29 de juny del 2012

SANT PERE I SANT PAU, APÒSTOLS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ac 12,1-11; Sl 33,2-9; 2Tm 4,6-8.17-18; Mt 16,13-19

Aquestes últimes setmanes els mitjans de comunicació ens han sorprès amb les notícies de filtració de documents personals del Papa, i amb notícies que fan l'efecte de lluites pel poder en la vida de l'Església. És, el que diuen els mitjans, «buscar quotes de poder». A mi això m'ha recordat un poema sobre l'estàtua de sant Pere que hi ha a la Basílica de sant Pere, a Roma:

«Digueu, Jesucrist, per què
em besen i em besen els peus?

»Sóc sant Pere aquí assegut,
en bronze immobilitzat,
no em puc girar de costat
ni clavar una puntada de peu,
que tinc els peus ben gastats,
com prou veus.

»Fes un miracle, Senyor.
Deixa'm baixar al riu,
tornar a ser pescador,
que és el que em plau».

«Tornar a ser pescador, que és el que em plau». I així és com, fidels a l'amistat del Senyor, com ens ensenya l'antífona d'entrada, i bevent el calze, van plantar l'Església. Quotes d'amistat amb el Mestre i no quotes de poder. Beure el calze del Senyor i no acarnissar-se per al dia de la matança. És el camí de l'amic de Déu, del servidor fidel i prudent a la casa del Senyor. Però això té un preu, que ja fa anys indicava Josep Ratzinger, avui papa Benet XVI: «El lloc veritable del "vicarius Christi" és la creu», i afegeix: «Ser vicari de Crist vol dir romandre obedient a la creu i, per tant, la representació de Crist en el temps del món consisteix a mantenir present el seu poder com un poder oposat al poder del món».

Així veiem que succeeix en la vida de Pere, com ens conta la Paraula de Déu en la primera lectura, sobre sant Pere que espera a la presó ser executat, com a conseqüència d'aquelles primeres persecucions que ja els havia anunciat el Senyor que patirien. Mentrestant, l'Església prega amb insistència el Senyor. I aquest respon a la pregària de tota l'Església pel seu Pastor suprem.

Quotes d'amor, no de poder. Quotes d'amor que es van assolint quan conreem una relació d'amor amb el Senyor, i podem respondre amb la nostra vida a la pregunta del Mestre, sempre viva, sempre actual, que no hauríem d'oblidar en cap moment:
«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

La resposta de Pere és decidida, generosa, compromesa. No és una resposta de compromís fictici, de guardar l'aparença: «Tu ets el Messies, el fill de Déu viu». Les conseqüències d'aquesta resposta les contemplem, doncs, en la primera de les lectures d'avui, del llibre dels Fets, que ens suggereix una vida d'Església d'una estreta comunió d'amor, de pregària i de vida posada a les mans del Déu a qui confessen com el seu Senyor i el seu Déu.

Una Església, o un membre, o el mateix Pere o Pau, que podran dir en el seu moment: «El Senyor m'assistia i em donà forces perquè acabés de proclamar el missatge de l'evangeli. Ell m'ha salvat de tots els qui em volen perjudicar i em guardarà per al seu regne celestial».

I allà serem portats no per les quotes de poder sinó per les quotes d'amor, viscut en una íntima amistat amb el Mestre. Podem i hem de dir aquelles paraules de sant Bernat: «Aquests són els nostres mestres: aprendre a consciència els camins de la vida amb el Mestre universal; i ens els ensenyen avui a nosaltres. Què van ensenyar i continuen ensenyant-nos avui els sants apòstols? No l'art de pescar, ni el de teixir tendes o cosa semblant, ni a comprendre Plató o manipular els sil·logismes d'Aristòtil, ni estar sempre aprenent i ser incapaços d'arribar a conèixer la veritat. Em van ensenyar a viure. I viuràs ordenadament si en la teva conducta compleixes amb fidelitat les teves obligacions amb Déu i amb el proïsme».

Quotes d'amistat, quotes d'amor ...

24 de juny del 2012

EL NAIXEMENT DE SANT JOAN BAPTISTA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 49,1-6; Sl 138,1-3.13-15; Ac 13,22-26; Lc 1,57-66.80

«Què serà aquest noi?» És la pregunta que es fa la gent de Ain-Karem quan visiten Elisabet per felicitar-la. «Què serà aquest noi?»

I la resposta ens la dóna l'ambient de la celebració litúrgica, que no la necessita sant Joan, sinó nosaltres. Per això el celebrem, per contemplar la seva figura, els seus gestos, i acollir els seus ensenyaments per dur-los a terme a la nostra vida, avui, en un context tot diferent del que ell va viure, però un context que té necessitat dels valors que ell va encarnar.

«Què serà aquest noi?» I ens respon l'antífona d'entrada: «Vingué a donar testimoni de la llum, i a preparar un poble per acollir al Senyor».

I, immediatament, demanem en l'oració col·lecta la gràcia de «l'alegria espiritual» per a nosaltres com una garantia d'aquesta llum de la qual hem de ser testimonis. I com que nosaltres som pobres instruments en mans del Senyor, demanem també «la seva presència perquè el seu poble se senti conduït pel camí de la salvació i la pau».

«Què serà aquest noi?» Doncs ja ho sabem: «testimoni de la llum» mitjançant l'alegria espiritual. Però tenint al seu costat o al seu interior «la força de Déu» com el veritable instrument, o artífex de la seva obra de precursor del Messies Jesús.

