30 de març del 2009

DILLUNS V DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dn 13, 1-9. 15-17. 19-30. 33-62; Jn 8, 1-11

Estimats germans i germanes,

¿Com és Déu? ¿Com actua Déu? La paràbola del fill pròdig i el relat de l'Evangeli d'avui ens donen la resposta. De fet, citar-los al Sagrament de la Reconciliació dóna confiança als qui es senten aclaparats pel pes de les seves febleses. Déu és Amor i misericòrdia. Les dues lectures d'avui presenten un paral·lelisme. Són el reflex de les persones que no tenen veu o de les persones que ningú se les creu. Penso en la soledat del condemnat, d'aquell que oficialment se l'ha degradat, que ha rebut la màxima humiliació i no pot esperar ni la més mínima paraula d'afecte. Penso en l'injust judici de Jesús, que tindrem ocasió de reflexionar durant la Setmana Santa. Susanna era una dona innocent; sortosament la valentia de Daniel, un jove decidit i sense por, li va salvar la vida. Jesús no només defèn el que és just, sinó que va més enllà: és l'instrument de la misericòrdia de Déu fins i tot per als pecadors, com la dona adúltera.

Ens creiem bones persones. Certament ens esforcem per donar lo millor de nosaltres mateixos, volem superar les nostre limitacions, i fem coses que ens deixen satisfets. Fins ara, bé; però comparem, ens comparem, i tendim a jutjar els altres. Sense cap dret ens posem la toga de jutge, creient que és per posar les coses al seu lloc. Sobre la esquena dels altres pengem la sentència de culpabilitat. Mentrestant, Crist es carrega les culpes de tots, caminant per la via dolorosa amb el paper de condemnat. A vegades, tirem pedres quan algú ha fallat. Creient-nos bons, ens escandalitzem, ho critiquem i ho escampem. En comptes d'ajudar a aixecar-se, l'acabem d'enfonsar. Una paraula oportuna pot ser un remei, però un silenci prudent pot ser la solució. Només Déu ho sap. "Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres", ens diu Jesús.

El fariseu, orgullós de sentir-se just i de creure's superior, és incapaç de sentir la misericòrdia de Déu. El pecador, però, viu la tristesa de sentir-se feble, i també la alegria de sentir-se perdonat i estimat: la seva humilitat acull la misericòrdia de Déu. La adúltera no es defensa perquè reconeix la seva culpa. No nega ni amaga els seus actes, per això troba el perdó. Una gran lliçó per a nosaltres, que tendim a justificar-ho tot, i a repintar els colors per donar millor imatge. "Jesús s'entretenia dibuixant a terra amb el dit". No sabem el que va escriure. Imagino que amb una mà escriu el nom de la falta, que cal que recordem per ser humils i realistes; i amb l'altra l'esborra, perquè és misericordiós, perquè vol que siguem misericordiosos amb els altres.

La dona i Jesús quedaren sols. Convé que quedem sols davant de Jesús, lluny dels afalacs o de les crítiques, alliberats de protagonismes o de complexos, només contemplant Déu que ens diu: "Jo no et condemno. Vés-te'n, i d'ara en davant no pequis més". Recordant el Salm responsorial, sabem que ni quan passem pels barrancs tenebrosos del pecat, no hem de tenir por de res perquè Ell ens acompanya, ens asserena i ens conforta. "Em mena al repòs vora l'aigua", i "em retorna" en cada Eucaristia.

25 de març del 2009

L'ANUNCIACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 7,10-14; He 10, 4-10; Lc 1, 26-38

Els homes no vam saber comprendre el missatge fonamental de la creació: quan Déu digué, i la llum existí; quan Déu digué, i aparegueren l'aigua, la terra i els llumeners del cel; quan Déu digué i foren fets els animals i les plantes; quan, finalment, Déu digué fem l'home a imatge i semblança nostra, Déu estava creant totes les coses tant les del cel com les de la terra, tant les visibles com les invisibles, trons i sobiranies, potències i autoritats, pel seu Fill i les estava destinant totes al seu Fill. En efecte, per aquell que és la imatge del Déu invisible, engendrat abans de tota la creació, per aquell que existeix abans de tot, i tot es manté unit gràcies a ell, per ell, Déu ha creat totes les coses. El missatge és, doncs, que la creació és un do del Pare al Fill, un do que el Pare va fer-li emmirallant-se precisament en ell i fent que el mateix do fos alhora imatge d'aquell que és la seva imatge primordial i, d'entre totes les criatures, l'home és aquella que Déu Pare creà no només com un reflex del seu Fill, sinó específicament com a imatge i semblança del seu fill, pensant cada un dels homes que ve a aquest món com un nou rostre del seu fill. I els homes això no ho vam comprendre.

Al jardí de l'Edèn, vam desobeir aquell manament de no menjar de l'arbre que hi havia al mig del jardí, un manament que, d'haver-lo observat, ens hauria permès, per do, de fruir de la saviesa i de la vida plena en Déu per Jesucrist. Els homes però, vam preferir fer-nos nosaltres com Déu i no esperar el do de Déu: per la nostra desobediència entrà el desordre en tot l'ordre creat. Tot i així, la voluntat de Déu sobre la seva obra, la seva voluntat de destinar-la tota ella al seu Fill, restà invariant i fou aleshores que —com ens diu el fragment de la carta als cristians hebreus que acabem d'escoltar— el Fill mateix, pel qual tot havia estat creat, digué a Déu: "M'heu format un cos. Com està escrit de mi en el llibre, Déu meu, vinc a fer la vostra voluntat". El missatge del primer ordre del món no havia estat comprés: calia ara doncs, instaurar un nou ordre que permetés presentar novament el missatge diví entre els homes.

