DIUMENGE VII (B)

Homilia predicada pel P. Josep M. Recasens
Is, 43, 18. 19. 21-22. 24c. 25; Sl 40; 2Co 1, 18-22; Mc 2, 1-12

Germanes, germans:

La taula de la paraula d'avui té un doble fons. D'entrada ens ofereix una reflexió sobre el pecat, un tema bastant tabú en els nostres dies. Ja l'any 1946 Pius XII afirmava que "el pecat més gran del món d'avui és tal vegada el fet d'haver perdut el sentit del pecat". Abans es parlava de complexe de culpa, i avui hauríem de parlar de complexe d'innocència, donada l'absència general de la consciència i sentit de pecat. Fins i tot la paraula pecat resulta antipàtica i abusiva i també ridiculitzada. Venim d'una època en què tot era pecat. ¿Ho recordeu els més grans? La moral havia arribat a una casuística tan farisaica que no oferia cap mena de respir. La vida cristiana es mesurava més pel criteri de pecat que pel de gràcia. I això no feia més que crear ments escrupoloses i malaltisses, ànimes turmentades per l'obsessió del pecat i la condemnació consegüent. Es vivia més sota la mirada jutjadora de Déu que no sota el seu esguard misericordiós. Tal vegada ara, per una mena de la llei del pèndol, ens hem passat a l'altre costat i ens hem carregat el pecat, passant olímpicament d'ell, i no precisament per un imperi de la gràcia. Ni el pecat ni la gràcia ja no figuren en la preocupació moral de moltes persones creients. Cadascú ha esdevingut jutge del seu propi obrar. Aquesta és la forma més estesa d'individualisme de l'home modern, una mena de càncer moral de conseqüències francament lamentables.

D'altra banda, els textos de la litúrgia d'avui ens fan centrar l'atenció sobre la gratuïtat del perdó de Déu que suposa una novetat radical en la vida de l'home.

Isaïes s'esplaiava en aquest sentit consolant i animant el poble d'Israel alliberat ja de l'exili babilònic i amb la possibilitat de retorn a la Terra Promesa: "Jo sóc el qui esborro les teves culpes... i no em recordaré mai més dels teus pecats". Déu invita el seu poble a entrar en una novetat de vida, en l'horitzó insospitable de les seves promeses que van més enllà de les esquifides perspectives que s'havia creat i que paralitzaven els seus somnis de llibertat i d'esperança. "No recordeu més els temps passats, no penseu més en les coses antigues ". Déu, esborrant els pecats de l'home, li ofereix la seva amistat, una amistat que es tradueix en una joia interior i un desbloqueig tal que és com si li naixessin ales, ales de llibertat, ales de creativitat, ales d'un amor universal. Quan ens sentim perdonats per Déu i acollits per ell ens sentim capaços de tot i experimentem en nosaltres una autèntica novetat de vida, una vida que només en Déu pot haver tingut la seva font.

L'escena evangèlica d'avui és també un exemple patent del que hem anat dient. La mentalitat jueva de l'època de Jesús estava entestada en què totes les malalties eren conseqüència del pecat. Es desconeixia o no s'admetia que la malaltia pogués tenir una causa orgànica o bé que fos deguda a agents externs, com podien ser els virus, les bactèries, o encara una nutrició o higiene deficitàries, tal com sabem avui. Per tant, se li atribuïa una causalitat fatalista i determinista a la vegada. I si, a més, darrera d'aquesta causalitat s'hi implicava la mateixa voluntat de Déu, aleshores tots els malalts eren una mena de rèprobes, condemnats en vida. Jesús havia començat la seva vida pública predicant i guarint malalts, amb la qual cosa estava capgirant aquella mentalitat fixista i oferia a aquella pobra gent enganyada un panorama totalment trasbalsador i una esperança lluminosa. Per això Jesús en veure la fe del paralític li diu bondadosament: "Fill, els teus pecats et queden perdonats". La intenció de Jesús és clara. Podria haver dit les mateixes paraules als qui el portaven amb la llitera, ja que, com diu el text evangèlic, Jesús va veure la fe d'aquella gent, però ell va voler centrar el seu perdó en aquell home sobre el qual pesava el fardell onerós d'una malaltia considerada culpable. L'auditori que escolta Jesús, principalment els mestres de la Llei, reacciona a l'instant: "Com pot dir això aquest home? Això és blasfem". I no era blasfem afirmar que aquella malaltia era un càstig diví? Que potser Déu no és autor i senyor de la vida? Jesús ha provocat voluntàriament l'auditori perdonant primer els pecats del malalt –amb la qual cosa s'ha atribuït un poder diví- i guarint després la seva paràlisi, cosa que confirma la seva autoritat divina. L'home guarit fa el que Jesús li diu: pren tot sol la seva llitera i fa el seu camí amb tota naturalitat i llibertat a la vista de tothom. Va entrar pel sostre i va sortir per la porta com una persona, talment com si res no hagués passat. Jesús l'ha guarit totalment, en el cos i en l'ànima, i li ha retornat la dignitat que ningú mai no li havia reconegut. L'escenari on tingué lloc aquesta memorable escena és també força significatiu: la casa de Pere a Cafarnaüm, la primera eclesiola o església domèstica presidida per Jesús, i en un context de predicació i adoctrinament. Per tant, això significa que la comunitat de fe, dels creients presidida també pel mateix Jesús i reunida per pregar i escoltar la paraula de Déu hauria de proporcionar un temps i un espai propicis per a la salut de l'ànima i del cos.

Germanes, germans, seria bo que de tant en tant analitzéssim les nostres paràlisis, tot allò que ens impedeix de donar un rendiment òptim en el nostre capteniment com a cristians. És bo que ens interessem per la salut del cos i que ens cuidem, però cal donar una prioritat al nostre estat interior que sovint obstaculitza les nostres relacions mútues i ens distancia de la nostra amistat amb Déu i amb tot el que es refereix a ell. Déu ens dóna sempre una nova oportunitat per convertir-nos, és a dir, ens fa adonar que hi ha coses en nosaltres que no funcionen i que les hem de redreçar. Si som prou humils per confessar-ho, Déu ens farà la gràcia del seu perdó, i a través del seu perdó descobrirem una alegria nova i una energia que ens farà capaços d'afrontar qualsevol contrarietat.

Justament aquesta setmana iniciarem una nova quaresma, un temps fort per entrenar-nos en el combat espiritual i anar adquirint reflexes cristians. Tot és qüestió d'emmirallar-nos en Jesús i fer com ell: passar per la vida fent el bé.

Aquest diumenge coincideix amb la festa de la càtedra de sant Pere. Tinguem un record en la nostra pregària pel papa Benet en la seva tasca de successor de Pere i en el servei que se li ha encomanat de presidir totes les esglésies en la caritat.