SANT BERNAT DE POBLET, MONJO, I SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Sir 51,1-12; Salm 12; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-32

Escriu Ramon Llull: «Digué un dels tres savis: “Si el gentil, que durant molt de temps ha romàs en l’error, rebé tant gran devoció per donar gràcies a Déu que diu que no dubtarà en patir qualsevol tribulació, turment o fins i tot la mort per causa de Déu; com més nosaltres, que des de fa tant de temps tenim coneixement de Déu hauríem de tenir gran devoció i fervor per lloar-lo». Ramon Llull afrontava en la seva obra “El gentil i els tres savis” una innovadora perspectiva de les relacions entre religions per a la seva època; en un temps de guerres entre musulmans i cristians i de marginament, quan no de persecució, del poble d’Israel repartit en la diàspora. Ell plantejava el diàleg interreligiós a partir del coneixement mutu i de la raó. Sempre com afirmava Benet XVI a Ratisbona «la raó i la fe cal que avancin juntes». El martiri té la seva raonabilitat, els causants sovint cauen en el sense sentit de la violència per la violència.

En tot temps hi ha manca de diàleg, manca d’amor, en tot temps hi ha martiri. Crist amb la seva paraula i sobretot amb el seu exemple marcà la ruta dels màrtirs de tot moment. Al màrtir no el fa pena que se li infringeix, sinó la causa que la motiva i la causa del martiri és la seva fe en Crist, la seva fidelitat i el seu amor a Crist i a la Paraula. El martiri està lligat a la missió del cristià, on hi ha la Paraula hi ha el deixeble, on hi ha el deixeble hi ha la fidelitat, on hi ha la fidelitat, hi ha el testimoni; són aquesta fidelitat i aquest testimoni els que porten al martiri. Els màrtirs són els fidels testimonis de la Paraula, de la Paraula feta home, de Crist.

El màrtir té però al seu davant dues temptacions. Una és cercar voluntàriament, diríem que provocar el martiri; però el martiri no se cerca, el martiri és un regal de Déu per als que Ell creu que són prou forts per aquesta prova, cercar el martiri de manera voluntària i imprudent seria com voler passar per davant de Déu i ser així infidel a la missió de la Paraula. Als màrtirs també se’ls presenta quasi sempre una altra temptació, la de fer-se enrere, la de l’apostasia. Les autoritats del imperi romà oferien als primers cristians la vida a canvi del reconeixement del culte als déus; els musulmans la vida a canvi de la conversió, durant el segle XX els perseguidors oferien la vida a canvi de la negació de la fe; però de fet cap d’ells no oferia la vida sinó la mort, ja que la vertadera vida és la del qui dona la vida per Crist; «Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà» diu el Senyor.

Els cristians som burxats ara i aquí, com en els altres èpoques, per una tercera temptació que ens fa plantejar a vegades si ens hem de deixar matar, si no seria millor reaccionar a la persecució amb la força, ull per ull i dent per dent, i com Jaume i Joan demanar «Senyor, ¿voleu que diguem que baixi foc del cel i els consumeixi?» Però Jesús no defugí el seu destí martirial i digué en el moment culminant a Pere «Guarda't l'espasa a la beina; ¿no he de beure la copa que el Pare m'ha donat? ». Els mitjans propis del Regne de Déu no són ni la força ni el vessament de sang; són l’amor i el testimoni fins al final. «Si heu de sofrir pel fet de ser justos, feliços de vosaltres» ens diu la primera carta de sant Pere. La nostra arma ha de ser sempre l’amor «Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen», ens diu el Senyor. Mai més no podem esdevenir perseguidors, hem de convèncer, no imposar, convertir els cors no matar-los.

Avui molts cristians de totes les confessions són perseguits, han d’abandonar llurs cases i països i fins i tot donar la vida per Crist. És l’ecumenisme del martiri que construeix la vertadera unitat de l’Església; el poble de Déu format per la sang dels seus màrtirs sigui quina sigui la seva confessió cristiana. Avui el testimoniatge de la Paraula uneix als cristians en una sola Església, la de Crist, la d’aquells que es mantenen ferms fins a la fi i se salven. El pecat de la desunió és rentat amb la sang dels màrtirs. El martiri és l’exaltació de la perfecta humanitat i de la vertadera vida de la persona. L’exemple dels màrtirs, com sant Bernat i santa Maria i santa Gràcia, és la manifestació de la vida transfigurada pel resplendor de la veritat que ens fa realment lliures, Crist.

Posava Ramon Llull en boca d’un dels savis: «I així com tenim un Déu, un creador, un Senyor, hauríem de tenir una fe, una manera d’estimar i honorar Déu, estimant-nos i ajudant-nos els uns als altres sense que hi hagués entre nosaltres cap diferència ni controvèrsia, ni contradiccions de fe ni de costums. Però per la diferència tenim enuig uns dels altres i ens fem la guerra i ens fem uns captius dels altres i per aquesta guerra i per la mort que comporta enfosquim la lluïssor, la reverència i l’honor que són deguts a Déu tots els dies de la nostra vida.»

Déu vol la unió dels homes, no la seva divisió ni la mort d’uns a mans d’altres, Déu vol la conversió dels cors de tots els homes. Aquesta és l’esperança de la humanitat, obra de Déu, i els màrtirs són testimonis i llavor d’esperança regada amb la seva sang.