DIUMENGE IV (B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Dt 18, 15-20; 1Co 7, 32-35; Mc 1, 21-28

Estimats germans i germanes:

¿Què podem dir de l'Evangeli d'avui? ¿Què espereu dels comentaris que intentem fer els preveres? El concili Vaticà II diu que hem d'aplicar la veritat perenne de l'Evangeli a les circumstàncies concretes de la vida. Això vol dir que ens hem d'esforçar a tractar els problemes del nostre temps a la llum de Crist (cf "Presbyterorum ordinis",4). Moltes circumstàncies creen problemes. Per exemple, l'activisme per subsistir, per una banda, i la decepció, per un altra, ens impedeixen tres coses: escoltar serenament la Paraula de Déu, gaudir de la Presència de Jesús, i col·laborar amb els altres amb actitud sincera i positiva. L'amor ha de guiar la nostra opció cristiana.

L'amor, però, ha de madurar: els primers sentiments de novetat enlluernadora i de goig ingenu i fàcil s'han de convertir en la manifestació més pura de l'amor veritable: la donació sense condicions, que sembla impossible, el lliurament joiós. En el camí de la nostra vocació hem de descobrir el goig de voler i saber donar-se; això significa trobar l'alegria en el sacrifici, la generositat en els compromisos, la prudència conciliadora, i l'acció eficaç i decisiva. Davant la lluminositat del missatge de Jesús ens podem sentir com aquell home "posseït d'un esperit maligne". En versió actual aquests "esperits" tenen molts noms i els molesta la proximitat de Jesucrist que ve a alliberar-nos d'ells. Tenen noms tan corrents com egoisme, ambició, mentida, manipulació, insensibilitat... I nosaltres, ¿com reaccionem?

La predicació de Jesús a la sinagoga de Cafarnaüm ens planteja una urgència: desvetllar l'esperança adormida al cor de cada persona. Amb paraules, és clar, però sobre tot amb la nostra vida. Tindrem autoritat si les nostres paraules no estan en contradicció amb els nostres fets; si sabem parlar sense ofendre ni humiliar, respectant la dignitat del proïsme. Hem de fer de l'amor mutu l'expressió més entenedora de la presència de Déu en el món. "Si ens estimem els uns als altres, Déu és amb nosaltres i el seu amor es realitza plenament en nosaltres" (1Jn 4,12). El nostre cor inquiet sempre cerca on trobar repòs. Massa sovint cerca coses que no l'omplen i cau en la tristesa. Però les seves ànsies el fan anar més enllà i emprèn una nova ruta a la recerca d'allò que li pugui donar la joia. La plenitud només es troba en Déu. Podem viure experiències de pecat —millor dit, les vivim— quan el nostre cor està conduït pels esperits malignes, com els que he citat abans. La trobada amb el Senyor, Paraula i Eucaristia, transforma el nostre interior. Cal, doncs, fer cas del Salm responsorial que ens diu: "Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu: No enduriu els vostres cors".

No n'hi ha prou en portar el nostre nom de cristians, com un títol que comporta certes seguretats. Crist continua parlant-nos. No endurim els nostres cors i no ens fem els desentesos. Coneixem les nostres covardies i infidelitats, i ens sap greu, però tornem a caure-hi una i un altra vegada. Germans, no retardem més el projecte d'amor de Déu per nosaltres. Encara que visquem entre dificultats i contradiccions, Déu ens dóna forces per respondre amb fermesa, amb alegria i germanor. Ajudem-nos els uns als altres.

"Jo voldria que visquéssiu sense neguits", ens diu S. Pau a la segona lectura. Se'ns convida a viure amb serenor, a no deixar-nos absorbir per les coses que només són transitòries i caduques, a posar la confiança en el Senyor, disposats a servir-lo a Ell, i als altres per amor a Ell, de la millor manera que sapiguem. Quan ens preguntem sobre el sentit de tot allò que fem... la pregària, la lectura i la meditació de la Paraula de Déu ens ajuden molt. Cito per segona vegada el Vaticà II: "Hi ha tanta força i poder en la paraula de Déu que és fonament de l'Església, fortalesa de fe per als seus fills, aliment de l'ànima, font pura i perenne de vida espiritual" ("Dei Verbum",21).

"Tant de bo que avui sentíssim la veu del Senyor: No enduriu els vostres cors".