre miralls, en realitat. Tamar, Rahab, Rut i la muller d’Uries, Betsabé. Quatre noms de dona entre tants noms d’home! Els miralls, a l’antiguitat, no eren tan diàfans com els nostres. Eren de metall brunyit, de plata, coure, o bronze... Els miralls que us proposo de contemplar també són així. Són com un esbós del rostre límpid de la Tota Pura que es reflecteix en el mirall de la justícia divina.

Tamar. Una dona astuta i obstinada. Es farà passar per prostituta per tal d’engendrar una descendència del seu sogre Judà. És la primera baula d’aquesta cadena que ens porta al Messies. Fares i Zaré, els seus fills bessons, obren la marxa triomfal de la nostra salvació.

Rahab. Una prostituta aprofitada, experta en el seu ofici. Però també valenta. I acollidora! Amaga els espies enviats per Josuè a Jericó. Gràcies a ella i per ella comença aquesta altra marxa triomfal que és la possessió de la terra de la Promesa per part del poble d’Israel. Rahab és també la dona que penja un fil escarlata a la finestra com a penyora de la salvació.

Rut. Una estrangera, i, a més, moabita. El seu gest, però, ens emociona. En la pobresa de la seva viduïtat troba el coratge per entrar a formar part del poble de la Promesa: «El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu» (Rut 1,16). També es valdrà de l’astúcia per conquerir el favor de Booz a Betlem. Així esdevindrà l’àvia de David, i font de nova alegria per al poble sencer en la seva viduïtat.

La muller d’Uries, Betsabé. La dona «del jardí reclòs i la font segellada» (Ct 4,12) que enamora David amb la seva imatge reflectida potser en el mirall de l’aigua, una tarda que el rei es llevava de fer la migdiada. A través d’ella i del seu adulteri queda assegurat el llinatge reial del Messies, ja que engendrarà a David Salomó, el rei de pau.

Quatre miralls, quatre imatges de dona una mica sorprenents, sobretot perquè l’escriptor sagrat les ha posades en relació amb una altra imatge de dona, Maria, que és l’última baula de la cadena, la porta per la qual entra en la història el Messies de Déu, Jesucrist. Tamar: mirall de Maria a Canà. Maria posa en exercici tota la seva astúcia i obstinació de Mare i de Dona per anticipar l’Hora de Jesús, l’hora de la salvació. Una icona que apunta al servei, a l’obediència amatent. Rahab, amb el seu fil escarlata, és mirall de Maria als peus de la creu, d’on penja Jesús amb el fil escarlata de la seva sang. És la icona de la serenitat i de la fortalesa que fan confiada la fe i l’espera de la Dona i de la Mare, la fe i l’espera de l’església. Una església que troba el seu mirall en Rut, dona acollidora i que es deixa acollir, i en Maria, amb el seu cant profètic del Magníficat i la seva pregària perseverant al Cenacle. I Betsabé, la dona «del jardí reclòs i la font segellada», que més enllà de la paradoxa del seu adulteri, és mirall d’aquella que «a la dignitat de mare i hi afegí la glòria de la virginitat», Santa Maria, que se sap gràvida de la Promesa en majúscules, més feliç d’acollir la Paraula que la carn del Verb de Déu en el seu si.

Nativitat de Maria. El seu Naixement, amb les icones o els miralls que hem contemplat, ens glossa aquesta història d’amor i de pecat, de por i de confiança, de llums i de foscors, una història que Déu assumeix per fer-ne Història en majúscules, història de salvació, aquest fil escarlata que ens permet, tibant-lo, enderrocar les muralles de Jericó, i escalar, segurs, els merlets de la Jerusalem del cel.

Tamar amb la seva astúcia: «sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms» (Mt 10,16); Rahab amb el seu urc de dona acollidora: «avui m’haig d’hostatjar a casa teva» (Lc 19,5); Rut, amb la seva pobresa generosa: «reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi» (Lc 12,33); Betsabé amb el seu encís: «Dona, ningú no t’ha condemnat? Jo tampoc no et condemno» (Jn 8,10).

Quatre miralls que hem de brunyir amb la nostra lectura divina, quatre llavors d’evangeli que hem de plantar i fer créixer, per contemplar, per acollir la Flor, aquesta flor de setembre, que és Santa Maria en el misteri de la seva Nativitat. Amb ella, la tota bella, la tota pura, que s’emmiralla en el Mirall de la Santa Trinitat, lloem el Pare i el Fill i l’Esperit Sant. Amén.

