3 de març del 2009

DIMARTS I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

L'evangeli, en el qual Jesús ens ensenya com hem de pregar, dóna llum a la litúrgia del dia d'avui. És com llençar al solc una llavor que ha de germinar en el més íntim dels nostres esperits durant la Quaresma. A més, la litúrgia ens ha fet palès i ens ha fet afirmar que, "al llarg de tots els segles, el Senyor ha estat la nostra muralla" i que "des de sempre i per sempre és [el nostre] Déu" [salm 89, 1-2].

Pel que fa a les lectures, la primera ha estat la del profeta Isaïes [55, 10-11], en què la "seva Paraula –diu- no tornarà a Ell buida, sinó que farà el que Ell volia". O sigui, la Paraula que Déu ens dirigeix i que arriba a nosaltres per retornar de nou cap a Ell, plena d'eficàcia, no és altra que el mateix Crist, que ens dóna el missatge de Déu abans de tornar al Pare, junt amb tots aquells que hagin cregut en Ell.

El salm responsorial (= SR) ha estat el 33, que bé podríem titular-lo com "que el Senyor és bo i treu els justos de tots els perills!". És un salm alfabètic, que fa servir les vint-i-quatre lletres de l'alfabet hebreu, preses en el seu ordre, començant cadascuna amb els vint-i-quatre versets. Això és, que no cal cercar un pla rigorós en aquest cant d'acció de gràcies, sinó veure-hi el reconeixement joiós de tots els humils pel seu Senyor, que els estima i salva sense fi.

I l'evangeli de Mateu [6, 7-15] ens ha parlat de l'oració –el parenostre- que té un lloc de privilegi a la Quaresma, i per això se l'escolta avui. I és que aquesta petita catequesi de la pregària es dirigeix a uns jueus que de vegades són temptats per la rutina i el verbalisme. D'aquí que la pregària, de fet, no respon a una necessitat de religiositat, sinó que neix d'aquella certesa interna que tenim un Pare que viu amb nosaltres i sap, per l'experiència que en tingué el seu propi Fill, què és el que l'home necessita. El parenostre condensa per tant en uns quants desigs i peticions la doctrina i les fórmules que el mateix Jesús va ensenyar als seus deixebles.

I acabem amb les oracions: la col·lecta i l'oració de després de la comunió fan ressaltar, per la seva part, que "mentre dominem el cos amb la mortificació" (0 1) han de fer créixer en nosaltres el desig de posseir Déu; i que la penitència, en purificar-nos del nostre egoisme, ens ha de fer més atents al Senyor i ens ha d'obrir la gràcia "que Déu concedeix als seus fills" (Pr 1). Amén.