«Què serà aquest noi?» Salta de goig abans de néixer, quan el Crist està ja pròxim. Desperta l'admiració després de néixer. «Què serà aquest noi?» Aparentment un noi molt normal: «créixer i enrobustir-se en l'Esperit. Viure desconegut, en el silenci del desert». El silenci domina gran part de la seva vida. (Com dominarà també en la vida de Jesucrist). I des del seu prolongat silenci vindrà una paraula forta, una forta interpel·lació als oients, a la societat que estava tota expectant, esperant una llum.

«Què serà aquest noi?», deien. Una veu que crida en el desert. Però que arribarà a les ciutats, espais de foscor i confusió. I desperta interrogants: «què hem de fer?» Hi ha tot un torrent de respostes: «Qui tingui dos vestits que en doni un al qui no en té, no exigir més del que està establert, no fer servir la violència, ni amenaçar ningú per obtenir diners».

Avui es necessita aquesta veu. Hi ha qui parla del delicte del silenci. Que avui el silenci pot ser, o és, un delicte, quan la nostra societat necessita una paraula. Però potser no hi ha silenci, no tenim un silenci capaç de donar lloc a la Paraula que necessita la nostra societat. I això en principi pot sonar una mica estrany. La veritat és que avui hi ha moltes paraules, certament, que se les emporta el vent, però no s'escolta aquesta Paraula que necessita la societat, que li parla al cor. Perquè no hi ha silenci en els qui han de dir una paraula amb força, amb llum, amb saviesa en aquesta societat. Potser més aviat enfrontament, lluites pel poder, una mena de pudor de podrit. Donant respostes a preguntes que ningú fa.

No hi ha silenci, per escoltar una Paraula de vida, perquè l'home roman ocupat a viure una vida sense paraules, una vida subterrània que, cada dia amb més freqüència, puja a la superfície amb pudor de corrupció.

L'home roman ocupat a gastar 4.000 milions de dòlars cada dia en armes. L'home està ocupat a ocultar les 70.000 persones que moren cada dia de fam. L'home està ocupat en les primes de risc, en el deute extern. L'home està ocupat a decidir qui mor de fam o qui s'omple les butxaques d'euros. L'home està ocupat a omplir la seva agenda amb adreces de paradisos fiscals. L'home està ocupat a reclamar indemnitzacions milionàries. Mentre altres estan ocupats a acampar en alguna nova cova de Betlem.

Continuem arraconant a la cova de Betlem nous llogaters del padró municipal d'aquesta terra, que vénen a inscriure's. Però ara el curiós és que ningú no els ha manat d'empadronar-se. Perquè els poderosos d'aquest món diuen que és suficient un padró amb el 20 per cent de la població, la resta, el 80 per cent, en té prou amb una cova de Betlem. No adverteixen que el primer habitant de la cova de Betlem va tenir un Precursor amb una gran audiència. Nous i molts habitants de coves de Betlem, poden suscitar molts precursors.

Aquesta paraula: «precursor», no ens pot ser aliena. Per això celebrem avui el naixement de Joan Baptista.

«Què serà aquest noi?». La resposta ha de venir del silenci del nostre cor.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Sant Joan Baptista (Diumenge XII durant l'any)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe (sermó 293,1-3)

L'Església s'adona que el naixement de Joan és, d'alguna manera, una cosa sagrada: Entre els patriarques no en trobem cap del qual celebrem el naixement; celebrem, en canvi, el de Joan i el de Crist. Això no pot deixar de significar alguna cosa. Si a nosaltres, per la gran dignitat del tema, ens costa d'explicar, la meditació resulta tanmateix més fructuosa i fecunda. Joan neix d'una anciana estèril; Crist neix d'una donzella verge.

El pare de Joan no creu que l'infant ha de néixer, i es torna mut; Maria creu que Crist naixerà d'ella, i el concep per la fe. He proposat coses per investigar i he predit que les discutiríem, però això ja ho he manifestat abans, i si ens resulta impossible d'entrar en tots els replecs d'un misteri tan gran, us adoctrinarà, més bé àdhuc sense mi el qui parla en vosaltres: aquell que contempleu piadosament, que heu rebut en el vostre cor, i que us ha fet temples seus.

Joan és com una frontera entre els dos Testaments, l'Antic i el Nou. Ho testifica el Senyor mateix quan diu: «la Llei i el Profetes fins que ha aparegut Joan Baptista». Ell, doncs, representa l'Antic Testament i és el pregó del Nou. Com a representant del primer, neix de dos ancians; com a representant del segon, és declarat profeta quan encara és a les entranyes de la mare. Perquè, abans de néixer, ja dona salts en el si de la mare, a l'arribada de santa Maria. Ja allí era designat: designat abans de néixer; es mostra precursor del Crist abans de veure Crist. Això són coses divines, això excedeix la mesura de la fragilitat humana. Finalment neix, rep un nom, i la llengua del pare és deslligada. Aquests fets són imatge de les coses futures.

