27 de novembre del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A L’ADVENT
Diumenge 1r d’Advent (Cicle B)

Dels sermons de sant Agustí, bisbe (XVIII,1-5)
«Ve el nostre Déu, no callarà». Va venir el Crist, Senyor Déu nostre i Fill de Déu; la primera vinguda va ser amagada, però la segona serà manifesta. En la primera vinguda es va donar a conèixer només als seus servents; en la segona, es donarà a conèixer als bons i als dolents. La primera vegada va venir d’amagat per ser jutjat, i la segona vegada vindrà a jutjar. Quan va ser jutjat, callà; el seu silenci ja havia estat predit pel profeta: «Com els anyells portats a matar, o les ovelles mentre les esquilen, ell callava i no obria ni tan sols la boca».

Però «ve el nostre Déu, no callarà». No va obrir la boca quan el jutjaven, però no callarà quan ell hagi de jutjar. Per més que ara tampoc no calla per a aquell qui l’escolta. Però, si diu que no callarà, ho diu perquè fins els qui ara el menyspreen sentiran la seva veu. Actualment, el coneixement dels preceptes ordenats pel Senyor és motiu de burla per a molts, perquè no veuen ni allò que Déu promet ni els càstigs amb què amenaça. Els homes que només veuen les coses d’aquí i no creuen en les futures, observen com hi ha molts béns i molts mals que els tenen indistintament els bons i els dolents. I per això el seu cor diu: «Déu no es mira les coses humanes ni les governa; i ens ha deixat a mercè de la fortuna en aquest profund racó de món on ens té abandonats». Menyspreen els manaments perquè no veuen cap senyal que indiqui el judici.

Però, tots sabeu que, quan Déu ho vol, es compadeix i judica de seguida. Però quan no ho vol, ho deixa per després. Per tal que els qui obren el mal temin i es converteixin. Que Déu no vol condemnar ningú sinó salvar-nos tots, i per això és pacient amb els qui obren el mal perquè es tornin bons. Diu l’Apòstol que «la ira de Déu es revela des del cel contra tota impietat i tota injustícia i Déu paga a cadascú segons les seves obres». Acabat, l’Apòstol amonesta i reprèn l’home que menysprea el seu creador i diu: «¿Menysprees la riquesa de la seva bondat i la seva magnanimitat?» I perquè és bo amb tu i et fa objecte de la seva longanimitat i sofreix i és pacient amb tu i no et castiga, ¿el menysprearàs? «¿Ignores que la bondat de Déu t’invita al penediment?».

Tot el que l’home fa ho tira al seu tresor. L’home bo posa en el tresor celestial totes les obres de misericòrdia que ha fet en benefici dels homes que ha ajudat. I sap que el tresorer que les hi guarda és fidel, perquè el custodi és el Senyor totpoderós. Els fidels posen la seva confiança en el poder del Senyor.

Quan vindrà visiblement el nostre Déu, aleshores no callarà; convocarà davant d’ell tots els pobles i examinarà els tresors dels bons i dels dolents. Fes, doncs, una penitència útil. Si et corregeixes, aquell cofre on guardaves les teves males obres es buidarà i s’omplirà el de les bones.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Josep Manel,

Ets una persona optimista. Ja ho sabia, per raó de la nostra amistat. Però m'ho confirmes quan, parlant per telèfon sobre aquesta fatigosa qüestió de la crisi, em dius que ja passarà. Que hi va haver altres crisis molt fortes en anys passats, com per exemple els anys 60 amb la qüestió del petroli. I de totes ens en vàrem sortir.

És possible. I potser la història ens ho mostra una mica. Que l'home té sempre recursos per anar endavant en la vida. Però també és cert que hauríem de mirar a quin preu va donant nous passos, tenint en compte que «és la persona de l'home el que cal salvar, la societat humana la que s'ha de renovar» (Gaudium et Spes 3).

Avui el món està en una situació molt diferent de fa uns anys. Vivim en una dimensió més global. Qualsevol succés o esdeveniment, en el més allunyat punt de la nostra residència, ens afecta. Tot té una repercussió en tot. I en tots. És impossible «baixar del tren» com deia algú, o allunyar-se d'aquesta «casa comuna» en què ens ha tocat viure.

D'altra banda estem configurant una vida on domina cada dia més allò de més material. Els valors durs i purs que destil·len matèria, el tenir, en detriment d'uns valors més humans, d'uns valors espirituals, que porten a un índex molt baix de cotització de l'home.

Cada dia el ritme de la vida s'obre a camins més vertiginosos, més inconscients, diria jo també. I això és perillós per a la vida humana, en general. «La pròpia història està sotmesa a un procés tal d'acceleració que amb prou feines li és possible a l'home seguir-la. El gènere humà corre una mateixa sort i no es diversifica ja en diverses històries disperses. La humanitat passa així d'una concepció més aviat estàtica de la realitat a una altra de més dinàmica i evolutiva, d'on sorgeix un nou conjunt de problemes que exigeixen noves anàlisis i noves síntesis» (GS, 5).

Jo crec que en la Paraula tenim sempre una oferta de llum, de seny, de vida autèntica. Aquesta Paraula ens diu: «Vosaltres sabeu prou en quin temps vivim». (?) No és gaire fàcil adonar-se del moment quan estem submergits en el vertigen de la vida, on amb prou feines som capaços de seguir la informació diària del món. Ens diu encara: «Comportem-nos dignament, sense orgies, ni borratxeres, sense luxúries ni disbauxes, sense baralles ni enveges».

Doncs, tot això és el que ens atreu. Ara arriba el desembre i començarem a preparar el Nadal, precisament amb tiberis i disbauxa, en grups de les més diverses institucions: polítiques, empresarials, socials, educatives. Tot això és dolent, negatiu? En si mateix jo diria que no. Però em pregunto si tot això és un instrument de llum, que ajudi a arraconar les tenebres, la foscor de les nostres vides, a configurar un clima social més amable.

Sembla que quelcom de la llum del dia es percep, en una certa consciència que he de ser més sobri, que he de ser més solidari. Però això, ho perceben els de dalt, els qui tenen el poder, els recursos? O és ocasió d'una nova imposició als de sota per crear més pobresa, més submissió?

S'acaba la nit i el dia s'acosta. Però el sol pot detenir-se, i que el dia arribi amb retard, o no arribi. Josep Manel només conduint-nos com en ple dia, amb dignitat, podem accelerar aquest nou dia. I només així podem trobar la font d'un veritable optimisme. Una abraçada,

+ P. Abat

20 de novembre del 2011

LECTIO DIVINA

Salm 121 [122]

1 Quina alegria quan em van dir:
«Anem a la casa del Senyor!»
2 Ja han arribat els nostres peus
al teu llindar, Jerusalem!

