29 de setembre del 2011

SANT MIQUEL I TOTS ELS ÀNGELS

Homilia predicada pel P. Rafel Barruè
Dn 7,9-10.13-14; Sl 137; Jn 1,47-51

Àngels que pugen i baixen. Els veieu o no?

Hi ha un vel que no ens deixa veure, no ens deixa veure la glòria de Déu. I tant mateix, som cridats a veure-la aquesta glòria de Déu cada dia.

El vel espès del nostre egoisme ens fa veure el melic com el centre del món i de l'univers creat, i no ens deixa veure més enllà, i no tens ulls per veure més enllà.
Ni veus els altres, ni per suposat pots veure Déu. Si no veus els altres com pots veure Déu? T'enganyes si penses que pots veure Déu sense admirar als altres.
Qui és l'home, qui és la dona, que no enganya?

Quan Jesús ens veu, què dirà de nosaltres?: «Mireu un monjo digne d'aquest nom». Ah! Som dignes d'aquest nom? Som dignes del nom de cristians?

Tal vegada, si som dignes de no enganyar, si som dignes de baixar els esglaons de l'escala de la humilitat, segurament la humilitat ens farà reconèixer el mestre, reconèixer les prescripcions del mestre. I podrem dir: «Rabí, vós sou el fill de Déu».
Sí!, baixant els graons de la humilitat ens trobarem amb els àngels de Déu, perquè l'espès vel ja no hi serà.

Aleshores podrem cantar a la presència dels àngels: «Que n'és, de gran, la glòria del Senyor».

25 de setembre del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 26è durant l'any

Dels sermons de Bossuet
Amb la paràbola dels dos fills desobedients, Jesucrist convencé els grans sacerdots i els notables del poble d'una hipocresia manifesta. En la paràbola, el Fill de Déu ens dibuixa dos caràcters, ben diferenciats en cadascun dels dos fills: el primer desobeeix plantant cara d'una manera formal i manifesta; el segon obeeix, però d'una manera imperfecta, amb una obediència més aparent que sòlida. I en la paràbola resulta que aquest segon és el pitjor d'ambdós fills.

Hi ha persones que ho prometen tot, ja sigui per feblesa, perquè no tenen valor per plantar cara, ja sigui per lleugeresa, ja sigui per engany. I no és pas que vulguin dir que no volen esmenar-se; no, decidits a obeir, diuen: «Hi vaig de seguida, pare». Diuen «pare», manifestant així un cert respecte, i en aparença semblen disposats a obeir. No diuen: «Ja hi aniré», sinó: «Hi vaig de seguida». Diríeu realment que se n'hi va, i que tot està resolt. Amb tot, però, no es mou del seu lloc, ja sigui perquè us vol enganyar, ja sigui que s'enganya a si mateix, pensant-se tenir més voluntat i més força que no té.

És ben evident que aquest segon caràcter és molt pitjor que el primer: aquestes febles resolucions i aquest posat de pietat fan semblar als altres una gran religiositat. No coneix aquell horror de si mateix i del seu estat miserable que permeti un canvi. En canvi, el qui respon secament: «No hi vull anar», ja que resisteix Déu amb una desobediència manifesta i no pot enorgullir-se de cap bé, al final s'avergonyeix de si mateix; i desvetllat pel seu propi cop de geni, se'n penedeix: «Però després, se'n penedí i hi anà».

Nostre Senyor, amb aquesta paràbola, feia veure als grans sacerdots quin era el seu caràcter. Pujats en un clima de pietat, s'omplien sempre la boca de Déu, de la religió, de l'obediència a la Llei; i pel fet de parlar-ne tan sovint es creien ser persones de bé, i això els impedia d'esmenar-se. És per això que Jesús els increpa d'una manera tan terrible: «Us dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu», perquè, avergonyits dels seus pecats, s'han convertit per la predicació de Joan. Vosaltres, en canvi, que per la vostra dignitat i per les llums que teniu, hauríeu de ser un exemple per als altres, no solament no heu estat els primers de respondre a la crida, tal com era just d'esperar, sinó que ni tan sols no heu sabut aprofitar-vos de l'exemple dels altres.

Vosaltres, sacerdots, religiosos i religioses, que amb la vostra vida no responeu al vostre estat, vosaltres, homes de bé en aparença, devots de professió, apliqueu-vos aquesta paràbola. Us sembla bé de quedar-vos només amb un títol de pietat, com els fariseus, els grans sacerdots i els notables del poble jueu? Avergonyiu-vos-en! Us hauria de caure la cara de vergonya! Humilieu-vos! Confesseu les vostres febleses i esmeneu-vos-en. És a vosaltres que parla Jesús en aquest discurs.

Comentari de Màrius Victorí a Filipencs 2,6-8
Dos preceptes havia donat anteriorment: estimar la humilitat i no ocupar-se únicament del propi interès, sinó també del dels altres. Ara diu: «Tingueu els mateixos sentiments que va tenir Crist Jesús». Quins dos preceptes són els que hem acollit «en Crist Jesús»? Un de sol —i quin— o tots dos? Així, el primer es refereix clarament a la humilitat: Crist es féu a si mateix i va prendre la forma d'esclau. Però podria tractar-se també del segon precepte: tot això ho va suportar pels altres i es va preocupar dels interessos dels altres abans que de si mateix.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Ma Carme,

Em recordes uns versos de Rilke: «L'obra dels ulls ja està feta, fes ara l'obra del cor». I em comentes: «Paraules precioses, però una mica difícil d'aconseguir, no sé com es fan les obres del cor, poso el cor en moltes coses, però això no sé si és l'obra del cor».

Jo el que considero difícil és explicar a una mare com tu, quines són les obres del cor. Mira: al llibre de Proverbis hi ha uns versos que diuen: «Per sobre de tot guarda el teu cor, perquè d'ell brollen les fonts de la vida» (Pr 4,23).

I en aquest món, qui guarda millor la vida que una mare?, qui serveix més i millor la vida que una dona, una mare? Jo crec que una dona i una mare sobretot, està permanentment fent l'obra del cor, perquè sempre està al servei de la vida. Sigues dona, sigues mare! Ja estàs fent l'obra del cor.

Ens ha tocat viure en temps d'una societat dura, competitiva fins a la violència, amb molta ignorància en tot el que té de valuós, de bellesa, de bondat, llavors l'obra del cor és un servei que se'ns demana de manera especial als cristians, i a tot aquell que es manifesti amb un cert nivell d'humanitat. L'injustícia és una obra contra el cor. I la injustícia en aquesta societat es dóna sense mesura, com les aigües desbordants provocades per l'huracà. Les injustícies retallen la il·lusió i l'esperança a la vida.