Comentari de sant Efrem de Nisibis
L'anciana Elisabet va portar al món l'últim dels profetes, mentre Maria, una noia jove, va donar a llum el Senyor dels àngels. L'estèril va portar al món el qui perdona els pecats i la Verge el qui els esborra. Elisabet va portar al món al qui reconcilia els homes mitjançant la penitència, Maria el qui purifica la terra de les seves taques. L'anciana encén un llum a la casa del seu pare Jacob, ja que aquest llum és Joan; la noia jove encén el sol de justícia per a totes les nacions. L'àngel va anunciar el ministeri de Joan a Zacaries: el qui hauria de ser decapitat anunciaria el qui seria crucificat; el qui seria odiat proclamaria el qui seria enviat; el qui batejaria en aigua el qui batejaria en foc i Esperit Sant. La llum brillant proclamaria al sol de justícia; el qui estava ple de l'Esperit al qui donaria l'Esperit. La veu anuncia el Verb …

Abans de venir, el Senyor, —diu la litúrgia siríaca—, va enviar com a missatgers els sants profetes. Cadascun d'ells anunciava el misteri amagat i desconcertant de la vinguda de Déu fet home. Un profetitzava: «Mireu, el Senyor ve a consolar els afligits». Un altre anunciava: «El Senyor restablirà la seva aliança amb el seu poble». Un pregava què el Senyor vingués, i no callés; l'altre suplicava Déu que mostrés el seu poder i vingués a salvar el seu poble. Un profetitzava el Precursor dient que seria un àngel; un altre ens deia que seria la veu d'un que crida en el desert. I finalment va venir l'intermediari de l'antiga i de la nova aliança, Joan Baptista, estel que precedeix la llum, llàntia que precedeix el sol de justícia, veu que precedeix la Paraula, missatger que anuncia clarament: Darrere meu ve el qui és més gran que jo, del qual no sóc digne de deslligar la corretja del calçat.

LA CARTA DE L'ABAT

Carta a sant Joan Baptista,

Diumenge vinent, dia 24, celebrem el teu naixement. I, en celebrar-lo, vull recordar i celebrar l'amistat dels amics que porten el teu nom. Una paraula de felicitació. Una pregària, també, perquè els beneeixis.

Celebrar el teu naixement, celebrar la teva vida, vol dir també imitar. Vull al llarg d'aquesta setmana recordar les teves paraules, els teus ensenyaments, perquè tu segueixes viu, tens força actualitat. Un punt de referència per a viure el Crist. Segueixes essent el nostre precursor. Perquè nosaltres, deixebles del Crist, tenim la responsabilitat d'infantar-lo, perquè no manqui la seva llum en aquest món. Fer-lo present, amb la nostra vida. En una paraula, que estem cridats a ser també, poc o molt com tu, precursors.

«Què serà aquest noi?», deien de tu. Tu saltaves de goig abans de néixer, en pressentir la proximitat del Crist, i continues desvetllant l'admiració després de néixer. «Què serà aquest noi?» Aparentment una cosa molt normal: créixer i enfortir-se en l'esperit. Viure desconegut, en la soledat del desert.

«Què serà aquest noi?», deien.

El silenci domina gran part de la teva vida. (Com dominarà també en la vida de Jesucrist). I des del teu llarg silenci vindrà una paraula forta, una interpel·lació forta als oients, a la societat que estava, tot expectant, buscant una llum.

«Què serà aquest noi?», deien.

Una veu que crida en el desert. No obstant això, arribarà a les ciutats, espais de foscor i confusió. I desvetllarà interrogants: què hem de fer? Hi ha tota una mena de respostes: «Qui tingui dos vestits que en doni un al qui no en té, no exigir més del que està establert, no fer violència, ni presentar denúncies per treure diners». Avui necessitem aquesta veu. Hi ha qui parla del delicte del silenci. Callar quan cal dir una paraula. Però potser no hi ha un silenci capaç de donar lloc a la Paraula que necessita la nostra societat.

Perquè no hi ha un silenci en els qui han de dir una paraula amb força, amb llum, amb saviesa en aquesta societat. Potser més aviat trobem enfrontament, lluites pel poder, certa olor de corrupció. Donant respostes a preguntes que ningú fa.

No hi ha un silenci, per escoltar una Paraula de vida, perquè l'home està ocupat en viure una vida sense paraules, una vida subterrània que, cada dia amb més freqüència, puja a la superfície amb aromes de corrupció.

L'home està atrafegat a gastar 4.000 milions de dòlars cada dia en armes. L'home està atrafegat a ocultar les 70.000 persones que moren cada dia de fam. L'home està atrafegat en les primes de risc, en el deute extern, a decidir qui mor de fam o es folra per dins i per fora d'euros. L'home està atrafegat a omplir la seva agenda amb adreces de paradisos fiscals. L'home està atrafegat a reclamar indemnitzacions milionàries, mentre que altres ho estan per acampar en alguna nova cova de Betlem a fi de poder tenir un sostre.

No hi ha paraules, ja, per a aquest rosari de «perles» de la nostra societat. L'única cosa que queda és el silenci, a l'espera que aquest ens proporcioni una Paraula de Vida. Sant Joan, fes que en aquesta festa teva donem més lloc a un silenci expectant de la veritable Paraula de Vida. Beneeix-nos,

+ P. Abat

17 de juny del 2012

DIUMENGE XI DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ez 17,22-24; Sl 91; 2Co 5,6-10; Mc 4,26-34

Estimats germans i germanes,

La repetició dels cicles litúrgics són noves oportunitats d'aprofundir en el misteri de Déu i en el nostre. Noves vivències ens situen en diferents perspectives. La Paraula de Déu, sembrada en el nostre cor, ens fa viure el conegut cicle espiritual: lectura, meditació, oració, contemplació, i acció. Déu no és una realitat llunyana o estranya. És Algú proper, present, que s'interrelaciona amb nosaltres. Jesucrist sempre sorprèn. La seva Paraula és la llavor sembrada en el nostre cor i en la nostra ment. Això omple d'emoció perquè el seu llenguatge és innovador, crea expectatives perquè ens fa creure en nosaltres, dóna esperances perquè hi ha més del que veiem.