3 Jerusalem, ciutat ben construïda,
conjunt harmoniós!
4 És allà que pugen les tribus,
les tribus del Senyor,
a complir l'aliança d'Israel,
a lloar el nom del Senyor.
5 Allí hi ha els tribunals de justícia,
els tribunals del palau de David.

6 Augureu la pau a Jerusalem:
«Que visquin segurs els qui t'estimen!
7 Que sigui inviolable la pau dels teus murs,
la quietud dels teus merlets!»
8 Per amor dels meus germans i els meus amics,
deixeu-me dir: «Que hi hagi pau dintre teu!»
9 Per la casa del Senyor, el nostre Déu,
et desitjo el benestar.

Idees generals sobre el salm

És un cant de pelegrinatge a la ciutat santa de Jerusalem. En arribar els pelegrins es queden extasiats contemplant els seus edificis, les seves torres i muralles, i sobretot el seu temple, lloc de la presència de Déu. Per al jueu era fascinant visitar Jerusalem. Hi voldria viure sempre. Com que això no pot ser, somia visitar-la alguna vegada i amarar-se del seu misteri. Cada pelegrí, quan s'acomiada i llança una última mirada sobre la ciutat santa, aviva en el seu cor la seva nostàlgia i el desig de tornar.

Es divideix en tres parts: v. 1-2 / 3-5 / 6-9

El nom de la ciutat apareix en cadascuna de les parts. Jerusalem és un nom compost de dues paraules i significa «ciutat de pau». El tema de la ciutat apareix amb molta força a la segona part; el de la pau, sobretot en la tercera. L'expressió «casa del Senyor» apareix al principi i al final del salm.

v. 1-2 Ens situen a l'inici del pelegrinatge, i l'arribada a la ciutat.
v. 3-5 Desenvolupen el tema de la ciutat:

a) arquitectura, construccions, ferms, compactes
b) religiós, la ciutat és com una casa comuna
c) judicial, amb els tribunals de justícia

v. 6-9 Desenvolupen el tema de la pau. Immens desig de pau per a tothom.

Es desitja la pau, perquè és el centre de la fe de tot un poble, punt d'encontre entre Déu i Israel. Es desitja la pau, ja que és el centre del poder judicial. Dos temes que ocupen el centre del salm. Dos motius principals per celebrar la ciutat: el temple (fe) i els tribunals (justícia). Com es podria celebrar la fe sense la presència i la pràctica de la justícia?

Déu no fa res en aquest salm. Es parla de casa seva, de les seves tribus, que pugen a celebrar el seu nom. El Senyor, per tant, té una casa, un nom i unes tribus. Tot això celebra la ciutat que congrega al poble al voltant de dos aspectes: fe i justícia.

Llegeix

Comencem amb una lectura comunitària. Subratllem les seves idees principals. Podem fer a continuació una lectura silenciosa personal.

Medita

v. 1-2
El pelegrí escolta la notícia del viatge a Jerusalem o la invitació a visitar la casa del Senyor. Tot pelegrí feia seu aquest text d'Isaïes: «Mentrestant, vosaltres cantareu com en les vetlles de les grans festes; estareu contents com qui s'encamina al so de la flauta cap a la Muntanya del Senyor; a la Roca d'Israel» (Is 30,29). I finalment experimenta la profunda emoció de trepitjar el llindar del temple, amb el qual havia somiat tant. El salmista no diu res, salta, les etapes del viatge. Per a un jueu Jerusalem és la seva amant, la promesa, la dona estimada a la qual dedica els seus millors elogis. «Aquest salm anhela l'eterna Jerusalem, sospira per ella. En la peregrinació sospirem, ens alegrem, ens trobem, no anem sols. Tots junts formem una flama, i aquesta flama està formada per la conversa dels que s'encenen mútuament. Mútuament l'amor sant els arrossega a un lloc terrenal. Quin ha de ser l'amor que els arrossegui cap a una altra ciutat més elevada, dient: "Anirem a la casa del Senyor!" És anar a aquella casa que ens fa dir: "Veurem la llum en la teva llum", o també diu: "En vós hi ha la font de la vida". (Sant Agustí)

v-3-5
Explosió d'entusiasme quan veuen la ciutat, plena de bellesa i harmonia. És allà que pugen les tribus tres vegades l'any, com diu l'Escriptura: «Tres vegades a l'any els homes aniran a presentar-se davant el Senyor, el teu Déu, per la festa dels Àzims, per la festa de Pentecosta, i per la festa dels Tabernacles. Que ningú no es presenti davant el Senyor amb les mans buides» (Dt 16,16). Jerusalem no és tan sols lloc de culte. També hi ha l'administració de la justícia. Diu Isaïes: «Faré que els teus jutges i consellers siguin rectes com en temps passats. T'anomeran altra vegada "Ciutat justa", "Ciutat fidel"» (1,26). Així doncs, unió de culte i de justícia. Seran moltes les recriminacions dels profetes per no practicar aquesta justícia: «Quan alceu les mans per pregar, em tapo els ulls per no veure-us, ni que allargasséssiu les oracions jo no us escoltaria. Busqueu la justícia, detureu l'opressor, defenseu l'orfe, pledegeu a favor de la vídua. Després veniu» (Is 1,15-18).

Va ser la tragèdia de molts jueus: pregaven de veritat, oferien sacrificis, però després no practicaven la justícia. Déu no es deixa subornar. El mateix sant Agustí es pregunta: «Se'ns va dir: anirem a la casa del Senyor. Però no hi anem amb els peus sinó amb els afectes. Que cadascú de nosaltres es pregunti a si mateix com comparteix amb el pobre, amb el germà necessitat, amb el captaire indigent». Per això comenta Orígenes: «Quan els creients no són sinó un sol cor i una sola ànima, i tenen una mateixa sol·licitud, els uns amb els altres, llavors ells són Jerusalem, "com a ciutat ben compacta"».

v. 6-9
Jerusalem és una figura de l'Església. L'Església que hem d'estimar. Però l'amor també accepta el sofriment. Desitjar la pau és desitjar tot bé, ja que la pau era la suma de tots els béns messiànics. Escriu Orígenes: «Hem dit moltes vegades que Jerusalem vol dir "visió de pau". Així doncs si s'edifica Jerusalem en el nostre cor, és a dir, si arrela en el nostre cor una visió de pau, si nosaltres contemplem i guardem en el nostre cor Crist que és la nostra pau, si som en aquesta visió de pau, llavors podrem dir que estem a Jerusalem».

Si no hem arribat a aquesta «visió de pau» almenys romanguem en el desig, i treballem-la amb una vida d'amor, amb aquell amor que ajuda a suportar el sofriment i acceptar la mateixa mort, ja que com ens diu el llibre del Càntic dels Càntics: «L'amor és més fort que la mort» (Ct 8,6). Molts han manifestat aquest desig de la visió de pau, i han treballat i viscut per ella. En el nostre temps moltes vegades en la cançó:

«Imagina que no existeix el paradís,
és fàcil si ho intentes.
Cap infern sota nosaltres
i només el cel damunt de nosaltres».