Aquest nou ordre s'inicià quan l'àngel Gabriel, el missatger diví, fou enviat a un poble de la Galilea, anomenat Nazaret, per dur un missatge a una noia verge que es deia Maria. I l'àngel li digué: Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu!. El missatge primordial de Déu, la seva revelació primera en la creació, ressonava ara de bell nou a les oïdes de Maria: plena de gràcia, el Senyor és amb tu. No sense motiu, Maria quedà torbada en sentir aquestes paraules. Déu era amb ella. El Déu dels seus pares Abraham, Isaac i Jacob, el Déu Altíssim que havia fet el cel i la terra: aquest Déu ara li havia concedit el seu favor i, per mitjà del seu àngel, li parlava i la saludava amb una salutació estranya: plena de gràcia! Per què la saludava així? I ben plena de gràcia era aquella que Déu s'havia preparat per introduir en el bell mig de la creació, Aquell qui fa noves totes les coses. Havia estat renovada anticipadament la qui havia d'obrir les portes a la renovació del món. En efecte, per la força de l'Esperit Sant, ella havia de concebre el Fill de l'Altíssim, que havia de portar el nom de Jesús i d'Emmanuel i que havia de ser ell mateix la pau. Ja tenia raó sant Bernat quan deia que tota la creació estava esperant la resposta de Maria al designi de Déu... Com hauríem pogut sentir sinó, amb el dolç so de la paraula humana, la Paraula increada que ens diu: Aixeca't i vés-te'n: la teva fe t'ha salvat, o bé: Jo tampoc no et condemno. Vés-te'n, i d'ara endavant no pequis més, o més encara: T'ho asseguro: avui seràs amb mi al paradís?

El missatge que Déu transmetia a Maria era el de fer-la cooperadora de la renovació d'aquell seu designi inicial, d'aquell seu missatge primordial: el sí de Maria havia de permetre a Déu de poder transmetre de nou el missatge inscrit ja des del principi en les coses creades: que Déu havia creat totes les coses pel seu Fill i les havia destinades a ell; que Crist és l'inici, la plenitud i la fi de totes les coses, l'Alfa i l'Omega; aquell pel qual tot ha vingut a l'existència i aquell pel qual tot ha de ser reconciliat; en poques paraules, aquell que, pel vessament de la seva sang en la creu, ha posat la pau en tot el que hi ha, tant a la terra com al cel.

El sí de Maria al missatge de l'àngel ha permès a Déu que el seu missatge pogués ser revelat de nou entre els homes. Ja que el desordre del món creat no ajuda que el cel parli de la glòria de Déu, ni que l'estelada anunciï el que han fet les seves mans, ni que els dies, l'un a l'altre es transmetin el missatge i l'una a l'altra se'l revelin les nits, no voldries tu que m'escoltes esdevenir un missatger del missatge de Déu? No voldries abandonar a Déu el teu cor, perquè a través teu Déu es manifesti als homes? Els qui hem estat batejats, som portadors de la saviesa de l'Esperit i de la vida nova del Fill que Déu, encarnant-se, ha ofert com a do al món: voldries tornar a fer com a Adam i estroncar aquest do, o bé, et sedueix més l'opció de Crist quan vingué al món: Vinc a fer la vostra voluntat?

24 de març del 2009

DIMARTS IV DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

S'esmenta amb tanta freqüència l'aigua baptismal en tota aquesta missa, des del bell començament fins a la comunió (antífona 2), que sembla que l'aigua estigui brollant enmig de l'assemblea. A la primera lectura hem vist com l'aigua rajava del temple com un riu que corre a fecundar la vall i, a l'evangeli, Jesús cura el paralític que havia anat a cercar la seva salut a la piscina de Betsaida. L'aigua del baptisme és, per tant, un aigua que cura del pecat i allibera, però sobretot és el cabdal impetuós que, nascut del costat de Crist al Calvari, engendra la vida eterna.

Pel que fa a les lectures, tenim que el fragment de la primera ha estat del profeta Ezequiel [47, 1-9. 12], i podríem titular-lo dient que a "tothom a qui arriba aquesta aigua se salva", i que "obre el teu cor, i l'aigua en brollarà". I és que el profeta evoca l'esdevenidor del poble, bo i exaltant el paper del temple i del veritable culte que s'hi desenvoluparà. I és també de la roca del temple d'on en brollarà un riu d'aigua viva i santificadora, que transformarà el desert de Judà en un paradís d'arbres de la vida, i amb una característica pròpia i és que aquesta aigua viva suscita la vida al mateix si de les aigües mortes (verset 9b), i això perquè té poder de resurrecció. Per tant, Jesús ens ensenyarà que el temple de la nova humanitat és el temple del seu propi cos, ja que l'aigua prefigura la que brollarà del costat de Crist crucificat. I és el símbol de l'Esperit Sant que flueix del Cos del Ressuscitat i és així mateix l'aigua purificadora i vivificant del Baptisme. I de la seva fidelitat perfecta a la condició humana és d'on ha sorgit l'aigua viva amb la qual tothom qui té set pot abeurar-se (Joan 7, 37).