Déu actua en nosaltres i en el món. Les meravelles d'aquesta història de salvació es realitzen amb mitjans pobres i humils, molt lluny dels nostres programes i càlculs. Tampoc veiem resultats espectaculars. No és el nostre esforç el que fa créixer la llavors, sinó la Gràcia de Déu que va fent la seva tasca silenciosa, però eficaç, en nosaltres. La seva acció mai és una cosa ja acabada, estàtica; sinó en expansió, activa, dinàmica. Només ho comprovem quan cultivem la interioritat, quan deixem allò que ens vol manipular, i anem a l'essencial. Ens desanimem quan mirem els resultats. Però «ens sentim molt coratjosos», en paraules de S. Pau, quan creiem en el Senyor, encara que no el veiem; quan preparem el nostre camp interior per tal que fructifiqui la seva llavor. Detinguem una mica el rellotge per tal de donar temps a la contemplació: és el dia del Senyor.

Contemplar és veure amb mirada amorosa les realitats divines i les realitats humanes. Cal recuperar el gest humil del sembrador i tornar a començar, cal la paciència del pagès, la fe del cristià, la constància del lluitador, la consistència i fortalesa d'aquell que ha superat les proves al peu de la creu de Jesucrist, cal la saviesa de la persona unida al Crist. «Encara donaran fruit a la vellesa, continuaran plens d'ufana i de vigor», diu el Salm. Quan més units estiguem al Crist, les nostres branques seran més extenses per acollir els qui venen a nosaltres, i la nostra ombra serà més reconfortant per poder-los consolar i animar. Creant espais d'amor, crearem espais d'esperança. Nosaltres mateixos som la petita llavor que cau al solc del gran camp del món. Déu hi vol fruits abundosos i saludables: no ha perdut l'esperança, i contempla l'horitzó esperant el nostre retorn.

Avui, a Dublín s'acaba el 50è Congrés Eucarístic Internacional, que ha durat una setmana. El lema escollit és: «Eucaristia: comunió amb Crist i entre nosaltres». Els efectes de l'Eucaristia s'han de manifestar en totes les nostres accions. He llegit un article titulat «Eucaristia i crisi». No podem convertir la Missa en un refugi que ens protegeix, o en una devoció personal; cal acceptar les seves exigències. La nostra Eucaristia d'avui, com la de cada dia, és un lloc de prendre consciència que l'individualisme ho complica tot, que les paraules de Jesús creen fraternitat. També que la comunió entre nosaltres prové d'un acte d'adoració a Déu i dels seus efectes: veneració al germà, acceptant-lo, estimant-lo.

Els problemes actuals necessiten reformes de les estructures, o nous plantejaments. A nosaltres no se'ns demanarà l'opinió, segurament, però podem ajudar des del nostre anonimat, amb discreció. Si ens arrelem en Crist serem com un arbre frondós, plens de virtuts. Com ho podem fer? No podem resar el «Parenostre» sense lluitar perquè el tinguin tots. No podem combregar amb Jesús sense fer-nos més generosos i solidaris. No podem donar-nos la pau sense estar disposats a estendre la nostra mà a tots els qui ho necessiten. Què passaria si tots estiméssim més, si preguéssim més, si dediquéssim algun temps a replantejar-nos la vida, si visquéssim millor l'Evangeli? Germans, que la nostra pregària sigui constant i confiada! Recordem, per acabar, el Salm: «És bo de lloar l'Altíssim, de cantar el vostre nom, Senyor, de proclamar al matí el vostre amor, i de nit, la vostra fidelitat».

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 11è durant l'any (Cicle B)

D'una homilia atribuïda a sant Joan Crisòstom, bisbe (PG 64,21-26)

No hi ha res més gran que el Regne del cel, i res més petit que un gra de mostassa.

Com pot ser, doncs, que Crist compari la immensitat del Regne del cel amb una llavor tan petita? Si examinem bé les propietats del gra de mostassa, veurem, però, que la comparació és apropiada i fins elegant.

Què és el Regne del cel, sinó Crist mateix en persona? En efecte, parlant d'ell mateix, el Senyor diu: «El Regne de Déu és dins vostre». I no hi ha res superior al Crist pel que fa a la seva divinitat. Per altra banda, què hi ha de més petit que Crist en l'ordre de l'encarnació? Es posà per sota dels àngels i dels homes; sant Pau ho testimonia: «contemplem com Jesús, posat un moment per sota dels àngels, ha estat ara coronat de glòria i dignitat, per mitjà de la passió i de la mort».

Com poden ser una mateixa cosa el que és gran i el que és petit? En virtut de la grandesa del seu amor envers la seva criatura, es va fer tot per a tots per a guanyar-los tots. Era Déu i es va fer home per la nostra salvació. És la llavor que ha dissipat les tenebres i ha renovat l'Església. Aquest gra, aquest Crist, penjat a la creu, tingué el gran poder d'arrencar de la creu amb una sola paraula —tot i estar-hi clavat ell mateix— el lladre i de portar-lo amb ell a fruir del paradís. Aquest gra, aquest Crist, del costat traspassat per la llança, en va fer brollar la beguda de la immortalitat per a tots els assedegats. Aquest gra, aquest Crist, col·locat al sepulcre, va estendre les seves arrels fins a l'abisme i en tragué moltes ànimes, i les portà al cel, juntament amb ell, el tercer dia. El Regne del cel és, doncs, com un gra de mostassa que un home sembra al seu hort.

Sembra tu aquesta llavor de mostassa en el teu cor. Si ho fas, també et dirà el profeta: «Ets un hort ben regat, una font d'aigua inestroncable».

