DILLUNS I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Lv 19, 1-2. 11-18; Mt 25, 31-46

La saviesa de la litúrgia és realment admirable. Hem iniciat la quaresma amb dos textos que podríem definir com a programàtics per a tot aquest temps, l'un comentari de l'altre. Ahir, tot i que en la versió lacònica de Marc, escoltàvem l'Evangeli de les temptacions de Jesús; avui, la taula de la paraula ens ofereix l'escena del judici final. Inici i final d'un camí que tant és el d'aquesta nova quaresma com el de tota la vida.

I dic l'Evangeli de les temptacions perquè les temptacions de Jesús són per a nosaltres una bona nova ja que, qui gosaria pensar que pot superar les temptacions de la vida si Jesús no hagués sortit victoriós d'aquell combat al desert? Són Mateu i Lluc qui ens ofereixen el contingut paradigmàtic d'aquelles temptacions: l'autosuficiència de la vida corporal —qui passaria fam si pogués convertir les pedres en pa?—, l'autosuficiència de la vida com a formant part d'un ordre natural —qui no es llançaria d'una torre si sabés que estaria al seu albir fer que els àngels el recollissin?— i, finalment, l'autosuficiència de la pròpia llibertat —la seva anihilació, de fet—, que lliurada a la idolatria s'estalvia l'angoixa de la decisió i de la responsabilitat. Totes tres temptacions tenen un denominador comú: són una proposta a recloure's sobre un mateix; a saturar-se d'un mateix, a excloure's a la donació, a tancar-se... i qui es replega sobre si mateix, es tanca necessàriament a l'altre... Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi. Qui es tanca, qui es deixa conduir per la invitació de la temptació a l'autosuficiència, serà després d'aquells que respondran al Senyor: "Senyor, quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?". Com pot fer res per al seu germà —menys encara per al seu Senyor!— qui no és capaç sinó només de mirar-se el propi melic? Per això, la conversió a què ens invitava també ahir l'Evangeli, convertiu-vos i creieu en l'Evangeli, és el camí oposat al de les temptacions, és a dir, el camí del descentrament d'un mateix per centrar-se en Crist, el camí de la resposta creient de la fe en la Bona Nova. I aquest camí de conversió, des de la fe té una única resposta: Tot allò que fèieu a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho fèieu a mi. Cal abandonar, doncs, la lògica que ens suggereix el maligne —et donaré tot això...— per viure la lògica de la fe que s'ha fet seguiment de la presència misteriosa de Crist en el món, amb el do de si mateix, especialment envers els més febles.

Demanem, doncs, germans al Senyor, que al llarg d'aquest camí quaresmal, d'aquesta quaresma i de la quaresma que és tota la vida, ens deslliuri del Maligne i no ens deixi caure en temptació, per tal que, convertint-nos i creient, puguem arribar a entrar a viure al goig del seu Pare i del nostre Pare. El camí que va de les temptacions al judici i al Regne, equival, per tant, al camí que es recorre si es resa el Parenostre al revés.