L'evangeli escollit per avui ha estat de sant Joan [5, 1-16], on es dóna "prioritat a la persona" sobre el dia de repòs. Tal com Joan el presenta, el miracle de la piscina de Betsaida es funda totalment en la persona de l'home-Déu, perquè l'aigua està com desposseïda de les seves virtuts curatives i la regla del dissabte és transgredida. Per tant, res no compta sinó la voluntat lliure de les persones que es troben novament, com són: Déu i el creient. I l'evangelista sant Joan afegeix [5, 17-30], per a reblar-ho, que Jesús atribueix a la seva paraula el poder de donar la vida divina a qui l'escolta (verset 24). I no és possible posar en pràctica el seu missatge d'amor fraternal sense rebre aquest amor com un do. És així com Jesús exerceix el judici del Fill de l'home (verset 27), no condemnant, sinó concedint la vida, avui, als pecadors que es penedeixen (verset 25) i demà als qui ressuscitaran d'entre els morts i hauran obrat el bé (verset 29). La paraula de Jesús no és una paraula simplement divina, sinó que és paraula encarnada, sempre dita a algú i associada a l'experiència d'un consentiment plenari a la nostra condició humana. Com a paraula, no tindria aquesta eficàcia divina sense l'arrelament que li fa ésser la més autèntica de les paraules humanes.

I acabem repetint l'oració col·lecta, en la qual se'ns ha fet demanar "que l'exercici sagrat de la Quaresma disposi els cors dels vostres fidels, perquè puguin celebrar dignament el misteri pasqual i anunciïn la grandesa de la vostra salvació". Amén.

20 de març del 2009

DIVENDRES III DE QUARESMA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Os 14, 2-10; Sl 80, 6c-8a. 8bc-9. 10-11ab. 14 i 17 (R.: cf. 11 i 9a); Mc 12, 28b-34

«Quin és el primer de tots els manaments de la Llei?». En aquest punt, el mestre de la Llei i Jesús estaven totalment d'acord: L'amor és el principi i el fonament de la Llei, de la Torà. Per ací, sens dubte, ens caldria retrobar i refermar els ponts de diàleg teològic amb els nostres germans jueus, un diàleg recentment qüestionat per circumstàncies desafortunades. Israel i nosaltres som testimonis en el món de la benedicció i de l'amor de Déu. Ens pot unir res de més gran? «En vós troben qui els estima aquells que no tenen pare». «Els estimaré, ni que no s'ho mereixin». «Jo faig que donin fruit». M'agrada pensar, reprenent les imatges de tanta força poètica que hem escoltat en el profeta Osees, que en aquest jardí de la Creació, humit de la rosada divina, Israel és l'olivera i l'Església la parra: l'oli i el vi que amoroseixen les ferides de la humanitat, com a fruit, signe i resposta a l'amor gratuït i sense fronteres de Déu.

L'evangeli ens ajuda a aprofundir en la doble dimensió de l'ètica de l'amor. En la seva dimensió teologal: «Estima el Senyor el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces», i en la seva dimensió antropològica: «estima els altres com a tu mateix». Sant Lluc ho va il·lustrar de meravella posant en relació aquesta discussió del mestre Jesús i del mestre de la Llei amb dos relats de redacció pròpia: la paràbola del bon samarità, que subratlla la dimensió antropològica de l'amor com a servei actiu i concret a l'altre, i el relat de Marta i Maria de Betània, on Jesús subratlla el valor de la dimensió teologal de l'amor com a escolta contemplativa de la paraula de Déu, situant-la aparentment per damunt del servei actiu.

El qui, donant tota la primacia a l'escolta de la Paraula, en l'obediència de la fe, surt a l'encontre de l'altre necessitat, en l'obediència del servei, és a prop del Regne de Déu. De fet, aquest amor radical, diví i humà, fa present ja el Regne en tota realitat humana. El Regne que ve també en la taula del pa i del vi que ens disposem a parar. Acollim-lo, doncs, estimant sense fissures.

19 de març del 2009

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
2Sa 7, 4-5a. 12-14a. 16; Sl 88; Rm 4, 13. 16-18. 22; Mt 1, 16. 18-21. 24a

Germanes, germans:

Celebrem la solemnitat del patriarca sant Josep, aquest servidor fidel i prudent a qui el Senyor confià la seva casa, com cantàvem en el cant d'entrada, l'home que Déu va escollir per compartir la vida amb Jesús i Maria i ser el custodi de la sagrada família. L'evangeli d'avui diu d'ell que era un home bo, millor encara, un home just, és a dir, un home segons el cor de Déu. Aquest qualificatiu l'associa a tots els homes justos que la Bíblia considera com a tals: Abel, Noè, Abraham, Job, Zacaries i Isabel, el vell Simeó i altres. Sant Josep és, doncs, hereu de tota una cadena d'homes i dones fidels a l'aliança.

Les fonts bíbliques ens donen una pinzellada molt discreta de la seva persona. No sabem d'ell més que el que ens diuen els evangelis de la infància, en les versions tan diferents de Mateu i de Lluc. Ni tan sols no sabem quan va morir. Desapareix de l'escena sense deixar rastre. A més, aquests evangelistes no ens han testimoniat ni la més mínima expressió sortida de la seva boca. Sant Josep és d'aquells sants que no parla, simplement fa. Un sant de silenci fecund. Se'ns diu que era un humil treballador, fuster d'ofici, tot i que aquest terme inclou, sens dubte, treballs realitzats no tan sols amb la fusta, sinó també amb la pedra i fins i tot amb el ferro. Per tant, seria millor traduir l'ofici de Josep senzillament per artesà. Jesús el seguirà en aquest ofici i aprendrà d'ell treballant manualment a Natzaret i en els pobles veïns per tal de portar el pa a taula, com a pobres entre els pobres.

