LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ml 3,1-4; He 2, 14-18; Lc 2, 22-40

Que existeixi la llum! I la llum va existir (Gn 1, 3)

Quina meravella més gran no hauria estat haver pogut contemplar l'aparició de la llum primordial en el no-res més absolut. Poder veure el primer bri de llum creada, la primera espurna de l'encisadora creació de Déu. Déu, benaurada Trinitat i unitat primera, que és llum i font de la llum (cf. 1Jn 1, 5), va voler donar, en primer lloc, existència fora de si mateix a la mateixa llum. Per això digué: Que existeixi la llum! I la llum va existir.

Una meravella semblant deuria experimentar el vell Simeó, ja carregat d'anys i mogut per l'Esperit Sant, quan, en entrar Maria i Josep amb l'infant Jesús al temple, contemplà aquell en qui residia la plenitud de tota la seva esperança i el confessà com a llum que es revela a les nacions i glòria d'Israel, el seu poble. Simeó, l'home que guardà la fidelitat i mantingué ferm el seu cor, va veure en l'infant que entrava al temple la realització de l'esperança del seu propi poble, una esperança tan llargament provada. Va veure en ell la llei de Moisès acomplerta, el primogènit consagrat al Senyor i rescatat en record de l'alliberament d'Israel de la terra on eren esclaus, Egipte: el Senyor, amb mà forta, ens va fer sortir d'Egipte, la terra on érem esclaus. I com que el faraó s'obstinà a no deixar-nos sortir, el Senyor va fer morir tots els primogènits del país d'Egipte, tant els dels homes com els dels animals. Per això jo sacrifico al Senyor tots els primogènits mascles dels animals i rescato els meus fills primogènits (Ex 13, 14-15). Va veure en ell acomplerta la promesa que li havia fet l'Esperit Sant de no morir sense haver vist el Messies del Senyor; l'acompliment, per tant, de l'esperança messiànica del fill de David. Va veure, alhora, en ell l'acompliment de totes les profecies que anunciaven el consol d'Israel, la llum que resplendia en el país tenebrós (cf. Is 9, 2). Va veure, encara en ell, el Senyor que Israel buscava, l'àngel de l'aliança de Israel desitjava, entrant al seu temple per la porta que dóna a l'orient (cf. Ml 3, 1). Va veure en ell la llum i la glòria del Senyor omplint novament el seu temple, omplint novament el lloc sant. Va contemplar, en fi, l'entrada a Sió del seu rei pacífic i salvador. Motiu de joia i alegria immensa per al vell home que havia fet d'aquesta visió la raó de tota la seva vida. Per això, en veure el do de Déu en Jesús infant, prengué aquest en braços, beneí Déu i li donà gràcies. Simeó, evocà el record de l'amor de Déu enmig del temple i realitzà, així, la invitació del profeta Isaïes que diu: Alça't radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum: sobre teu clareja com l'alba la glòria del Senyor (Is 60,1). Simeó és, en efecte, aquesta Jerusalem que s'alça radiant perquè ha arribat la seva llum.

Moisès i la Llei, David i el Messies, els profetes i els salmistes, l'elecció i l'universalime, el temple... tota la tradició veterotestamentaria es fa present en aquesta escena perquè en Simeó és tot el poble d'Israel, el poble de l'Aliança, que ha sortit a l'encontre del seu Senyor, del seu Messies Salvador i ha alçat les llindes del portals i engrandit les portalades per tal que el rei de la glòria pugui entrar al seu temple.

Tot i així, les profecies anunciaven també que només una resta acolliria la llum de Jerusalem. Ho recull sant Joan quan diu: Existia el qui és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes. (...) Ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit (Jn 1, 9 i 11). Per això l'infant que és la gloria d'Israel, serà alhora motiu que a Israel molts caiguin i molts d'altres s'aixequin; serà una senyera combatuda, per tal que es revelin els sentiments amagats al cor de molts. En el pla amagat de Déu, Israel no ha aconseguit allò que buscava, sinó només uns escollits. Els altres, en canvi, s'han endurit (cf. Rm 11, 7). La caiguda d'Israel ha servit, però, perquè la salvació arribés als pagans (Rm 11, 11): la glòria d'Isarel és alhora, segons la tradició més genuïna del poble escollit, llum de les nacions. Jesús s'ha emparentat amb nosaltres per fer de tots nosaltres, pagans i jueus, un nou poble escollit, una única família de Déu (cf. He 2,14). A tots els qui l'han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu (Jn 1, 12).

Fou, certament germans, una gran meravella la creació de la llum, la seva vocació a l'existència. Déu digué: Que existeixi la llum! I la llum va existir (Gn 1,3). Fou, però, una meravella encara més admirable que el qui és essencialment llum increada i invisible fes resplendir de manera humana i visible, en el rostre del seu Fill, aquesta mateixa llum increada. Per això, per tal que la llum increada pogués resplendir tota ella en el rostre de Crist, calia que abans existís la llum creada que permetés de veure la meravella admirable del rostre visible de la llum invisible, la glòria d'Israel i la llum de les nacions.

Nosaltres hem rebut el qui és la llum veritable, vingut al món (cf. Jn 1, 9), i hem cregut en el seu nom. Acollint-lo esdevenim també nosaltres llum per al món. Mirem, doncs, germans, de no enfosquir amb el nostre tancament, amb el nostre egoisme, amb el nostre judici i amb la nostra manca d'estimació, aquesta llum que se'ns ha ofert per portar a la llum els nostres germans contemporanis nostres que encara viuen a la fosca, enmig de les tenebres d'aquest món, i puguem arribar feliçment tots junts a la glòria d'aquella llum que és essencialment la benaurada Trinitat. Amén.