Jesucrist és petit en aparença, limitat en el món, però gran al cel. És fill de l'home i de Déu, en tant que és Fill de Déu. Etern i invisible, va ser malmès en la Passió. Però ha crescut i s'ha fet un arbre esponerós. És la Paraula inseparable del Pare, i a les seves branques, hi nien els ocells; és a dir, hi nien tots els qui han estat cridats. Amb l'ardor de la seva caritat, guareix les malalties del nostre esperit; la seva rosada ens alleuja, la seva ombra ens protegeix. En morir, va ser sepultat a terra i donà fruit: el tercer dia va treure del sepulcre una multitud de sants. La seva resurrecció el posa per damunt de tots els profetes. I pel do de l'Esperit del Pare sosté totes les coses. Sembrat en el camp de la seva propietat, que és el món, brotà de la terra i va florir fins al cel tot presentant al Pare els qui creuen en ell. Oh llavor de la vida sembrada per Déu Pare a la terra! Oh germen de la immortalitat! Vós reconcilieu amb Déu tots els qui s'alimenten de vós.

Cristià, ajoca't, frueix sota aquesta planta divina, i després passaràs a formar part dels cors d'aquells qui, al cel, glorifiquen eternament el Pare, el Fill i l'Esperit Sant.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

És molt bonic el teu «silenci» d'aquest mes: «El silenci del brot d'una flor. Quan obro la finestra, a dos quarts de set, contemplo un lliri blanc i bell. Acaba de florir. Quin silenci la fa brotar! M'agradaria que el veiessis».

Hi ha molts silencis que fan brollar bellesa. Potser per a tu aquesta flor és única. M'ha recordat aquella «flor única» que tenia el protagonista d'aquest deliciós llibre que és «El petit príncep». És bellesa el record i la preocupació per la seva flor. Descobrirà després que la seva flor no és única, però serà sempre única la relació amb «la seva flor».

Potser, més que convidar-me a veure el teu lliri blanc i bell, que tu saps que n'hi ha molts més, el que vols és apropar al meu costat aquest silenci que et porta a contemplar, a admirar, la blanca bellesa de la flor. El silenci et fa descobrir i gaudir de la bellesa.

Jo també, de vegades, passejant pel monestir, m'aturo davant una flor i la contemplo silenciosament, i em pregunto per la «font» de la seva vida i de la seva bellesa. Hi ha tanta diversitat de flors i de plantes que en silenci són una paraula eloqüent de bellesa, i d'invitació al misteri! Es necessita el ritme del silenci. Un dels privilegis de la nostra vida monàstica, és tenir al nostre abast aquest ritme del silenci, que ens fa capaços de penetrar en els bells espais de la paraula i del misteri.

I és que el silenci és una veu sempre prenyada de paraula. I la paraula sempre ens parla del misteri. I el misteri és quelcom profundament arrelat en la vida humana, però que espera néixer, com el brot d'una flor a la llum i a l'alegria d'un dia nou.

Fa uns dies em deia una noia jove, que ja fa uns quants anys que és casada: «He de donar-li una bona notícia: seré mare». El seu rostre era lluminós. Uns dies després li vaig lliurar aquest text que havia llegit en un llibre, aplicat a la Mare de Déu: «Totes les mares imaginen i fan càbales sobre com serà el seu fill. Somien despertes i van dibuixant la seva possible figura, els seus gustos, el seu caminar. Parlen en la intimitat amb ell. En mi hi havia una estranya barreja. El bressolava en el meu interior, sí, li parlava com un nen, i alhora la meva ànima s'anorreava, es perdia, s'agenollava davant seu, esglaiada, ja intuïa l'amor i l'energia inexplicable que estava brollant dins meu».

És el misteri de la llavor que germina i creix sense que se sàpiga com. També m'ha portat a la memòria el text estremidor, d'amor, de vida i de mort, de la mare dels set germans macabeus davant el martiri del seu fill més petit: «Jo no sé com heu vingut a l'existència en les meves entranyes; no sóc jo qui us ha donat l'esperit, i la vida, ni he organitzat tampoc els elements del vostre cos. Sapigueu que és el creador del món, ell que modela l'home des de la seva concepció i totes les coses des del seu origen» (2Ma 7,22).

Gràcies M. Lluïsa, el teu «silenci» és una veritable invitació al silenci contemplatiu del misteri de la vida. Una abraçada,

+ P. Abat

15 de juny del 2012

Divendres de la segona setmana després de Pentecosta / EL SAGRAT COR DE JESÚS (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Os 11,1-4.8-9; Is 12,2-6; Ef 38-12.14-19; Jn 19,31-37

Em mirava fa uns dies un «power point» que em va enviar una família amiga per fer-me a conèixer una filla que els havia nascut feia uns mesos. Les imatges presentaven la mare peixant la seva filla. La mare feia ganyotes o moviments graciosos i la filla, entre cullerada i cullerada, esclatava en rialles. I em dic que aquesta podria ser també la imatge del nostre Déu. Si més no, és aquesta la imatge que a mi em suggereix la lectura del profeta Osees en aquesta solemnitat del Sagrat Cor: «Jo mateix he ensenyat el meu poble a caminar, l'agafava pels braços, el conduïa amb suavitat, l'estirava amb llaços d'amor. Me l'acostava a la cara, m'inclinava per donar-li aliment. Tinc el cor trasbalsat dintre meu, tinc inflamades les entranyes».

