SANT BERNAT, MONJO DE POBLET, SANTA MARIA I SANTA GRÀCIA, MÀRTIRS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 51,1-12; Sl 125; 1Pe 3,14-17; Mt 10,17-22

«Reconegueu en els vostres cors el Crist; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom que us demani raó de la vostra esperança. Però feu-ho suaument i amb respecte... Glorifiqueu Crist en els vostres cors.»

El punt de partida és Crist. De ben segur que avui, Bernat, Maria i Gràcia serien uns desconeguts per a nosaltres si no s'haguessin trobat amb el Crist. Sembla que hi va haver una trobada ocasional del musulmà Ahmed amb Crist a Poblet, i a partir d'aquí es desencadena una història nova.

És la història nova d'una persona que es deixa embolcallar pel misteri de la persona de Crist, una història nova que porta a una vida monàstica, una vida contemplativa que es projectarà en una acció apostòlica valenta, generosa, en un testimoni de Crist que el portarà fins a la mort. «No hi ha amor més gran que donar la vida pels seus amics.» És el que fa Crist, en revestir-se de la nostra naturalesa humana. Però anunciant clarament: «si m'han perseguit a mi també us perseguiran a vosaltres», fent realitat la veritat de l'Evangeli que acabem d'escoltar. Bernat, amb les seves germanes Maria i Gràcia, són odiats per causa del nom de Crist, i perseguits per la seva pròpia família. I aquest és un fenomen que, malauradament, continua repetint-se en els nostres dies. Però, qui és aquest Crist pel qual Bernat Maria i Gràcia fan una opció tan decidida, tan arriscada, tan radical? Aquest Crist, que sant Pere recomana que estigui en el nostre cor, com a punt de partida del testimoni de la nostra vida creient.

El retrat, o la resposta més fidel la tenim en els Evangelis, i en general en totes les Sagrades Escriptures, que es refereixen a Ell. Però també tenim molts testimonis que ens parlen d'ell, i l'han confirmat amb la seva vida i la seva mort, i que ens poden ajudar a il·luminar les figures de Bernat, Maria i Gràcia.

Diu sant Ignasi d'Antioquia: «Crist és el cant que neix de la vostra concòrdia i la caritat harmoniosa». (Ef IV,1) En aquesta societat on hi ha tant dèficit de concòrdia i d'harmonia, és normal un desconeixement de Crist. També suggereix sant Ignasi: «una sola pregària, una sola súplica, un sol esperit, una sola esperança en la caritat, en una alegria sense taca: això és Jesucrist, millor que ell no hi ha res». (Magn VII, 1) Viure la tensió de la unitat, de la reconciliació com la van arribar a viure Bernat, Maria i Gràcia. Aquesta herència també la necessitem en els nostres dies. Un Crist trossejat i guardat a la nevera en una gran blasfèmia.

Crist, per Climent d'Alexandria és «la Paraula de la veritat, la Paraula que preserva de la mort, que regenera l'home, estímul de la salvació que allunya la rutina, que edifica un temple entre els homes per establir-hi la mansió de Déu. Procura que aquest temple sigui pur, i abandona al vent i al foc, com flors caduques, els plaers i la desídia. Cultiva amb prudència els fruits de la temprança i consagra a Déu la teva vida». (Exhortació als pagans, c. 11)

És un altre perfil important de la persona de Crist que ens suggereix un treball personal interior, que ens renova des de dins i ens empeny amb força a ser testimonis d'aquest Crist. Però aquest és un treball ardu, dur, difícil, com ja ho havia anunciat el Senyor: «si m'han perseguit a mi també us perseguiran a vosaltres».

La lectura del Siràcida ja ens avisa d'aquests contratemps o combats contra la nostra fe, quan parla «de les mossegades dels qui ens devoren, de la mà que atempta contra la nostra ànima, de les moltes tribulacions, de l'ofec del foc que ens envolta, de la paraula mentidera, de la calúmnia». També aquestes són riscs dels nostres dies. L'escenari de la vida humana ha canviat poc.

Però l'autor del Siràcida sap de la intervenció de Déu en la història i en la vida del seu poble. I se sent segur de la intervenció de Déu que es repeteix al llarg de la història a favor de l'home. I tot recordant aquesta misericòrdia, no fa sinó donar gràcies i lloar Déu. Els suports humans fallen en aquesta vida, però qui està en Crist sap que la seva pregària és escoltada.

Unamuno ens dirà una altra paraula definitiva sobre Crist: «Ets l'home etern, que ens fa homes nous. La teva mort és un part». (Intro. El Crist de Velázquez)

La història es repeteix: Déu actua en Crist a través de la vida de Bernat, Maria i Gràcia, que, atrapats per l'amor del Crist, el glorifiquen i donen una raó clara de la seva esperança. Però la història segueix, i en aquesta història continuen naixent homes nous, i en aquesta història continua hi havent la tensió entre les forces del bé i les forces del mal. La mort de Crist a la creu és el punt crucial de l'infantament de l'home nou. Aquest és un procés permanent en la història de l'Església, en la vida dels homes d'aquest món, en la vida de cadascun de nosaltres.

La festa dels sants Bernat, Maria i Gràcia és una ocasió molt oportuna per aprendre que aquest naixement de l'home nou té un preu que passa per la creu, però que sense aquest pas no arribem a la glòria de la Resurrecció, el Crist gloriós i total. Però sempre el punt de partida és Crist en el cor.