(Imagine there's non Heaven / it's easy if you try. / No Hell below us / above us only sky).

«Imagina't tothom
vivint avui.
Imagina que no hi ha països,
no és difícil fer-ho.
Res perquè matar o morir
i tampoc cap religió».

(Imagine all the people / living for today. / Imagine there's no countries / it isn't hard to do. / Nothing to kill or die for /and no religion too).

«Imagina't tothom
vivint la vida en pau.
Pot ser que diguis que sóc un somiador.
Però no sóc l'únic.
Espero que un dia t'uneixis a nosaltres
i que el món visqui com una sola cosa».

(Imagine all the people / living life in peace. / You may say I'm a dreamer / But I'm not the only one. / I hope someday you'll join us / and the world will live as one).

Escoltem una altra «cançó» sobre la pau i la unitat, escrita fa dos mil anys:

«Perquè Ell és la nostra pau: De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i en Ell n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fer morir en Ell l'enemistat, i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu, i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny i la pau als qui eren a prop. Per Ell uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare» (Ef 2,14-18).

Jerusalem, per a un cristià és també símbol del cel: «Vosaltres us heu acostat a la Muntanya de Sió, a la ciutat del Déu viu, que és la Jerusalem celestial» (Hebr 12,22).

Quan Joan XXIII va saber que estava greument malalt, amb gran pau va començar a recitar el salm 122: «Quina alegria quan em van dir: Anem a la casa del Senyor».

Prega

Senyor nostre Jesucrist,
que diguéreu als Apòstols:
«Us deixo la pau, us dono la meva pau»,
no mireu els nostres pecats,
sinó la fe de l'Església,
i, doneu-nos aquella pau i aquella unitat
que vós vau demanar.

I feu-nos instruments de la vostra pau.

Contempla

Dedica un temps personal a repassar en silenci aquells punts que t'hagin cridat l'atenció: peregrinació, unitat, pau, justícia. O escolta la cançó «Imagine» o rellegeix el text d'Efesis.

Diumenge XXXIV durant l'any: JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ez 34,11-12; Sl 22,1-6; 1Co 15,20.26-28; Mt 25,31-46

Jesús va ser un profeta que anunciava l'arribada del Regne, amb uns signes que anaven units a la seva persona. El centre de la seva predicació era el Regne, era la causa de la seva vida, el que motivava tot el seu dinamisme: mostrar Déu, el Senyor de tot, com a Rei. Tot aquest missatge no es pot separar de la seva persona. El Regne es manifesta en Ell. Per això dirà: «el Regne és enmig vostre». Però, alhora, aquest anunci té una projecció cap al futur. La mateixa oració del Parenostre ho suggereix clarament quan demanem: «vingui a nosaltres el vostre Regne». Crist no va definir mai el Regne, més aviat el va exercitar, el va viure en la seva persona. Per això deia: «Jo no puc fer sinó el que fa el Pare». I d'aquesta manera el Regne el suggereix amb les seves paràboles, i la seva mateixa vida.

El Regne és un do de Déu, que d'una banda demanem, però per una altra cal esforçar-se per entrar-hi i trobar el vestit apropiat per al banquet de noces. Dir «Regne de Déu» és dir Déu, o proclamar aquest Regne equival a assenyalar la persona del Crist.

Quan l'any 1929 hom crida com a proclamació i reparació a Pius XIè: «visca el Papa rei», es mostra a quins extrems pot conduir la ignorància dels textos i de la realitat cristiana més fonamental.

Aquest tema del Regne estava darrere d'algunes discussions del Concili Vaticà II, en la Constitució sobre l'Església, el decret sobre la llibertat religiosa, el pluralisme, la participació... I en alguna publicació sobre aquests temes, de gent contrària a aquests punts conciliars, es mostra el retrat d'un Crist, amb el títol: «Ells li han tret la corona». Altres records més penosos serien els referents als «guerrillers de Crist Rei». Matar en nom de Déu. Matar en nom de Crist Rei, en nom d'Aquell que ensenyava: «apreneu de mi que sóc benèvol i humil de cor». Fins on pot arribar l'home en el seu tancament de cor!

Amb aquests fenòmens o altres semblants es propicia que l'Església arreli en els espais de la política, de la cultura, de la societat... amb un tarannà de força física, de prepotència, de domini... I es dóna la paradoxa que sent la força autèntica de l'Església l'evangeli, hi hagi encara consciències dominades per la nostàlgia de la inquisició. Consciències que no arriben a dir: «visca el papa Rei», però gairebé. El crit se'ls fon a la gola. Consciències que encara tenen somnis de guerrillers, de desembarcar al costat del guerrer, espasa en mà, per imposar la fe. Però això sí: a la seva mida, i no a la de Crist.

Obliden els gestos de Jesús, que va rebutjar el títol de rei quan s'entenia en sentit polític, a l'estil dels «caps de les nacions». Però el reivindica durant la seva Passió, davant Pilat, que el va interrogar explícitament: «Tu ets rei?», i Jesús va respondre: «Sí, tu ho dius, sóc rei» (Jn 18,37), però poc abans havia declarat: «El meu regne no és d'aquest món» (Jn 18, 36).

«La reialesa de Crist és revelació i actuació de la de Déu Pare, que governa totes les coses amb amor i amb justícia. El qual encomanà al Fill la missió de donar als homes la vida eterna, estimant fins al suprem sacrifici i, al mateix temps, li va atorgar el poder de jutjar, des del moment que es va fer Fill de l'home, semblant en tot a nosaltres (cf. Jn 5, 21-22. 26-27). L'evangeli d'avui insisteix precisament en la reialesa universal de Crist jutge, amb la paràbola del judici final. Les imatges són senzilles, el llenguatge és popular, però el missatge és summament important: és la veritat sobre el nostre destí últim i sobre el criteri amb el que serem jutjats. "Vaig tenir fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir", etc. Forma part de la nostra civilització. Ha marcat la història dels pobles de cultura cristiana: la jerarquia de valors, les institucions, les múltiples obres benèfiques i socials. En efecte, el regne de Crist no és d'aquest món, però porta a compliment tot el bé que, gràcies a Déu, hi ha en l'home i en la història. Si posem en pràctica l'amor al nostre proïsme, segons el missatge evangèlic, llavors deixem espai a la senyoria de Déu, i el seu regne es realitza enmig nostre. En canvi, si cada un pensa només en els seus propis interessos, el món no pot menys d'anar cap a la ruïna». (Benet XVI)

Posar en pràctica l'amor, contemplar l'exemple del Crist; deixar que ell sigui el nostre pastor, i reposar en els prats de la seva paraula; deixar que ell faci néixer fonts tranquil·les al nostre espai interior, que restaurin les nostres forces, com ensenya el salm 22, que hem cantat com a resposta a la Paraula. Contemplar l'exemple del Crist, i posar en pràctica l'amor, el seu amor que està en mi, en tu... per l'Esperit que hem rebut. I obrar com ell va obrar. Com va obrar? Ho heu sentit a la primera lectura: «Jo mateix buscaré les meves ovelles, i en faré el recompte... Buscaré les perdudes, faré tornar la que se havia allunyat, embenaré les ferides, faré posar bona la malalta, mantindré les grasses i robustes, les pasturaré totes amb justícia...».