2 de setembre del 2015

SANT BERNAT DE POBLET, MONJO, I SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

Escriu Ramon Llull: «Digué un dels tres savis: “Si el gentil, que durant molt de temps ha romàs en l’error, rebé tant gran devoció per donar gràcies a Déu que diu que no dubtarà en patir qualsevol tribulació, turment o fins i tot la mort per causa de Déu; com més nosaltres, que des de fa tant de temps tenim coneixement de Déu hauríem de tenir gran devoció i fervor per lloar-lo». Ramon Llull afrontava en la seva obra “El gentil i els tres savis” una innovadora perspectiva de les relacions entre religions per a la seva època; en un temps de guerres entre musulmans i cristians i de marginament, quan no de persecució, del poble d’Israel repartit en la diàspora. Ell plantejava el diàleg interreligiós a partir del coneixement mutu i de la raó. Sempre com afirmava Benet XVI a Ratisbona «la raó i la fe cal que avancin juntes». El martiri té la seva raonabilitat, els causants sovint cauen en el sense sentit de la violència per la violència.

En tot temps hi ha manca de diàleg, manca d’amor, en tot temps hi ha martiri. Crist amb la seva paraula i sobretot amb el seu exemple marcà la ruta dels màrtirs de tot moment. Al màrtir no el fa pena que se li infringeix, sinó la causa que la motiva i la causa del martiri és la seva fe en Crist, la seva fidelitat i el seu amor a Crist i a la Paraula. El martiri està lligat a la missió del cristià, on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha el deixeble hi ha la fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són aquesta fidelitat i aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són els fidels testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist.

El màrtir té però al seu davant dues temptacions. Una és cercar voluntàriament, diríem que provocar el martiri; però el martiri no se cerca, el martiri és un regal de Déu per als que Ell creu que són prou forts per aquesta prova, cercar el martiri de manera voluntària i imprudent seria com voler passar per davant de Déu i ser així infidel a la missió de la Paraula. Als màrtirs també se’ls presenta quasi sempre una altra temptació, la de fer-se enrere, la de l’apostasia. Les autoritats del imperi romà oferien als primers cristians la vida a canvi del reconeixement del culte als déus; els musulmans la vida a canvi de la conversió, durant el segle XX els perseguidors oferien la vida a canvi de la negació de la fe; però de fet cap d’ells no oferia la vida sinó la mort, ja que la vertadera vida és la del qui dona la vida per Crist; «Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà» diu el Senyor.

Els cristians som burxats ara i aquí, com en els altres èpoques, per una tercera temptació que ens fa plantejar a vegades si ens hem de deixar matar, si no seria millor reaccionar a la persecució amb la força, ull per ull i dent per dent, i com Jaume i Joan demanar «Senyor, ¿voleu que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?» Però Jesús no defugí el seu destí martirial i digué en el moment culminant a Pere «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat? ». Els mitjans propis del Regne de Déu no són ni la força ni el vessament de sang; són l’amor i el testimoni fins al final. «Si heu de sofrir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres» ens diu la primera carta de sant Pere. La nostra arma ha de ser sempre l’amor «Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen», ens diu el Senyor. Mai més no podem esdevenir perseguidors, hem de convèncer, no imposar, convertir els cors no matar-los.

Avui molts cristians de totes les confessions són perseguits, han d’abandonar llurs cases i països i fins i tot donar la vida per Crist. És l’ecumenisme del martiri que construeix la vertadera unitat de l’Església; el poble de Déu format per la sang dels seus màrtirs sigui quina sigui la seva confessió cristiana. Avui el testimoniatge de la Paraula uneix als cristians en una sola Església, la de Crist, la d’aquells que es mantenen ferms fins a la fi i se salven. El pecat de la desunió és rentat amb la sang dels màrtirs. El martiri és l’exaltació de la perfecta humanitat i de la vertadera vida de la persona. L’exemple dels màrtirs, com sant Bernat i santa Maria i santa Gràcia, és la manifestació de la vida transfigurada pel resplendor de la veritat que ens fa realment lliures, Crist.

Posava Ramon Llull en boca d’un dels savis: «I així com tenim un Déu, un creador, un Senyor, hauríem de tenir una fe, una manera d’estimar i honorar Déu, estimant-nos i ajudant-nos els uns als altres sense que hi hagués entre nosaltres cap diferència ni controvèrsia, ni contradiccions de fe ni de costums. Però per la diferència tenim enuig uns dels altres i ens fem la guerra i ens fem uns captius dels altres i per aquesta guerra i per la mort que comporta enfosquim la lluïssor, la reverència i l’honor que són deguts a Déu tots els dies de la nostra vida.»

Déu vol la unió dels homes, no la seva divisió ni la mort d’uns a mans d’altres, Déu vol la conversió dels cors de tots els homes. Aquesta és l’esperança de la humanitat, obra de Déu, i els màrtirs són testimonis i llavor d’esperança regada amb la seva sang.