«M'inclinava per donar-li aliment». És el que fa una mare amb el seu fill. Gaudeix amb el seu fill quan li dóna el menjar per alimentar-lo. També la mare alimenta al seu torn el seu amor de mare, desvetlla més el seu sentiment matern. S'ho passa bé amb el fill.

Com no pensar que Déu s'ho passa bé donant-nos el sol de cada dia!, quan desperta la bellesa de la creació, i porta la successió de les hores i de les estacions perquè la terra produeixi fruits. És l'amor el que fa inclinar Déu cap a nosaltres, per donar-nos aliment. És un amor matern.

Un Déu que s'inclina per agafar amb amor el fill, per ensenyar-li els camins d'aquest món ple de bellesa, un Déu que vol abraçar el fill, que li fa un petó, però es troba amb un fill que rebutja aquest petó d'amor. Un fill que rebutja l'amor d'una mare.

Què pensa la mare? Què pot fer una mare? Allò que inventa l'amor. Perquè la mare és tota amor. I l'amor sempre obre un camí nou. El fill rebutja el petó de la mare. I la mare inventa un petó més profund. Un petó al cor, per deixar allà impresa per sempre l'empremta de l'amor. La petjada d'un cor que és tot amor.

Aquesta mare, aquest Déu, té el cor trasbalsat, té inflamades les entranyes. No pot venir amb amenaces. Ve amb amor. I aquest amor diví es rebaixa, s'humilia, fins a la mort, fins al no res —abandonat de Déu i dels homes. Mai no meditarem prou aquest amor «boig» o «neci» de Déu. És l'amor d'una mare, que sempre espera l'escletxa del cor del fill per endinsar-se fins les entranyes i tocar la seva més profunda intimitat.

Déu ens agafa, no pels braços sinó pel cor, per acostar-nos al seu cor, galta amb galta. És el petó entranyable de la boca divina. Qui pogués respondre amb el crit de l'estimada del Càntic: «Que em besi amb besos de la seva boca!»

Som l'un per l'altre. El cor de Déu és per a tu, criatura estimada per ell, com no et pots imaginar. El teu cor de criatura és per a Déu. I la gran capacitat de la teva vida la tens al cor. Hi tens un tresor d'humanitat. Aquest Déu que t'ensenya a caminar, que t'arrossega amb llaços d'amor és aquell a qui contemples a la creu. El teu Déu amant, tot sencer sense un os trencat. Trencat només el cor d'on brolla sang i aigua. D'un cor ja buit, perquè ha vessat tota la seva energia d'amor. D'un cor que ha estimat tant que s'ha buidat i en el seu buit espera una nova paraula: la paraula de l'home nou.

Aquesta paraula de l'home nou està en un cor nou. Aquest cor nou és el teu, cristià, home o dona, monjo, monja, laic, religiós. A tu, a mi, a cadascun de nosaltres, se'ns ha concedit aquesta gràcia de la qual parla Pau: «la riquesa insondable del Crist». Aquesta riquesa és l'amor, és el cor. «Que el Crist habiti per la fe en vostres cors», que l'amor sigui la vostra arrel i el vostre fonament... i aquesta presència «ens dóna capacitat d'abastar l'amplada, la llargària, l'alçària i la profunditat del misteri de Déu i del misteri de l'home». Que en la seva realitat més autèntica és un misteri d'amor.

Contemplant aquest Crist a la Creu, no se us regira el cor? No se us commouen les entranyes? Doncs, digueu-li, des del fons del cor, amb un vivíssim desig: «Que em besi amb els besos de la seva boca!»

10 de juny del 2012

Diumenge segon després de Pentecosta / SOLEMNITAT DEL COS I LA SANG DE CRIST (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ex 24,3-8; Sl 115 12-18; He 9,11-15; Mc 14,12-16.22-26

Un brindis. El salmista ens convida a fer un brindis: «Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet? Alçaré el calze per celebrar la salvació». Un brindis. Quan estem en un dinar o sopar amb una certa significació, al final, moguts per la satisfacció de la trobada i com volent perllongar l'esdeveniment, aixequem la copa i expressem amb el gest i les paraules el desig que la situació que s'està vivint es perllongui en el futur.

Avui que celebrem la solemnitat del Cos i de la Sang de Crist, la solemnitat del Corpus Christi, la litúrgia té un aire d'invitació al brindis.

A més de les paraules del salmista, hi ha matisos interessants en les altres lectures.
A la primera lectura quan Moisès transmet al poble tot el que li ha comunicat el Senyor, i encarrega als joves oferir un sacrifici i llegeix en veu alta el document de l'aliança, el poble respon amb un aire de brindis: «Farem el que diu el Senyor i l'obeirem en tot».

A l'evangeli, durant el sopar, Jesús pren el pa i diu: «Preneu-lo: això és el meu cos». Després aixeca la copa i diu: «Això és la meva sang».

És un brindis? En tot cas són paraules que miren cap al futur. En tot cas són paraules que posen en relleu l'amor de Déu que es vessa generosament per tots els homes, com un brindis de Déu, que està joiós de compartir la taula amb els seus amics com un últim gest que anuncia el futur del Regne, i que, per tant, vol que els seus amics acullin i visquin el que estan celebrant en aquest sopar com l'anunci de l'amor lliurat fins a l'extrem. Que visquin amb la viva esperança de retrobar-se amb el bon amic a la taula definitiva del Regne.

