DILLUNS V DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dn 13, 1-9. 15-17. 19-30. 33-62; Jn 8, 1-11

Estimats germans i germanes,

¿Com és Déu? ¿Com actua Déu? La paràbola del fill pròdig i el relat de l'Evangeli d'avui ens donen la resposta. De fet, citar-los al Sagrament de la Reconciliació dóna confiança als qui es senten aclaparats pel pes de les seves febleses. Déu és Amor i misericòrdia. Les dues lectures d'avui presenten un paral·lelisme. Són el reflex de les persones que no tenen veu o de les persones que ningú se les creu. Penso en la soledat del condemnat, d'aquell que oficialment se l'ha degradat, que ha rebut la màxima humiliació i no pot esperar ni la més mínima paraula d'afecte. Penso en l'injust judici de Jesús, que tindrem ocasió de reflexionar durant la Setmana Santa. Susanna era una dona innocent; sortosament la valentia de Daniel, un jove decidit i sense por, li va salvar la vida. Jesús no només defèn el que és just, sinó que va més enllà: és l'instrument de la misericòrdia de Déu fins i tot per als pecadors, com la dona adúltera.

Ens creiem bones persones. Certament ens esforcem per donar lo millor de nosaltres mateixos, volem superar les nostre limitacions, i fem coses que ens deixen satisfets. Fins ara, bé; però comparem, ens comparem, i tendim a jutjar els altres. Sense cap dret ens posem la toga de jutge, creient que és per posar les coses al seu lloc. Sobre la esquena dels altres pengem la sentència de culpabilitat. Mentrestant, Crist es carrega les culpes de tots, caminant per la via dolorosa amb el paper de condemnat. A vegades, tirem pedres quan algú ha fallat. Creient-nos bons, ens escandalitzem, ho critiquem i ho escampem. En comptes d'ajudar a aixecar-se, l'acabem d'enfonsar. Una paraula oportuna pot ser un remei, però un silenci prudent pot ser la solució. Només Déu ho sap. "Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres", ens diu Jesús.

El fariseu, orgullós de sentir-se just i de creure's superior, és incapaç de sentir la misericòrdia de Déu. El pecador, però, viu la tristesa de sentir-se feble, i també la alegria de sentir-se perdonat i estimat: la seva humilitat acull la misericòrdia de Déu. La adúltera no es defensa perquè reconeix la seva culpa. No nega ni amaga els seus actes, per això troba el perdó. Una gran lliçó per a nosaltres, que tendim a justificar-ho tot, i a repintar els colors per donar millor imatge. "Jesús s'entretenia dibuixant a terra amb el dit". No sabem el que va escriure. Imagino que amb una mà escriu el nom de la falta, que cal que recordem per ser humils i realistes; i amb l'altra l'esborra, perquè és misericordiós, perquè vol que siguem misericordiosos amb els altres.

La dona i Jesús quedaren sols. Convé que quedem sols davant de Jesús, lluny dels afalacs o de les crítiques, alliberats de protagonismes o de complexos, només contemplant Déu que ens diu: "Jo no et condemno. Vés-te'n, i d'ara en davant no pequis més". Recordant el Salm responsorial, sabem que ni quan passem pels barrancs tenebrosos del pecat, no hem de tenir por de res perquè Ell ens acompanya, ens asserena i ens conforta. "Em mena al repòs vora l'aigua", i "em retorna" en cada Eucaristia.