Salm 26 [25]
1 Fes-me justícia, Senyor! És honrat el meu camí.
Confio en el Senyor, no tinc por de caure.
2 Examina'm, Senyor, posa'm a prova,
depura'm al foc el cor i les entranyes.
3 Tinc present el teu amor,
visc d'acord amb la teva veritat.
4 No m'assec amb homes falsaris,
no tinc tractes amb gent malèfica;
5 detesto les colles de malvats,
no m'assec amb els impius.
6 Ja que estic net de culpa, em rento les mans
i giro entorn del teu altar, Senyor,
7 cantant ben alt l'acció de gràcies
i anunciant les teves meravelles.
8 Senyor, m'estimo la casa on habites,
l'indret on resideix la teva gloria.
9 No em comptis entre els pecadors,
entre els homes que cometen crims de sang;
10 a les seves mans hi ha males intencions,
són plenes de regals per subornar.
11 la meva vida és honrada:
allibera'm i compadeix-te de mi.
12 Els meus peus van pel camí dret;
beneiré el Senyor enmig del poble reunit.
Idees generals sobre el salm
El salm presenta un judici d'apel·lació. Un home, potser un levita, acusat en fals, apel·la al tribunal de Déu en el temple. Ve a ser un acte de confiança en Déu jutge. La consciència no m'acusa de res que sigui greu, diria l'acusat, però, tot i això, em sotmeto al judici de Déu.
La conducta es manifesta en actes externs, que es poden constatar, encara que sempre queda una zona amagada d'actituds, intencions, que l'home no aconsegueix conèixer o dominar, i que ara sotmet al judici de Déu.
Pr 20,27 diu: «La llàntia del Senyor és l'alè que ha infós en l'home: li ressegueix els racons més íntims». Però n'hi ha d'altres: Pr 16,2: «L'home creu que sempre actua de manera irreprotxable, però Déu és qui sospesa les intencions». Pr 21,2: «L'home creu sempre que els seus camins són dreturers, però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor». O el salm 19,13.
Presenta el perfil dels malvats amb diversos noms: perversos, mentiders, malfactors. El perfil del salmista podria semblar d'autosuficiència, però el conjunt no dóna aquesta impressió. La seva protesta més aviat és la necessitat que la seva consciència sigui ratificada per Déu. Potser es refereix més a una honradesa substancial, sense delictes greus.
Un text paral·lel podria ser 1Co 4,3-4.
Aquesta purificació prèvia és necessària per participar en el culte.
Llegeix
Llegiu el salm a la llum de les idees generals, tot considerant la vostra pròpia conducta com a persona religiosa. Considereu també els vostres adversaris, o les circumstàncies que sotgen la vostra vida de fe. Situacions positives o negatives que us porten a viure una vida de confiança en el Senyor.
Medita
v.1 Comença mostrant la confiança en el Senyor, que no es recolza en la seva conducta, sinó que, fidel a l'Aliança, es fia de Déu. Per això no s'ha desviat. «Aquell dia jo et salvaré: no cauràs víctima de l'espasa, tindràs la pròpia vida com a premi, perquè has confiat en mi» (Jr 39,18). La fe és una confiança plena en Déu fruit d'una relació personal viva i conscient que sense ell res podem fer. «Qui es refia d'ell mateix és un neci» (Pr 28,26). Són molts els textos de l'Escriptura que ens parlen de la confiança en Déu: Sl 12,6; Sl 21,5-6; Sl 35,11; Is 42,6-9; Is 51,1-2.
«Qui pensa rectament de Déu i el busca amb un cor senzill, a aquest, Déu se li mostra com es va mostrar al cec de naixement.» (Sant Ciril d'Alexandria)
v. 2 A l'home només pot jutjar-lo Déu, que coneix el seu interior, un espai a on no arriba mai la mirada humana: «No et fixis en el seu aspecte ni en la seva estatura. El que val no és allò que l'home veu: l'home veu l'aparença, el Senyor el fons del cor» (1 Sa 16,7). Per aquesta mirada parcial, superficial, és pel que l'home no ha de jutjar, ni tan sols a si mateix. Més aviat ha de tenir la preocupació d'obrir el cor. De tenir la mirada inclinada cap a l'espai interior on «es mou» Déu (cf. Sl 138).