Com pagarem al Senyor tot el que ha fet, tot el que fa amb nosaltres? Com li ho pagarem nosaltres, éssers tan oblidadissos, tan inconscients? Recordant. Amb el record de la bondat del Senyor. Com fa sant Basili: «El salmista ha comprès els nombrosíssims dons rebuts de Déu: del no ésser ha estat portat al ser, ha estat plasmat de la terra i dotat de raó, després ha conegut l'economia de la salvació en favor del gènere humà, reconeixent que el Senyor s'ha lliurat a si mateix com a redempció en lloc de tots nosaltres, i, buscant entre totes les coses que li pertanyen, no sap quin do serà digne del Senyor. "¿Com podria retornar al Senyor?". No amb sacrificis ni amb holocaustos, sinó amb tota la meva vida. Per això, diu: "alçaré el calze de la salvació", anomenant calze al patiment en la lluita espiritual, en resistir al pecat fins a la mort. Això, d'altra banda, és el que ens va ensenyar el nostre Salvador en l'Evangeli: "Pare, si és possible, que passi lluny de mi aquest calze", i de nou als deixebles,"Podeu beure el calze que jo he de beure?", significant clarament la mort que acceptava per a la salvació del món» (PG XXX, 109).

Joan Pau II en la seva encíclica sobre l'Eucaristia escrivia: «Els Apòstols que van participar en el Darrer Sopar, van comprendre el sentit de les paraules que van sortir dels llavis de Crist? Potser no».

Nosaltres en celebrar el Darrer Sopar amb cada Eucaristia,  ho comprenem? Potser no.

Perquè si no vivim la Resurrecció, el naixement d'un home nou en nosaltres, difícilment podem tenir experiència de la força i de la victòria de l'amor. I sense aquesta experiència difícilment vivim amb fidelitat l'Eucaristia.

«L'Eucaristia és misteri de fe i, alhora, "misteri de llum". Cada vegada que l'Església la celebra, els fidels poden reviure d'alguna manera l'experiència dels dos deixebles d'Emaús: "Llavors se'ls obriren els ulls i el van reconèixer" (Lc 24, 31)». (Joan Pau II, Encíclica sobre l'Eucaristia)

En celebrar la processó amb l'Eucaristia, en aixecar la custòdia tot passant pel claustre, pensem que el Senyor està aixecant la seva copa fora de la taula de l'altar, i ens està desitjant que l'amor vessat en el memorial de la Passió, Mort i Resurrecció del Senyor, hem de prolongar-lo en un amor mutu i generós amb els germans.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Ramón,

En la teva última carta em vas enviar un text interessant, que et va impactar, i que vas manllevar d'algun llibre: «Déu ha estimat tant el món que li ha donat el seu Fill. Aquesta va ser la primera Eucaristia: el do del seu Fill quan el confia a la Verge fent-ne el primer altar. A partir d'aquest moment, Maria és l'única que pot dir de veritat: "Això és el meu cos". Ella oferint el seu cos, les seves forces, tot el seu ésser per formar el Cos de Crist».

És d'agrair aquest bon costum que tens. T'agrada llegir, i el que t'impacta després ho comparteixes. Aquest és un bon camí per crear relació humana, per conservar i créixer en l'amistat. Jo diria que aquest és també un camí eucarístic: rebre i compartir els dons rebuts.

Aquesta és la pedagogia de Déu. Dóna el que té. Dóna amor. Dóna el Fill, que ens porta la rosada del cel i ens l'aboca en el vi. Necessitem embriagar-nos amb aquest vi. Seria viure l'Eucaristia fins les darreres conseqüències. Seria viure l'Eucaristia amb una consciència més viva dels que celebrem. Sant Joan Crisòstom té una homilia preciosa sobre aquest punt: «Cal conèixer el miracle dels misteris, és a dir, què és, perquè se'ns va donar, i quina és la seva utilitat. Som un sol cos —diu sant Pau— i membres de la seva carn i dels seus ossos (Ef 5,30). Per arribar a ser-ho no només per l'amor, sinó en la realitat, barregem-nos amb la seva carn. Això s'aconsegueix mitjançant l'aliment que ens dóna, desitjós de mostrar el seu amor. Per això es va barrejar amb nosaltres i va fondre el seu propi cos amb nosaltres, perquè arribéssim a formar un tot, com el cos unit al seu cap. Quan prenem aliments materials es transformen i els assimila el cos. Quan prenem l'Eucaristia immediatament som assimilats per Crist per donar-nos una gran fortalesa». (Homilia 46, sobre l'evangeli de sant Joan)

Però hem de cuidar aquesta força, vessant-la com a amor. Ens hauria de fer pensar les manifestacions que fem de vegades mitjançant les processons, i de manera especial la del Corpus amb l'Eucaristia. És una manifestació de l'amor i amb l'amor. I aquest amor hauria d'anar més enllà d'una processó, més enllà de tota celebració eucarística, hauria de tenir una prolongació que transmetés a la processó, en el camí de la vida diària aquest sentiment interior que apunta sant Joan Crisòstom, i que reprèn amb força Miguel d'Unamuno:

«Amor de ti nos quema, blanco cuerpo;
amor que es hambre, amor de las entrañas;
hambre de la Palabra creadora
que se hizo carne; fiero amor de vida
que no se sacia con abrazos, besos,
ni con enlace conyugal alguno.
Sólo comerte nos apaga el ansia,
pan de inmortalidad, carne divina.
nuestro amor entrañado, amor hecho hambre».