És una obra del cor assumir la paraula de sant Pau: «Manteniu-vos units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes i ben avinguts. Considereu els altres superiors a vosaltres mateixos; que ningú no es guiï pels propis interessos, sinó que miri pels altres». Potser aquesta paraula de Pau no és una paraula a favor de la vida? Paraula difícil, però, aquest ensenyament de Pau. I no només difícil en la societat, sinó en la mateixa Església, en les comunitats religioses, en els homes i dones d'Església. Concordes en un mateix amor! Quin horitzó més lluminós el que ens està convidant a treballar.

Cal posar el cor no en «moltes coses», sinó «en totes». Però l'acció pot brollar d'un cor superficial, inconscient. Hem de deixar que la paraula vagi despertant espais cada vegada més profunds del cor, i des d'aquesta interioritat deixar que neixi un nou dinamisme de vida. I per això el Creador us ha dotat, les dones, les mares, d'uns dons que no tenen altres criatures com els homes. Ma Carme, fes cada dia l'obra del cor. Una abraçada,

+ P. Abat

18 de setembre del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 25è durant l'any (Cicle A)

D'un sermó anònim del segle IX
Estimats: Que cap d'entre vosaltres no es cregui segur sota el pretext que està batejat, car de la mateixa manera que els qui corren a l'estadi no reben tots el premi de la victòria, sinó només el qui ha arribat el primer en la cursa, així mateix no són salvats tots els qui tenen fe, sinó només els qui perseveren en les bones obres que han començat. I de la mateixa manera, també, que el qui lluita contra un altre s'absté de tot, semblantment vosaltres absteniu-vos de tots els vicis, a fi de poder vèncer el diable, el vostre adversari.

Hi ha homes infeliços que serveixen un rei de la terra amb perill de la seva vida i mitjançant enormes dificultats per un benefici que passa i desapareix molt ràpidament; ¿per què no hauríeu de servir vosaltres el Rei del cel per obtenir la felicitat del Regne? I ja que, per la fe, el Senyor us ha cridat a la seva vinya, és a dir, a la unitat de la santa Església, viviu i comporteu-vos de tal manera que, gràcies a la liberalitat divina, pugueu rebre el denari, és a dir, la felicitat del Regne celestial.

Que ningú no es desesperi a causa de la grandesa dels seus pecats, i no digui: «Són nombrosos els pecats en els quals he perseverat fins a la vellesa i a l'extrema senectut, ja no podré obtenir més el perdó, sobretot perquè són els pecats els que m'han deixat a mi, i no pas jo qui els he rebutjats a ells». Que aquest no desesperi mai de la misericòrdia divina, car uns són cridats a la vinya del Senyor a la primera hora, d'altres a la tercera, d'altres a la sisena, d'altres a la novena, d'altres a l'onzena, és a dir, que uns són conduïts al servei de Déu en la infantesa, d'altres en l'adolescència, d'altres en la joventut, d'altres en la vellesa, d'altres a la fi dels seus dies.

I de la mateixa manera que ningú, sigui quina sigui la seva edat, no ha de desesperar si vol convertir-se a Déu, tampoc ningú no ha de creure's segur per raó de la seva sola fe, sinó que més aviat ha de témer molt allò que fou dit: «Molts són els cridats, però pocs els escollits». Que nosaltres hem estat cridats a la fe, ho sabem; ignorem, en canvi, si som dels escollits. Cadascú, doncs, ha de ser tant més humil com més ignora si ha estat comptat entre els escollits.

Que el Déu Totpoderós us concedeixi de no ser del nombre dels qui travessaren el Mar Roig a peu eixut, menjaren el mannà en el desert, begueren la beguda espiritual, i, amb tot, moriren a causa de les seves murmuracions en el desert, sinó del nombre dels qui entraren a la terra promesa i obtingueren, bo i treballant fidelment en la vinya de l'Església, de rebre el denari de la felicitat eterna, de manera que amb el Crist, el vostre cap, pugueu, vosaltres que sou els seus membres, regnar per tots els segles dels segles.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Uns pensaments de sant Pau m'han recordat una altra de les teves estrelles: l'amistat. Escriu, Pau: «Per a mi, viure és Crist i morir em seria un guany. Mentre encara estic en aquesta vida podré fer un treball profitós». Sant Pau viu una intensa relació amb Crist. Una vida apassionada pel Crist. Una profunda intimitat. Caldria dir que es pren molt seriosament les paraules de Jesús en el Darrer Sopar: «No us dic servents sinó amics meus. No hi ha un amor més gran que donar la vida pels amics». Jesús donarà la seva vida. Pau, que viu una profunda amistat amb Ell, també, quan arribi el moment, donarà la vida. Una amistat que també Pau expressa amb aquelles paraules tan vives: «No sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi».

No és fàcil arribar avui a viure una veritable amistat, «una amistat perfecta que aconsegueixen —com diu Elred de Rievall— els qui tenen un mateix sentir del diví i de l'humà, i una mateixa voluntat amb benevolència i caritat». I això suposa establir una relació amb una persona, amb la qual anem compartint idees, opinions, criteris sobre la vida, les seves circumstàncies, sentit de la vida, de la mort. En una paraula, un anar configurant o teixint una xarxa amb l'altre, que permet un enriquiment de tota la persona, fins al nivell més pregon que és la dimensió espiritual.

No és fàcil arribar a aquesta amistat, perquè, com diu Saint-Exupery en «El Petit Príncep», els amics no es compren, els amics s'aconsegueixen a força de crear llaços, de crear uns llaços en l'humà i el diví, o en l'humà fins a la seva dimensió més profunda, espiritual, com deia abans.

«Però aquesta amistat espiritual —com ensenya també Elred— és l'única veritable, que és desitjada no amb vista a interessos mundans, ni brolla de qualsevol altre motiu exterior, sinó de la dignitat de la pròpia naturalesa i del sentiment del cor humà. I així el seu fruit i el seu premi serà ella mateixa». Aconseguir un amic, gaudir amb un amic, és difícil, perquè això requereix temps, i l'home d'avui no té temps. Aquesta és una societat del temps, en el temps, però sense temps. Tot és ràpid, fugaç, de bogeria. Cal estalviar temps, es diu. I jo em pregunto: per què? Vivim la vida cada dia amb una velocitat més gran. Cada dia agendes més plenes. Creix el nombre de mails i decreix el nombre de cartes escrites a mà. La mà, que és una prolongació que apropa la vibració del cor. Però si el cor no vibra, en veritat, no necessitem mans que escriguin cartes, sinó tecles.

Sense l'amistat el món perd qualitat, perd bellesa, la vida perd sentit, perquè l'amistat és també una finestra oberta més enllà de mi mateix, una finestra que em permet apuntar al misteri. Sense el misteri, la vida es torna un problema i els problemes ens ofeguen. Jo necessito del misteri per pintar el temps amb altres colors. I l'amistat és un bon camí per aconseguir-ho.