Poca cosa podem dir més de Josep. El seu nom apareix una vintena de vegades en els evangelis sinòptics i dues en l'evangeli de sant Joan. La referència més repetida és la de ser el pare de Jesús i espòs de Maria. També trobem l'expressió de 'fill de David', tant en Mateu com en Lluc. Josep és presentat per aquests evangelistes com a descendent de David, i Jesús és anomenat també sovint com a fill de David.

En la lectura del segon llibre de Samuel que hem escoltat, Natan promet a David, de part de Déu, que un descendent seu –Salomó- construirà un temple dedicat al nom de Déu, i que la dinastia del profeta-rei es perpetuarà. La promesa profètica es compliria en Jesús. Aquesta darrera promesa l'hem anat repetint mentre es cantava el salm responsorial. Sant Pau, per altra part, ens ha parlat de la descendència d'Abraham per la fe i ens ha dit que tots els creients som descendents seus per la mateixa fe. La fe d'Abraham fou també la de David i de Josep, així com la nostra. Per altra banda, Josep no construirà cap temple al Senyor, però conviurà amb Jesús, l'autèntic temple de Déu. I no tindrà descendència en la carn, però passarà a la història per ser el pare protector del salvador del món.

El fragment de l'evangeli de Mateu que hem escoltat podríem titular-lo com 'anunci a Josep', simètric de l'anunci a Maria que ens ha transmès sant Lluc. L'origen divers d'ambdós evangelistes explica també la forma de presentar el naixement de Jesús. Mateu, que és d'origen jueu, recorre a un gènere literari anomenat midraix, consistent en crear un relat manllevant imatges de l'Antic Testament aplicables a escenes noutestamentàries. Així, se serveix del somni, recurs freqüent en l'Antic Testament per relatar una revelació interior de Déu. Però abans que Déu li faci sentir el seu pla sobre ell, Josep està passant un malson torturador. Veu que Maria espera un fill i no s'ho explica. Es queda perplex. Ell no pot dubtar de la integritat de la seva esposa, la coneix més que ningú. D'on li ve aquest fill? És un misteri. Quelcom mai vist. Què fer? Se sent indigne d'ella. Creu que ell hi sobra en aquest afer, li fa massa respecte, i planeja deixar-la. Però, aleshores el remei seria pitjor que la malaltia. Com quedaria la reputació social i l'honor de Maria? I els del mateix Josep? Vet aquí els malsons del sant patriarca. Josep es troba en un carreró sense sortida, en una autèntica situació límit. En el moment més crític dels malsons del sant és quan Déu pren la iniciativa. Quan Déu té un projecte sobre una persona, mai no el deixa en una incertesa permanent. Enmig d'aquell suplici interior Josep experimenta el consol de la presència de Déu —l'àngel del Senyor, diu el text rememorant les revelacions en somnis que trobem en l'Antic Testament—, presència que apaivaga el seu esperit trasbalsat. Són les primeres paraules de Déu a l'evangeli de Mateu: "Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa Maria com esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant; ha de tenir un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poblet". Un anunci molt semblant al que ens transmet sant Lluc en l'anunciació a Maria. Curiosament, dit sigui de pas, Mateu indica que ha de ser Josep qui posarà el nom de Jesús al fill de Maria, tal com li corresponia al pare en el món jueu. En canvi, Lluc, que és d'origen grec i, per tant, de mentalitat més liberal, diu a Maria que serà ella qui posarà el nom de Jesús a l'infant que li ha de néixer.

A partir d'aquella revelació interior, doncs, s'esvaeix el malson de Josep i comença pròpiament una nova missió per a ell. Josep actuarà dòcilment i amb una energia renovada. Des d'aleshores es produeix un abans i un després en la seva vida. Podem afirmar fins i tot que, paradoxalment, la missió rebuda, resultarà molt més gratificant per a ell que la mateixa paternitat natural.

Germanes, germans, siguem devots de sant Josep, emmirallem-nos en ell i tinguem-lo per un poderós intercessor. Ell que fou el custodi fidel de Jesús i Maria és ara el patró l'Església i també d'una manera especial dels seminaristes que es preparen pel sacerdoci. Demanem a Déu que la fe heroica de sant Josep sigui per a nosaltres un estímul i un exemple que ens motivin a abandonar-nos a ell en els moments difícils i desconcertants de la nostra vida.

17 de març del 2009

DIMARTS III DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dn 3, 25. 34-43 ; Mt 18, 21-35

"Senyor, accepteu el nostre cor penedit i el nostre esperit humiliat... Els qui confien en Vós no tindran mai un desengany... Nosaltres busquem el vostre favor. No ens defraudeu. Per la vostra paciència i el vostre amor, sigueu bondadós amb nosaltres".

El llibre de Daniel posa aquesta magnífica oració en llavis d'Azaries, un jove que manté la fe enmig d'un món advers, que reconeix la feblesa humana, que manifesta penediment davant Déu, i que es proposa canviar.

Estimats germans: Quaresma és un temps de conversió. Estem preparant la nostra confessió pasqual. Quan rebem l'absolució sagramental, Déu vessa en el nostre cor el seu Amor misericordiós que ens perdona i ens guareix. El pecat aparta de la comunió d'amor amb Déu, o la refreda. Però també el pecat fereix el proïsme i trenca l'harmonia en les relacions personals. Segurament no tindrem grans pecats, però hi han situacions ens que hem de demanar perdó. Jesús ens invita a perdonar "setanta vegades set", és a dir, sempre. La reconciliació té un gran valor, i és totalment necessària. L'Església ens recorda la nostra realitat, i ens ensenya que on abunda el pecat, sobreabunda la gràcia de Déu, el seu perdó i la seva misericòrdia.

