Mi 5,1-4a; Sl 12,6ab.6cd. (R.: Is 61,10); Rm 8,28-30; Mt 1,1-25
El pintor barroc espanyol Francisco Ricci, en un bell llenç que representa la Immaculada i que es troba al Museu de Cádiz, va pintar uns angelets, a l’esquerra, que aguanten un mirall —mirall de justícia, diem a Maria en les lletanies—. La Verge, que té les mans juntes en actitud orant, es mira al mirall, que reflecteix el rostre de la més beneïda entre les dones. Un mirall. No ens ho han dit mai que Santa Maria de Natzaret es mirés al mirall. El pintor, tanmateix, amb una bella audàcia, l’hi ha representada.
Un mirall. Avui, a l’evangeli de la genealogia que acabem de proclamar, Maria es mira també al mirall o, millor, la mirem a ella a través del mirall. Quatre miralls, en realitat. Tamar, Rahab, Rut i la muller d’Uries, Betsabé. Quatre noms de dona entre tants noms d’home! Els miralls, a l’antiguitat, no eren tan diàfans com els nostres. Eren de metall brunyit, de plata, coure, o bronze... Els miralls que us proposo de contemplar també són així. Són com un esbós del rostre límpid de la Tota Pura que es reflecteix en el mirall de la justícia divina.
Tamar. Una dona astuta i obstinada. Es farà passar per prostituta per tal d’engendrar una descendència del seu sogre Judà. És la primera baula d’aquesta cadena que ens porta al Messies. Fares i Zaré, els seus fills bessons, obren la marxa triomfal de la nostra salvació.
Rahab. Una prostituta aprofitada, experta en el seu ofici. Però també valenta. I acollidora! Amaga els espies enviats per Josuè a Jericó. Gràcies a ella i per ella comença aquesta altra marxa triomfal que és la possessió de la terra de la Promesa per part del poble d’Israel. Rahab és també la dona que penja un fil escarlata a la finestra com a penyora de la salvació.
Rut. Una estrangera, i, a més, moabita. El seu gest, però, ens emociona. En la pobresa de la seva viduïtat troba el coratge per entrar a formar part del poble de la Promesa: «El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu» (Rut 1,16). També es valdrà de l’astúcia per conquerir el favor de Booz a Betlem. Així esdevindrà l’àvia de David, i font de nova alegria per al poble sencer en la seva viduïtat.
La muller d’Uries, Betsabé. La dona «del jardí reclòs i la font segellada» (Ct 4,12) que enamora David amb la seva imatge reflectida potser en el mirall de l’aigua, una tarda que el rei es llevava de fer la migdiada. A través d’ella i del seu adulteri queda assegurat el llinatge reial del Messies, ja que engendrarà a David Salomó, el rei de pau.
Quatre miralls, quatre imatges de dona una mica sorprenents, sobretot perquè l’escriptor sagrat les ha posades en relació amb una altra imatge de dona, Maria, que és l’última baula de la cadena, la porta per la qual entra en la història el Messies de Déu, Jesucrist. Tamar: mirall de Maria a Canà. Maria posa en exercici tota la seva astúcia i obstinació de Mare i de Dona per anticipar l’Hora de Jesús, l’hora de la salvació. Una icona que apunta al servei, a l’obediència amatent. Rahab, amb el seu fil escarlata, és mirall de Maria als peus de la creu, d’on penja Jesús amb el fil escarlata de la seva sang. És la icona de la serenitat i de la fortalesa que fan confiada la fe i l’espera de la Dona i de la Mare, la fe i l’espera de l’església. Una església que troba el seu mirall en Rut, dona acollidora i que es deixa acollir, i en Maria, amb el seu cant profètic del Magníficat i la seva pregària perseverant al Cenacle. I Betsabé, la dona «del jardí reclòs i la font segellada», que més enllà de la paradoxa del seu adulteri, és mirall d’aquella que «a la dignitat de mare i hi afegí la glòria de la virginitat», Santa Maria, que se sap gràvida de la Promesa en majúscules, més feliç d’acollir la Paraula que la carn del Verb de Déu en el seu si.
Nativitat de Maria. El seu Naixement, amb les icones o els miralls que hem contemplat, ens glossa aquesta història d’amor i de pecat, de por i de confiança, de llums i de foscors, una història que Déu assumeix per fer-ne Història en majúscules, història de salvació, aquest fil escarlata que ens permet, tibant-lo, enderrocar les muralles de Jericó, i escalar, segurs, els merlets de la Jerusalem del cel.
Tamar amb la seva astúcia: «sigueu astuts com les serps i innocents com els coloms» (Mt 10,16); Rahab amb el seu urc de dona acollidora: «avui m’haig d’hostatjar a casa teva» (Lc 19,5); Rut, amb la seva pobresa generosa: «reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi» (Lc 12,33); Betsabé amb el seu encís: «Dona, ningú no t’ha condemnat? Jo tampoc no et condemno» (Jn 8,10).
Quatre miralls que hem de brunyir amb la nostra lectura divina, quatre llavors d’evangeli que hem de plantar i fer créixer, per contemplar, per acollir la Flor, aquesta flor de setembre, que és Santa Maria en el misteri de la seva Nativitat. Amb ella, la tota bella, la tota pura, que s’emmiralla en el Mirall de la Santa Trinitat, lloem el Pare i el Fill i l’Esperit Sant. Amén.