Sant Bernat escriu en una carta: «L'amistat autèntica no envelleix o no és autèntica» (Carta 506). Per això a mi m'agrada escriure cartes a mà i amb ploma, i és una delícia rebre-les. Perquè és bell crear llaços d'amistat.

Una abraçada d'un amic,

+ P. Abat

12 de setembre del 2011

LECTIO DIVINA

Salm 26 [25]

1 Fes-me justícia, Senyor! És honrat el meu camí.
Confio en el Senyor, no tinc por de caure.

2 Examina'm, Senyor, posa'm a prova,
depura'm al foc el cor i les entranyes.
3 Tinc present el teu amor,
visc d'acord amb la teva veritat.
4 No m'assec amb homes falsaris,
no tinc tractes amb gent malèfica;
5 detesto les colles de malvats,
no m'assec amb els impius.

6 Ja que estic net de culpa, em rento les mans
i giro entorn del teu altar, Senyor,
7 cantant ben alt l'acció de gràcies
i anunciant les teves meravelles.
8 Senyor, m'estimo la casa on habites,
l'indret on resideix la teva gloria.
9 No em comptis entre els pecadors,
entre els homes que cometen crims de sang;
10 a les seves mans hi ha males intencions,
són plenes de regals per subornar.

11 la meva vida és honrada:
allibera'm i compadeix-te de mi.
12 Els meus peus van pel camí dret;
beneiré el Senyor enmig del poble reunit.

Idees generals sobre el salm

El salm presenta un judici d'apel·lació. Un home, potser un levita, acusat en fals, apel·la al tribunal de Déu en el temple. Ve a ser un acte de confiança en Déu jutge. La consciència no m'acusa de res que sigui greu, diria l'acusat, però, tot i això, em sotmeto al judici de Déu.

La conducta es manifesta en actes externs, que es poden constatar, encara que sempre queda una zona amagada d'actituds, intencions, que l'home no aconsegueix conèixer o dominar, i que ara sotmet al judici de Déu.
Pr 20,27 diu: «La llàntia del Senyor és l'alè que ha infós en l'home: li ressegueix els racons més íntims». Però n'hi ha d'altres: Pr 16,2: «L'home creu que sempre actua de manera irreprotxable, però Déu és qui sospesa les intencions». Pr 21,2: «L'home creu sempre que els seus camins són dreturers, però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor». O el salm 19,13.

Presenta el perfil dels malvats amb diversos noms: perversos, mentiders, malfactors. El perfil del salmista podria semblar d'autosuficiència, però el conjunt no dóna aquesta impressió. La seva protesta més aviat és la necessitat que la seva consciència sigui ratificada per Déu. Potser es refereix més a una honradesa substancial, sense delictes greus.

Un text paral·lel podria ser 1Co 4,3-4.

Aquesta purificació prèvia és necessària per participar en el culte.

Llegeix

Llegiu el salm a la llum de les idees generals, tot considerant la vostra pròpia conducta com a persona religiosa. Considereu també els vostres adversaris, o les circumstàncies que sotgen la vostra vida de fe. Situacions positives o negatives que us porten a viure una vida de confiança en el Senyor.

Medita

v.1 Comença mostrant la confiança en el Senyor, que no es recolza en la seva conducta, sinó que, fidel a l'Aliança, es fia de Déu. Per això no s'ha desviat. «Aquell dia jo et salvaré: no cauràs víctima de l'espasa, tindràs la pròpia vida com a premi, perquè has confiat en mi» (Jr 39,18). La fe és una confiança plena en Déu fruit d'una relació personal viva i conscient que sense ell res podem fer. «Qui es refia d'ell mateix és un neci» (Pr 28,26). Són molts els textos de l'Escriptura que ens parlen de la confiança en Déu: Sl 12,6; Sl 21,5-6; Sl 35,11; Is 42,6-9; Is 51,1-2.

«Qui pensa rectament de Déu i el busca amb un cor senzill, a aquest, Déu se li mostra com es va mostrar al cec de naixement.» (Sant Ciril d'Alexandria)

v. 2 A l'home només pot jutjar-lo Déu, que coneix el seu interior, un espai a on no arriba mai la mirada humana: «No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor el fons del cor» (1 Sa 16,7). Per aquesta mirada parcial, superficial, és pel que l'home no ha de jutjar, ni tan sols a si mateix. Més aviat ha de tenir la preocupació d'obrir el cor. De tenir la mirada inclinada cap a l'espai interior on «es mou» Déu (cf. Sl 138).

v. 3 La bondat de Déu s'ha manifestat en el seu misteri revelat en la Paraula. Aquí trobem la veritat autèntica de l'home i de Déu. I meditant aquesta Paraula assíduament, els nostres passos tenen sempre la llum del Senyor. Així ho afirma Eusebi de Cesarea: «Jo tinc sempre davant els ulls la vostra misericòrdia, i m'esforço per ser lleial a Vós». O com comenta Paul Claudel: «Tinc un esperit gran obert a la teva Veritat».

v. 4-5 Els verbs «seure» i «caminar» ens recorden també el salm 1. Qui camina sota la llum del Senyor, de la seva Paraula, posa la seva vida sempre a la llum del dia. Diu Isaïes: «Ai dels qui volen amagar els seus projectes al Senyor! Tot ho tramen en l'obscuritat i pensen: ningú no ens veu, ni sap què fem» (Is 29,15). Pr 22,17 ens convida a «escoltar les sentències del savi, i a guardar-les».

v. 6-7 Referència al culte que apareix amb certa profusió: ritus, paraules, actitud, lavatori i processó, lloança i relat, amor a la casa de Déu. És la invitació d'Isaïes: «Renteu-vos, purifiqueu-vos, traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal i apreneu a obrar el bé» (1,16). Escriu sant Ciril de Jerusalem: «Les mans són el símbol de l'acció; en rentar-les suggerim la puresa dels nostres actes». Necessitem d'aquesta purificació per tornar a començar un diàleg amb Déu. És un ritu amb el qual comencem sempre l'Eucaristia.

v. 8 La bellesa d'aquesta casa la contemplem en el món de la creació, la bellesa d'aquesta casa Déu la vol també en el cor de l'home. La bellesa és un indici de la presència de Déu, que s'ha manifestat d'una manera especial en la nostra naturalesa assumida pel Verb de Déu. En aquest sentit escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «El desenvolupament de la bellesa ha trobat la seva saba en el misteri de l'Encarnació. En efecte, el Fill de Déu, en fer-se home, ha introduït en la història de la humanitat tota la riquesa evangèlica de la veritat i del bé, i amb ella ha manifestat també una nova dimensió de la bellesa, de la qual el missatge evangèlic està ple» (n. 5).

