Estimat Ramón,
«No quedeu a deure res a ningú, si no és l'amor, que us deveu els uns als altres. Qui estima els altres ha complert plenament la llei... Qui estima, no fa cap mal als altres.»
L'amor és l'energia que mou el món. Aquest món, fidel a aquesta llei de l'energia divina, continua el seu curs dia rere dia... La part de llibertat d'aquest món que està ubicada a la criatura humana ja fluctua més, potser perquè la criatura humana no arriba a ser del tot conscient de la saviesa i de la força de l'amor. Un amor fidel a l'energia original. M'agrada el paràgraf de la teva carta on escrius: «Jo em trobo dintre Déu, des dels meus 34 anys, quan em va permetre veure el mateix Déu, que em van ensenyar, en unes dimensions d'amor, en evolució constant cap a Ell, que encara em sedueix en els últims anys de la meva vida, com si ho estigués palpant».
Tots ens trobem dintre d'aquest Déu amor, o també m'agrada afirmar que aquest Déu amor roman dintre nostre per engendrar en el nostre interior aquesta gran energia de l'amor que tant necessita la nostra societat. Perquè crec que només podem evolucionar cap a Ell des del nostre «jo» més íntim, per viure la seva seducció.
Jo crec que quan dos joves, un noi i una noia, viuen un amor autèntic, viuen la seducció de l'amor, ho viuen, sí, pensant en l'altre, que tenen davant o llunyà, però cada un viu l'experiència des de la presència de l'altre en el propi cor. Què és més real? Què és el que permet viure una veritable seducció de l'amor?: La vivència externa, o la interior? Amb Déu passa el mateix, o potser no, perquè a Déu no el veiem fora de nosaltres, ni a prop, ni lluny, no és un objecte. Déu només pot ser experiència dintre meu; només se'ns permet veure Déu en l'experiència del nostre cor. I dubto de l'eficàcia dels predicadors de la divinitat que no arriben al cor dels seus oients. Recordaren doctrines que els nostres avantpassats en la fe van viure, però que si nosaltres no les vivim, no serveixen per a res.
Per això és tan important el missatge de reconciliació de l'evangeli (Mt 18,15-20), el missatge de perdó i reconciliació que ens ha portat Jesucrist, (2Co 5,18 s), i que necessita arrelar molt més en els nostres cors. Tot això em recorda Ramon Llull en el seu Llibre de l'Amic i de l'Amat: «Trobà l'Amic un home que moria sense amor. Plorà l'Amic la deshonor que l'Amat prenia per la mort d'aquell home que moria sense amor. I pregunta a aquell home per què moria sense amor; I ell respongué que per tal como no hi havia ningú que li hagués donat coneixença d'amor ni que l'hagués nodrit per esser amador. I per això l'Amic sospirà tot plorant, I digué:—Ah, devoció! ¿Quan sereu més gran, per tal que la culpa sigui més petita i que el meu Amat tingui molts fervents i ardits lloadors i amadors, que no vacil·lin a lloar els seus honraments? (n. 209)
Veritablement, Ramon necessitem la teva tarja de visita: «Ser» menys que «res», amor i molta imaginació a favor d'aquest Déu. Em queda algun punt més de la teva carta per fer comentaris, però ho deixo per un altre dia. Et desitjo una feliç festa de sant Ramon. Que ell et beneeixi. Una abraçada
+ P. Abat
