DIUMENGE VI (B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Lv 13, 1-2. 45-46; Sl 31, 1-2. 5. 11; 1Co 10, 31-11, 1; Mc 1, 40-45

Amb quina duresa ressonen encara a les nostres orelles d'homes i dones del segle XXI les paraules del llibre del Levític que acabem d'escoltar. Els qui pateixen del mal de la lepra han d'anar escabellats, amb els vestits esquinçats, tapats fins a la boca, i han de cridar: "Impur, impur!" Mentre el mal persisteixi, són impurs, i han de viure sols, fora del campament. És cert que hi ha molts problemes en la nostra societat i vivim i ens fan viure enmig d'enormes contradiccions; l'exclusió, però, en principi –almenys fins ara, tot i que ja hi comencen a haver signes preocupants en sentit contrari– és quelcom que la nostra societat rebutja. Per això, se'ns remouen les entranyes quan sentim unes paraules com les que acabem d'escoltar. Per raó d'aquest text i d'altres de semblants, els leprosos vivien en una situació de completa marginació de la vida social: apartats de la pròpia família i de qualsevol altra relació humana; enfonsats en el seu dolor físic i, sobretot, moral; considerats pels altres no només malalts sinó impurs, mereixedors de la malaltia com a càstig de Déu pels seus pecats; eren, de fet, morts en vida que havien expropiat la seva identitat de la pròpia malaltia. Impur, impur: era l'únic so que podien emetre, mentre el mal persistís en ells.

En aquest marc, hom pot adonar-se de la gosadia i intrepidesa d'aquell home leprós que es va presentar davant Jesús, s'agenollà i es dirigí a ell confiat que el podria guarir, tot dient-li: Si ho voleu, em podeu purificar. Què el mogué a creure que Jesús es podria compadir d'ell, tocar-lo i guarir-lo de cap a peus? Segurament, havia escoltat la predicació desconcertant i provocadora de Jesús, les seves paràboles sobre el Regne, especialment aquelles en què –en paraules d'un llibre recent sobre Jesús– s'invertien els esquemes tradicionals de la santedat i la puresa, com ara la paràbola que comparava el Regne amb el llevat que feia fermentar tota la farina. I és que el leprós havia entès el significat de les paràboles de Jesús: des d'ara, –en paraules del mateix llibre citat– amb Jesús, calia endevinar el Regne de Déu també en el món dels leprosos, dels endimoniats, dels pecadors i de les prostitutes. El Regne de Déu era enmig d'ells i ja no quedava espai a l'exclusió: la impuresa ritual i la marginació quedaven abolides en la persona de Crist. El leprós veié en la mirada humana de Jesús, la claror de la mirada de Déu, que deixava traslluir totes les seves entranyes plenes de compassió i misericòrdia, especialment per a tots els exclosos i marginats d'entre els homes. Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué: "sí que ho vull: queda pur".

Als nostres temps, tot i que molt disminuïda, la lepra, malauradament, no ha estat encara del tot eradicada. El Papa Benet, durant el seu pontificat, s'ha fet veu dels qui la pateixen demanat la col·laboració internacional per tal d'eradicar la causa que hi ha al seu darrera, és a dir, la misèria provocada pels desequilibris que puneixen gran part de la humanitat. Dissortadament, coneixem, però, altres lepres que afecten molts milions de persones del nostre món i que, novament, són motiu de marginació i d'exclusió per als qui les pateixen: la sida, la drogodependència, l'alcoholisme, entre altres, per no parlar de les malalties mentals, in cresecendo, que sumeixen tants homes i dones en una profunda desesperació.

Tots nosaltres, que avui ens alimentarem del Cos i de la Sang de Crist, cadascú en la mesura de les pròpies possibilitats, som també cridats a fer-nos propers dels exclosos i dels marginats, a sentir-nos pròxims d'ells, a afinar les nostres orelles per sentir el seu clam, per tal d'acostar-nos-hi i oferir-los la nostra mà, una mà darrera de la qual hi ha la del Crist mateix. Així ho han fet tants homes i dones al llarg del temps: sant Lluís Gonzaga, entre els empestats; el beat Damià de Molokai, que es va fer voluntàriament apòstol dels leprosos de la illa hawaiana de Molokai, conscient que es desterrava perpètuament i que més tard o més d'hora es contagiaria de la lepra; així ho fa també, ben a prop nostre, el Rector d'Ulldemolins, Mn. Joan Roig, acollint els drogoaddictes que cap institució ja no vol...

L'Església és ara aquella mà de Crist que tocà el leprós intrèpid. L'Església, està clar, som, però, nosaltres, germans. Mirem, doncs, de no buscar allò que ens convé a cadascun de nosaltres, sinó allò que convé als altres, especialment als exclosos i marginats d'aquest món, adaptant-nos a tots. És així que, com van fer sant Pau, sant Lluís Gonzaga, el beat Damià de Molokai, o el Rector d'Ulldemolins, seguirem el Crist. Que ens hi ajudi la poderosa intercessió d'aquells sants que ja són al cel i ens hi esperoni l'exemple d'aquells altres que encara treballen a la terra entre nosaltres.