DIUMENGE XXIV DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 50,5-9a; Jm 2,14-18; Mc 8,27-35

La relació entre la fe i les obres, que ha preocupat tant l’Església al llarg de tot el seu pelegrinatge per aquest món, no és una relació d’oposició, com alguns han volgut fer veure massa ingènuament. Ben al contrari, és una relació de complementarietat: no hi ha fe sense obres i les obres que salven brollen de la font de la fe. Per la fe som transfigurats, regenerats, renovats des del profund del nostre cor, de forma que aquesta transformació profunda del cor, aquesta conversió es manifesti, es faci present, a través de tota la nostra acció. Ho diu la carta de sant Jaume que hem llegit: «si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, de què serviria». I l’exemple que fa servir no només és prou eloqüent per si mateix, sinó que la seva actualitat ens interpel•la insistentment: «Suposem que algun dels nostres germans o germanes no tingués ni vestits ni l'aliment de cada dia, i algú de vosaltres li digués: “Vés-te'n en pau, abriga't bé i alimenta't”, però no li donés res del que necessita, quin profit li faria?» Quan són tants els qui truquen a les nostres portes, tant de fora com de dins mateix dels nostres pobles, tant d’entre els refugiats i pròfugs, com dels qui la nostra societat ha deixat abandonats; quan són tants els qui truquen demanant aliment i vestit, com podem dir-los: «vés-te’n en pau» i deixar-los amb les mans buides? Si som homes i dones de fe, la nostra resposta ha de ser tot altra. Al cap i a la fi, tots som germans i pelegrins en aquest món. Segons com responguem a aquest drama humanitari demostrarem com és la nostra fe. «Si pots, demostra'm, sense les obres, que tens fe, que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe».

Perquè la fe es demostri per les obres, perquè la resposta de la fe a aquesta necessitat i a tantes altres sigui una resposta caritativa, una resposta que manifesti la caritat de Déu present en el nostre cor, aquesta resposta, les obres que fem, ha d’estar impregnada de la lògica de l’Evangeli que acabem d’escoltar: «Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m'acompanyi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'Evangeli, la salvarà». La resposta ha de sortir de la negació d’un mateix, del seguiment incondicional de Crist, carregant-se la pròpia creu al coll. No es tracta senzillament de fer coses: coses que ajudin a pacificar la nostra consciència, sempre prompte a autojustificar la pròpia mediocritat. Una resposta així no demostra tampoc la fe. La fe es viu negant-se a si mateix, abandonat la pròpia voluntat per deixar el cor ben disposat per al Senyor, totalment obert a la seva acció salvadora, dòcil al clam de l’Esperit que fa sentir en els nostres cors el nom de: «Pare», i, per tant, en el mateix instant, el nom de: «germà», davant l’altre que ens interpel•la. El seguiment de Jesús, propi dels qui diuen que creuen en ell, consisteix en oblidar-se de si mateix per sortir a l’encontre de l’altre que ha esdevingut germà. La fe que es torna caritat és la que, deixant de pensar com els homes i pensant com Déu, s’ofereix al servei del proïsme que reconeix com a germà. Negar-se a si mateix, perdre la pròpia vida, prendre la Creu i acompanyar el senyor Jesús: aquesta és la fe que es demostra en les obres i d’aquí brollen les obres que demostren aquesta fe.

El binomi fe i obres no poden anar mai separats perquè qui creu en Jesucrist no pot deixar de viure com Jesucrist va viure i ens va ensenyar a viure. Per això, prèviament, per saber en qui creiem i si les nostres obres demostren la nostra fe, convé preguntar-se qui és Jesús per a mi: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» Segons com respondrem, obrarem.