v. 9-10 El salmista demana de no veure's relacionat amb els pecadors. «Que no destrueixi el just amb el culpable, ja que no és propi de Déu» (Gn 18,24). «Déu no vol que ningú es perdi, vol la salvació de tothom» (2Pe 3,8 s).

v. 11 El salmista, en dir això, no es recolza en si mateix sinó en Déu, per això li demana que tingui misericòrdia d'ell. En aquesta línia s'expressa sant Pau: «Si d'alguna cosa ens podem gloriar és d'allò que assegura la nostra consciència: que ens hem comportat enmig del món, i especialment entre vosaltres, amb la simplicitat i la sinceritat que vénen de Déu; ens guiava la gràcia divina i no una saviesa humana» (2Co 1,12). «Qui pronuncia aquestes paraules (v. 11) guarda amb amor la pau de la seva ànima», diu Orígenes.

v. 12 «Tenir els peus ferms» és una expressió de seguretat total, especialment interna. «M'ha tret de la fossa fangosa, del llot i del fangar; ha plantat els meus peus sobre la roca i m'hi sento segur» (Sl 40,3). És la seguretat que trobem en Déu, i no en nosaltres mateixos. Per això convé recordar l'Escriptura: «Qui es pensi estar dret, que miri de no caure» (1Co 10,12).

Prega

«Feu-me justícia, Senyor, però ensenyeu-me a obrar amb justícia; sondegeu el meu cor, però, feu-me atent als vostres moviments en el meu cor. M'acosto al vostre altar per proclamar les vostres lloances, obriu-me els llavis per comptar les vostres meravelles. Seduïu-me amb la vostra bellesa, la bellesa del Crucificat, que camini cada dia sota la llum de la Bellesa, i la meva boca us beneirà, i cantarà la glòria i bellesa del vostre nom. Perquè Vós sou bo i l'amic dels homes. Amén.»

Contempla

En la soledat, i en el silenci, deixa que vinguin a la teva ment els punts del salm que més t'han commogut, i intenta aturar-t'hi.

11 de setembre del 2011

DIUMENGE XXIV DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Sir 27,30-28,7; Rm 14,7-9; Mt 18,21-35

«Senyor, quantes vegades hauré de perdonar
al meu germà el mal que m'haurà fet?»

Si hem escoltat... si hem escoltat amb aquella actitud que deixa penetrar la Paraula dins del nostre cor perquè ens canviï la vida... si hem escoltat la Bona Nova que acabem de proclamar, no caldran massa comentaris perquè aquesta Paruala d'avui s'explica per si sola: «Això farà amb vosaltres el meu pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà». Però, és clar, hem d'haver escoltat.

Podríem no haver escoltat, simplement per causa de la nostra fragilitat, perquè estem cansats, distrets o mig endormiscats... hem deixat passar l'ocasió però el nostre cor no rebutja la Paraula. Podríem no haver escoltat perquè en la nostra autosuficiència ens hem: aquest Evangeli ja el conec, ja ho sé que ens hem de perdonar. Ja ho saps? L'Evangeli, no és sempre una paraula que proclamada ara i aquí t'invita sempre a la conversió contínua? Com pots pensar que no et dirà res de nou avui? Dubtes de la contínua novetat de l'Evangeli? En fas un text mort? És Paraula viva i eficaç! Podríem no haver escoltat –cosa realment greu– si, de fet, no haguéssim volgut escoltar, no fos cas que aquesta Paraula ens fes remoure totes les seguretats on hem recolzat la nostra vida, fins i tot les religioses! No fos cas que ens fes recordar que no hem perdonat un germà, que no parlem amb ell; no fos cas que invitant-nos a perdonar el germà que ens ha ofès, ens veiem portats a pensar perquè estem ofesos amb ell i això encara ens porti a pensar que potser el que ens va dir o ens va fer i ens va ofendre tant, ens ho deia pel nostre propi bé; no fos cas que havent de perdonar ens trobem que, de fet, som nosaltres els qui hem de demanar perdó!

Hàgim escoltat o no, aquest Evangeli és diàfan i clar: com una daga de dos talls que s'enfonsa i divideix. Tot i la seva claredat, sant Pau ens invita sempre a no deixar de predicar, a no deixar de comentar i desgranar la Paraula de la vida. Per això cal dir alguna cosa sobre la paraula que acabem d'escoltar.

La paràbola de l'Evangeli serveix per il·lustrar plàsticament i clara la importància que el perdó té per al Senyor. «Que n'ets, de mal home! Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute. No t'havies de compadir del teu col·lega, com jo m'havia compadit de tu?» En la paràbola, el Senyor exagera els termes de la comparació per demostrar precisament quant n'és d'important el perdó del germà per al Senyor. Si, doncs, Déu ens ha perdonat tant, infinitament molt més del que el rei de la paràbola va perdonar al seu ministre (cosa que ja era en sí moltíssim), per què nosaltres que ens diem cristians som tant sovint tant durs de cor que som incapaços de perdonar? Què demanem cada dia quan resem en el Parenostre: perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors? Si no perdonem les possibles ofenses dels nostres germans i demanem que Déu perdoni les nostres, què fem? pretenem enganyar Déu? Només ens enganyem a nosaltres mateixos. Si trobem alguna paraula dura dins la Paraula de Déu és precisament la que fa referència a l'home que no perdona. «És odiós irritar-se i guardar rancúnia, però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se. El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor, que li demanarà compte rigorós dels seus pecats». És odiós guardar rancúnia... qui guarda rancúnia i es passa el dia rosari en mà, no fa sinó comèdia: hi ha la falsedat instal·lada a la seva boca i té la hipocresia dins del seu cor! Ben poc pot esperar de la misericòrdia de Déu qui és incapaç d'allunyar de si la rancúnia i la venjança, qui és incapaç de «perdonar de tot cor el seu germà». I és que el perdó no només ens apropa al cor mateix de Déu sinó que ens fa esdevenir més allò que som: homes. Qui no perdona el germà que l'ha ofès, es replega sobre si mateix i tanca les portes del seu cor, aquelles portes per on Déu, precisament podria entrar a fer estada a casa seva.

Acollim la invitació del Crist a perdonar perquè suplicar sincerament: perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 24è durant l'any (Cicle A)

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre l'evangeli de sant Mateu (LXI,1,5)
En la paràbola del deutor que no volgué compadir-se del seu col·lega, el Crist ens demana dues coses: primer, de condemnar els nostres propis pecats, després, de perdonar els pecats dels altres; i vol que fem allò primer a causa d'això segon, perquè aleshores ens serà molt més fàcil: perquè el qui té presents els propis mancaments serà menys sever amb el seu company de misèria. I perdonar, no solament amb la boca, sinó del fons del cor, per tal de no girar envers nosaltres el ferro amb el qual creiem travessar els altres. ¡Quin mal pot fer-te el teu enemic, que sigui comparable al que et fas a tu mateix, ja que el rancor que li guardes atreu damunt el teu cap la condemnació de Déu! En canvi, si li oposes una saviesa i una moderació veritablement cristianes, el mal que pugui fer-te recaurà damunt d'ell, i serà ell sol a sofrir-ne les conseqüències. Però si et deixes dominar per la indignació i la ira, en sofriràs tu el mal, no pas pel greuge que ell t'ha infligit, sinó pel ressentiment que li guardes en el teu cor.