Aquesta és la força de Déu, aquesta és la veritat del Crist, aquesta és la veritat del Regne. I el seu mirall l'hem de contemplar en el famolenc, l'assedegat, el foraster, en el nu, a la presó...

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS ORDINARI
Diumenge 34è durant l'any : Jesucrist, Rei de l'Univers

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre la carta al Romans

Déu ha arribat a lliurar el seu Fill. ¿I tu no pots donar-li el teu pa, a ell que s'ha lliurat per tu i s'ha fet matar? El Pare, a causa de tu, no l'ha estalviat, a ell, el seu propi Fill! I tu, amb indiferència, el deixes morir de fam, mentre que només ets capaç d'aprofitar-te dels seus béns i d'estar pels teus interessos.

S'ha lliurat per tu, per tu s'ha fet matar, per tu erra mendicant; el que tu li dones per ajudar-lo, ho prens dels seus propis béns., i àdhuc en aquestes condicions, no li dones res! No n'ha tingut prou de suportar la creu i la mort; ha volgut conèixer, a més, la pobresa i l'exili, ha volgut anar errant i nu, ha volgut ser abandonat a la presó i experimentar la ineptitud, per poder-te llançar així la seva crida. Si no em vols tornar l'equivalència del que he sofert per tu, tingues-me pietat a causa de la meva misèria, deixat doblegar per la meva feblesa i la meva presó. Si no vols ni donar-te a això, dóna't almenys a la meva modesta petició; no et demano res que et costi, sinó només pa, sostre, algunes paraules de consol.

Si no et quedes intractable, que el pensament del Regne del cel, que les recompenses promeses, que tot això, almenys, et faci millor. Tot això, ¿no ho vols tenir en compte? Aleshores, si més no, que el teu cor s'esquinci, simplement per instint natural, en veure'm despullat. Recorda't de la nuesa que per tu he sofert a la creu. Per tu he estat encadenat, per tu encara n'estic avui. Per tu he dejunat, per tu suporto encara ara fam. He conegut la set quan estava suspès a la creu, en tinc encara a través dels pobres a fi d'atreure't cap a mi i de fer-te humà enfront de la teva pròpia salvació.

Havent-te lligat d'aquesta manera per innombrables beneficis, et demano que m'ho tornis. No t'ho demano com un deutor, jo vull coronar-te com un benefactor i, a canvi d'aquests pobres dons, et donaré el Regne.

Si estic empresonat, no et forço a estirar-me tot trencant les meves cadenes. Només et demano una cosa: que vegis que estic encadenat a causa de tu; ja em serà suficient aquest favor i, en canvi, et dono el cel. Bé que t'hagi alliberat de les teves feixugues cadenes, en tindré prou que et dignis a visitar-me a la presó.
Podria coronar-te sense tot això, però vull ser el teu deutor, a fi que la corona et porti també confiança.

LA CARTA DE L'ABAT


Estimada Ma Lluïsa,

L'estrella del teu firmament d'aquest mes és l'«acollida». És un estel, la llum del qual és molt necessària. Avui parlem molt de l'acolliment, potser perquè el tenim poc arrelat en la nostra vida.

Em crida sempre l'atenció quan rebo una persona, o quan una o diverses persones són ben rebudes pels monjos, al monestir, que em donin les gràcies per l'acolliment. En temps passats no s'esmentava l'agraïment per l'acolliment. Un feia el que havia de fer: et trobaves amb algú, o el rebies, vivies aquesta trobada amb tota normalitat i venia el comiat sense més, o en tot cas amb un simple «gràcies», però sense l'afegitó d'aquest «per l'acolliment».

Avui vivim en una societat més inhòspita, en un temps sense temps. Tens una visita, i te n'està esperant una altra. Parles per una línia, i et truquen per l'altra. Has de posar data a l'agenda per a una trobada i passes més temps a determinar i posar-te d'acord a concretar la data que en la mateixa reunió. El món cada dia marxa per camins més complexos i difícils.

No és fàcil avui dia l'«acolliment» en aquest ambient de ritme tan trepidant. Perquè l'acolliment és rebre l'altre com a hoste: un acolliment personal. És rebre  la persona de l'altre com a tal persona, per tant amb les seves preocupacions, els seus problemes, les seves alegries, o les seves penes. Rebre, i estar atent a allò que és i vol, i necessita aquesta persona. Això significa «tenir temps per a l'altre». Disposar del teu temps per acollir, escoltar, estar pendent de l'altre.

I hi ha en l'ambient aquestes frases tan sentides: «no tinc temps», «no et vull fer perdre el temps», «disposo de poc temps», «el temps és or». I el temps no és or. Perquè si el convertim en diners, la meva consideració sobre l'altre ja canvia. La meva acollida no pot ser pel que «té» la persona. Una acollida autèntica no pot estar en la línia dels diners, sinó en la línia de la persona com a tal. Però, en qualsevol cas, no oblidar que tinc davant meu una persona.

I precisament tenim el temps per desenvolupar la nostra vida com a persones. I si el nostre temps no està projectat en aquest camí de la persona, el temps es desvirtua, es perd. Per això es diu que vivim en el temps sense temps. Gastar el temps acollint una persona, amb aquesta idea d'entrar en el seu misteri, és posar-se en camí de desenvolupar i aprofundir el teu propi misteri.

Potser ens vol cridar l'atenció la Paraula de Déu sobre aquest punt quan Crist parla de l'acolliment al final dels temps: «Veniu, beneïts del meu Pare, perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir, malalt, o a la presó, i vinguéreu a veure». (Mt 25,31-46) Crist s'identifica amb cadascuna d'aquestes persones la vida de les quals està subratllada per algun tipus de problema humà. I em suggereix com he de posar-me davant del misteri de cadascuna d'aquestes persones. O diria, parlant de manera més general: Crist em fa una invitació molt clara, molt viva a estar obert, en una escolta vital davant del misteri de la persona que tinc davant en qualsevol circumstància.