v. 3 La bondat de Déu s'ha manifestat en el seu misteri revelat en la Paraula. Aquí trobem la veritat autèntica de l'home i de Déu. I meditant aquesta Paraula assíduament, els nostres passos tenen sempre la llum del Senyor. Així ho afirma Eusebi de Cesarea: «Jo tinc sempre davant els ulls la vostra misericòrdia, i m'esforço per ser lleial a Vós». O com comenta Paul Claudel: «Tinc un esperit gran obert a la teva Veritat».
v. 4-5 Els verbs «seure» i «caminar» ens recorden també el salm 1. Qui camina sota la llum del Senyor, de la seva Paraula, posa la seva vida sempre a la llum del dia. Diu Isaïes: «Ai dels qui volen amagar els seus projectes al Senyor! Tot ho tramen en l'obscuritat i pensen: ningú no ens veu, ni sap què fem» (Is 29,15). Pr 22,17 ens convida a «escoltar les sentències del savi, i a guardar-les».
v. 6-7 Referència al culte que apareix amb certa profusió: ritus, paraules, actitud, lavatori i processó, lloança i relat, amor a la casa de Déu. És la invitació d'Isaïes: «Renteu-vos, purifiqueu-vos, traieu de davant meu les vostres accions dolentes, deixeu de fer el mal i apreneu a obrar el bé» (1,16). Escriu sant Ciril de Jerusalem: «Les mans són el símbol de l'acció; en rentar-les suggerim la puresa dels nostres actes». Necessitem d'aquesta purificació per tornar a començar un diàleg amb Déu. És un ritu amb el qual comencem sempre l'Eucaristia.
v. 8 La bellesa d'aquesta casa la contemplem en el món de la creació, la bellesa d'aquesta casa Déu la vol també en el cor de l'home. La bellesa és un indici de la presència de Déu, que s'ha manifestat d'una manera especial en la nostra naturalesa assumida pel Verb de Déu. En aquest sentit escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «El desenvolupament de la bellesa ha trobat la seva saba en el misteri de l'Encarnació. En efecte, el Fill de Déu, en fer-se home, ha introduït en la història de la humanitat tota la riquesa evangèlica de la veritat i del bé, i amb ella ha manifestat també una nova dimensió de la bellesa, de la qual el missatge evangèlic està ple» (n. 5).
v. 9-10 El salmista demana de no veure's relacionat amb els pecadors. «Que no destrueixi el just amb el culpable, ja que no és propi de Déu» (Gn 18,24). «Déu no vol que ningú es perdi, vol la salvació de tothom» (2Pe 3,8 s).
v. 11 El salmista, en dir això, no es recolza en si mateix sinó en Déu, per això li demana que tingui misericòrdia d'ell. En aquesta línia s'expressa sant Pau: «Si d'alguna cosa ens podem gloriar és d'allò que assegura la nostra consciència: que ens hem comportat enmig del món, i especialment entre vosaltres, amb la simplicitat i la sinceritat que vénen de Déu; ens guiava la gràcia divina i no una saviesa humana» (2Co 1,12). «Qui pronuncia aquestes paraules (v. 11) guarda amb amor la pau de la seva ànima», diu Orígenes.
v. 12 «Tenir els peus ferms» és una expressió de seguretat total, especialment interna. «M'ha tret de la fossa fangosa, del llot i del fangar; ha plantat els meus peus sobre la roca i m'hi sento segur» (Sl 40,3). És la seguretat que trobem en Déu, i no en nosaltres mateixos. Per això convé recordar l'Escriptura: «Qui es pensi estar dret, que miri de no caure» (1Co 10,12).
Prega
«Feu-me justícia, Senyor, però ensenyeu-me a obrar amb justícia; sondegeu el meu cor, però, feu-me atent als vostres moviments en el meu cor. M'acosto al vostre altar per proclamar les vostres lloances, obriu-me els llavis per comptar les vostres meravelles. Seduïu-me amb la vostra bellesa, la bellesa del Crucificat, que camini cada dia sota la llum de la Bellesa, i la meva boca us beneirà, i cantarà la glòria i bellesa del vostre nom. Perquè Vós sou bo i l'amic dels homes. Amén.»
Contempla
En la soledat, i en el silenci, deixa que vinguin a la teva ment els punts del salm que més t'han commogut, i intenta aturar-t'hi.