(El Cristo de Velázquez)

Et desitjo que visquis cada dia l'Eucaristia amb aquest desig d'amor, que cada dia ens convida a través del seu cos. Una abraçada,

+ P. Abat

3 de juny del 2012

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Santíssima Trinitat (Cicle B)

Dels himnes de sant Efrem de Nísibis (himne 73 sobre la fe)

Heus ací els símbols: el sol i el Pare, la claror i el Fill, l'escalfor i l'Esperit Sant. Tot i ser un de sol, el copsem en ell mateix com a Trinitat. L'Incomprensible, qui podrà explicar-lo? Únic, és alhora múltiple; un, és alhora tres, i tres són un, gran misteri i meravella revelada.

El sol és distint del seu raig, tot i que li és unit, perquè també el seu raig és el sol. Ningú no diu que hi hagi dos sols, essent el seu raig el mateix sol ací baix a la terra. Nosaltres no diem que hi hagi dos Déus, perquè nostre Senyor és també Déu per damunt de les creatures. Qui podrà investigar on i com està lligat el seu raig, lligada i lliure la seva escalfor? No trobant-se separats, tampoc no estan confosos, separats i units, lligats i lliures, gran meravella! Qui els penetrarà i els escrutarà, quan semblen tan simples i tan fàcils? Escruta'm el sol sense el seu raig, observa i mira la seva escalfor si n'ets capaç. Separa'm el sol del seu raig, i dels dos encara separa'n l'escalfor, si pots.

Trobant-se el sol a les zones superiors, la seva escalfor i la seva claror per als d'ací baix són un símbol clar. Davalla a la terra el seu raig, i roman als nostres ulls i s'hi revesteix com d'un cos. I per mitjà del son, quan s'acluquen els ulls, novament els abandona, com un mort; però es desvetllaran novament.

I la manera com s'introdueix la llum en els ulls ningú no la comprèn. Tampoc com el nostre Salvador va habitar a les entranyes de Maria. La llum es revesteix, a l'interior de l'ull, d'una bella visió, i surt i visita totes les criatures. Així el nostre Salvador, que s'ha revestit d'un cos, feble, i ha sortit a recórrer tota la creació.

Però el raig, quan retorna cap al seu origen, no se separa del qui l'ha engendrat. Deixa aquí baix la seva escalfor, com l'Esperit Sant que nostre Senyor ha deixat als seus deixebles. Observa les imatges en la creació, i no dubtis pel que fa als Tres per tal que no et perdis.

Allò que és difícil, jo t'ho he fet veure, l'un que és tres, la Trinitat, una sola essència.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Permet-me recollir un interessant paràgraf de la teva carta: «L'esperit és brisa, és vida, hi estic d'acord, encara que de vegades jo voldria que només estigués aquí, quiet... i és que és ben cert que per la força de l'Esperit sentim progressió, obertura, com si incessantment estiguéssim projectats en endavant, i no resulta gens fàcil seguir les manifestacions d'aquest Esperit en els seus moviments més immediats; el reconec en la interioritat, en la llibertat i sobretot en la generositat. Resulta una aventura que continua des del bressol fins a la mort».

Una aventura permanent, des del bressol fins a la mort. Jo crec que és així. També és veritat que el més habitual és que «som viscuts per la vida». Però la persona, en virtut de la seva dimensió espiritual ha de portar una iniciativa en la vida. Cal «viure la vida».

La vida és viscuda quan bufa la força de l'esperit, que impulsa a obrir, a avançar, a progressar. Quan bufa aquesta brisa de l'esperit que envolta les coses, els vents, les flors, els ocells... Quan la persona humana no fuig de si mateixa sinó que es submergeix en el seu espai interior, i des d'aquí es vessa en una actitud contemplativa en el món de les coses, i amb el ritme de la creació i de la bellesa s'obre a la relació amb l'altre, entrant en un veritable dinamisme de vida. Un dinamisme d'amor, en definitiva. Perquè la vida autèntica és la vida moguda, il·luminada, impulsada per l'amor. És aquest dinamisme d'amor que som cridats a contemplar en el Misteri de Déu, del qual la persona humana és una preciosa, però petita, imatge. Però la persona reflecteix aquesta imatge en la seva vida concreta de cada dia quan viu aquest dinamisme d'amor, en una relació cordial, obert i al l'originalitat de l'altre.

En la interioritat, en la llibertat en la generositat, es reconeix la força i autenticitat de l'esperit. Però tot està organitzat, o es tendeix a aquesta organització, per neutralitzar la nostra interioritat, que és la clau per tancar la nostra llibertat i tallar la generositat. Els mitjans polítics, econòmics sobretot, socials semblen rivalitzar en aquest sender que diu «buscar el millor per al poble». Però hom té la impressió que el poble són ells, els altres, es redueix a una massa submisa, callada, indigent... Fins i tot a les institucions religioses se li fa atractiu aquest camí. Doncs en cas contrari hom no s'explica perquè sembla créixer i manifestar-se més el desig d'una espiritualitat més gran, alhora que es rebutja tota institució religiosa.

No resulta gens fàcil seguir la manifestació de l'esperit. Necessitem un altre ritme en la nostra vida, perquè la melodia espiritual està present en el nostre món. Necessitem una mirada contemplativa, sobre nosaltres i sobre la societat, i no fugir de nosaltres mateixos, sinó acollir amb amor la vida. Amb una altra saviesa.

«Homes i dones
domats, sotmesos.
És urgent rebel·lar-se
i espantar-ho tot:
tot menys l'amor».
(Federico Mayor)

Carme, no resulta gaire fàcil seguir el moviment de l'Esperit, potser perquè ens el presenten amb un ritme difícil de reconèixer i de seguir. Però sempre és una aventura apassionant deixar-se portar per ell. Sabent que no tots els ritmes són ballables. Una abraçada,

+ P. Abat