Gràcies M. Lluïsa per recordar l'actualitat d'aquesta paraula, "acolliment" que porta tancat tot un misteri de llum. Una abraçada,

+ P. Abat

13 de novembre del 2011

DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Cr 5,6-10.13-6,2; Sl 83; 1Pe 2,4-9; Lc 19,1-10

«Sempre m'ha semblat que l'Església patia per manca de divulgació de la paraula sagrada. Jo no en sóc doctor i no sé per què les coses s'hi fan com s'hi fan, ni tampoc puc dir exactament com podrien fer-s'hi d'altra manera; però quan veig el modo com estan en el temple la major part de la gent, el modo com oeixen missa, la seva passivitat davant la tremenda energia del Sacrifici de l'Amor que en l'altar se celebra, la seva ignorància de les paraules sublims que en ell són dites, i la consegüent distracció o ensopiment que s'apodera d'elles, mentre davant seu està passant la cosa més forta i més interessant d'aquest món i de l'altre, no puc menys de pensar: Déu meu! quanta sublimitat en va, quanta energia ineficaç, quanta riquesa perduda! (Joan Maragall, L'Església cremada)

Però la Paraula sagrada es divulga. La acabem de proclamar. Arriba al nostre enteniment, però arriba al nostre cor? Arriben al nostre cor les paraules del salm que hem cantat? «Que n'és d'amable el vostre temple, Senyor de l'univers! Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor aclamo el Déu que m'és vida».

És el nostre desig de la casa, del temple, del Senyor. Em consumeixo i desitjo habitar a casa seva cantant la seva lloança. Me n'alegro pel Déu viu, és a dir salto i vibro d'alegria per aquest Déu que m'ha creat i m'està donant la vida; què provoca tant d'entusiasme en el salmista, tanta dolçor, tant d'afecte? Aquests desitjos no els desperta el temple material, aquell temple majestuós de Jerusalem; ans més aviat qui fa néixer el desig i la lloança és qui habita en aquest temple. El Déu en qui trobem el secret i sentit de la nostra vida, i la força interior per caminar d'acord amb la seva voluntat. Arriben aquests sentiments al nostre cor?

Els pelegrins, apropant-se al temple, mentre recitaven els salms de peregrinació, l'esguardaven amb una mirada amorosa, plena de joia. I aquesta mirada exterior anava acompanyada d'un sotrac interior. La seva ànima desitjava, es consumia, anhelava, esclatava de joia, defallia pel seu Déu. Sant Agustí en té una saborosa interpretació: «El raïm premsat defalleix, deixa de ser raïm, però per què? Per convertir-se en vi. per anar al repòs del celler; per ser conservat en gran quietud. Aquí es vol, allà es pren; aquí se sospira, allà s'alegra; aquí es prega, allà es lloa; aquí es gemega, allà es gaudeix».

Nosaltres també tenim necessitat mentre contemplem el temple de pedra, mentre hi estem pregant, celebrant, lloant el nostre Déu; tenim necessitat d'aquest sotrac interior, que es produeix quan la Paraula va més enllà de la nostra ment, quan davalla al cor. Diu el profeta: «en qui posaré la meva mirada? En l'humil i abatut que s'estremeix sota la meva paraula» (Is 66,2).

«Necessitem perdre'ns en el cor del Crist. Ell és el nostre refugi, el nostre asil, la casa de l'ocell, el niu del colom, la barca de Pere per travessar el mar tempestuós» (Carles de Foucauld). Però per perdre'ns en l'amplitud d'aquest cor hem de desvetllar el desig, revifar la nostra curiositat per ell. O, dit d'una altra manera, he d'entrar a casa meva, acompanyat del Crist. Però abans d'entrar, potser he de sortir. Jo ja sé alguna cosa del Crist; Crist ja ha desvetllat el meu interès. Però he de sortir de casa meva, de mi mateix i pujar a la figuera per contemplar el Crist. Per arribar a conèixer-lo del tot. Perquè Ell pugui mirar-me i es convidi a casa meva. He de pujar a la figuera perquè Crist pugui descobrir el meu interès per Ell.

Jo diria que pujar a la figuera i mostrar així el meu interès per Crist és tenir cura d'una actitud d'obertura cap als altres, perdre'm entre les frondes de la figuera és agafar-me a les seves branques; seria tenir una actitud d'acollida, mostrar una actitud de servei. Aquí sí que valdria la dita d'«anar-se'n per les branques».

I això va aixecant cap a mi la mirada del Crist. I aquest Crist va entrant a casa meva, de manera que el seu interès es va apoderant del meu. Fins a sentir-me acollit, jo, per aquest hoste que s'allotja a casa meva. I aquesta unió estreta, profunda amb Ell, provoca la generositat total: «dono la meitat dels meus béns als pobres, i restitueixo quatre vegades més a qui he defraudat». Crist, ha trobat veritablement Zaqueu, que estava perdut.

Potser aquesta festa és un moment privilegiat per preguntar-nos si nosaltres també pugem a la figuera per atreure la mirada de Jesús. Si sortim de casa nostra, perquè Crist es convidi a sopar amb nosaltres.

Potser convé recordar les paraules de sant Bernat: «Aquesta festa és la vostra i molt vostra. Esteu consagrats a Déu que us va elegir i us ha pres en propietat. Que magnífic ha estat el vostre negoci, germans! Heu invertit totes les vostres riqueses del món per passar al domini del Creador, i arribar fins i tot a posseir al que és el patrimoni i la riquesa dels seus. Per això diu el profeta: "Feliç el poble que té el Senyor per Déu!"» (Sermó I en la Dedicació)

Serem feliços si aquest Déu és el nostre Senyor, si ens deixem moure, si deixem que Ell ens serveixi, i ens prengui com a pedres vives per edificar el seu temple, un temple per oferir sacrificis espirituals, mitjançant Crist, el Messies, la pedra angular de tot l'edifici.

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 33è durant l'any

Dels sermons de sant Joan Crisòstom, bisbe, sobre l'evangeli de sant Mateu

Fixeu-vos com l'amo mai no exigeix res immediatament. Després d'haver confiat la seva vinya als vinyaters, se'n va de viatge; igualment aquí també s'allunya després d'haver confiat els talents, sempre per mostrar-nos la seva immensa longanimitat. Al meu entendre, en aquesta paràbola, el Senyor es refereix a la seva resurrecció. No parlem ja de vinya ni de vinyaters: tots som treballadors. Ell no s'adreça únicament als caps del poble, ni tan sols als jueus, sinó a tothom, sense excepció. Els qui li presenten llurs guanys reconeixen, agraïts, allò que ve d'ells i el que ve de l'amo. L'un diu: «Senyor, m'havíeu confiat cinc talents». L'altre: «I a mi, dos». Reconeixen que han rebut d'ell el capital per a fer negoci i li manifesten el seu agraïment; en definitiva, tot ho atribueixen a la seva bonesa. ¿Què els respon l'amo? «Molt bé. Ets un administrador bo i de tota confiança. El que t'havia encomanat, ho has administrat fidelment. Ara t'encomanaré molt més. Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor».