Totes les persones vivim la tensió entre el bé i el mal. La nostra feblesa és gran i, sovint, sucumbim en el combat. Tots ensopeguem...¡i més del que voldríem! Els pecats són com l'herba que tallem i que sempre rebrota. Segons una Sentència dels Pares del desert, un monjo havia dedicat catorze anys de la seva vida suplicant Déu dia i nit que l'alliberés de la ira. ¡Catorze anys! Com no estimem com cal, necessitem conèixer els nostres límits i dur a terme el treball interior començat. La conversió a Déu, donada la dimensió social de la persona, requereix també que ens perdonen els uns als altres. Cal convertir-nos junts.

Podríem fer, germans, un examen de consciència, seguint alguns punts del capítol 4 de la Regla de S. Benet. Preguntem-nos interiorment i responguem-nos sincerament: Estimo Déu i el proïsme? Consolo els qui passen tribulacions? Visc la caritat? Dic la veritat amb el cor i amb la boca? Torno mal per mal? Estimo tothom? Sóc orgullós? Poso l'esperança en Déu? Vigilo els actes de la meva vida? Em dono sovint a l'oració? Practico amb fets cada dia els manaments de Déu? Confio sempre en la misericòrdia de Déu?

L'acceptació de la pròpia realitat ens ha de fer sincers, desitjosos de superar els obstacles, i misericordiosos amb els altres. Apropar-se al Sagrament de la Reconciliació és acostar-se al Crist, que estimà durant la seva vida i morí perdonant.

14 de març del 2009

DISSABTE II DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Mi 7, 14-15. 18-20; Lc 15, 1-3. 11-32

Ben pocs d'entre nosaltres podem identificar-nos amb la figura del fill que matà el seu pare demanant-li la part de l'herència que li pertocava i dilapidant-la menat una vida disbauxada.

Potser, en canvi, som més els qui hem matat el pare vivint sota la seva pròpia teulada. No és cert que, en nosaltres, ha estat vessat l'amor de Déu pel do de l'Esperit Sant que ens ha fet fills i ens fa cridar del fons del cor: Abba, Pare?

Com a fills que som, som també hereus i hereus amb Crist: per Crist, doncs, no només hem entrat a viure a la casa del Pare sinó que sempre estem amb el Pare i podem gaudir de tot el que el Pare ens ofereix.

Per què, doncs, matem el Pare? Per què, doncs, ens tanquem al seu do que ens vols fer viure en festa perenne davant la seva presència? Què és el que ens fa preferir tancar-nos en el nostre criteri i en els nostres càlculs i no sotmetre's sense reserva al guiatge de l'Esperit? Quan farem nostres les paraules de sant Pau: Tots els qui són guiats per l'Esperit de Déu són fills de Déu? Per què restringim l'acció de Déu en nosaltres? No ens adonem que així només fem que presentar un Déu empetitit: He passat trenta anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments. Enhorabona! Però has perdut el temps. Has passat trenta sense descobrir les entranyes misericordioses del teu Pare! No m'has donat ni un sol cabrit per fer festa... Fill, tu sempre ets amb mi! Quan ens adonarem del do immens amb què hem estat agraciats: podem viure tots els anys de la nostra vida ja ara a la presència del Pare, a la seva casa. Quants a fora no saben ni tant sols que Déu existeix, i nosaltres, a dins, vivim tantes vegades com si Déu no existís per a nosaltres. Estàs segur que vius a la casa del Pare, quan murmures de tot, critiques els teus germans o els jutges? Quan els insultes o t'hi baralles? Creus que vius davant del Pare quan et preocupa més la salut del teu cos que la fam dels altres? Quan controles la teva vida i la dels altres i no t'abandones a confiadament a les seves mans? Quan manipules l'Evangeli per acomodar-lo a les teves necessitats? Creus que vius a la casa del Pare quan no fas del servei a l'altre la guia de les teves accions?

Ara que som en temps de dejuni, mirem que el nostre dejuni corporal sigui un signe extern de la nostra voluntat de dejunar de tot això que ens fa viure lluny del Pare fent de Crist, aquell qui ha donat la seva vida per a nosaltres, el centre absolut de la nostra vida, adonant-nos del que implica haver estat cridats al do de ser fills: Fill, tu sempre ets amb mi.

11 de març del 2009

DIMECRES II DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

En l'oració de l'església es repeteix una i altra vegada una preocupació: la d'harmonitzar l'ús dels béns d'aquest món amb la prossecució dels béns eterns. D'aquí que avui demanem al Senyor que "conforti la vostra família en la vida cristiana que li heu ensenyat en el temps present", de manera "que s'encamini cap els béns futurs" (O 1=col.lecta). La celebració de l'eucaristia, aliment al mateix temps terrenal i espiritual, ens ensenyi dia a dia a usar dels béns d'aquest món "en el camí del bé" (O 1), i consagrant-nos, a exemple de Crist, al servei de tots els homes (Lliçó 2, Antífona 2).

Sobre les lectures, tenim que la primera ha estat un fragment del profeta Jeremies [18,18-29], que ha sigut "l'oració de l'oprimit". En ella el profeta es lamenta per les intencions dels seus perseguidors i prega Déu que el protegeixi. La maquinació tramada contra el profeta prefigura la que es tramarà contra Jesús per a donar-li mort.

El salm responsorial [= SR] ha estat el salm 30. Un cop més trobem aquí el crit de confiança d'un just perseguit: "salveu-me, Senyor, per l'amor que em teniu". Mentre que en el verset 6, pronunciat per Jesús a la creu [Lluc 23, 46], de "confio el meu alè a les vostres mans", junt amb el Crist, ens posem en les mans del Pare al final de cada jornada i també en aquest temps penitencial de Quaresma.