No diguis, doncs: «M'ha ultratjat, m'ha calumniat, m'ha fet molt de mal», perquè com més dius que t'ha fet mal, més mostres que t'ha fet un bé, ja que t'ha donat l'ocasió de purificar-te dels teus pecats. Així, com més t'ofèn, més et permet d'obtenir el perdó de les teves pròpies faltes.

Pensa, doncs, en tots els avantatges que pots treure d'un greuge sofert humilment i amb dolcesa. Primerament, —i això és el més important— et guanyes el perdó de les teves faltes; després t'exercites a la paciència i al coratge; en tercer lloc, adquireixes la dolcesa i la caritat, perquè el qui és incapaç d'enutjar-se contra el qui li causa un dolor tindrà molta més caritat envers els qui l'estimen. En quart lloc, desarreles totalment del teu cor la ira i el ressentiment, avantatge al qual cap altre bé no es pot comparar, perquè el qui allibera la seva ànima de la ira, la deslliura igualment de la tristesa: la seva vida no es corsecarà en tristeses ni en vanes inquietuds. El qui no sap odiar no coneixerà mai la tristesa: fruirà d'una joia i d'una benaurança sense límits. Ben mirat, quan odiem els altres, és a nosaltres mateixos que ens fem el mal, i quan els estimem, ens fem bé a nosaltres mateixos.

¿Em diràs potser que l'enemic t'ha fet una injustícia? Raó de més per compadir-te'n: no ets pas tu qui ha ofès Déu, sinó ell; en canvi, tu seràs feliç si el suportes. Recorda't que Crist, a punt de morir a la creu, plorava pels qui el crucificaven. Aquest ha de ser sempre el nostre comportament.

Sant Bernat, Sermó 2n de Pentecosta
El perdó és un pa d'una altra mena. Us prego que en recolliu també amb cura aquests bocins, perquè no es perdi res. Són molt saborosos i més dolços que la mel de la bresca. De tal manera Déu em va perdonar i tan liberalment va cancel·lar totes les meves ofenses, que ni em condemna, portat de la venjança; ni m'humilia amb retrets; ni deixa d'estimar-me quan me'ls imputa. N'hi ha que perdonen i no es vengen, però acostumen a fer-ne sempre retret. Altres callen, però no obliden i guarden rancor. Res d'això no és perdonar de debò. Què diferent és la clementíssima naturalesa divina! Sempre és generosa i perdona sense reserves. De tal manera que, per a consol dels pecadors penedits, on abunda el pecat sol sobreabundar la gràcia.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Em dius a la teva carta: «la bellesa és una part necessària de la nostra vida quotidiana, cada dia tenim moments en què albirem una ocasió per a la bellesa. l'"afecció" em fa parar sempre a mig camí».

Carme, aquest bell pensament teu és per viure'l amb un tarannà contemplatiu, que no és el mateix que dir amb un tarannà de monjo, sinó, simplement amb un ritme humà. Jo crec que viure amb un tarannà contemplatiu és viure amb un tarannà humà. Si més no, penso que és fonamental viure, avui, establint una relació entre aquestes dues paraules: contemplació i humanitat. És la condició per a la bellesa, altrament reeixiran l'angoixa, la desesperança, la lletjor.

Diu el salm 132: «Que n'és bo i agradable viure tots junts els germans». És perfum preciós, és rosada, és vida.

Jo crec que el camí cap a la contemplació d'aquesta bellesa, passa pel perdó. La vida amb el seu dinamisme ens separa, ens allunya, ens enfronta. Per això Crist en el seu ensenyament als seus deixebles posa l'accent en el camí invers: perdonar fins a setanta vegades set. Sempre. Es tracta, doncs de fer cada dia el camí invers, buscar i seguir els viaranys de la bellesa. I cada dia hi ha moments per donar lloc a aquesta bellesa.

Fa uns dies contemplava al diari una fotografia presa des d'una sonda enviada a Jupiter. Mostrava en la llunyania de l'univers dos punts propers, lluminosos: eren la Terra i la Lluna, com des de la nostra terra podem contemplar Júpiter o alguna estrella més brillant. Contemplant aquesta imatge tan bonica, pensava com dins d'aquell punt de llum —així es veia la Terra— ens dediquem en ocasions «amb molt fervor i acarnissament» a destruir bellesa. Estem perduts en l'Infinit. Jo diria que «estem perduts en Déu». Carme, estem perduts en la bellesa. Necessitem despertar cada dia la consciència d'aquesta realitat. I no dedicar-nos a destruir bellesa, en aquest món bonic que el Senyor, el nostre Déu, manté a les seves mans amb amor de Pare i de Mare.

Potser ens pot ajudar a això pensar en la paraula de sant Pau: «Cap de nosaltres no viu ni mor per a si mateix».

Llavors jo no hauria d'estar enganxat a res, a ningú, ni, sobretot, al meu «jo»; viure per a un altre, sempre obert a un dinamisme de vida, de servei, d'encontre. Sempre intentant pintar amb colors una paraula: perdonar.

Perquè el perdó és l'expressió més bella de l'amor. I l'amor és la Bellesa. Sobretot la Bellesa del Crucificat, que és la Bellesa lliurada en l'amor fins a l'extrem.

Carme, gràcies per recordar-me que «la bellesa és un part necessària de la nostra vida quotidiana». Una abraçada,

+ P. Abat

8 de setembre del 2011

EL NAIXEMENT DE SANTA MARIA VERGE

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Mi 5,2-5; Sl 12,6, Rm 8,28-30; Mt 1,1-16.18-23

Aquesta festa mariana té l'origen en la dedicació d'una Església a Jerusalem, en el segle Vè o VIè, que més tard es convertirà en el que avui és la Basílica de Santa Anna. En aquesta església sant Joan Damascè va saludar la Verge amb una de les seves homilies: «Déu vos salve, Probàtica, Santuari diví. Déu vos salve, Maria, dolcíssima filla d'Anna». La festa va passar en el s. VIIè a Roma. Va ser una referència, temps després, per establir la data de la Immaculada Concepció. El Papa Pius Xè va treure aquesta celebració del grup de les festes de precepte.