Estiguem atents a aquestes paraules. Mentre tenim temps, treballem per la nostra salvació, prenguem oli per a les nostres torxes, fem rendir el nostre talent. Perquè si som mandrosos i ens passem la vida sense fer res, ningú no ens tindrà compassió allà, per molt que plorem. També el qui es va presentar al banquet sense vestit de noces es va condemnar ell mateix i res no el va poder salvar. El qui va retornar l'únic talent que li havia estat confiat també sofrí la condemnació. Així mateix, a aquelles noies, no els va servir de res d'estar-se trucant a la porta. Ja que nosaltres ho sabem, posem els nostres talents, el nostre zel, el nostre crèdit, tot el que tenim, al servei del proïsme. Perquè talent vol dir les qualitats que té cadascú, l'autoritat de què frueix, les seves riqueses, l'ensenyament que pot donar i qualsevol altra cosa per l'estil. Que ningú no digui: «Jo només he rebut un talent; per tant, no puc fer res». Amb un sol talent podeu fer coses dignes d'elogi. Perquè, al capdavall, no sou pas més pobres que aquella vídua de l'evangeli.

Res no és tan agradable a Déu com viure al servei de tothom. Si ens ha donat la paraula, les mans, els peus, la força corporal, la intel·ligència i el seny és perquè els posem al servei dels nostres germans en bé de la nostra salvació i la d'ells.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimat Carles,

Vaig rebre la teva carta en la qual mostres una contínua preocupació per donar passos en un camí de progrés espiritual: «Anheleu els dons més grans (1Co 12,31). Enmig de les dificultats que comporta la vida quotidiana en el món, continuo aspirant a aquesta consagració, camí del do més excel·lent: l'amor. Voldria dir-li que hi estic en camí, no és només una fantasia». El desig és sempre un romandre en camí; perquè el desig sempre provoca un dinamisme de la nostra persona per assolir allò que considerem bo per a la nostra vida, o pel contrari acabem per abandonar-ho i deixar-ho; però en aquest cas, la persona es mourà per un altre desig nou. Jo crec que no pot faltar aquest dinamisme vital, que suposa el desig, en la nostra existència.

L'important és descobrir en el nostre desig la font del progrés i de l'enriquiment espiritual. Ens ho suggereix Ramon Llull al Llibre de l'Amic i l'Amat: «L'Amic deia al seu Amat si hi havia encara alguna virtut d'Ell que no estimava. I l'Amat li va respondre que tot el que podia multiplicar el seu amor en l'Amic estava encara per estimar».

Descobrir i viure la nostra vida en el marc del desig, o en el marc d'un progressiu amor, porta a posar davant nostre un horitzó permanent d'esperança, i la força o la il·lusió d'actualitzar tots els recursos de la nostra personalitat, que són molts i diversos en cada persona.

És també el que ens descobreix l'evangeli quan ens parla de la paràbola de l'amo que confia els seus béns a uns administradors. Béns diversos, segons la capacitat de cadascú. I no es tracta d'una cursa de competició, mirant d'estar per damunt dels altres, situació que només serveix per assolir corones que es marceixen o corones d'espines que fan mal. L'amo vol que posem en joc la nostra capacitat, que siguem conscients que posseïm uns recursos l'administració dels quals és la font de la veritable alegria, perquè ens fa viure la vida amb un sentit profund des de nosaltres mateixos.

Jo crec que el camí és per a això: per fer un treball sobre nosaltres mateixos. I aquí és on hauríem de trobar la fascinació del temps que Déu ens dóna. Un temps per treballar la meva persona i trobar-hi tota la riquesa que potencialment té i que ens ha deixat l'Amo, o l'Amat, fins que torni. L'important és fer aquesta feina amb il·lusió, amb esperança, amb pau, vivint i gaudint amb el que tenim a les nostres mans.

Em dius que fas camí, i que no és mera fantasia. Això és positiu. Saber que s'està caminant, però quan caminem també és bonic, també és bell somiar. Somiar amb l'horitzó, i deixar també que ens embolcalli algun núvol de fantasia. L'imaginació no deixa de ser també un do que hem rebut. I en el camí hem d'exercitar-nos en tot allò que ens ajudi a donar el millor fruit a la nostra vida.

Agafa't al teu desig, busca amb força el do més excel·lent. Viu, somia, camina! Una abraçada,

+ P. Abat

6 de novembre del 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 32è durant l'any (Cicle A)

Dels escrits de Metodi d'Olimp, El banquet (Sources Chrétiennes 95,169-175)
El text evangèlic que compara el Regne del cel a deu noies que sortiren a rebre l'espòs, ens vol fer comprendre que totes deu van voler seguir el mateix camí, que totes deu tenien unes disposicions anàlogues, que totes havien escollit el Crist per Espòs. Però, al moment de sortir al seu encontre, ja no es trobaven en les mateixes condicions. Les unes s'havien proveït del necessari per anar alimentant abundosament les seves torxes perquè poguessin resplendir sense minvar. Les altres, en canvi, per negligència, només s'havien preocupat del present. Les unes van guardar purs els seus cinc sentits —que són anomenats les portes de la Saviesa—, les altres, en canvi, els abandonaren a tota mena de faltes i de vicis. Per això van ser excloses de les estances divines.

I com que hi ha una puresa dels ulls, una de les orelles, una de la llengua, i una de cadascun dels altres sentits, la noia que s'ha mantingut fidel ha restituït intactes al Crist les cinc «portes» de la seva sensibilitat, i a través de cadascuna resplendeix el seu amor com una torxa radiant. La nostra torxa té cinc flames, perquè el nostre cos és per a l'ànima com una torxa nupcial mentre fa camí cap a l'encontre del seu Espòs, el Crist, el dia de la resurrecció. I el cos, encara, fa resplendir a través dels cinc sentits l'esclat lluminós de la seva fidelitat. El Crist mateix ens ho ha ensenyat en dir: «He vingut a calar foc a la terra i com voldria ja veure-la cremar!». La terra designa el cos, que ell voldria veure, segons el seu ensenyament, abrusat sense trigança com una flama ardent. L'oli ha de ser assimilat a la saviesa i a la justícia: si l'ànima les difon generosament, si fa que tot el cos se'n beneficiï, aleshores brolla i s'enlaira, inextingible, «aquesta claror davant els homes» que dóna tot el seu esclat a les bones obres i que glorifica el Pare del cel.

Que les bones obres, doncs, i la Saviesa ens forneixin abundosament l'oli pur perquè, si l'Espòs trigava, les nostres torxes no s'apaguin.