L'evangeli ha estat el de sant Mateu [20, 17-28], en el qual fragment, per tercera vegada, Jesús anuncia als deixebles la seva passió, però també la seva resurrecció (19). La mort que entreveu és la dels sembradors de disturbis; ja que el seu missatge no és ben rebut, i fins i tot és tergiversat. Però una missió tan decisiva com la seva no pot ésser abolida per la mort. I així, els deixebles també han d'esperar passar per la mort (és el "calze" del verset 23), per a complir la seva missió, i si el sofriment físic els és estalviat, sempre hauran d'incorporar-se al de Crist per la forma en què es posaran al servei dels seus germans (24-28).

I acabem amb l'oració del postcomuni on demanarem al Senyor que el "sagrament, que ens dóna com a penyora d'immortalitat, ens porti de debò a la salvació eterna".

10 de març del 2009

DIMARTS II DE QUARESMA

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Is 1, 10. 16-20; Sl 49, 8-9. 16bc-17. 21 i 23 (R.: 23b); Mt 23, 1-12

«Després podreu discutir amb mi», ens diu el Senyor, avui, a través del seu profeta. Discutir amb Déu, germans. Tots els grans personatges de la Bíblia han discutit amb Déu, des d'Abraham fins a Santa Maria. La fe és un debat amb Déu. No és, per descomptat, una actitud piadosa concretada en pràctiques piadoses. És quelcom més seriós! Per què és un debat, la fe? Perquè som creats, a imatge i semblança de Déu, amb logos, amb raó, amb capacitat per pensar, i és així, amb el pensament i la discussió, que són la raó en exercici, com el Déu de la revelació vol ser conegut per nosaltres. Per això la fe, com a resposta a la revelació, és un debat, un debat seriós, una discussió, en la qual, però, ens hi va la vida i la felicitat, o el sentit, si voleu, de la nostra existència. Com al pobre gran Job!

Fixem-nos en el salm que hem cantat! És un salm provocador, molest. Déu ens hi interpel·la. Suscita el debat! No ens pot deixar indiferents. Reclama una resposta, un compromís, un canvi, un gir en la nostra vida. La fe no és mai un anestèsic ni un ansiolític. És, ben al contrari, un revulsiu, perquè la revelació, la paraula de Déu, aquesta paraula feta profecia, és sempre una provocació a la nostra intel·ligència.

També Jesús suscita un debat molt seriós a l'evangeli. L'església, la comunitat, ha d'actuar, ha de traduir la seva fe en el servei. L'autoritat i el guiatge, en ella, s'hi han d'entendre i d'exercir com a servei. Va bé recordar que, fa pocs dies, la Generalitat, a través del Departament d'Afers Religiosos, ha presentat un estudi titulat precisament «El servei de servir», en el qual informa els ciutadans i reconeix el treball amagat i eficaç de les congregacions religioses que incideixen de forma directa en els problemes socials concrets de la nostra gent. Aquest informe és una provocació, també, per a la nostra fe, refugiada tal volta —això cadascú s'ho sap— en la comoditat d'una vida claustral confortable i segura.

Sí, la fe és una provocació, un debat amb Déu. És un camí. La Pasqua, cap a la qual caminem, ve a trobar-nos —hi heu pensat?— com la gran provocació del nostre Déu: provocació a la raó i a la intel·ligència, provocació al nostre cor.

8 de març del 2009

DIUMENGE II DE QUARESMA (B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Gn 22, 1-2. 9a. 10-13. 15-18; Rm 8, 31b-34; Mc 9, 2-10

Estimats germans i germanes:

Quedo fascinat per la gran humanitat de Jesús que obre els ulls dels seus deixebles a la seva divinitat. Ell s'adonava que els dubtes i la decepció dels seus amics augmentaven. Necessitaven una nova experiència que els toqués la sensibilitat i canviés la seva mirada. Jesús ens acompanya en el camí de pujada i de baixada de la muntanya, que simbolitza el lloc d'encontre amb Déu. La nostra vida és com una muntanya alta; vèncer no vol dir aplanar-la, reduint les dificultats, sinó pujar nosaltres al damunt, al cim. A mesura que anem pujant ens anem transfigurant, perquè descobrim aquesta presència de Déu que ens dóna serenor i saviesa. Per això, Jesús apareix entre Moisès i Elies, que simbolitzen la Llei i els Profetes, la Paraula de Déu feta lletra i vida. Abraham, el nostre pare en la fe, arrisca tota la seva vida, i ofereix a Déu el fruit madur de la seva total confiança. La seva fe, la nostra, ens anima a pujar a la muntanya per viure la Pasqua i comprendre la vida nova que Déu ens dóna per Jesucrist. L'ascètica de l'esforç, el propi venciment, les perspectives noves dels cims, la seva lluminositat ens fan comprendre una altra dimensió i superar els nostre propis límits. La nostra fe, viscuda des de l'amor, ens permet veure Jesús transfigurat.