Escriu sant Andreu de Creta, que va pronunciar diverses homilies sobre el Misteri del Naixement de la Verge: «Aquí trobem el resum dels beneficis de Crist envers nosaltres, la manifestació dels misteris i la transformació de la naturalesa: Déu es fa home i a l'home se li concedeix la deïficació. A la resplendent i manifesta presència de Déu entre els homes, li corresponia una introducció joiosa, que precedís al gran do de la nostra salvació. Aquesta solemnitat del naixement de la Mare de Déu ve a ser un preludi; i la perfecta unió del Verb amb la carn és el terme. Amb raó s'ha de celebrar el misteri d'aquest dia i a la Mare del qui és la Paraula de Déu s'ha d'oferir també l'obsequi de les paraules, perquè ella en res es complau tant com en la Paraula, i en la reverència prestada per mitjà de les paraules». (Homilia 1)

L'obsequi nostre més preciós i viu, en aquesta solemnitat, i en la nostra vida, serà reflexionar sobre la Paraula de Déu proclamada, que, juntament amb el Pa de l'Eucaristia, és llum resplendent que brilla al cor del misteri i que se'ns ofereix per enfortir-nos en el camí i il·luminar els nostres passos.

A la primera lectura el profeta Miquees fa l'anunci d'una plenitud que arribarà en el temps de la història: Aquesta plenitud té un nom, CRIST. Un Crist que neix, que surt de Betlem, un petit llogarret. Ja és tot un signe, que el qui ve per pasturar Israel amb la força del Senyor, el nostre Déu, triï el camí senzill, el camí de l'anorreament, el camí dels pobres. Ell serà la nostra pau. Ens convé no oblidar aquesta afirmació del profeta, quan la nostra tasca primera és cercar Déu. Déu ve a través de Santa Maria amb el nom de la pau. I a Maria, com a portadora d'aquesta pau de Déu revestida de la nostra naturalesa, l'anomenarem «Reina de la pau».

Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen. Ningú no dubta a afirmar que estimem Déu. Però no oblidem l'ensenyament de Pau: «Ell ens destina a ser imatges vives del seu Fill».

La nostra condició de cristians, d'estar arrelats en Crist, ens demana donar una determinada imatge. Una imatge que no triem nosaltres, sinó el mateix Déu que ens destina a una imatge de pau. Una pau que no poden ser meres paraules buides, com és la pau d'aquest món del qual diu l'Escriptura: «Quan diguin pau, pau, llavors vindrà sobre ells la violència i la guerra». I és que la pau ha de començar en el cor de cadascun de nosaltres. Deixar que ell ens purifiqui, que la Pau engendri pau dins nostre.

No és fàcil, avui, viure pacificats, ja que tenim el cor ple d'interessos contraposats, que no afavoreixen la serenitat interior. Això demana de nosaltres un treball ardu permanent. Arribar a tenir una imatge de pau, arribar a ser pacificadors, demana també viure un llarg procés interior, on anem donant prioritat a un interès únic: deixar que ens domini Crist, Príncep de pau.

Podem percebre alguna cosa d'aquest treball prenent nota de l'evangeli, que comença amb la genealogia de Jesucrist. Al llarg d'aquesta història d'Israel que culmina en el naixement de Crist contemplem un ventall molt divers de persones de diferents pobles, de persones fidels i no fidels a Déu. Déu pacient sempre amb nosaltres, porta la història de la humanitat amb una paciència divina, és a dir, una paciència que vol ser salvació per a tots. Per això no menysprea cap dels fils de la humanitat que poden ser portadors de la llum de la pau. Per això contemplem tanta riquesa de matisos en la genealogia de Crist. Matisos de santedat i de pecat, matisos de grandesa i d'humilitat.

La saviesa de Déu va conduint tot el dinamisme de la història perquè tot conflueixi a Betlem, a la falda de Santa Maria, un esdevenir de Déu en la vida de Maria que dóna nom al Misteri aparegut en la vida dels homes: «Déu amb nosaltres».

I podem dir a Maria amb les paraules d'una carta d'Adam de Perseigne: «El teu naixement pot considerar-se amb tota justícia, com l'aurora amb la qual s'inicia el dia de la gràcia, que posa fi a la nit de la infidelitat i de la ignorància. Concebent el Sol de justícia tu ets il·luminada com la lluna, plena amb els beneficis dels raigs del sol».

Quan contemplem un món que tria com a saviesa el camí de l'autosuficiència, l'orgull d'un cor dur, els camins de la grandesa pura i dura, a costa de trepitjar els qui se li posen al davant, tenim la temptació de preguntar-nos si Déu ha triat el bon camí. Tenim la temptació de preguntar-nos si l'elecció de l'anorreament, de la pobresa per part de Déu és el camí correcte per portar la pau al cor dels homes.

Però contemplant la grandesa de Maria manifestada en la seva humilitat, en la seva submissió a l'obra de Déu; contemplant com el misteri diví ha arrelat en una criatura humana, ens neix també la pregunta de si encara ens trobem en la nit de la infidelitat i de la ignorància, i per això volem saludar Maria amb aquestes paraules de sant Andreu de Creta:

«Salve, plena de gràcia, salve, oh tota resplendent, per la qual ha desaparegut la foscor i ha brillat la llum».

4 de setembre del 2011

DIUMENGE XXIII DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ez 33,7-9; Sl 94; Rm 13,8-10; Mt 18,15-20

Estimats germans i germanes:

Per tractar el tema de la correcció fraterna hem d'obrir la Bíblia amb una mà, i amb l'altra la Regla de sant Benet. «Veniu, celebrem el Senyor... adorem-lo. Tan de bo que avui sentíssiu la seva veu: no enduriu els cors» (salm 94). «Escolta, fill, els manaments del Mestre» (RB Pro, 1). El Magisteri de l'Església completa els ja tan coneguts passos de la Lectio Divina (lectura, meditació, oració i contemplació) amb l'acció, «que mou la vida del creient a convertir-se en do per als altres per la caritat» (Verbum Domini, 87). Do que, desplegant-se de diverses maneres, arriba a un objectiu: unes relacions més sanes i equilibrades perquè som fills de Déu i donem gràcies a Déu en cada Eucaristia, perquè l'amor mou a l'acció.