La trigança de l'Espòs és el termini que se'ns concedeix abans de la vinguda del Crist. Però, finalment, el crit es farà sentir: «L'Espòs és aquí. Sortiu a rebre'l!». I nosaltres, «els qui vivim», —és a dir, les nostres ànimes amb els cossos que haurem recobrat— anirem a l'encontre del Crist, amb les torxes a punt, radiants amb l'esclat d'una llum celestial.

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada M. Lluïsa,

Vaig rebre la teva carta, com sempre plena d'entusiasme. Una carta escrita a mà que porta sempre el millor sabor del cor. El teu cor vibra, i alhora vibra la mà lliscant amb goig a través de la blancor immaculada del paper. Però, a més, hi ha altres motius de goig al teu escrit: «Dono moltes gràcies a Déu pel do de la consagració religiosa contemplativa, per la vida de comunitat fraterna. Saps que sóc molt sensible i em costa renunciar, morir i lliurar-me totalment al servei de les meves germanes, acceptant cadascuna tal com és. Pateixo i procuro ficar-me aviat dins la «cel·la interior», estimant l'Amor. La Lectio m'ajuda molt. Són moments de molta intimitat amb Jesús, i això em produeix pau i agraïment i, sobretot, goig espiritual. Estic en l'etapa final de la meva vida i he fet l'ofrena a Déu de tot el que pugui passar en els anys que Ell vulgui donar-me de vida. Estic a les seves mans».

Moltes gràcies per aquest testimoni tan preciós, que també per a mi és un veritable estímul per a estimar més la meva vida religiosa, per renovar també els meus esforços en la recerca de Déu, que és, jo crec, la tasca més important i més apassionant d'una vida religiosa. D'altra banda crec que aquest extens escrit de la teva carta posa en relleu que romans en l'esforç de mantenir encès el llum en l'espera del Senyor. Estem en l'etapa final de la vida. Sí. Però renovar dia rere dia la consagració a Déu, tenir cura de la sensibilitat en l'escolta de la Paraula del Senyor, i en la relació amb les germanes de comunitat, són les beceroles de la vida religiosa. És estar esperant l'Espòs amb una bona reserva d'oli per a la llàntia.

No és gaire fàcil avui, i crec que mai no ho ha estat, la vida en una comunitat. Això apareix avui molt clar mirant la societat. La comunitat familiar viu greus problemes de relació i de convivència: la relació entre els esposos, la dels pares amb els fills, en fi, tota relació en un grup humà sigui de molts o de pocs membres. És fàcil veure aquesta problemàtica quan es contemplen tants trencaments i separacions en les relacions humanes. Es pot pensar, i crec que molts ho pensen, que en una comunitat religiosa és més fàcil, que el difícil és aixecar-se molt d'hora, o viure en clausura, o portar una vida sòbria en dinars o oci. Però no és així. El més difícil és portar una vida seriosa, amb una riquesa humana i espiritual en la vida comunitària. I si es considera que el sentit de la vida religiosa és cercar l'Altre, és la recerca de Déu, en el si de la comunitat, encara es fa més patent el principal i fonamental que és, per sobre de tota la resta, tenir habitualment una bona vivència comunitària, que és per on ha de passar la recerca de Déu.

Aquesta és una saviesa que es necessita avui de manera especial. Una saviesa que està al nostre abast, però que també se'ns exigeix desitjar-la, buscar-la, exercitar-nos en ella; mai no serà una cosa que se'ns imposarà des de fora. És un do, però també s'ha de merèixer, s'ha buscar, he de fer un esforç perquè d'alguna manera il·lumini els meus passos.

Lluïsa, moltes gràcies pel teu bell testimoni. Molt apropiat per als qui estem en aquest mateix camí de consagració religiosa, però també, per descomptat, per als qui no hi estan, però que, no obstant això, els pot fer molt bé prendre nota d'aquests apunts preciosos de la teva carta. Una abraçada,

+ P. Abat

2 de novembre del 2011

COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 25,6.7-9; Sl 26; 1Te 4,13-18; Jo 11,17-27

«L'obra d'amor, que consisteix a recordar un difunt, és l'obra d'amor més desinteressada, més lliure i més fidel de totes, escriu Kierkeegaard. La més desinteressada perquè el difunt no pot correspondre a l'elogi, ni tornar el que se li fa». Per això diu el llibre dels Macabeus: «És una idea piadosa i santa pregar pels difunts perquè siguin alliberats dels seus pecats». «És una pregària pels nostres "parents de la terra"» diu també Kierkeegaard. Tots tornem a la terra. Tots som terra, pols, com se'ns recorda el Dimecres de Cendra, cosa que fàcilment oblidem.

Aquest punt ens torna a recordar la saviesa de la Regla de sant Benet quan ens proposa els 12 graons de la humilitat. Humilitat és una paraula relacionada amb «humus». És rebaixar-se fins a allò que som: humus, terra. Així comença el nostre camí en aquesta terra. Però necessitem llum per al camí. És la llum que proclama el salm: «El Senyor m'il·lumina i em salva. El Senyor és la defensa de la meva vida».

Ell és qui primer fa el camí amb la llum de la veritable saviesa, fet home, humiliat, fins al no-res, per ser després glorificat. Per això podrà dir a Marta: «Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen mi, encara que morin, viuran, i els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més».

Perquè creure en Crist, és obrar com ell obrà, viure com ell va viure; per això des del cim de la seva humiliació, i abans de la seva glorificació, lliurà el seu Esperit, l'Esperit que serà vessat sobre tota carn. L'Esperit que ens dóna saviesa i força per fer el camí d'aquesta vida des de l'humus, des de la terra humil, des d'una humiliació que és moderar els desitjos com el nen a la falda de la mare. I això és morir, certament, viure els graons d'humilitat de la Regla, sobretot el 6è i el 7è, que acaben amb la paraula: «m'ha fet bé que m'hagueu humiliat, així he après els vostres manaments».

I el primer manament és el de l'amor. L'amor que és la manifestació de tota la vida de Jesús, revelació del Pare que és Amor. «Només la vida d'aquest amor que s'humilia pot mostrar la veritat de la nostra fe en la resurrecció», com diem en la pregària col·lecta d'avui. Però la veritat d'aquesta fe és alhora vida, és anar experimentant en aquest camí de la vida la transformació del nostre ser: enlairant-nos des de la nostra humiliació, però recolzats i embolcallats en la força d'amor que ens ve de Déu. Només qui va tenint aquesta experiència en la seva vida d'un canvi profund en el seu ésser té veritable fe, una fe viva en la resurrecció de tots els homes, perquè la va experimentant en les dificultats, en els obstacles que troba i la va vencent des de la prostració en l'humus, des de la pols, fins a l'elevació a una nova criatura. I la ferma esperança de pujar a la Muntanya, on el Senyor prepara el banquet per a tots els pobles. Per aquest camí ens ha donat el seu Esperit. «El Senyor ens il·lumina i ens salva».