La muntanya de les temptacions, el diumenge passat, i la de la Transfiguració, avui, estan estretament unides. Les temptacions vençudes ens permeten ser transfigurats en homes i dones nous. Déu ens obre a una nova dimensió: la de l'amor. Uns poden pensar que el llenguatge dels Evangelis és metafòric, però l'amor i els seus fruits no són pas una metàfora. Altres, que és un llenguatge simbòlic, actualment tan apreciat, perquè és ple de suggeriments. Penso que és tracta d'un llenguatge que fa entenedora la nostra realitat: la transfiguració dels cristians es manifesta per la renovació de la ment i del cor, i que té la seva culminació quan som transformats en una imatge del Senyor Jesús. La nostra tasca consisteix a fer transparent i radiant la imatge de Déu en el món. "Veure", "escoltar" i "sentir" són els efectes de les quasi imperceptibles transfiguracions de Jesús en nosaltres. Les conseqüències són totalment transformadores; diguem-ne només dues: el perdó i l'amor fratern.

Quan respirem l'aire pur d'alta muntanya, i el nostre cor batega harmoniosament amb el de Crist, experimentem la llum interior que Déu ha vessat dins nostre, i sentim les seves paraules, referents a Jesús: "Escolteu-lo". Escoltar Jesús vol dir també seguir-lo també cap a la creu, per ressuscitar amb Ell. Resumint: és posar-se en mans de Déu, que ens ajuda a superar les dificultats. Les proves són el camí humà i normal que ens dóna la vida, i que nosaltres hem de saber afrontar, conscients que Déu no ens abandona, perquè Jesús continua il·luminat els nostres pensaments, sentiments, i objectius.

Podem recordar les paraules del beat Elred, abat cistercenc: "Perquè aquest foc diví no s'apagui per l'escomesa del mal, que l'home miri sempre amb els ulls de l'enteniment la serena paciència del nostre estimat Salvador i Redemptor". La nostra vida cristiana la vivim pujant la muntanya amb la curiositat i l'entusiasme de conèixer nous esdeveniments molt desitjats. La vivim en les sorpreses al cim de la muntanya. Finalment, la vivim quan hem de "baixar de la muntanya", en la normalitat de cada dia, on la temptació tornarà a fer-se present. És tracta d'una prova rera l'altra, però on experimentem grans alegries: estimar i sentir-se estimats són les més grans i les més belles.

Hem començat aquesta Celebració en una solemne processó, cantant la Lletania dels Sants: "Per la vostra transfiguració gloriosa. Renoveu-nos, Senyor". Caminarem també quan anirem a combregar: "Crist, oïu-nos; Crist, escolteu-nos". Finalment direm a l'oració postcomunió: "Senyor... us donem gràcies, perquè, mentre som encara en aquest món, ja ens concediu de participar de les coses celestials".

7 de març del 2009

DISSABTE I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dt 26, 16-19; Mt 5, 43-48

"Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen". Comentant aquestes paraules de Jesús, el sant monjo Silvà de Mont Athos en els seus "Escrits espirituals" diu: "Us prego, germans, feu-ne la prova. Si algú us ofèn, us calumnia o us pren el que es vostre, pregueu Déu i digueu: "Senyor, tots som les vostres criatures, tingueu pietat de tots nosaltres i conduïu els nostres cors a la penitència, al perdó i a l'amor. Aleshores sentiràs la gràcia en la teva ànima. Cert que, al començament, t'hauràs d'esforçar per estimar els enemics; però el Senyor, que veu la teva bona voluntat, t'ajudarà en totes les coses i la mateixa experiència t'indicarà el camí".

Estimats germans: Humanament parlant és gairebé impossible estimar els enemics amb un amor sensible, amb alegries i abraçades; però hem d'estimar-los amb una amor eficaç: ajudar-los sempre que puguem, encara que sigui indirectament; evitar que s'apoderi de nosaltres el rancor i el desig de venjança; i, sobretot, cal pregar per ells. Tant la pau com l'amor es veuen constantment amenaçats. L'egoisme i l'orgull, causa i origen de tot mal, brollen del més profund de nosaltres mateixos, com el foc. Però alhora brollen també dels nostres cors espurnes d'estimació. Amb el vent de l'Esperit Sant i de la pregària creix aquest amor que, com el foc, purifica el cor i il·lumina les situacions difícils o conflictives.

El mal perd la seva força davant d'un cor pacient i treballat llargament en les proves de la vida. L'amor, realment, és una conquesta de cada dia, feta de petits detalls o de grans heroismes. No ens han de sorprendre les recaigudes en el camí de l'amor. Hem d'evitar el jutjar una persona perquè la reduïm a la imatge que pot projectar o a una sola cara de la seva personalitat. La utopia de l'amor ens ensenya a saber confiar en cada persona i en el seu misteri. Només Déu coneix les intencions més amagades i profundes. Jesucrist ens invita a enderrocar els murs que ens separen; insisteix perquè sap que és l'única manera de trencar les incomprensions i la violència que destrueixen tantes vides humanes i que deixen ferides difícils de cicatritzar.

Es pot parlar molt sobre el tema d'avui i es poden escriure molts llibres, com ja s'ha fet. Com a cristians, hem de consultar, tornar a llegir i meditar els Evangelis. Però, sobretot, cal que preguem sense parar, "pregar i vetllar per no caure en la temptació". Una persona que perdona pot gaudir de la pau que dóna Déu quan també ens perdona a nosaltres. Si repetim interiorment el Salm, com una jaculatòria, renovarem les forces: "Feliços els qui busquen el Senyor amb tot el cor". "Tant de bo els meus camins no es desviïn de guardar els seus decrets". "Senyor, vull guardar els vostres decrets; no m'abandoneu, no em deixeu sol". En l'escola de la pregària aprenem a perdonar. El temps de Quaresma és un bon moment per demanar al Senyor que eixampli el nostre cor per tal de no fer diferències ni excloure ningú. El Senyor ens demana en aquesta celebració de la Missa: "Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial".