La comunitat cristiana no és una massa indeterminada sinó un lloc d'encontre personal on aprenem a perdonar perquè reconeixem que el pecat hi existeix i és difícil d'evitar. Hem de corregir i redreçar els mals camins, propis i dels altres. El Senyor digué al profeta Ezequiel: «T'he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble». No és suficient esdevenir bons, cal ajudar els altres a apartar-se del mal, dels comportaments que trenquen la comunió. Jesús no es desanima davant les nostres febleses i ens proposa un procés gradual de reconciliació que ens faci responsables. Quan ens equivoquem necessitem que algú cregui en nosaltres. Un pecador ajudat i penedit pot convertir-se en una persona profundament humana. Crist digué: «Vés a trobar el teu germà i parleu-ne vosaltres dos sols». Sant Benet sap que caminem entre llums i tenebres, que quelcom dins nostre ens manté presoners del mal; però anem a la llum pel camí de la creu. Som purificats quan abracem la nostra pròpia creu i anem humilment a l'encontre de l'altre. «Fer les paus abans de la posta del sol amb qui s'hagi renyit» (RB 4,73). Se'ns invita a ser valents i decidits, capaços d'enfrontar-nos als problemes, de donar explicacions del propi comportament i acceptant el dels altres. El mutisme origina malentesos i angoixes. El parlar amb qui tenim un conflicte és font de reconciliació; és difícil, reconec que per a mi ho és. La correcció fraterna prudent i oportuna és font de perdó i de reconciliació, que obren les portes a grans possibilitats de cooperació i creativitat.

El següent pas requereix la intervenció de persones sàvies i experimentades amb capacitat de discerniment, que ens sàpiguen acompanyar i animar, que ens facin comprendre els nostres defectes superables i les nostres possibilitats reals. La Gràcia de Déu ens ajuda a veure el rostre bell de l'ànima del nostre germà. La fe ajuda a obrir-nos al germà, i la humilitat ens allibera de l'autosuficiència. Segons Benet XVI, «tenim necessitat de homes i de dones que mantinguin fixa la mirada en Déu, aprenent d'Ell la veritable humanitat». Així, passarem pel costat del nostre germà sense ignorar-lo, i augmentant la nostra disponibilitat.

Finalment cal que fem com els pescadors que estenen les xarxes al port després de les jornades de lluites i treballs navegant, per tal de recompondre-les: ho fan cantant, alegres, units i agraïts perquè saben que tornaran amb ànims renovats a recomençar el dia a dia. Aquesta és una preciosa paràbola sobre la pregària. Si els bons propòsits i el treball interior constant no ens permeten d'avançar, llavors, més que mai, cal abandonar-se totalment en mans de Déu i en les exigències de l'amor: «No desesperar mai de la misericòrdia de Déu» (RB 4,74). La nostra pregària humil, confiada i constant esdevé bàlsam guaridor i llum orientadora: és la màgica clau que obre reixes de separació, que aplana muntanyes de divisió i transforma els nostres cors. Escriu un monjo «que si l'ànima està habitualment orientada a Déu... aprendrà el benaurat oblit de tot allò que no és el seu Amor».

Germans estimats, la pregària constant és una invitació a beure de l'Aigua Viva del perdó i de la misericòrdia. Junt a aquest pou, Crist ens perdona, com a la samaritana, les nostres culpes, i vessa sobre nosaltres el seu amor i comprensió.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY
Diumenge 23è durant l'any (Cicle A)

Del comentari a l'evangeli segons sant Mateu, d'Orígenes, prevere
«Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà». Els músics usen el mot "concert" per indicar d'una manera particular aquest acord de les veus. En efecte, en harmonia hi ha sons que formen acords, mentre que d'altres sons formen dissonàncies. En un altre indret, l'evangeli torna a fer servir aquest mot: «symphoneuo», provinent de la ciència musical, que traduïm per posar-se d'acord. En la paràbola del fill pròdig se'ns diu que quan el fill gran es trobava prop de la casa, «va sentir "symphonias"», és a dir, «músiques i balls». Calia que el fill de la perdició, un cop retrobat, sentís ressonar un concert per alegrar tota la casa, en signe de l'harmonia restablerta amb el seu Pare gràcies al penediment.

Però si vols veure com aquest acord regna sobre la terra entre els homes, aleshores fixa't en aquells per als quals foren pronunciades aquestes paraules: «Estigueu units els uns als altres amb un mateix esperit i amb uns mateixos sentiments», i que intentaven de realitzar aquesta paraula: «La multitud dels creients no tenien sinó un sol cor i una sola ànima». Vivien units de tal manera, que entre ells no hi havia la menor dissonància, tal com les cordes del saltiri donen sempre acords harmònics. Perquè la dissonància divideix, mentre que l'harmonia uneix. Les dissonàncies fan fugir el Fill de Déu, que només es troba allí on regna l'harmonia: «La perfecta cohesió dels esperits», tal com diu l'Apòstol, és a dir, la comunió en els mateixos principis de la fe; i la cohesió de les voluntats, és a dir, el fet de compartir la mateixa vida. Vet aquí el sentit de les paraules de l'evangeli: «si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà».

És ben clar que si el Pare del cel refusa a alguns el que demanen, és que a la terra no han sabut unir les seves veus. Aquesta és la raó per la qual sovint no som escoltats en les nostres pregàries: perquè entre nosaltres no hi ha acord en aquesta terra, ni de pensament, ni en la nostra manera de viure. I, amb tot, nosaltres som el Cos de Crist. Déu ha disposat els diversos membres, cadascun en una perfecta cohesió i en un perfecte acord: «Si un membre sofreix, tots els altres sofreixen amb ell, i si un membre és honorat, tots els altres s'alegren amb ell». Nosaltres, doncs, hem de procurar mantenir i conservar aquest acord, nascut de la divina harmonia.

Perquè de la mateixa manera que un concert de veus discordants és desagradable a l'oïda, Déu no pot experimentar complaença envers l'Església quan els seus cants són discordants, i ni tan sols no els escolta. Procurem, doncs, d'estar en perfecta harmonia, per tal que, reunits en el nom de Crist, tinguem el Crist enmig nostre, ell que és la Paraula de Déu, la Saviesa de Déu, la Força de Déu.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Ramón,

«No quedeu a deure res a ningú, si no és l'amor, que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la llei... Qui estima, no fa cap mal als altres.»

L'amor és l'energia que mou el món. Aquest món, fidel a aquesta llei de l'energia divina, continua el seu curs dia rere dia... La part de llibertat d'aquest món que està ubicada a la criatura humana ja fluctua més, potser perquè la criatura humana no arriba a ser del tot conscient de la saviesa i de la força de l'amor. Un amor fidel a l'energia original. M'agrada el paràgraf de la teva carta on escrius: «Jo em trobo dintre Déu, des dels meus 34 anys, quan em va permetre veure el mateix Déu, que em van ensenyar, en unes dimensions d'amor, en evolució constant cap a Ell, que encara em sedueix en els últims anys de la meva vida, com si ho estigués palpant».

Tots ens trobem dintre d'aquest Déu amor, o també m'agrada afirmar que aquest Déu amor roman dintre nostre per engendrar en el nostre interior aquesta gran energia de l'amor que tant necessita la nostra societat. Perquè crec que només podem evolucionar cap a Ell des del nostre «jo» més íntim, per viure la seva seducció.