Per això pot escriure Orígenes: «L'ànima que posseeix la llum de Déu comença per mirar al seu Salvador, i llavors, intrèpid, contra no importa qui, home o diable, lluita, tenint Crist al seu costat».

Celebrar l'Eucaristia per tots els difunts és per a nosaltres l'oportunitat d'incorporar-nos al banquet messiànic, el banquet al qual van entrant els difunts. El Banquet de la Bellesa. El banquet on ja no hi ha dol, ni llàgrimes, ni oprobis, ni humiliacions. El banquet de l'alegria.

El banquet és l'espai on més propers estem dels dos pols: la humiliació i la glòria. L'Eucaristia és el temps on se'ns dóna l'oportunitat de contemplar la humiliació i la glorificació. L'Eucaristia és el Banquet de la Bellesa.

Nosaltres som humils, vulguem o no. La nostra condició humana és fràgil. Ho sapiguem o no, ho vulguem o no, els graons de la humilitat de la Regla de sant Benet són la veritat. La veritat que contemplem en Crist en aquest Misteri de la seva vida, mort i resurrecció. D'humiliació i de glorificació.

Nosaltres hem d'entrar-hi des de la nostra condició humana, des de la nostra pobresa, des del nostre fang, i deixar que ens agafi el Misteri, i deixar que la força d'aquest Misteri ompli tota la nostra existència. D'aquesta manera creixerà la nostra esperança de sumar-nos un dia al Banquet de la Bellesa.

Escriu Joan Pau II en la seva Carta als Artistes: «La bellesa és la clau del misteri i una crida al transcendent. És una invitació a gustar la vida i somiar el futur. La bellesa de les coses creades no pot saciar del tot i suscita l'arcana nostàlgia de Déu».

Gustar la vida, endinsats en la nostra condició fràgil, de fang, però somiant amb el futur, el veritable Banquet de la Bellesa, sense vels, ni oprobis.

El salmista diu que només demana una cosa al Senyor, i això busca: «viure a la casa del Senyor tota la vida, contemplant la seva bellesa». Nosaltres, avui demanem dues coses en una de sola: aquesta contemplació de la Bellesa per als germans que ens van deixar, i la mateixa contemplació per als qui encara estem en camí.

1 de novembre del 2011

TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7,2-4.9-14; Sl 23,1-6; 1Jo 3,1-3; Mt 5,1-12

Algú em deia: «la vida és un salm». I em pregunto: i què és un salm? I em trobo amb respostes diverses i plenes de bellesa: «Els salms són poemes, poemes amb un significat. Les paraules d'un poema no són merament signes i conceptes, sinó que són riques d'associacions afectives i espirituals». (Merton) «El llibre dels salms és com un arbre que, plantat al costat d'un corrent d'aigua, dóna fruit quan n'és el temps. El corrent és el riu de la vida i el riu de la història. De la vida humana i de la història xucla l'arbre la seva saba» (L.A. Schökel) «Els salms són diàleg més que no pas monòleg, trobada més que no pas rèplica, perquè Déu parla també en els salms, i més encara quan guarda silenci».

Els homes i dones que parlen en els salms es dirigeixen a un Déu que no garanteix la felicitat i la salvació automàtica; qüestionen certeses i poders de la nostra vida humana, fets de preguntes i respostes, lloances i acusacions, promeses i penediments, desitjos i queixes, en el marc d'un diàleg, d'una conversa entre Déu i l'home, entre un jo i un Tu.

En aquesta festa de Tots Sants la litúrgia ens ofereix el salm 23 per viure aquest diàleg amb Déu. És una bona pedagogia religiosa per ensenyar-nos que no hi ha religió sense una trobada cultual amb Déu i sense rectitud moral.

«Qui pot pujar a la muntanya del Senyor? Qui pot estar-se al recinte sagrat?»

La resposta té un nom: Crist. L'home de mans innocents i cor pur, que va passar entre els homes amb la benedicció de Déu. Però va aprofitar el seu pas entre nosaltres per donar-nos el programa que necessitem per pujar a la muntanya del Senyor i quedar-nos per sempre al seu recinte sagrat. I aquest programa, aquesta lliçó, són les Benaurances, el Sermó de la Muntanya. Els qui van redactar el text d'aquest Sermó tenien davant dels seus ulls els comportaments en la vida i en la mort del Crucificat i Ressuscitat.

El Sermó de la Muntanya és una proposta límit, vàlida per a nosaltres en la concreció de les Benaurances, i que ens mostra cap a on ha de tendir el deixeble, d'acord amb l'estat de vida de cadascú.

Sant Bernat diu als monjos: «No dubto que la lectura de l'Evangeli i el sermó del Senyor us han ensenyat millor que ningú com imitar els sants. Teniu davant els vostres ulls l'escala per la qual ha pujat el cor dels sants que avui festegem».

Les benaurances ens parlen del Crist, d'aquesta nova saviesa, d'aquesta nova justícia del Regne que ell ens ha portat amb la seva vida i amb la seva mort. Crist és qui realitza i qui viu aquest Sermó. Ell és el veritable benaurat. I les Benaurances són el seu retrat. Si són un retrat no té sentit afirmar que són una utopia admirable, però no realitzable. Crist primer les va viure i després les va proposar. El cristianisme mira primer la persona de Jesús, i des d'ell, i amb ell, intenta dur a terme en aquest món el seu projecte.

Però, al llarg de la història, hi ha hagut cristians que han encarnat el seu projecte en la seva vida, que han pujat a la muntanya del Senyor i que s'estan al recinte sagrat. I avui hi continua havent cristians que contemplen aquest Crist i mediten les seves paraules, l'ensenyament de la seva vida, la seva mort i la seva passió, i que van fent aquest camí cap al cim de la muntanya.

Sobre això és prou lluminós l'ensenyament de sant Bernat, quan escriu: «Avui és festa per a nosaltres. Una de les més solemnes. Celebrem plegats tots els Sants, els del cel i els de la terra. Els honorem tots alhora, encara que no amb la mateixa intensitat. La qual cosa és comprensible, ja que el seu grau de santedat no és idèntic. Cadascun encarna la santedat segons la seva personalitat. Hi ha doncs diversos matisos en l'ús i en la vivència de la paraula santedat: uns són sants perquè ja la tenen plenament, i altres perquè hi estan. Per a aquests darrers, la santedat està amagda en Déu, és quelcom misteriós i se celebra a la penombra del misteri».

És el que ensenya sant Joan: «Sí, estimats: ara ja som fills de Déu, però encara no s'ha manifestat com serem; sabem que quan es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és». Mentrestant, cal caminar per pujar a la muntanya del Senyor. Però si volem fer progressos en el camí no podem oblidar l'ensenyament de la Regla de sant Benet: «No s'ha d'anteposar res a l'amor del Crist».