3 de març del 2009

DIMARTS I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

L'evangeli, en el qual Jesús ens ensenya com hem de pregar, dóna llum a la litúrgia del dia d'avui. És com llençar al solc una llavor que ha de germinar en el més íntim dels nostres esperits durant la Quaresma. A més, la litúrgia ens ha fet palès i ens ha fet afirmar que, "al llarg de tots els segles, el Senyor ha estat la nostra muralla" i que "des de sempre i per sempre és [el nostre] Déu" [salm 89, 1-2].

Pel que fa a les lectures, la primera ha estat la del profeta Isaïes [55, 10-11], en què la "seva Paraula –diu- no tornarà a Ell buida, sinó que farà el que Ell volia". O sigui, la Paraula que Déu ens dirigeix i que arriba a nosaltres per retornar de nou cap a Ell, plena d'eficàcia, no és altra que el mateix Crist, que ens dóna el missatge de Déu abans de tornar al Pare, junt amb tots aquells que hagin cregut en Ell.

El salm responsorial (= SR) ha estat el 33, que bé podríem titular-lo com "que el Senyor és bo i treu els justos de tots els perills!". És un salm alfabètic, que fa servir les vint-i-quatre lletres de l'alfabet hebreu, preses en el seu ordre, començant cadascuna amb els vint-i-quatre versets. Això és, que no cal cercar un pla rigorós en aquest cant d'acció de gràcies, sinó veure-hi el reconeixement joiós de tots els humils pel seu Senyor, que els estima i salva sense fi.

I l'evangeli de Mateu [6, 7-15] ens ha parlat de l'oració –el parenostre- que té un lloc de privilegi a la Quaresma, i per això se l'escolta avui. I és que aquesta petita catequesi de la pregària es dirigeix a uns jueus que de vegades són temptats per la rutina i el verbalisme. D'aquí que la pregària, de fet, no respon a una necessitat de religiositat, sinó que neix d'aquella certesa interna que tenim un Pare que viu amb nosaltres i sap, per l'experiència que en tingué el seu propi Fill, què és el que l'home necessita. El parenostre condensa per tant en uns quants desigs i peticions la doctrina i les fórmules que el mateix Jesús va ensenyar als seus deixebles.

I acabem amb les oracions: la col·lecta i l'oració de després de la comunió fan ressaltar, per la seva part, que "mentre dominem el cos amb la mortificació" (0 1) han de fer créixer en nosaltres el desig de posseir Déu; i que la penitència, en purificar-nos del nostre egoisme, ens ha de fer més atents al Senyor i ens ha d'obrir la gràcia "que Déu concedeix als seus fills" (Pr 1). Amén.

2 de març del 2009

DILLUNS I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Lv 19, 1-2. 11-18; Mt 25, 31-46

La saviesa de la litúrgia és realment admirable. Hem iniciat la quaresma amb dos textos que podríem definir com a programàtics per a tot aquest temps, l'un comentari de l'altre. Ahir, tot i que en la versió lacònica de Marc, escoltàvem l'Evangeli de les temptacions de Jesús; avui, la taula de la paraula ens ofereix l'escena del judici final. Inici i final d'un camí que tant és el d'aquesta nova quaresma com el de tota la vida.

I dic l'Evangeli de les temptacions perquè les temptacions de Jesús són per a nosaltres una bona nova ja que, qui gosaria pensar que pot superar les temptacions de la vida si Jesús no hagués sortit victoriós d'aquell combat al desert? Són Mateu i Lluc qui ens ofereixen el contingut paradigmàtic d'aquelles temptacions: l'autosuficiència de la vida corporal —qui passaria fam si pogués convertir les pedres en pa?—, l'autosuficiència de la vida com a formant part d'un ordre natural —qui no es llançaria d'una torre si sabés que estaria al seu albir fer que els àngels el recollissin?— i, finalment, l'autosuficiència de la pròpia llibertat —la seva anihilació, de fet—, que lliurada a la idolatria s'estalvia l'angoixa de la decisió i de la responsabilitat. Totes tres temptacions tenen un denominador comú: són una proposta a recloure's sobre un mateix; a saturar-se d'un mateix, a excloure's a la donació, a tancar-se... i qui es replega sobre si mateix, es tanca necessàriament a l'altre... Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi. Qui es tanca, qui es deixa conduir per la invitació de la temptació a l'autosuficiència, serà després d'aquells que respondran al Senyor: "Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?". Com pot fer res per al seu germà —menys encara per al seu Senyor!— qui no és capaç sinó només de mirar-se el propi melic? Per això, la conversió a què ens invitava també ahir l'Evangeli, convertiu-vos i creieu en l'Evangeli, és el camí oposat al de les temptacions, és a dir, el camí del descentrament d'un mateix per centrar-se en Crist, el camí de la resposta creient de la fe en la Bona Nova. I aquest camí de conversió, des de la fe té una única resposta: Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho fèieu a mi. Cal abandonar, doncs, la lògica que ens suggereix el maligne —et donaré tot això...— per viure la lògica de la fe que s'ha fet seguiment de la presència misteriosa de Crist en el món, amb el do de si mateix, especialment envers els més febles.

Demanem, doncs, germans al Senyor, que al llarg d'aquest camí quaresmal, d'aquesta quaresma i de la quaresma que és tota la vida, ens deslliuri del Maligne i no ens deixi caure en temptació, per tal que, convertint-nos i creient, puguem arribar a entrar a viure al goig del seu Pare i del nostre Pare. El camí que va de les temptacions al judici i al Regne, equival, per tant, al camí que es recorre si es resa el Parenostre al revés.