Jo crec que quan dos joves, un noi i una noia, viuen un amor autèntic, viuen la seducció de l'amor, ho viuen, sí, pensant en l'altre, que tenen davant o llunyà, però cada un viu l'experiència des de la presència de l'altre en el propi cor. Què és més real? Què és el que permet viure una veritable seducció de l'amor?: La vivència externa, o la interior? Amb Déu passa el mateix, o potser no, perquè a Déu no el veiem fora de nosaltres, ni a prop, ni lluny, no és un objecte. Déu només pot ser experiència dintre meu; només se'ns permet veure Déu en l'experiència del nostre cor. I dubto de l'eficàcia dels predicadors de la divinitat que no arriben al cor dels seus oients. Recordaren doctrines que els nostres avantpassats en la fe van viure, però que si nosaltres no les vivim, no serveixen per a res.

Per això és tan important el missatge de reconciliació de l'evangeli (Mt 18,15-20), el missatge de perdó i reconciliació que ens ha portat Jesucrist, (2Co 5,18 s), i que necessita arrelar molt més en els nostres cors. Tot això em recorda Ramon Llull en el seu Llibre de l'Amic i de l'Amat: «Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué:—Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments? (n. 209)

Veritablement, Ramon necessitem la teva tarja de visita: «Ser» menys que «res», amor i molta imaginació a favor d'aquest Déu. Em queda algun punt més de la teva carta per fer comentaris, però ho deixo per un altre dia. Et desitjo una feliç festa de sant Ramon. Que ell et beneeixi. Una abraçada

+ P. Abat

2 de setembre del 2011

SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 125; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

«Reconegueu en els vostres cors el Crist; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom que us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte... Glorifiqueu Crist en els vostres cors.»

El punt de partida és Crist. De ben segur que avui, Bernat, Maria i Gràcia serien uns desconeguts per a nosaltres si no s'haguessin trobat amb el Crist. Sembla que hi va haver una trobada ocasional del musulmà Ahmed amb Crist a Poblet, i a partir d'aquí es desencadena una història nova.

És la història nova d'una persona que es deixa embolcallar pel misteri de la persona de Crist, una història nova que porta a una vida monàstica, una vida contemplativa que es projectarà en una acció apostòlica valenta, generosa, en un testimoni de Crist que el portarà fins a la mort. «No hi ha amor més gran que donar la vida pels seus amics.» És el que fa Crist, en revestir-se de la nostra naturalesa humana. Però anunciant clarament: «si m'han perseguit a mi també us perseguiran a vosaltres», fent realitat la veritat de l'Evangeli que acabem d'escoltar. Bernat, amb les seves germanes Maria i Gràcia, són odiats per causa del nom de Crist, i perseguits per la seva pròpia família. I aquest és un fenomen que, malauradament, continua repetint-se en els nostres dies. Però, qui és aquest Crist pel qual Bernat Maria i Gràcia fan una opció tan decidida, tan arriscada, tan radical? Aquest Crist, que sant Pere recomana que estigui en el nostre cor, com a punt de partida del testimoni de la nostra vida creient.

El retrat, o la resposta més fidel la tenim en els Evangelis, i en general en totes les Sagrades Escriptures, que es refereixen a Ell. Però també tenim molts testimonis que ens parlen d'ell, i l'han confirmat amb la seva vida i la seva mort, i que ens poden ajudar a il·luminar les figures de Bernat, Maria i Gràcia.

Diu sant Ignasi d'Antioquia: «Crist és el cant que neix de la vostra concòrdia i la caritat harmoniosa». (Ef IV,1) En aquesta societat on hi ha tant dèficit de concòrdia i d'harmonia, és normal un desconeixement de Crist. També suggereix sant Ignasi: «una sola pregària, una sola súplica, un sol esperit, una sola esperança en la caritat, en una alegria sense taca: això és Jesucrist, millor que ell no hi ha res». (Magn VII, 1) Viure la tensió de la unitat, de la reconciliació com la van arribar a viure Bernat, Maria i Gràcia. Aquesta herència també la necessitem en els nostres dies. Un Crist trossejat i guardat a la nevera en una gran blasfèmia.

Crist, per Climent d'Alexandria és «la Paraula de la veritat, la Paraula que preserva de la mort, que regenera l'home, estímul de la salvació que allunya la rutina, que edifica un temple entre els homes per establir-hi la mansió de Déu. Procura que aquest temple sigui pur, i abandona al vent i al foc, com flors caduques, els plaers i la desídia. Cultiva amb prudència els fruits de la temprança i consagra a Déu la teva vida». (Exhortació als pagans, c. 11)

És un altre perfil important de la persona de Crist que ens suggereix un treball personal interior, que ens renova des de dins i ens empeny amb força a ser testimonis d'aquest Crist. Però aquest és un treball ardu, dur, difícil, com ja ho havia anunciat el Senyor: «si m'han perseguit a mi també us perseguiran a vosaltres».

La lectura del Siràcida ja ens avisa d'aquests contratemps o combats contra la nostra fe, quan parla «de les mossegades dels qui ens devoren, de la mà que atempta contra la nostra ànima, de les moltes tribulacions, de l'ofec del foc que ens envolta, de la paraula mentidera, de la calúmnia». També aquestes són riscs dels nostres dies. L'escenari de la vida humana ha canviat poc.

Però l'autor del Siràcida sap de la intervenció de Déu en la història i en la vida del seu poble. I se sent segur de la intervenció de Déu que es repeteix al llarg de la història a favor de l'home. I tot recordant aquesta misericòrdia, no fa sinó donar gràcies i lloar Déu. Els suports humans fallen en aquesta vida, però qui està en Crist sap que la seva pregària és escoltada.

Unamuno ens dirà una altra paraula definitiva sobre Crist: «Ets l'home etern, que ens fa homes nous. La teva mort és un part». (Intro. El Crist de Velázquez)

La història es repeteix: Déu actua en Crist a través de la vida de Bernat, Maria i Gràcia, que, atrapats per l'amor del Crist, el glorifiquen i donen una raó clara de la seva esperança. Però la història segueix, i en aquesta història continuen naixent homes nous, i en aquesta història continua hi havent la tensió entre les forces del bé i les forces del mal. La mort de Crist a la creu és el punt crucial de l'infantament de l'home nou. Aquest és un procés permanent en la història de l'Església, en la vida dels homes d'aquest món, en la vida de cadascun de nosaltres.

La festa dels sants Bernat, Maria i Gràcia és una ocasió molt oportuna per aprendre que aquest naixement de l'home nou té un preu que passa per la creu, però que sense aquest pas no arribem a la glòria de la Resurrecció, el Crist gloriós i total. Però sempre el punt de partida és Crist en el cor.