DIJOUS V (I)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Gn 2, 18-25; Mc 7, 24-30

Tots dos, l'home i la dona, anaven nus, sense avergonyir-se. La nuesa de què ens parla el relat del Gènesi i la manca de vergonya que l'acompanyava, són l'expressió més diàfana de la manera de viure segons el projecte original de Déu que l'Escriptura anomena jardí d'Edèn. Segons la narració de la creació de Déu que estem llegint aquests dies, l'home és creat el primer entre els éssers vius: abans que les plantes i el jardí d'Edèn, que Déu posa al seu servei, i abans que els animals, que Déu crea amb la intenció d'ajudar l'home i fer-li companyia i a qui Déu presenta per tal que l'home els donés nom. Donar nom significa fer-se pròpia una certa realitat. L'home, doncs, s'apropià dels animals però no en trobà cap que des de la seva diferència li permetés de formar una comunitat. Fou aleshores quan Déu, d'allò que l'home era, en formà un altre que essent diferent i restant en la seva diferència com a signe de la pròpia identitat, la dona –que no és un home–, pogués crear una unió perfecta entre iguals, entre éssers de la mateixa dignitat, que respectant les diferències pròpies no es convertís en una mescla o una confusió. Totes aquestes maneres de viure amb els altres, amb les plantes i els vegetals, amb els animals salvatges i domèstics, de l'home amb la dona, estaven originàriament expressades per la nuesa. La nuesa com a qualitat de la transparència de totes aquestes simbiosis, de totes aquestes maneres de viure amb els altres i amb tot allò que ens envolta. Transparència en la relació amb el món vegetal per tal com l'home se'n servia per al goig dels seus ulls i per a aliment del seu cos; transparència amb els animals, per tal com l'home se'ls feu propis sense subjugar-los ni maltractar-los; transparència amb l'altre com ell, perquè era os dels seus ossos i carn de la seva carn: la diferència i la distància de l'altre no provocaven recel ni recança sinó proximitat i escalfor. Tot un seguit de relacions caracteritzades per la nuesa i la diafanitat que manifestaven l'harmonia interna amb què l'home i la dona vivien la seva pròpia interioritat, al centre de la qual hi havia, evidentment, la relació fonamental i fundant amb Déu el seu Senyor, present arreu. La nuesa ens parla, doncs, de la diafanitat perduda en totes les nostres relacions que ens constitueixen –de nosaltres amb Déu, de nosaltres amb nosaltres, de nosaltres amb els altres, de nosaltres amb la naturalesa...– i que podem tornar a recuperar si ens acostem a menjar de la taula del Crist, on fins i tot les engrunes que en cauen són portadores de redempció.